Campanars: pals de paller i veu del poble

 

Una història de campanes i campaners, rellotges i rellotgers.

 

Pocs elements hi ha tan identificatius als nostres viles i ciutats -arquitectònicament parlant- com els seus campanars. Pals de paller del poble, secularment utilitzats per a les funcions litúrgiques de la comunitat o la parròquia que presideixen, però del tot imprescindibles fins no fa massa anys per a avisos i tocs civils destinats a la població en general. Va ser a partir de finals del XIX principis del XX quan bona part d’aquests gegants de pedra varen sofrir modificacions a la seva part més alta per tal de poder encabir la maquinària i les noves campanes “laiques” destinades a assenyalar el pas del temps, convertint-se per això, més enllà del campanar, en “torre del rellotge”. El sentit que encara pren avui el campanar i aquesta doble funció, que ha exercit des de sempre, són elements clau per a reconèixer el seu valor, històric, patrimonial i cultural que va molt més enllà del símbol religiós que sovint i de manera exclusiva se li ha atribuït.

 

1-ORÍGENS I PRECEDENTS HISTÒRICS

Els campanars com òbviament expressa el seu nom varen es varen construir per a allotjar-hi i per a fer-hi sonar les campanes, anomenades sovint a les nostres contrades: paulines, esquelles o senys. Instruments vibrants de convocatòria pública, ja es coneixien, en usos cerimonials i religiosos a les civilitzacions antigues de l’Orient Mitjà (Grècia, Babilònia i Egipte) si bé a l’Occident cristià, no es van imposar fins al VIII–IX per a convocar els fidels al temple. Cal dir però que ja al segle Vè, Sant Paulí, bisbe de Nola, ordenat prevere l’any 393 a Barcelona, n’hauria estat un precursor pel fet de promoure l’ús i la fabricació de les primeres campanes de fosa que va instal•lar a l’església de Cimitile (Campània-Itàlia), considerada la primera església cristiana d’occident que va utilitzar el campanar per a congregar els creients a l’assemblea.

 

2-UNS “GEGANTS” MIL.LENARIS

Cal recordar que durant els primers segles del cristianisme (segles IV-VIII) pràcticament tots els territoris de les antigues províncies de la Hispania romana havien passat a mans de la jurisdicció política i religiosa de l’església visigòtica. Amb la repoblació duta a terme pels comtes francs al nostre país (segles X-XI), s’introduirà l’estil romànic (anomenat sovint bizantí) a les construccions religioses, les quals incorporaran per primera vegada, separat o adossat a la nau de l’església, una torre vigia o campanar; emulació d’antigues torres de guaita ubicades en fortificacions civils.

Els campanars; alguns d’ells mil•lenaris. Torres esveltes que encara ens sorprenen per la puresa de línies del seu traçat. Un dels més coneguts i model d’altres cloquers romànics del seu encontorn va ser, segons Eduard Junyent -l’erudit canonge i romanista vigatà-, el campanar de la Seu de Vic. Així el va definir en una nota personal que hem tingut la sort de tenir entre les mans “és el rei dels campanars romànics segons model construït pel bisbe Oliba amb la major elegància i esveltesa de línies que la obtinguda a Ripoll i a Cuixà i com a model que fou dels campanars d’importació llombarda” Una definició que no deixa ombra de dubte sobre la significació històrica d’un dels campanars més emblemàtics de la Catalunya Vella.

 

3-HORES LITÚRGIQUES I TOCS CIVILS

Si bé la utilització ordinària dels “senys” venia regulat pel pas de les hores, el còmput d’aquest temps es controlava en l’antigor amb mètodes poc fiables: clepsidres, espelmes, rellotges de sorra o de sol. Un monjo o un levita, era l’encarregat ordinari d’atendre aquest ofici. Pel que fa a la Seu de Vic, consta que el càrrec de campaner ja existia al segle XIII. Qui l’exercia era anomenat comunament “guaitabada”. Un nom particular per a un estrafet quasimodo, amatent i gelós del seu ofici, però lligat de per vida a un servei sovint esclau.

Vivint entaforat la major part del dia al seu refugi dins la torre del campanar, a voltes ajudat per un segon que el rellevava en torns de dotze hores, el guaita s’ocupava d’atendre manualment amb fidelitat i escrúpol els oficis divins i els tocs de la Litúrgia de les Hores que recitaven amb regularitat monjos i canonges als monestirs i catedrals.

Però més enllà de l’ús litúrgic que li era natural des dels primers temps, les campanes eren l’altaveu que avisava o convocava el poble per a múltiples manifestacions i activitats de caràcter civil. Entre aquests tocs, cal incloure-hi tots aquells relacionats amb la vida i feines del món agrícola i l’estat del temps: demanar la pluja o desfer les tempestats, així com tots aquells tritlleigs frissosos destinats a avisar a la població contra els perills i malvestats: invasió, albirament de tropes, somatent, foc etc. Realitats ben prosaiques que podien comportar, en el cas d’atendre o desatendre l’avís del sacrificat campaner , l’alleujament o l’amenaça, la salvació o la destrucció de la població.

 

4-DUALITAT DE JURISDICCIONS

Una ciutat com Vic en la que, fins al segle XV la jurisdicció estava dividida (la part comtal i la part del bisbe) la tasca del guaita o campaner juntament amb el manteniment, servei i reparacions del rellotge i campanes civils s’havia de finançar de forma compartida segons antics pactes i concòrdies signades per ambdós estaments a principis del XIV entre els membres el Capítol Catedral i el Consell Municipal.

A finals del XIV, en temps del rei Martí, la cancelleria reial havia lliurat un document al Bisbat de Barcelona (any 1386) en el que s’instava al Capítol Catedral per tal que des del campanar de la Seu s’autoritzessin els tocs civils en nom i segons les necessitats del municipi. Deu anys més tard, la Reina Maria, la seva esposa i lloctinent, lliurava i signava un privilegi destinat als Consellers i al capítol catedralici de la ciutat de Vic redactat en termes semblants. Començava un període de pactes i dissensions entre els dos estaments.

Aquesta situació ambigua i dual, en termes generals arreu d’Europa, es perllongà mentre la societat no va prendre consciència de la seva autonomia i dels seus drets i a mesura que les corporacions municipals reclamaven per al seu ús exclusiu els tocs de caràcter civil en el declivi de l’absolutisme . En el cas vigatà això no va ser possible fins que la Corporació municipal, aprofitant uns moments políticament tensos i en l’avinentesa sociopolítica d’una primera exclaustració de convents l’any 1821 (temps del trienni lliberal) manés iniciar la construcció de la somniada “Torre del Rellotge” just damunt de l’antiga torrassa barroca que presidia el Mercadal.

Pel que fa a la Catedral a l’igual que a la resta de campanars de les altres parròquies d’arreu; foc, atac, sometent, toc de queda o tempesta eren alguns dels senyals diferenciats d’unes campanes, que més enllà de l’ús litúrgic, tothom coneixia i interpretava degudament, entenen a la perfecció que, sovint la “veu de Déu” havia de deixar pas als interessos més peremptoris del tornaveu del poble.

 

5-RELLOTGES DE CAMPANAR

Sobre l’aparició del primer rellotges mecànics d’ús públic, han sorgit diverses teories que al llarg del temps s’han reconduït a mesura que s’estudiava el fenomen i apareixia nova documentació. Malgrat haver-ne adjudicat secularment aquesta invenció a un personatges medieval,quasi mític, com és Gerbert d’Orlhac el qui fou papa entre l’any 999 al 1003 amb el nom de Silvestre II, la majoria d’estudis posteriors, coincideixen en assenyalar que l’aparició del rellotge mecànic amb capacitat d’accionar campanes es va donar a principis del segle XIV en alguna zona al nord d’Itàlia. Una teoria que sens dubte venia potenciada per la fama d’un altre personatge: Pacífic, monjo de Verona al qual històricament se li havia atribuït oficiosament aquesta invenció.

El professor Eduard Farré, de l’escola de rellotgeria de Barcelona, en el seu llibre “El rellotge Català” (ed. Efadós. Barna 2008) que signa conjuntament amb Jaume Xarrié, afirma amb criteri de coneixement i com a investigador i expert que “el primer document en que, sense cap mena de dubte, s’esmenta un exemplar mecànic es refereix al rellotge de torre construït per Roger Storke a la catedral de Norwich entre els anys 1321 i 1325” Cal afegir que la ciutat de Milà, va instal.lar el seu primer rellotge públic amb soneria i esfera, pocs anys després d’aquesta data: Una dada que ens fa pensar que la “teoria italiana” no està mancada de fonament….ni de tradició.

Però l’evolució dels primeres rellotges mecànics fins a convertir-se en ginys autònoms capaços d’accionar els batalls, havia necessitat el trànsit de quatre segles. A Vic hi ha constància que el monjo Guillem de Bellestar, l’any 1283 havia construït o llegat, una primera maquinària rústega per al rellotge de la Catedral. Es tractava,segurament, d’un avisador de mesures de cadireta, que facilitava la lectura exacta de les hores, tant de dia com de nit, estalviant al guaita, la dependència del rellotge de sol, no sempre disponible i d’oscil•lant fluctuació horària al compàs de les estacions.

Caldria esperar fins l’any 1444 perquè Joan de Palamós “magister orologiorum” a petició del Consell Municipal, endegués la construcció de la primera màquina autònoma per al rellotge del cloquer de la Seu de Vic; pròpiament i per uns quants segles: el rellotge de la ciutat. Un giny de la mecànica de forja, capaç de caminar i sonar tot sol gràcies a l’ajuda d’un envitricollat sistema de rodes dentades, contrapesos, palanques i martells. Una màquina “quasi màgica” que que el poble no podia veure, ni entendre ….ni sospitar.

 

6-LES TRANSFORMACIONS DEL BARROC

La irrupció de l’estil barroc a Vic i a la seva àrea d’influència, fou notable a partir de finals del XVII fins pràcticament a principis del XIX. De la mà d’arquitectes i escultors com els germans Moretó, o del tracista carmelità Fra Josep de la Concepció, la reforma o ampliació de moltes esglésies d’Osona va seguir unes pautes estilístiques molt semblants, sobretot si ens fixem en la forma dels seus campanars, coronats amb un teulat cònic recobert de teula ceràmica acolorida i esmaltada on es mesclen sovint les tonalitats brillants del verd i el blau que alternen sovint amb alguns tocs d’esquitx groguenc. Així es varen bastir inicialment els campanars de la Pietat de Vic i d’altres de la comarca com el de Sant Pere de Roda de Ter, Sant Pere de Torelló, Sant Boi de Lluçanès, Santa Maria de Corcó, Santa Maria de Manlleu etc. que es van mantenir sense canvis arquitectònics mentre la fal•lera del rellotge públic encara no s’havia convertit en una cursa d’emulació o prestigi entre els campanars de les diferents parròquies de la Plana. Finalment (finals del XIX sobretot) arribà l’escapçament de testes que va singularitzar el coronament de cadascun d’aquells gegants que, com nous Polifems, ara amb el cèrcol blanquinós d’una esfera i agulles, vetllaven tot el poble rondant amb un sol ull.
En aquells indrets on no es van poder costejar les obres, o bé el rellotge no estava en les seves aspiracions, encara podem contemplar encara avui, alguns d’aquests campanars mantinguts sense canvis d’ençà la seva construcció. A la comarca d’Osona, per exemple, al santuari de Nostra Senyora de la Gleva,a Sant Genís d’Orís,Vidrà o a Santa Cecília de Voltregà. A tall d’excepció, fem notar l’actuació recent en un dels campanars de Vic; un cas de “retorn als orígens”, el del campanar de la Pietat, al bell mig del nucli antic. Un cloquer que després de perdre el seu teulat barroc durant el període de les guerres carlines, va recuperar, gràcies a una restauració estructural finalitzada el mes de setembre de 2009, la seva antiga forma punxeguda, reproduint amb noves teules ceràmiques l’acolorit conjunt vidriat del seu airós teulat.

 

7-EL RELLOTGE DE VIC

Deixant de banda que a finals del segle XIV, ja hi havia alguns castells reials posseïdors de les primeres maquinàries de rellotgeria monumental emplaçades al cim de la torre de guaita. (L’any 1355 per encàrrec de Pere III, Antoni Bovell construirà un rellotge pel Castellet de Perpinyà), en la major part dels casos el rellotge públic va continuar per molts segles en mans de l’església. Però l’eclosió del rellotge civil , per contra de l’eclesiàstic present secularment als campanars de les parròquies i catedrals, sorgirà en el nostre entorn territorial amb força reivindicativa i desig d’emulació, a partir de mitjans segle XIX.

Citant novament el cas concret de la ciutat de Vic, que crea un precedent, a principis d’aquest segle i malgrat el moviment il•lustrat, les relacions institucionals no havien canviat gaire i les tensions diplomàtiques entre el capítol catedralici i el consell municipal pel tema del rellotge encara estaven ben vives. Tal com diuen les cròniques “el capítol no estava disposat a consentir aital usurpació tot i quan en totes les ciutats de Cathalunya estan los Relotges en la Catedral”.

Fou durant el trienni lliberal a Espanya (1821-1823) que la pèrdua de poder de l’església, al costat de la persecució i l’exclaustració d’alguns conventuals va permetre al nou Ajuntament emprendre la materialització d’una antiga reivindicació, un vell somni: instal•lar un rellotge públic a la casa de la ciutat. La construcció de la torreta amb el seu teulat ceràmic i el gabial per a les dues campanes horàries havia començat el mes de novembre de 1822, sense cap tipus d’impediment.

Rifes,saraus i balls populars van servir per comprar a la subhasta del Crèdit Públic, la primera màquina i dues campanes sostretes al convent carmelità de Sant Josep, del carrer de Manlleu. Però abans que finalitzessin les obres de la torre del rellotge, l’exèrcit francès de la Santa Aliança, comandat pel duc d’Angulema, traspassava els Pirineus (abril de 1823) per retornar el poder absolut a Ferran VII,que deixaria en res les lleis i actes de govern del trienni anterior i suspendria d’immediat l’esperit i la lletra de la Constitució de Cadis.

Malgrat el retorn temporal de l’absolutisme a Espanya i haver-ne donat pressa a enderrocar una esvelta Columna Constitucional estrenada a la Plaça Major de Vic , a finals de 1821, el somni secular del rellotge municipal ja era un fet i no seria pas qüestió de fer-se enrere. Finalment i quasi de puntetes malgrat l’ensulsiada antiliberal, es van acabar les obres de la torre i a finals de 1823 es posava en marxa d’una vegada i per sempre el nou rellotge de la ciutat: el rellotge de Plaça.

 

8-L’ECLOSIÓ DEL PODER CIVIL

Segons Ainaud de Lasarte ” amb la distinció entre municipi i parròquia i especialment des de la Revolució Francesa, el toc de campanes (especialment les hores) fou atribuït a les corporacions locals” En el cas de Vic (any 1823) és simptomàtic el trencament d’aquest exclusivisme eclesiàstic que va permetre finalment instal•lar un rellotge públic a la casa de la Ciutat.

En les altres poblacions i viles menys populoses de la comarca d’Osona, l’absència secular de rellotges mecànics (suplerts habitualment al carrer pels artístics murals amb quadrant solar) i el cost afegit de construir torres en uns ajuntaments de factura modesta, propiciaren l’entesa entre els petits ajuntaments i les parròquies que van cedir per a aquesta nova funció l’espai més alt del cloquer.

Va ser així com a cavall del segle XIX i XX, es va modificar el coronament de molts d’aquests campanars barrocs per tal de facilitar la col•locació de la maquinària del rellotge i les noves campanes, que se situaven normalment, a fi efecte d’expandir millor el seu so, al terrat superior de la torre, sota un cobertet de teules o bé encimellades enmig d’un gabial artístic o una estructura més o menys complexa de ferro forjat. Als campanars de Santa Maria de Manlleu, Santa Coloma de Centelles o al de la parròquia del Carme de Vic, s’hi poden observar, des de terra estant, algunes mostres més que notables, del magnífic treball en ferro dels nostres mestres serrallers.

Amb aquesta transformació, arquitectònica i tècnica, es va donar la paradoxa d’experimentar com la torre del campanar esdevenia al mateix temps en torre del rellotge o el rellotge del poble. Campanar litúrgic i campanar civil, com de fet havia estat sempre i des d’antic. Doble ús per aquests monuments, dignes de la nostra cura i respecte en tan que icones patrimonials i identificatives dels nostres pobles, viles i ciutats.

Miquel S. Cañellas

Publicat a Osona Comarca 30 de desembre de 2005
*Revisat i adaptat per l’autor – Abril de 2012

Aquesta entrada ha esta publicada en De Vic estant. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

* Dia actual:

* Copia aquí el dia d'avui:

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>