Rostres torturats: Rajoy i Mas

Dues estampes preocupants. El rostre de Mariano Rajoy durant les seves declaracions als passadissos del Parlament, i el d’Artur Mas en l’entrevista televisada que li va fer Josep Cuní. Rostres sofrents de dos presidents patidors, que no van transmetre esperança i optimisme, sinó preocupació.

Donaven la impressió que podien perdre la brúixola i la il•lusió. Que estan posant al límit els seus esforços per sortir de la crisi, i aquesta no dóna senyals d’afluixar. Llavors, un cop ‘fets els deures’, com asseguren, busquen desesperadament la salvació en altres planejaments. Rajoy, clamant a Europa perquè ens ajudi; Mas, encoratjant a l’enfrontament amb l’Estat, a qui acusa de xuclar la sang catalana. Semblen recursos dels que se senten a la vora del naufragi. Uns parlen del ‘caos grec’, altres d’eleccions anticipades.

Si Espanya està fent ‘els deures’ que li imposa l’Europa de l’euro, és lògic esperar que ara ens ajudi. Que no ens ofegui amb més sacrificis econòmics i socials. Però, ja se sap, en els assumptes internacionals prevalen els interessos propis i els egoismes dels estats. La solidaritat ve de més a més, quan pot ajudar-los a ells a no enfonsar-se més. Cal reclamar la seva ajuda, ja que cap Estat sortirà sol de la crisi, en un context en què cal fer front a desafiaments globals, a la ferotge competència dels països emergents o ja emergits. Però la solució comença dins de cada país. I per això, encara que a un Govern amb majoria absoluta li toca governar, convé que ho faci amb el concurs de les forces polítiques i governs autonòmics (que també són Estat i cal comprendre’ls) amb sentit de la responsabilitat col•lectiva. Més diàleg i comunicació, i menys decrets llei. Per donar suport a la governabilitat, no per frenar-la.

I si Catalunya presumeix d’haver-se avançat en les mesures d’austeritat, és comprensible que reclami un tracte menys onerós i injust, dins de la solidaritat, per no perdre vigor com a motor econòmic, en interès propi i de l’Estat. Sense locomotores potents que tirin, el tren econòmic s’aturarà per a tots. Però cal dir que és una irresponsabilitat encoratjar des del Govern i els seus mitjans al que es diu un “xoc de trens” per desenganxar-se de la resta de l’Estat. En un “xoc de trens” tots hi perdríem, principalment Catalunya (com altres vegades!), que és la part més feble. I en una gravíssima crisi econòmica i social, com la que vivim, provocar ara -al marge d’ideologies i somnis històrics legítims-, una radical crisi política d’Estat, d’enorme gravetat i ‘conseqüències imprevisibles’(Mas), seria una cosa molt més greu (una crisi sobre una altra crisi) que una irresponsabilitat: podria ser un suïcidi col•lectiu (amb referèndum o sense referèndum).

Els rostres –darrerament mostrats– sofrents, gairebé abatuts, dels presidents Rajoy i Mas no són un bon auguri per a ningú. Menys enfrontaments i més col•laboració. Calma i seny, sobre tot ara.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Deriva Genetica

L’estudi estadístic dels gens en les poblacions portar a una seria d’investigadors a el descobriment d’un nou factor o força evolutiva estretament relacionada amb la quantitat de població. D’aquest fet s’han anomena deriva genètica o afecta Sewall-Wright. La llei de la deriva genètica ens diu que les freqüències dels diversos gens poden quedar invariables en l’absència de forces selectives, però això es una consideració estadística que sols te afecta per les poblacions molt nombroses, però no es compleix per les poblacions amb un reduït nombre d’individus. En les poblacions molt petites que no i exerceixin les forces selectives, es possible que les freqüències dels diversos gens de generació en generació variïn àmpliament per un senzill afecta d’atzar i la població acumuli els gens independentment del valor selectiu. Es a dir la deriva genètica en les poblacions petites pot donar preferència a determinats gens i caràcters no adaptats i fins i tot pot ocasionar problemes perjudicials. Així dons la deriva genètica es una de les forces evolutives de que pot dependre la distribució i supervivència de la variabilitat que crea la mutació genètica.

L’herència mendeliana en l’home. Des de l’any 1.905 que el senyor Farabee comprova en una família afectada per la braquidactília que les lleis de l’herència mendeliana eren també valides per l’espècie humana, els progressos en genètica humana han estat molt importants i actualment es coneixent un gran nombre d’afeccions hereditàries com la deficiència mental hereditària, la braquidactília es a dir la malaltia dels dits curts, la polidactília mes de cinc dits o la sindactília dits fusionats. Totes elles malalties rares que gracies a la genètica es coneixent millor.
Una mutació genètica es una modificació irreversible de la informació continguda en la seqüència d’un gen. Els gens son fragments petits de la molècula de ADN que constitueixen el patrimoni genètic del esser humà. Algunes mutacions no tenen conseqüències, m’entres que d’altres son les causants de malalties o disfuncions de diversa gravetat. La majoria de les mutacions genètiques son mutacions puntuals que afecten a una base de la seqüència de ADN i que provoca la modificació de la seqüència d’aminoàcids de la proteïna codificada per quest segment de ADN. Les mutacions poden ser de tres tipus. Mutació per substitució que aquest comporta la substitució d’una base per una altre en un punt concret del gen. El segon tipus es la silenciosa es a dir quant la substitució de bases no provoca cap canvi en l’aminoàcid i la tercera mutació per inserció o pèrdua d’una base o de uns quant parells de nucleòtids que porta cap a formar una proteïna truncada, aquesta es una mutació de caràcter destructiu.


Les mutacions genètiques son fenòmens espontanis que representen errors de copia del material genètic que tenen lloc durant la divisió cel•lular i que poden ser degudes a l’exposició a diversos agents mutants com poden ser ones electromagnètiques o a substancies químiques que actuen sobre el material genètic com per exemple pesticides, derivats del benzè, dissolvents entre altres.
Quant les mutacions tenen lloc en gens de poca importància de funció de codificació les conseqüències son nul•les, però quant es produeixen en un gen amb funcions de codificació les conseqüències poden ser greus.

El científic Pere Tremolosa

Centre de Recerca i Estudis Científics
Pere Tremolosa

Publicat dins de Ciència | Envia el comentari

Nostalgia del Sucre.

Petita història d’un barri de Vic.

Amb un nom tan dolç, qui no desitjaria coneixer-lo..o tastar-lo? Parlo del barri del Sucre, a ponent de la ciutat de Vic. D’inmensitat de quarteres havia estat fins fa ben poc, erm de cases i curull de plantacions. (camps de blat, patates, moresc, ordi, xeixa, remolatxa…) Es el que ens vam mirar i remirar, després de caminar-hi tot un matí a ple sol, un grapat de veïns i un pastor de velles runes.

Barri de l’Horta nova i el Sucre ( any 1910 aprox.)

Migpartit des de fa més d’un segle per la via del tren que el separava de la ciutat fins fa ben pocs anys, ara està connectat amb la resta de la ciutat, de manera que ha esdevingut un nou centre: centre de fires i mercats. Vegem-lo sencer, només fa uns pocs anys, amb les seves masies emblemàtiques; el Mas d’en Planes el Nadal, l’Ausona o la Torre dels Frares, visible fins fa pocs anys des de la Plaça de Vic. Prop del riu Can Casanella , can Baulenas, l’Horta Nova i finalment la Talaia dels Xiprers que tanca l’horitzó del lluny ponent al costat de l’emblemàtic Puig d’Ases. Vells masos, ja ben pocs; els menys pervivents, un d’aquests convertit en l’epicentre d’un barri (em refereixo a la Torre dels Frares) engrandit els deu darrers anys a velocitat meteòrica.

Mas El Nadal que presidia una àmplia zona
de conreus al nord ponent de la ciutat

D’aquest passat agrícola i industrial, queden encara fites que cal preservar, mimar; records que ens arrelen al nostre passat Barri nou, d’entrada antiga fitada per les ermites de Sant Sixt, i Sant Llorenç que donaven la benvinguda als vianants a banda i banda del camí ral que venia de Cardona, centre i comtat medieval de vital importància per la seva ascendència i per la riquesa imprescindible de la sal. Un barri ara nou, fins fa ben poc, separat encara de la ciutat, per una via que va dur progrés, mentre escanyava amb una gran revoltada i un pas a nivell enutjòs , el lliure accés de persones, carruatges i vehicles. Ara tot és nou.

La primitiva fàbrica del Sucre inaugurada l’any 1892

D’aquest passat rural i del inicis de la industrialització ens queden pocs vestigis i alguna realitat. El mas de la Torre del Frares botó de la roda del barri, avui centre neuràlgic de la Universitat de Vic i les antigues vivendes del barri de l’estació, de finals del XIX. Algunes d’elles afilerades al llarg dels primers metres de l’antiga denominació : carretera de Prats, davant per davant de la Sucrera. Son el testimoni mut dels primers habitants del barri quan tot ell (el primitiu embrió arrapat a la ciutat) era tot ell una madeixa de vies, filagarses de vapor i fum de carbó, màquines de tren i vagons de càrrega, garatges ferroviaris i material de servei oxidat. Cases, pisos modestos dels carrilaires arribats a finsls del dinou per a servir a la recuperació econòmica de la ciutat, joiosament assolida. I allí mateix, rere el pati de veïns, el vestigi encara en peu dels refugis antiaeris de la guerra civil ; un bon motiu i una millor excusa per a fer-ne un lloc digne de la memòria històrica de Vic.

Antiga fàbrica Riera de llonganisses enderrocada
l’any 1988

El Nadal, tan sols el nom però seria interessant conèixer en quin camp d’aquella finca posaren llurs peus, somnis i calfreds: Dels qui dormiren mig encauats al casalot adaptat els primers anys de postguerra, amb la il•lusió de trobar entre nosaltres una terra, pa i treball. Can Riera, una joia del modernisme, inexistent des de 1980 i present a la memòria d’uns pocs gràcies al paper esgrogueït de la imatge antiga: cantarem les absoltes a un monument del modernisme industrial tombat. El Sucre, amb la seva passera penjada obra encara més recent, recuperat del tot, emblemàtica peça de fàbrica i joia del modernisme industrial; amb la imponent xemeneia, peça airosa i afuada; una mostra de les més belles de l’arquitectura d’aquells temps. Monòlit esvelt d’obra de fàbrica, punt de contacte per a vianants despistats que arriben a Vic, viatjants, turistes i firaires; la xemeneia visible des dels quatre vents. No és estrany que per la seva absoluta presència hagi batejat el barri sencer.

Un barri que fou cruïlla d’antics camins rurals, avui i des de finals dels anys setanta amb voluntat d’expansió. Coronat des del seu punt més alt -antics conreus del Nadal- per pavellons i pistes esportives. Més avall la nova Universitat de Vic, estatges per a estudiants, àrees residencials i blocs d’habitatges que han trencat l’inicial tendència industrial de la zona arrastrant molts ciutadans que traspassaven les vies abans del seu soterrament convidats per l’entorn i cridats a convertir la zona en un bon lloc per viure.

Que no es malmeti més el llegat antic,el poc que en resta i que es recuperi, en el que sigui possible, allò que de manera maldestra l’especulació i un creixement mal abocat, i pitjor gestionat , ha deixat petja d’abandó i menyspreu pel territori que ens nodreix; ara pendent de les mirades i voluntats que el recuperin i el dignifiquin.

Mimem aquest barri, antic i rural, modern i actual alhora, mantinguem el seu pols cívic i recuperem allò que es va malmetre innecessàriament fruit de la bombolla immobiliària i la cobdícia nascuda a cop de talonari. Ara que les vaques ja no van tan grasses, la millor inversió podria consistir en rescatar els terrenys perduts amb plantacions i hortes de conreu urbà disponible per a aquells ciutadans que se’n vulguin responsabilitzar. Potser seria una bona manera de potenciar des d’ara mateix el consum responsable, kilòmetre zero. El mateix exemple a seguir als terrenys veïns del Griell. No us sembla ?

Miquel S. Cañellas ( VIC – 13, novembre 2011)

*revisat i actualitzat el mes de maig de 2012

Ermita de Sant Sixt de Miralplà
abans i després de la restauració

Publicat dins de Miquel Cañellas | Envia el comentari

Primer de maig

Setmanes després de la suposada vaga general del 29 de març, i coincidint amb l’anomenada Festa del Treball del Primer de Maig, ha arribat l’hora d’actualitzar o modificar alguns termes relacionats amb el món laboral, el proletariat o la classe obrera (algú en deia irònicament la classe sobrera).

A mitjans del segle XIX, el marxisme, el socialisme i el comunisme llibertari van implantar una visió de l’organització social dual: els empresaris i els treballadors, els patrons i els proletaris, els pàries de la terra i els opressors. Els canvis i les convulsions del segle XX, amb les guerres mundials i els conflictes bèl·lics fratricides en alguns països –com la nostra guerra civil- van modificar el panorama. I si l’economia d’occident es va salvar, va ser gràcies al manteniment dels llocs de treball a les fàbriques d’armament.

Si abans, les vagues generals i les lluites obreres es caracteritzaven per la polaritat de dos bàndols enfrontats, cada un amb els seus esbirros (esquirols, pistolers de la patronal i piquets sindicals), avui la situació és molt més ambigua. Els sindicats majoritaris, la patronal i els governs pacten els serveis mínims durant les vagues, amb la qual cosa ja no es pot parlar de vaga general sinó de vaga parcial.

Però els sindicats també han perdut gran part de la seva capacitat de mobilització i la seva força reivindicativa. Ja fa dècades que acostumen a pactar convenis col•lectius de ganga amb els empresaris, a canvi de subvencions i de mantenir una poltrona. Els sindicats s’han convertit en modernes gestories , amb uns quadres directius que criden molt en els mítings, però callen a l’hora de la veritat. I s’ha profunditzat un immens abisme amb els de baix. Per postres, tots plegats ens rendit al poder absolut del mercats, els fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i el Banc Central Europeu, majoritàriament. Um atracament legal. I pagar el beure.

A l’estat espanyol, amb més de cinc milions d’aturat i la majoria de treballadors amb contractes escombraries i salaris de pa sucat amb oli, i amb molts petits empresaris i treballadors en règim d’autònoms sense cobertures visibles ni ajuts, la situació és ben galdosa. El pitjor del cas és que la gent del carrer –les avui anomenades classes mitjanes- no sap què fer per millorar la seva situació. La rendició és total i s’ha estès la terrible creença que no hi ha res a fer; i que els factòtums i manaies que remenen les cireres fan el que els surt dels pebrots. I probablement és veritat.

La crisi ha evidenciat que el capitalisme s’ha enfonsat i ara intenta reinventar-se. Però ja hem començat malament. En comptes de dedicar diners públics i mesures polítiques a potenciar la força del treball i a pal·liar la tràgica situació dels aturats, els desnonats i els pàries, i de preservar els mínims avantatges de la dita societat del benestar, els governs aboquen els diners a cabassos per rescatar el sistema bancari, el primer responsable del crash.

Aquest pobre columnista no té la vareta màgica per conjurar la catàstrofe, però cal que la massa que camina trista i derrotada pel carrer, i cada persona des del seu àmbit, faci tot el possible per para els peus als polítics, els sindicats i els empresaris que reparteixen la baralla, però fan trampa. S’han de potenciar la objecció fiscal i les vagues reals (procurant tenir a ratlla els violents que fan la funció d’esquirols i pistolers de la patronal).

El moviment dels indignats i els iaio-flautes, tot i fer un diagnòstic molt proper de la realitat, no són la solució definitiva; però són un símptoma que evidencia que calen canvis radicals. I que la gent s’organitzi, que no vol pas dir passar-se el dia fent reunions per veure qui parla més bé. S’han de destronar els aristòcrates de la política, dels mercats i del sindicalisme edulcorat amb sacarina. I no confondre les legítimes reivindicacions identitàries o sobiranistes, amb la lluita quotidiana per salvar la dignitat individual de les persones. De fet, una cosa i l’altra no són incompatibles: es pot lluitar simultàniament per la independència catalana, per l’autogestió i per una equitativa distribució de la riquesa, no de la pobresa. El que no pot ser, a casa nostra, és que ens passem el dia burxant el poder per assolir una societat catalana sobirana que reprodueixi els esquemes de sempre. Hem de promoure un sistema polític on no hi hagi lloc pels lladres catalans, els estafadors catalans i els corruptes catalans.

Per acabar amb aquest sermó més o menys inconsistent, també voldria recordar que si nosaltres estem en crisi i busquem la manera de sortir del pou, a la majoria de països miserables del planeta, ja fa segles que estan en crisi permanent, en bona part per culpa del primer món, amb la seva política colonial, de venda d’armament als senyors de la guerra, destrucció d’estocs alimentaris essencials i de control d’organismes tan ineficaços com les Nacions Unides. Que déu hi faci més que nosaltres. Amén.

NOU ARTICLE DE TONI COROMINA A EL TER.NET

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

Vuitena Crida: «La mama que em va parir»

Vull Escriure - Cigonya + Teranyina

Aquesta quinzena et donem llibertat absoluta. Pots escriure una carta, un poema, un conte, pots basar-te en fets reals o recórrer a la imaginació. Tens 500 paraulesper confessar a la teva mare allò que mai et vas atrevir a dir-li de viva veu, per evocar la infantesa que vas viure o la que t’hauria agradat viure, per imaginar la mare que t’agradaria haver estat o voldries ser algun dia,… Només hi ha un requisit: la protagonista del teu text ha de ser una mare, real o inventada.

«La mama que em va parir».

Avui és el Dia de la Mare. Potser és veritat que, si no fos per certa cadena comercial, ho celebraríem el 8 de desembre però, sigui com sigui, les mares s’han guanyat per dret propi un dia d’homenatge a l’any, o dos, o tres-cents seixanta-cinc, o tres-cents seixanta-sis en anys de traspàs: perquè no seríem el què som sense elles, per bé i per mal; perquè no seríem res sense elles.

Respon a la Crida!

Tens temps des d’ara mateix i fins el proper dissabte 12 de maig a la mitjanit.
Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida.

VULL ESCRIURE!

Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

Uns fets del Nadal de 1842 al terme de la Móra

Va ser un hivern cru, com feia anys que no es veia.
La vigília del dia de Nadal d’aquell any de trifulgues, com els darrers, queia una forta nevada Això era l’any 1842, quan per aquestes terres hi havia partides de gent armada que es dedicaven a fer malifetes. Els uns eren supervivents dels aixecaments carlins, d’altres antics membres de les milícies liberals, que eren perseguits, uns o altres, per els soldats, per els voluntaris liberals o per els sometents que hi havia als diferents pobles.
Els governs de Madrid s’anaven succeint un darrera l’altre, conservadors o monàrquics, liberals o progressistes…, tot esquematitzant aquells corrents polítics de l’època. De fet, de 1840 a 1874, els canvis de govern a la capital d’Espanya, depenent del moment, van ésser més que freqüents. I per acabar-ho d’adobar, a una guerra civil en seguia una altra.
Aquell any de 1842 oficialment no era pas un any de guerra com els anteriors. Recordem que la primera guerra carlina s’havia perllongat de l’any 1833 al 1840. La segona confrontació civil, coneguda com a Guerra dels Matiners, havia de durar del 1846 al 1849. Però aquest país nostre, que abans, recordem-ho, ja havia patit la invasió francesa, per no recular més, amb totes les convulsions que això va comportar, semblava que no n’havia tingut prou de guerres, que anys a venir n’encetaria una altra que sembraria encara més odi entre la gent. Així, la tercera guerra carlina, de 1872 a 1875, portaria encara més tensions, dolor i mort. Pobles enfrontats, famílies dividides, per ser partidaris d’un o altre pretendent al tron d’Espanya; cases derruïdes, robatoris, esglésies cremades, persecucions, segrestos, afusellaments, …
Aquí cal esmentar el monument commemoratiu que es troba a un lloc emblemàtic del Montseny, a Collformic, en memòria dels més de cent voluntaris liberals que, fugint de Vic de camí cap a la costa, s’aturaren a descansar a la casa de Sant Andreu de la parròquia de la Castanya, on van ser sorpresos per un escamot de carlins. Els que no van morir en l’enfrontament foren apressats i, després de confessar, passats per les armes i llençats al pou de glaç de Collformic; alguns foren enterrats al cementiri de la Castanya. Això era el mes de gener de l’any 1874 durant la que és considerada darrera guerra carlina.
El 1842 la primera guerra carlina, com hem dit, ja havia acabat, però encara quedava gent que, amb la seva ideologia política derrotada, sobrevivia per les muntanyes amb més o menys fe i por. Les cases de pagès escampades per la muntanya van ser l’objectiu preferit d’aquells grups armats, ja que l’exèrcit estava massa enfeinat en mantenir l’ordre a les ciutats, i allà resistien aquells nous bandolers. A aquesta gent, antics combatents perseguits per la llei, que s’havien fet escàpols a la justícia, individus incapaços de reintegrar-se a la societat o que senzillament tenien por de tornar al seu poble per les represàlies, se n’hi afegí d’altra que, sense cap mena d’ideal ni escrúpol, robava, segrestava o matava. Passaven d’una muntanya a una altra, on resistien i s’amagaven, en coves o balmes, o en alguna que altra masia aïllada, la qual cosa només podia portar maldecaps al seu propietari o masover, que sovint en pagava les conseqüències, a vegades amb la pròpia vida, al ser considerat per l’autoritat del moment, col•laborador o encobridor.
Aquells grups armats, que no eren en si mateixos una banda organitzada i compacta, com els carlins durant els aixecaments, o com els sometents que cobraven per fer la seva feina─ ni bon tros com els soldats que els combatien, eren els que es va anomenar trabucaires, mot equivalent, segons el diccionari Alcover, a ‘bandejat o guerriller armat de trabuc’ . (Trabuc: ‘Arma de foc, portàtil, més curta que l’escopeta però més ampla i amb boca acampanada’.)
Ve-t’ho aquí, doncs, que aquell dissabte a la nit de l’hivern de l’any 1842, vigília de Nadal, un grup d’aquells trabucaires corrien per el pla de la Calma, al terme de la parròquia de la Móra. Segons el relat que deixà escrit en Joan Camps de Seva, els soldats del Comandant de Muntanya, que eren a Vic, acompanyats del sometent de Seva ─uns 25 homes, més uns 15 que s’hi afegiren en arribar al Brull─ pujaren aquella nit que nevava d’allò més fort, cap aquell racó del Montseny, amb la intenció d’agafar aquells trabucaires manats per un tal Josep, de l’Esquís de Taradell, i alliberar l’amo d’un mas que tenien segrestat.
Sortiren de Seva cap a les quatre del matí, i en arribar a prop del Mas de la Móra ja es van sentir trets. En el seu relat Joan Camps explica que el comandant de la tropa, que era Antoni Baixeres, va fer creure que havia fet afusellar per encobridor dels trabucaires al masover del mas Burgués, un tal Francesc Cortada, fet que després van saber que era un estratagema d’aquell oficial.
Al dia següent, matí de Nadal, ja havia deixat de nevar, i el grup del sometent va arribar a la casa de la Neu, on el comandant, segons en Camps «va dir que havia mort un dels trabucaires que feia més mal, puix que era el seu encobridor, era el masover del Mas , que vàrem veure estirat al cementiri, però altres deien que l’havia afusellat perquè no descobrís les seves trampes.»
Més endavant llegim en el relat d’aquells fets, que la noia del Mas de la Móra va ensenyar als membres del sometent el forat a dins la casa, sota la taula, on s’havien amagat els trabucaires, i que ella els va dir que aquests «s’havien proveït per celebrar el dia de Nadal, dos caps de tossino, una dotzena de coques ensucrades i dos setzens de bon vi blanc, però que els soldats s’ho havien endut tot», i que no sabia res de la mort del seu pare.
Però, qui era aquell encobridor que havien mort que deien que havia fet tant de mal?
Aquell que van afusellar el dia de Nadal de 1842 era el propietari del Mas de la Móra, en Jaume Cortada, que segons sembla podria haver col•laborat amb els dits trabucaires.
Transcrivim aquí el testament dictat per en Jaume Cortada, al rector de la Móra, pocs moments abans de ser afusellat.
«Jo Jauma Cortada Propietari de la Parrochia de St. Ciprià de la Mora Bisbat de Vich, fill llegitim y natural de —- y — Difunts per lo motiu de haber de ser fusillat, y estan en degut enteniment; volen disposar de mos bens; fas y ordeno lo present Testament. =Primerament: Elegesch en Marmasor de est mon Testament, Executors a Jusep Garriga Masover de la Curtada y a Ysidru Tonut Masover de la Parera, als cuals dono ple poder de cumplir y executar lo present mon Testament, conforme esta disposat per mi:
Elegesch sepultura al meu cos feador, en lo Sementiri de esta Parrochia; y vull que en seguida, me sian celebrats tres Oficis, ab asistensia de 3 Saserdots, tan per mi com per la miá Esposa Difunta, la Caritat acostumada, y luego despres algunas Missas, las que se aplicaran per repos de la mia anima y de aquellas per qui debiá jo á Deu pregar = ytem vull y mano que tots los meus deutes, sien pagats, y las injurias satisfetas de mos bens, seons que aquells y aquellas legitimament constará.. = Ytem Hereus de tots los meus bens haguts y per haber, de lo pertañent a Can Cudiana [sic] de Monseny a Reÿmunda Curtada sens quitarly ningun dret y lo que pertañ al Mas de St. Cypriá á [espai en blanc] fill meu. Esta és la mia ultima volunta la cual vull que valga Testament o Codicili, o de altre modo que millor en dret puga valer, la cual fas y firmo en dita Parrochia á 25 de Desembre del any mil vuitcens quranta dos: essent per Testimonis per mi cridats, Jose Gomes Sergento primero del Batallon de Baxeras y Ramon de Cors perteneciente al mismo Cuerpo y per no saber de escriurer el testador firmo per el Mn. Thomas Vila Economo de dita Parrochia.
Testament de Jaume Curtada del Mas de St. Cipria. 1842»
Pel que hem pogut esbrinar en Jaume Cortada era fill de Josep Cortada i de Úrsula Portell, de la Móra. S’havia casat amb Rosa Servitja, també de la Móra, filla de Ramon Servitja, sergent retirat del Regiment de l’Àfrica, i de Margarida Codina, aquests dos de la parròquia de Sant Julià del Montseny.
Aquell matrimoni va tenir els fills següents: Raymunda, nascuda el 23 d’octubre de 1819; Joseph, nascut el 17 d’abril de 1822, i mort el 15 de setembre de 1822; Francisca, que va néixer l’11 de juny de 1824, i que va morir el 31 de juliol de l’any 1826; Maria, nascuda el dia 27 de febrer de 1829.
Sabem que la dona d’en Jaume Cortada, Rosa, va morir abans que el seu home, concretament el 13 de juny de l’any 1833, als 47 anys.
Jaume Cortada, es va tornar a casar, segurament el 1834, aquesta vegada amb Margarida Soler. Aquesta va morir poc abans d’ell, el dia 3 de novembre de 1842, al mateix mas de Sant Cebrià de la Móra.
Per les notes del rector de la Móra, sobre el compliment pasqual, sabem les persones, majors de 6 anys, que vivien al mas de Sant Cebrià. Així l’any 1833 hi trobem a Jaume Cortada, Rosa la seva muller i a la seva filla Raymunda. El 1838 hi figuren, Jaume Cortada, la seva segona dona, Margarida, i Raymunda, filla del primer matrimoni.
En el seu testament, Jaume Cortada, esmenta el béns pertanyents a can Cudiana [sic] de Montseny; en realitat deu referir-se a can Codina, del poble del Montseny, d’on era la seva sogra, la mare de la primera dona.
Com podem veure, els testimonis d’aquest singular testament eren membres de la tropa comandada per Antoni Baixeres, qui em vist que dirigia les operacions dels soldats i del sometent de Seva en la batuda de la vigília i el dia de Nadal per un nevat pla de la Calma aquell any de 1842.
Per el que sembla, un cop fet el testament, va confessar, i va ser afusellat a corre-cuita a la vora de la rectoria de l’església de Sant Cebrià, tal com podem llegir en l’anotació del seu enterrament.
«Dia vint y cinch de Desembre del any mil vuitcents quranta dos. En lo fosar de la Parroquial Yglesia de St. Ciprià de la Mora Bisbat de Vich. Se ha dunat Sepultura Eclesiastica, al cadaver de Jaume Cortada Propietari del Mas de St. Ciprià y fou fusillat prop les parets de la Rectoria, en lo dia expresat de dit mes y any de edat quranta quatre anys; y rabé al St. Sagrament de la Penitencia; y feu testament y se ly han celebrat 3 oficis funerals.»
No era pas el nostre propòsit, en encetar aquest escrit, analitzar les conseqüències dels aixecaments carlins, ni els fets socials o polítics d’aquells anys que van portar al ressorgiment de partides armades, com els dits trabucaires, per aquestes muntanyes del Montseny, com ja havia succeït d’altres vegades, sinó explicar un fet concret de la nostra geografia i història més propera, com va ser l’afusellament d’en Jaume Cortada del Mas de la Móra, i reproduir el seu testament, dictat en una de les tantes hores dramàtiques de la nostra història.
Sobre aquelles lluites dinàstiques pel tron d’Espanya, i sobre aquelles guerres entre germans, s’ha n’ha escrit molt i des de tots els punts de vista, i com és lògic n’hi ha per tots els gustos; tot depèn de la tendència ideològica de cadascú a l’hora d’analitzar els fenòmens socials, econòmics, religiosos i, per descomptat, polítics, de cada època.
Com diu l’historiador mossèn Antoni Pladevall en un dels seus escrits sobre els fets d’aquells anys «…ni els liberals eren tots antireligiosos o menjacapellans, ni els carlins eren sants i bona gent perquè anaven a missa i deien el rosari; però, en canvi, acabada la primera guerra carlina, molts antics carlins es tornaren trabucaires i durant les guerres, per no tenir presons afusellaven amb molta facilitat els presoners».
I mentre uns cridaven: «per Déu, la pàtria i el rei», i altres cantaven allò de «Mare, mare / venen carlins. / Tites, tites, / totes a dins», el meu avi patern, natural de Palafrugell, arreglava, a canvi d’una moneda de plata, les botes del general Savalls, massa gastades per les seves correries. Ja se sap; coses de l’historia. I, com diu aquella dita, «qui dia passa, any empeny»…

Xavier Cateura i Valls
La Castanya, març 2006

Publicat dins de Des del Montseny | Envia el comentari

Les presses de Rajoy

Es comprèn la pressa de Rajoy. La seva pressa per fer reformes a fons, ja que les mitges tintes van enfonsar a Zapatero. La seva pressa per fer-les al principi del seu mandat, ja que ara rendibilitza la seva majoria absoluta i no ha de pensar en properes eleccions. La seva pressa per complir amb els mandats de la Unió Europea, que és qui ens pot prestar diners per tirar endavant.

  
Però la pressa sol ser una mala consellera. La pressa, de vegades, porta a prendre decisions immadures. La pressa pot portar a acumular en poc temps mesures que si són impopulars multipliquen el malestar social. Sobretot si es presenten en un to arrogant i poc dialogant. Fins i tot en el cas que siguin necessàries, encertades i urgents. La immaduresa, l’acumulació i la imposició, són tres errades que poden malmetre l’èxit de les millors intencions.
Als greus mals de la situació actual, encara que en molta part sigui heretada, no se li poden afegir altres mals. El cos social aguanta el que aguanta.
Pressa, sí, però madurant bé cada pas, no acumulant fuetades sobre esquenes ja ferides, i sense aires de superioritat per més que les urnes hagin investit a qui mana perquè governi. També hi ha ritmes i matisos en la manera de governar. Els canvis pretenen evitar caure en una possible intervenció o fallida. Portem anys de retard, cert, però córrer massa també té els seus riscos. De pressa, però sense passar-se.

I els sacrificis que es demanen a la ciutadania, haurien d’anar acompanyats d’algun alleujament. Les retallades, compensades amb més clars i eficaços estímuls a la reactivació, encara que no pugui ser immediata. Cal atendre als emprenedors, perquè emprenguin, no perquè facin fora més gent al carrer. Més gent al carrer vol dir més agents a vigilar les manifestacions.
Cal complir, segurament per necessitat, les directrius dels dirigents de la Zona Euro en la que estem, però potser també negociant més a fons. També ells dubten, canvien d’opinió i no són uns àngels de la guarda.
Governar, sí, però compte amb les presses excessives i el to autoritari, senyor Rajoy. Governar no és córrer massa … ni posar en marxa les tisores cada setmana. A més, cal repartir millor la roba que no es talla.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Estances de febre

El Sanatori del Montseny

«Si la importància d’una malaltia per a la humanitat s’amida
pel nombre de morts que causa, la tuberculosi ha de considerar-se
molt més important que les malalties més temudes.» (Robert Koch)

Introducció

El motiu d’aquest treball és recuperar una part de la memòria històrica més recent del Brull, a través del sanatori antituberculós que s’hi va establir.
Malgrat que els anys que tractarem (1930-1956) són relativament recents, no ens ha estat gens fàcil intentar reconstruir els vint-i-cinc anys de vida del centre que, amb el nom de “Sanatori del Montseny”, va ser un dels establiments més emblemàtics en l’àmbit sanatorial català, en uns anys en què la tuberculosi era un greu problema per a moltes famílies.

per llegir mes….http://www.xcateura.lafiguera.net/docs/noticies/6-483EST_34.pdf
tems a carregar el pdf es de tres minuts.

Publicat dins de Des del Montseny | Envia el comentari

100 preguntas a Wifredo Espina. 7.- El Correo Catalán.

Triunfo y muerte de un diario mítico, El Correo.

1. ¿Cuándo y cómo empezó su andadura en El Correo Catalán?

Resulta que despacharon al periodista Josep Faulí de El Correo Catalán, por decisión del mismo que lo había metido, mosén Rosell, que tenia mucha influencia en el diario cuando el periódico aún era tradicionalista. Faulí, una persona inteligente y trabajadora, tenía un carácter enérgico y impulsivo que le provocó un fuerte choque con la empresa, que lo echó a la calle de forma fulminante, por haber alentado una protesta en la redacción con motivo, creo, de un conflicto laboral..

Como buen amigo y compañero de promoción, me telefoneó enseguida para decirme que en el periódico había una vacante que quizás podía interesarme y que posiblemente me llamarían. Y efectivamente, unos días más tarde me llamó el director del periódico, Andreu Roselló.

Entré en el periódico como responsable de la sección de Nacional, aunque los primeros días estuve de ayudante de Joan Anton Benach, jefe de la sección de Religiosas, y de quien aprendí a seleccionar y pegar teletipos, de lo que yo no tenía ni idea.

Así empezó todo, aunque podría añadir unos cuantos datos más y explicar algunas curiosas circunstancias incluso pintorescas, como una supuesta mediación del confesor del señor Baygual, el principal accionista y amigo de un tío mío (el tiet Salvador), el creador de la empresa de leche condensada La lechera.. y con quien congenié bien durante mis años de estudiante en Barcelona. No supe nada más de esa hipotética intervención que la expresada intención de mi tío de tener un contacto con el confesor del dueño del diario; nunca osé hablarle de este asunto. En la vida no todo es claro y sencillo, como a veces parece.

2. ¿Cómo le surgió la idea de hacer la columna «Cada cual con su opinión»? ¿Qué estructura tenía y qué temas trataba?

A menos de un año de estar en El Correo, después de una serie de artículos sobre temas económicos, sociales, sindicales y municipales en los que hacía críticas bastante duras (y por los cuáles curiosamente me felicitó el alcalde Porcioles, que me ofreció un cargo fijo de asesor en el ayuntamiento, con montaje de oposiciones incluido, que rehusé por escrito por razones de dignidad e incompatibilidad, como explicaré), me di cuenta que el único camino posible de hacer oposición a la política oficial pasaba por la parcelación de los temas objetos de crítica. Es decir, que no se podían hacer cargas o críticas frontales sobre un asunto, porqué no pasaban la férrea “censura previa”, entonces vigente. Había que parcelar la temática y afinar el ingenio y hablar entre líneas para burlarla.

Era conveniente, también, repartir y dosificar los temas; esto es, juntar un pequeño repaso al Ayuntamiento con otro al ministerio de Industria, al de Economía, al sindicato único, a la burguesía, a la banca… No un ataque directo, frontal, contra la política básica del gobierno, sino pequeñas escaramuzas contra una serie de hechos puntuales y contra ciertos planteamientos teóricos globales, poniendo de relieve las contradicciones que había entre ellos. Este era un buen truco y muy eficaz para ir socavando las bases del sistema.

Un día, con esta idea en la cabeza, me quedé a trabajar hasta muy entrada la noche, la información que había recogido de los teletipos y le añadí unas anotaciones y breves unos comentarios. Llevé este esbozo de artículo al director Andreu Roselló, que estaba en el despacho de Ibáñez Escofet –quien se extrañó de este gesto-, para que le echara un vistazo y me diera su opinión. Se lo leyó y, para sorpresa mía, dijo: «Molt bé, xiquet». Acto seguido lo codificó y lo metió en el tubo que en aquellos tiempos conducía los originales a la imprenta.

Al día siguiente lo vi publicado, destacado y con mi firma. Lo que para mi había sido una simple muestra de lo que podía hacerse se convirtió así en el primer artículo de una sección que, teniendo en cuenta las circunstancias de la época, caló con fuerza en la opinión pública… y me proporcionó también muchos quebraderos de cabeza, dentro y fuera de la redacción.

A partir de entonces, mi dedicación a la Escuela de Periodismo, a la Universidad y a algunas revistas empezó a decaer y me dediqué fundamentalmente al periódico.

4. La empresa editora le dejaba publicar lo que realmente pensaba… ¿Por qué cree que actuó así?

La sección empezó a tener cierto eco en la opinión pública. Se explica, por tanto, que Roselló, como director, e Ibáñez, entonces jefe de redacción, la miraran de buen ojo, y que la empresa me diera bastante carta blanca. El gerente, Josep M. Baygual, era un empresario que provenía del sector textil -como su padre que, como he dicho, era el más importante accionista de El Correo- y lo que realmente le interesaba –sin desinteresarse de la tendencia ideológica- era una buena tirada del periódico y ganar dinero, es decir, ser empresario de prensa, cosa que en aquellos tiempos no abundaba mucho, ya que los empresarios periodísticos eran a menudo políticos o, también, empresarios en otra actividad.

5. Su columna llegaba a todas las clases sociales. Incluso, algunos jóvenes decidieron dedicarse a la política tras leer sus artículos, como usted ha confesado en alguna ocasión. ¿Se veía como una especie de líder de opinión?

Me consta, incluso por testimonios personales, que tras leer mis artículos algunos jóvenes decidieron dedicarse a la política. Hace años, por ejemplo, me lo confesó un exalcalde de Sant Cugat: «Si yo hago política es por ti, porqué te leía», me dijo. Y no es el único político que me lo ha dicho
.
En cuanto a eso de verme como “un líder de opinión”, no; no me consideraba tanto ni me subían los humos a la cabeza, si a esto se refiere. Pero todas estas circunstancias y manifestaciones eran como un acicate que me estimulaba en mi labor y también para no defraudar a mis lectores. Te entra un cierto “punto de honor”…; esto es verdad. No creo que sea insano, más bien un estímuilo y una compensación.

6. ¿De dónde venían las reacciones más críticas a su trabajo? ¿No tenía miedo a posibles represalias?

Las reacciones más críticas con mi sección vinieron, principalmente, de miembros del gobierno y de los sectores políticos más ultras.

Recuerdo, por ejemplo, una llamada del ministro Fraga a Roselló diciéndole, más o menos: «Mañana, a las diez de la mañana, quiero a Espina en mi despacho.» Me recibió de pie y, sin mirarme a la cara, me espetó: «Espina, yo le puedo silenciar.» -Usted es ministro contesté, sin pensarlo. Y después de una pausa añadió a media voz: «Yo no tengo fondos de reptiles.» Ingenuo de mi, no entendí qué quería decir con esto en aquel momento; luego en Barcelona me aclararon que los “fondos de reptiles” era el dinero para “comprar” voluntades, por ejemplo a periodistas. Me entristeció y disgustó mucho que todo un señor ministro me hubiera insinuado esto. Una frase que se hizo popular en el ministerio y trascendió en los medios profesionales y políticos, fue la de Manuel Fraga a los representantes de la empresa del diario: «Hay que “desespinizar” El Correo. Catalán»

Ciertamente, mi sección fue adquiriendo bastante gancho y ayudó a aumentar los lectores de El Correo. Una cosa que me impresionó fue el gesto del ingeniero del túnel del Cadí, Albert Serratosa, durante una celebración oficial en el Palacio de Pedralbes, sacó de su cartera y me dió un recorte de periódico que le había entregado un campesino del otro lado del Cadí. Era un recorte de mi sección, Cada cuál con su opinión, que el buen hombre guardaba para enseñárselo a la gente. Otro día, un señor ya mayor se presentó a mi casa de imprevisto. Me traía un fuet y una botella de vino de parte, me dijo, de un “club de amigos de Wifredo Espina”, en la Alta Ribagorza, que –según me contó– se reunía cada semana para comentar mis artículos.

Son anécdotas y vivencias estas que hacen que te entusiasmes con lo que haces y que te sientas apoyado; incluso llegas a sentirte algo importante. Increíblemente, mi sección era leída tanto por intelectuales, políticos, obispos y empresarios como por obreros, porteros, campesinos, pastores… Sorprendente! Nunca he sabido muy bien por qué.

Naturalmente, Cada cuál con su opinión también me dio buenos disgustos. Incluso dentro del mismo diario. Un accionista, un viejo carlista, Martirià Llosas, llegó a amenazarme con despedirme: «Espina, piense que tiene mujer e hijos», me dijo un día, bastante enojado por lo que yo había publicado. Sólo es un ejemplo de algunas tensiones internas. Pero la astucia de Roselló me permitió ir trampeando las situaciones; siempre con el consentimiento del gerente y de los otros socios de la empresa, como el representante de los algodoneros, que eran los más abiertos. Precisamente este, Domingo Valls Taberner, la voz cantante de este sector, el día que Jordi Pujol y los suyos compraron el periódico me dijo al despedirme al pie del ascensor: «Éstos lo echarán todo a perder.» Profético!

No puedo dejar de mencionar que un par de veces tuve que callar durante dos o tres meses por culpa de toques de atención a la empresa por parte del Gobierno, y también por sentido de prudencia del director. En varias ocasiones me persiguieron los fachas e incluso tuve que “exiliarme” a París. Cuando volví, el director o su secretario Paco Ruiz Macipe me acompañaba a casa cada noche al cerrar el diario, por si acaso. Mi mujer a veces me recuerda aún haber recibido llamadas telefónicas con amenazas de muerte, cosa que la tenía muy amedrentada, como es natural. No llegó a pasar nada.

7. ¿Considera que El Correo Catalán era una publicación catalanista?

Intentaba serlo, discretamente. Ibáñez Escofet, el subdirector, hombre inteligente y con una pluma muy brillante, –con quién yo tenía algunas discrepancias sobre la profesión, que él consideraba un oficio–, era un catalanista bastante radical -no sé si era nacionalista- e influía decisivamente en la tendencia del diario. Yo era más catalán que un “catalanista”, y me preocupaban los temas políticos pero también los sociales. Políticamente he estado más en la línea del gran historiador catalán Miquel Batllori, jesuita, que se consideraba –según sus propias palabras–, como mucho, un «nacionalista cultural». Tengo alergia a los “ismos”, a todos en general, naturalmente también al “españolismo”. Mi espíritu tiende al cosmopolitismo, a valorar más a las personas que a los grupos de cualquier índole.

Andreu Roselló, el director de El Correo, estaba más por “hacer país” que por el nacionalismo político, así que el periódico “hacía país” con el acento catalanista que le imprimían Manuel Ibáñez y algunos colaboradores como Joan Fuster, Joaquim Maluquer, Andreu Abelló y otros que se fueron añadiendo a la lista. Hasta que la entrada, como accionistas, de Jordi Pujol y Josep M. Vilaseca Marcet, y sus ‘acólitos’ (Bayer, Bascompte,etc), fue acentuando el espíritu catalanista y nacionalista del diario. Fue precisamente en este momento que El Correo empezó a decaer y a perder ventas.

Nuestros lectores se encontraban más cómodos cuando “hacíamos país”, y teníamos secciones tan destacada como las de temas municipales y sociales (de Huertas, Fabra, Pradas…), de tipo religioso progresista (Casimir Martí, Josep Bigordá, Rovira Belloso…), económicas (Carabén, Lluch, Ros, Giralt, Guasch, Maluquer…) o deportivas (Morera Falcó, Sierra…), y es en este sentido que se llevaron a término muchas iniciativas –algunos artículos en catalán, ediciones comarcales, etc.– que más tarde fueron imitadas por otros periódicos. Ciertamente,
El Correo Catalán fue un periódico pensado en catalán, aunque escrito en castellano, que marcó una época. Aún se dice con orgulo entre profesionales:“yo estuvo el El Correu”.

Cabe destacar que una de las primeras actuaciones, más o menos clandestinas, del cantautor Raimon fue precisamente en los talleres del periódico, de la mano de Ibáñez y Fuster. Cantó y tocó la guitarra subido en la rotativa de El Correo y con todo el personal y algunos colaboradores del periódico como público. Aún siento con nostálgia dentro de mi el eco de aquel vibrante Diguem no! del cantante subido a lo alto de la vieja rotativa.

8. En pocos años, bajo la dirección de Andreu Roselló, El Correo Catalán pasó de ser un periódico más bien olvidado –tan sólo vendía quince mil ejemplares cada día– a ser un órgano de opinión fundamental que era comprado por más de cien mil personas. ¿Cómo se explica esta metamorfosis?

Creo que fue debido a la gran operación dirigida por Roselló e Ibáñez Escofet, que se esforzaron por convertir en un producto profesional, y aséptico al principio, aquel periódico que había sido carlista, tradicionalista, y que aún llevaba la bendición de todos los papas en la cabecera. Hay que reconocer que lo consiguieron, dentro de las posibilidades de aquella época. Pero, en cambio, una vez realizado este proceso no se acertaba a dar al diario una orientación ideológica. Por lo que se refiere a darle una orientación, creo que Ibáñez y yo contribuimos a ello –por mi parte de manera espontánea y casi inconscientemente con mis artículos y el apoyo clarísimo de la dirección y la empresa.

Por otra parte, aunque el Régimen era aún muy fuerte, El Correo se atrevió a hacer catalanidad, a criticar y a adoptar una cierta tendencia hacia el centro-izquierda. Cuando esta opción se hizo evidente, El Correo encontró un eco muy importante en la sociedad. Y no sólo en la sociedad catalana, sino también en Madrid. Conservo carpetas llenas de artículos míos reproducidos en diarios de todo el país. El profesor Martínez Albertos me rebautizó llamándome “el político catalán que leen los ministros”. El ministro Fraga –y decían que también López Rodó y algún otro– casi cada mañana, antes de la diez, ya habían leído lo que yo escribía en El Correo. Reconozco que esto me daba ánimos, empuje… y también angustia.

9. El Correo Catalán presentó a sus lectores al ex presidente Josep Tarradellas. ¿Cómo fue?

En los años 1966 y 1967 casi nadie conocía a Tarradellas. Cierto día, Domingo Valls i Taberner, que era uno de los que le mandaban dinero para que pudiera vivir, vino a ver a Roselló y le preguntó qué se podía hacer para dar a conocer a Tarradellas des de El Correo Catalán. Por aquel entonces teníamos en París un corresponsal muy avispado, Pol Girbal, y él y Roselló propusieron que, ya que se acercaba la Navidad, podíamos hablar de un notable campesino catalán que vivía en Saint-Martin-le-Beau cultivando viña…(también escribía cartas a todo el mundo, pues seguía muy bien la actualidad catalana y española))

En una entrevista, pués, que le haría Pol Girbal, Tarradellas diría que había hecho cosas durante la República, pero sin decir nada del hecho de que era el presidente de la Generalitat en el exilio ni nada parecido, que esplicaría su vida cotidiana,etc. Así se hizo, y mucha gente conoció la existencia de Tarradellas a través de la entrevista publicada en El Correo. Y todo gracias a la astucia de Roselló y la habilidad de Pol Girbal.

10. ¿Por qué cree que se hundió este diario?

No se hundió, lo mataron. Algunos se empeñan en decir que no supo adaptarse a la nueva situación, no es cierto. Habia ido ganando terreno a “La Vanguardia Española” (era su nombre) de tono oficialista. El dinamismo de “El Correo Catalán” y su aire muy catalán y preocupado por los temas sociales, habian conquistado un amplio espacio entre los lectores y era punta de lanza en muchas cosas. Su postura crítica sobre la situación política y social caló muy hondamente y fué diario de referencia en toda España.

La entrada de accionistas muy politizados en determinadas tendencias, fué mermando su independencia y el crédito que esta le había granjeado entre los lectores. Como ya he indicado, el peso que adquirieron esos nuevos socios en la orientación del diario fué tal que se empezó a considerarse como ‘el boletín del pujolismo’, en expresión de Lorenzo Contreras.. El propio Jodi Pujol en persona venía con frecuencia a la redacción y daba orientaciones concretas, e incluso escribió algunos de sus editoriales. Esto fué el motivo del creciente malestar entre Pujol y Roselló, quien acabaría siendo cesado, y fué sustituido por Lorenzo Gomis, muy buen escritor y poeta, pero un mal director de diario.

Era bastante sabido que yo era el candidato “in péctore” de Roselló para sucederle algún dia, pero creo que nunca llegué a tener la plena confianza de los nuevos socios. Llegaron a insinuarme la posibilidad de que fuera el nuevo director, pero, como había vivido muy estrechamente el calvario de las tensiones con Roselló, le dije a éste antes de su cese, que yo no era candidato; no quería pasar por una situación parecida. Con Lorenzo Gomis, que empezó ilusionado aunque con poco acierto, el diario siguió bajando, y así despúes los directores se fueron cambiando.

Al final, el diario entró en constantes conflictos laborales -que a vaces escondían posiciones ideologicas- y entró en grandes pérdidas, ligadas al nuevo diario Avui, practicamente de los mismos empresarios. Desprestigiado por la falta de independencia y el sometimiento a la nueva línea y con descenso de lectores, los ‘acólitos’ de Pujol, con el consentimiento de éste, decidieron cerrarlo. Lo mismo que ocurrió con el prestigioso semanario Destino, que cayó en manos de Pujol, quien había encomendado su dirección y gestión a Porcel y a Melià, que obedecían consignas suyas. Esto nos llevaria a recordar el fallido caso Banca Catalana…Pero esto es otro asunto.

Explicar el hundimiento de El Correo –El Correu- merecería todo un libro para contarlo bien. Los que se han publicado, como el interesante de Víctor Saura, se acercan bastante a la realidad. Y el del ex gerente y consejero-delegado, que protagonizó el cierre, José Novoa, pese a aportar muchos datos y vivencias personales, por tanto de primera mano, está demasiado lleno de parcialidad y apasionamiento. Pronto desapareció de las librerías, como por arte de magia. Es fácil imaginar lo que pasó…

Este es, a grandes trazos, una visión de la historia de una apasionante trayectoria –del triunfo a la muerte- de un diario mítico, y mi modesta relación profesional con el mismo.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Els Vents

El vent es imprevisible i indomable. L’esser humà mai l’ha pogut dominar. El vent  acaricia les plantes, els arbres, els animals i també transporta  la sorra i les llavors fins a l’altra banda dels mars. Fa viatjar de vegades ràpidament els núvols. Fa girar els molins i avançar els vaixells de vela i també gracies a el vent podem aconseguir fer electricitat amb els molins eòlics. El vent modela poc a poc la superfície de la Terra.

De la mateixa manera que hi ha vents que recorrent el planeta, n’hi ha també de locals, que marquen el ritme de la vida de les regions i recorre’n distancies curtes, s’anomenen brisa, mestral, xaloc, fogony, tramuntana entre altres. Els vents duen aire glaçat o càlid, van carregats d’humitat o be assequen les terres.

L’any 1.805, l’almirall angles Sir Francis Beaufort va idear una escala de mesurament de la força dels vents que va del cero al dotze, a partir de l’observació del seu afecta en el velam de les embarcacions.

L’aire poques vegades esta quiet, ja que son moltes les causes que el poden posar amb moviment com per exemple les diferencies de temperatures d’un lloc a l’altre, la rotació de la Terra entre altres.

A la platja quant brilla el Sol, la terra esta mes calenta que el mar. Aquesta diferencia de temperatura crea la brisa del mar, curiosament aquesta brisa es desvia en part per la rotació de la Terra.

A tot el planeta Terra l’aire reescalfat  per sobre del equador segueix un circuit anomenat la cèl·lula Hadley, que es la font del vents alisis desviats per la rotació de la Terra. A l’altura el vent gira lliurament al voltant de les borrasques, però prop del terra el vent es frenat per el fregament amb la superfície terrestre. La força de Cariolis, proporcionalment a la velocitat, es mes petita  i el vent te tendència a anar de les altes pressions cap a les baixes pressions. El vent així es mes lent que en altura i la seva direcció es diferent. Sobre el pla, el vent sol ser dues vegades mes fort a cinc cents metres d’altura que a deu metres.

Sobre el mar, el vent es mes fort que en les zones planes.

L’anemòmetre es el instrument que serveix per mesurar la força del vent, però no tothom disposa d’un anemòmetre, i així dons ja altres maneres per calcular la força del vent, observant la manera que influeix el vent en els arbres, el fum, el mar així es pot saber mes o menys la força del vent. La força aplicada per el vent creix segons augmenta la velocitat, això o podem comprovar s’hi traiem la ma fora d’un vehicle quant corra, aquesta força es proporcional al quadrat de la velocitat del vent, així es quatre vegades mes fort a 100 quilometres per hora, que a 50 quilometres per hora.

En el nostre planeta Terra existeixen gran varietat de vents, com els vents alisis, el cicló que es un sistema de vents en rotació de caràcter tempestuós. A la zona del carib se l’anomena huracà. Un altre vent es el monsó, aquest vent bufa els tròpics, a Asia, Austràlia i Amèrica. Simum es un vent molt calent, sec i sufocant que bufa els deserts de l’est d’Africà i de la península d’Aràbia.

Bora, es un vent fred de muntanya que neix a Rússia  i bufa a les regions elevades al nord del Adriàtic.

El tornado, borrasca petita però molt intensa en la qual l’aire gira en forma d’espiral amb vents molt forts.

Els vents de Catalunya son: Llevant, vent ratxós i plujós de l’est i del nord-est, provoquen pluges que poden durar diversos dies.

Marinada, vent que bufa de mar cap a terra, comença cap a les nou del mati i sol acabar cap a les set de la tarda.

Mestral, vent molt fort del nord-oest pren diferents noms segons les comarques on bufa, amb noms com cerç, vent de dalt, serè entre altres.

Tramuntana, vent del nord que sol ser molt fred i sec. Bufa amb forta intensitat, pel sector oriental dels Pirineus, el Rosselló i a bona part de l’Empordà. També pot arribar amb força a les costes de Menorca.

El científic Pere Tremolosa

Pere Tremolosa

Centre de Recerca i Estudis Científics – Tremolosa-Camps

Publicat dins de Ciència | Envia el comentari