Les botifarres del dijous llarder.

El passat 27 de febrer, amb motiu de la celebració del dijous llarder, el col·lectiu de xefs d’Osona Cuina va posar a la venda a la plaça Major de Vic més de 2.500 entrepans de botifarra i altres de diferents productes derivats del porc com botifarra negra, cansalada, porc rostit o canelons.

Per commemorar aquesta festa, que inaugura el Carnestoltes abans de l’inici de la quaresma, els cansaladers i xarcuters de tot Catalunya van utilitzar més d’un milió de metres de budell, gairebé 300.000 dotzenes d’ous, 120.000 quilos de carn magra i de papada, 33.000 quilos de cansalada, 7.000 quilos de sal i un pessic de pebre (1.000 quilos) per elaborar la menja més tradicional d’aquest dia: gairebé 500 tones de botifarra d’ou.

Fins aquí tot normal i tradicional. Però vet aquí que tres dies abans del dijous llarder celebrat a la plaça Major de Vic, vaig quedar petrificat contemplant el cartell promocional de la festa. Estampades sobre un fons de color rosa (que l’amor s’hi posa), destacaven dues botifarres col·locades en forma de creu. De lluny, el símbol cristià semblava una creu com les que acostumava a pintar Antoni Tàpies. Però quan t’hi fixaves bé, els traços corresponien clarament a dues botifarres.

I em va venir al cap la polèmica interessada al voltant dels cartells promocionals del Birranostrum, una passejada col·lectiva -amb cerveses a la mà- pels bars del nucli antic de la ciutat, que una colla de joves vigatans organitzen anualment coincidint amb la festa major. Sense anatr gaire lluny, farà cosa de vuit anys, hi va haver un escàndol de proporcions exagerades ocasionat per l’imatge de Jesús amb una gerra de cervesa a la mà, fumant un cigarret.

Davant les protestes i la pressió de sectors conservadors, l’alcalde va vetar l’acte, escudat en la prohibició de consumir alcohol en llocs públics que apareix en les ordenança municipals. Si ningú no hagués dit res, el Birranostrum hauria passat inadvertit, com en anys anteriors. Però la insistència d’alguns prohoms locals contraris a l’esdeveniment va donar ales als joves desobedients, que al final van girar la truita i van canviar la cercavila amb cervesa per un acte penitencial irònic, amb una paròdia d’un judici i una processó de 200 joves agenollats fins a l’ajuntament. Els penitents esgrimien pancartes amb textos com “Sóc pecador, demano perdó!” o “Visca l’Opus Dei”.

Sense pretendre criminalitzar la gosadia d’Osona Cuina, aquest cartell promocional del dijous llarder el trobo d’una radicalitat extrema. Convertir la creu, el símbol del Crist crucificat, en una icona que mitifica la botifarra de porc, podria semblar la creació d’un grup contracultural, àcrata o anticlerical. Sortosament hi ha llibertat d’expressió.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

Les històries amagades

Històries amagades

«I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.
»

(Joan Isaac).

Ara fa just 40 anys, era el 2 de març de 1974, quan van executar en Salvador Puig Antich. Ell va ser la darrera persona executada a Espanya amb el garrot vil. No va ser pas, però, la darrera mostra violenta del franquisme, ja que uns mesos abans de la mort del general Franco, el 27 de setembre de 1975, mentre aquest ja estava agonitzant, van ser afusellats cinc joves antifranquistes més.     Arran del meu article, “Plovia, era dissabte, corria el mes de març…”, publicat a El 9 Nou, el passat 7 de febrer, en Marc, un bon amic nascut cap a la segona meitat dels anys 70, després de llegir-lo em comentava, tot estranyat, com era possible que durant els fets que van portar en Puig Antich a ser condemnat a la pena de mort, no sabéssim què succeïa i, sobretot, es preguntava com podia ser que, fora dels seus advocats i família, no se sabés que el matarien.     Les seves preguntes em van fer reflexionar sobre quelcom que avui dia sembla tan evident quan les notícies volen d’una punta a l’altra del món al mateix instant en què es produeixen a través de les xarxes socials.     Resulta difícil a les generacions més joves entendre aquell buit informatiu, aquell silenci imposat. No va ser fins a tres quarts de 8 del vespre del divendres dia 1, que el jutge instructor, un tinent coronel, va telefonar a l’Oriol Arau, l’advocat d’en Salvador, dient-li taxativament que a dos quarts de nou del matí del dia següent estigués a la presó.     El mateix Oriol explicava la seva frustració al no poder convèncer al responsable del programa ’”Hora 25” de Ràdio Barcelona (un informatiu de nit) que donessin la notícia que al cap de poques hores executarien en Salvador a la presó Model. Davant la negativa de l’emissora, i mentre es prenia un cafè en un bar del Passeig de Gràcia, va escriure en uns quants tovallons de paper, que va deixar sobre les taules: ”Aquesta nit executen en Salvador Puig Antich”, per tal que algú se’n pogués assabentar i així fer córrer la notícia.     La “propaganda” clandestina; octavetes, pintades a les parets, etc., era l’única manera de fer saber el que el govern no volia informar, l’únic mètode per combatre el silenci informatiu. Fa uns anys vaig participar en l’organització d’una exposició sobre la lluita antifranquista que vaig titular: “Trencant el silenci”, doncs això és, justament, el que es pretenia amb les accions clandestines de propaganda fetes durant aquells anys, trencar el silenci imposat per la dictadura.     No va ser fins a quarts de deu de la nit del divendres, que el ministre d’”Información y Turismo” va comunicar per ràdio que el consell de ministres (que s’havia celebrat al matí) havia donat l’”enterado” a la sol·licitud de pena de mort del tribunal militar. El retard en comunicar la notícia evidentment va ser intencionat, així s’evitava que la notícia tingués ressò i es dificultava la possible reacció popular, al menys fins el dia següent. Aquella nit va ser molt llarga per aquells que van moure cel i terra per aconseguir l’indult.     En aquell mateix consell de ministres, es va indultar a un guàrdia civil que, l’octubre de 1973, havia matat a trets el capità de la seva caserna.     Cal recordar que el matí del dia 2, a la presó de Tarragona, va ser executat, també al garrot vil, un noi que anys més tard es va saber que es deia Georg M. Wetzel, i que era un exiliat de l’Alemanya de l’Est que, ironies del destí, havia estat detingut vàries vegades al seu país per intentar fugir d’un estat comunista.     Tot el que s’hauria i s’hagués pogut fer abans que condemnessin a mort en Salvador, amb mobilitzacions populars de pressió i de protesta, no es van fer fins el mateix matí del dia 2, quan ja l’havien executat.     No cal explicar aquí les mobilitzacions que hi va haver en diferents pobles i ciutats, en fàbriques, a la universitat, o als instituts. Va haver-hi forts enfrontaments amb la policia, actes violents, explosions, etc., que produïren diverses detencions.

Al dia següent de la mort d’en Salvador, diumenge al matí, molta gent, va intentar anar fins el cementiri de Montjuïc amb la intenció d’assistir a l’enterrament, però va resultar impossible acostar-s’hi degut al gran desplegament de forces especials de la policia armada, a peu i a cavall, i policies de paisà que ho impedien. Va haver-hi càrregues, corredisses, crits d’”assassins!”, detencions…. Uns pocs vàrem poder arribar a dalt de la muntanya prop del cementiri, des d’on podíem veure com a baix, al Passeig de Can Tunis, la gent corria i cridava davant les escomeses dels “grisos”.     El mateix matí, durant la missa celebrada a la catedral de Barcelona, el cardenal Narcís Jubany es referí a l’execució. El mateix es va fer durant l’homilia en altres esglésies del país.     A les vuit del vespre, es va fer un funeral a la memòria d’en Salvador a l’església de Sant Just i Pastor, de Barcelona, que es va omplir de gom a gom. El sacerdot va manifestar que: “Com a religiós i home poso Crist per testimoni que s’ha comès una gran injustícia”. A fora de l’església la policia vigilava a les moltes persones que no van poder accedir-hi. No hi va haver cap incident.     Malgrat els diferents governs que hi hagut a Espanya des de la mort del dictador, cap s’ha atrevit a posar sobre la taula la revisió dels nombrosos judicis (consells de guerra sumaríssims, etc.) de les execucions fetes durant la postguerra o durant els 39 anys de franquisme.     Els anys han passat per a tots, i els que vàrem viure aquells temps, com d’altres que van viure moments tràgics de la nostra història, serem oblidats, però aquelles víctimes que un temps ha necessitat glorificar, malgrat les mateixes víctimes, fins i tot traint els principis pels quals van lluitar i morir, continuaran vius en la memòria popular.     La història d’en Puig Antich no és pas de les que no es coneixen, al contrari, segur que és un dels fets tràgics més coneguts de la llarga lluita antifranquista. Però quantes històries silenciades i amagades no hi ha?     Ves a saber per què, quan recordo aquells anys em vénen a la memòria les paraules de Joan Sales a Incerta glòria: “Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l’amor –i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació”.     La meva generació va tenir la sort de no viure la Guerra Civil, però no es va lliurar de viure quasi quaranta anys sota una dictadura, amb tot el què això ha representat per a les persones i per al nostre país.

Publicat dins de Des del Montseny | Envia el comentari

Invenció de les relíquies dels Sants Màrtirs de Vic.

Invenció de les relíquies dels Sants Màrtirs de Vic celebrada l’1 d’abril.


La dimensió de la veneració per a uns sants patrons es pot mesurar per la importància que es donava als esdeveniments, llegendaris o històrics, que els eren relacionats. La forma pública i expressiva d’aquesta devoció es convertia en festes anuals del calendari del context territorial més proper al centre de culte. I en relació als sants patrons, un dels fets més destacables, des de l’imaginari col·lectiu, era la suposada troballa de les seves restes.

La festa del primer d’abril, en referència a la invenció de les relíquies dels Sants Màrtirs Llucià i Marcià, no apareix en els sacramentaris de Vic, de 1038, ni en el de Ripoll. Ben aviat, però, ja es troben establertes dues festes anuals que els són dedicades i a les quals, en temps posteriors, se’n sumaran dues més. El Missale Vicense (1) de 1496 conté les festes de l’1 d’abril i del 26 d’octubre; més endavant, caldria afegir-hi la que es va establir en record del miraculós augment de les relíquies esdevingut l’any 1342 i l’anomenada “del patronatge” iniciada en data desconeguda.

L’1 d’abril, per tant, es festejava la invenció o suposada troballa de les relíquies dels sants tot i que, segons la versió vigatana, el fet hauria tingut lloc en un altre moment de l’any. Ramon Ordeig destaca que “segons la llegenda, el dijous després de les octaves de Pasqua del 1051, i per tant l’11 d’abril, Ramon Ferrer veié en somnis que sota la capella de Sant Sadurní hi havia el sepulcre d’uns màrtirs” i segueix dient que “la troballa, però, no la féu fins al dia de sant Dionís, el 9 d’octubre”. I acaba sentenciant que “a desgrat d’aquestes dates, la festa de la troballa s’ha vingut celebrant anualment el dia 1 d’abril”.(2)

El missal de 1496 només deia que era una festa que només se celebrava a la ciutat. Era una festa, però, de certa solemnitat. El cerimonial de consellers de la ciutat de Vic, recollit pel conseller en cap Antoni Vila el 1496, establia que “los honorables Consallers deuen fer que lo primer dia de abril sia feta e colta festa dels gloriosos màrtirs com és acostumat e alguns días abans deuen de part llur emprar capellans qui la dita jornada façan en llur sglésia e capella lo offici e diguen la missa solemnement, e los dits Consallers deuen donar orda si fassa sermó de la vida e martiri llur, e fer dita capella sia empaliada , e lo vespra ans de dita festa fer per la Ciutat crida l endemà tot ham sia a la dita capella per hoyr lo offici e sermó e posar certa pena de voluntat de la cort tot hom a faça festa, com és raó per les grans gràcias en temps de sequedats e altres necessitats havem per mitjà llur, per ço se deuen venerar e los Consallers ab samarras y veguers y deuen ésser en dit offici, e encara lo Vaguer y sia per son honor”.(3)

Els calendaris i santorals catalans de finals del segle XIX encara recollien aquesta festivitat. Joan Amades, al seu Costumari català, se’n fa ressò i aprofita per explicar un relat llegendari relacionat amb els dos sants.(4)

1 Vegeu d’edició fascimilar reduïda a cura de Francesc X. Altés. Missale vicense 1496. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2001

2 Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic: EH, 1987, p. 42

3 Vila, Antoni. Cerimonial de consellers de la ciutat de Vic: manuscrit inèdit del segle XV. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1989, f. XVII

4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, vol. 3, 2001, p. 245-246

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

Suàrez i la transició catalana

Una altra polèmica oberta: la sentència del Tribunal Constitucional sobre la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya, que era més que una simple declaració política, ja que en declarar expressament, a més de la “política”, la “sobirania jurídica ”. preveia efectes jurídics.

Hi ha qui dirà que ja es veia venir, al·legant que el TC és un tribunal “polític”, i qui s’esquinçarà les vestidures amb l’argument que aquesta sentència afegirà més llenya al foc en el debat i les actituds sobre l’anomenat “procés català” cap a la independència. I tots tenen la seva part de raó. En aquests moments, la sentència no ve precisament a calmar els ànims, tot i ser molt matisada, equilibrada i raonable, dintre del marc de la legalitat vigent.

El text d’aquesta sentència, que cal analitzar amb calma, es pot dir que està dins el que es podia esperar del màxim òrgan encarregat d’interpretar la Constitució, la qual no és un text solament i estrictament jurídic o polític. La Constitució és un text polític –consensuat i aprovat democràticament i massivament pels ciutadans -i de manera molt destacada a Catalunya- amb efectes jurídics, com tota Carta Magna. I el Tribunal es mou en aquest mateix terreny, quan exerceix la seva funció interpretativa.

Una altra cosa és la composició d’aquest òrgan, molt lligada al joc polític de les majories i les minories en el Congrés i el Senat, d’acord amb els resultats electorals. Aquesta circumstància, certament, pot donar motiu a sospites de poca imparcialitat, però això es podria solucionar modificant la legislació que en regula la composició i el funcionament. Mentre no es faci aquesta modificació, les seves decisions formen part del marc de l’Estat de dret que tenim.

Per una banda, la sentència declara “inconstitucional i nul” que es consideri a Catalunya com un “subjecte polític i jurídic sobirà”, com disposa la declaració del Parlament, i per l’altra considera constitucionals les referències al “dret a decidir” com una aspiració política, sempre que s’interpreti d’acord amb el marc legal.

També, la sentència aclareix que el “dret a decidir” que es recull en la declaració impugnada «no consagra un dret d’autodeterminació no reconegut en la Constitució, sinó una aspiració política a la qual només pot arribar-se mitjançant un procés ajustat a la legalitat constitucional.»

Per unanimitat, els dotze magistrats del TC dediquen una bona part, molt interessant; del seu raonament a plantejar que la Carta Magna no és inamovible, fins i tot l’article 2 (que parla de la indissoluble unitat d’Espanya), i per això pot ser reformada. «Aquest tribunal –diu– ha reconegut que en el nostre ordenament constitucional hi caben totes les idees que es vulguin defensar i que no hi ha cap nucli normatiu inaccessible als procediments de reforma constitucional.» I aclareix que «la primacia de la Constitució no s’ha de confondre amb una exigència d’adhesió positiva a la norma fonamental, perquè en el nostre ordenament no hi cap un model de democràcia militant.»

Per tant, és vàlid qualsevol desig, intenció o iniciativa tendent a aconseguir el “dret a decidir”, pero per poder fer-se realitat ha de plantejar-se mitjançant una proposta de reforma de la Constitució. I de la seva banda, el Congrés “haurà d’entrar a considerar” una proposta d’aquesta mena si la fa el Parlament català, afirmació que  alguns consideren una porta oberta a la legítima aspiració sobiranista.

Aquest és el camí legal que assenyala el Tribunal per a la pretensió política independentista. Un camí, tanmateix, difícilment transitable en la pràctica, atesa l’actual correlació de forces polítiques. Però no es tanca del tot la porta a l’esperança.

Que l’esperit conciliador de Suárez ens inspiri, a tots, un desitjable camí de concòrdia. Ell, recordem-ho, va fer la transició, no pas la ruptura. Una transsició rupturista.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

El final de TVO

A finals de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta, arreu del país hi va haver un esclat d’emissores de ràdio i televisions municipals, que van néixer amb la voluntat d’informar i entretenir el personal des de l‘òptica de la proximitat, sense pagar el peatge de la prepotència dels grans grups de comunicació privats. A casa nostra vam assistir a l’eclosió de moltes emissores de ràdio locals i vam saludar amb alegria l’aparició de TVO (Televisió d’Osona), un projecte que si bé no era públic, feia les funcions de televisió pública comarcal, sota l’empara d‘Òmnium Cultural.

Fa pocs dies hem sabut que l’empresa que edita El Punt Avui gestionarà Canal Català, el canal televisiu que els darrers anys va prendre el relleu de la mítica TVO. A partir d’ara, aquest diari assumirà els continguts de la cadena privada amb un model orientat a la informació. El Punt Avui passarà a gestionar totes les freqüències de Canal Català, que cobreixen gran part del territori de Catalunya, amb un total d’onze canals territorials, entre ells el d’Osona. Fins avui, el Canal Català emetia a la nostra comarca la programació d‘àmbit nacional i emetia alguns espais en desconnexió, amb una programació totalment comarcal. La nova TV pretén ser una alternativa a 8TV, del Grup Godó. El cert és, però, que hem perdut un actiu de comunicació humil, però molt important.

El 1988, ja fa 26 anys, va néixer TVO (Televisió d’Osona), la primera televisió local i comarcal de la comarca. En la seva primera etapa, dirigida i impulsada per Pep Comeres i el seu germà Miquel Cumeras,TVO explicava -amb pocs mitjans i molta voluntat- els esdeveniments més rellevants de la societat osonenca, des de la cultura i la política, les festes i els esports, passant per l’opinió de la gent del carrer i la de diversos personatges més o menys representatius del teixit social. Durant gairebé un quart de segle TVO va oferir una programació variada, tot i que el seu programa estrella era el noticiari.

Tres anys després de la seva obertura, el desgraciat atemptat d’ETAa la Caserna de la Guàrdia Civil de Vic, al 1991, va convertir TVO en una finestra oberta a la majoria de llars osonenques. De mica en mica la gent es va familiaritzar amb els programes sobre els oficis tradicionals, les tertúlies, el món de la pagesia, les imatges dels nostres municipis des del cel i les cròniques de les festes populars. Fins que van venir les maratons per recaptar fons per Osona contra el Càncer.

A principis de 1994, la gestió de TVO va passar a mans de Produccions de la Llum S.L., amb els empresaris Joan Orriols, Pere Monells, Joan Puig i Sebastià Raurell com a responsables. Però com que l’economia no té entranyes, una sèrie de moviments empresarials va fer que el 2005 TVO passés a ser controlada per la xarxa de televisions locals del grup Canal Català TV. Fins que La Sexta li va prendre el canal per on emetia, la qual cosa va provocar molt desconcert entre els fidels adeptes. Quatre anys després, en un context molt hostil pels projectes locals, Canal Català Osona va passar a ser gestionada per l’empresa que editava Osona Comarca i Ràdio Vic, que va fer el que va poder per lluitar contra gegants i molins de vent.

Durant tot aquests anys, TVO (i les seves seqüeles) ha comptat amb la participació de molts col·laboradors, més o menys professionals, però amb el voluntarisme com a base i el contacte humà com a horitzó. Ara, pel que sembla, s’ha consumat la desaparició d’un model de televisió criticable, com totes les coses, però entranyable. Tots hem perdut un ésser estimat. Descansi en pau TVO.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

La pedra de santa Madrona situada al municipi de Seva.

La devoció a Santa Madrona es va estendre més enllà de la ciutat de Barcelona d’on és copatrona. La localització més curiosa és la de l’ermita que de la qual és titular al municipi de Seva i, especialment, ho és el menhir que hi ha al davant mateix.

Del motiu de la presència d’una pedra clavada a terra a la falda del Montseny i relació amb la Santa l’ofereix, com no podia ser d’altra manera, el folklorista Amades: “Conta la tradició que quan aixecaven el campanar del poble de Seva, a la Plana de Vic i al peu de la serralada del Montseny pel costat de tramuntana, es trobaven que no el podien acabar perquè els faltava una pedra. Sabedora del cas, santa Madrona decidí portar-hi la pedra que hi mancava, i se’n carregà al cap una d’enorme, que pesava unes quantes ones.  Però heus aquí que, en passar pe Aiguafreda de Dalt, va saber que el campanar ja estava llest, i decidí no traginar més aquella mola de pedra i la deixà caure al mateix punt en què es trobava, on encara es conserva i tothom la coneix com la ‘Pedra de Santa Madrona’. En record d’aquesta feta, davant mateix de la pedra va aixecar-se una ermiteta, dedicada a aquesta santa (1)”. Afegeix que, en temps passats, es feia un aplec en el qual es ballava a l’entorn del menhir.
Aquesta monument megalític va ser estudiat per Antoni Rovira i Virgili (2) el qual comentava que”afecta, vist de l’est i de l’oest, la forma d’una dona embolcallada que s’inclina cap endavant” i afegia que “la irregularitat de la pedra no permet l’amidar-lo amb tota exactitud· però en facilitava les següents dades: “3,05 metres d’alçada, 0,65 m. d’amplada en son terç superior i 0,90 a la base, amb un gruix de 0,34 metres”. Comenta, però, que “fa temps que el propietari del terreny excavà la terra del peu del menhir fins que aquest trontollà. Hi trobà una mena de cagaferro La part colgada de la pedra té tanta longitud com la part que puja del nivell del sòl, i s’eixampla a mesura que s’enfonsa”.
El monument, a més de la llegenda que intenta explicar-ne l’origen i motiu, sembla que va ser objecte de diverses accions de cristianització. En aquest sentit, Rovira i Virgili esmenta que “presenta al cantell de dalt un sec o encaix amb restes de plom foc, restes sens dubte de la creu que hi havia al cim” i afegeix que “a la cara de ponent té gravada una creu que al primer cop d’ull ja es nota que és feta modernament”.

Joan Arimany i Juventeny

Notes:

1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001,p. 896 – 897
2 Antoni Rovira i Virgili fa una descripció del menhir relacionat amb santa Madrona a: Història de Catalunya, vol. 1, Bilbao: La Gran Enciclopedia Vasca, 1972-1984, p. 391

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

Cinisme polític

Aquest llenguatge hipòcrita i cínic que tant fan servir molts polítics, és la cosa que més desacredita la política. El doble i fals llenguatge. El buit, l’insultant. Tant l’heroic con el salvavides. No cal citar noms  -d’aquí i d’allà- per no reduir la categoria a anècdota. A més, aquests dies tothom els té al cap.

Dir el que no es pensa és pur cinisme. Proclamar com a cosa pròpia allò que no és sinó una consigna de partit, és pur teatre. Defensar allò que ja se sap que no és complirà  constitueix un vil engany. L’amagar sota la invocació de l’interès comú allò que és partidista o potser personal, és de jutjat de guardia…

El cinisme, la hipocresia i la mentida no són instruments honestos ni vàlids per a governar. La política –es repeteix– és l’art de les possibilitats, de fer possible allò que sembla impossible. Però no amb tracamanyes enganyoses i impures. Les conductes i els mitjans innobles o bruts emmerden els objectius més nobles, els idealismes més legítims i les ànsies d’estabilitat més necessàries.

En democràcia tot es pot defensar, però amb sinceritat i honestament. No amb enganys i imposicions, de iure o de facto. No atribuint-se la representació de tots els ciutadans, quan la realitat és que es compta solament amb la d’una part, perquè això divideix una societat plural i contradiu els principis democràtics de la bona fe i del respecte als altres. El mateix fonament de la convivència.

Com en el trànsit, la bona convivència requereix unes raonables regles que han de ser respectades per tothom; regles democràticament establertes. Són les lleis de contingut just i aprovades pels autèntics representants de la societat. Només sense aquests requisits, imprescindibles i avalats pels òrgans judicials, podria apel·lar-se, in extremis, a la insubmissió pacífica. La rebel·lió obre les comportes al caos.

En situacions de greu tensió, generalment animades per interessos partidistes o posicionaments temeraris, i en les quals l’apassionament sol ofuscar la raó, no es repara en els mitjans, que es creuen justificats per immobilismes sense sentit dels uns o per idealismes quimèrics dels altres. Estem en una d’aquestes situacions que gairebé ningú no vol i en les quals n’hi ha molts que es deixen portar la por reaccionaria, i molts d’altres per la força del vent, potser d’un vent aixecat entre bastidors, amb més o menys bona o mala fe i amb ànim redemptor de boires espesses, però amb conseqüències massa sovint devastadores.

Per això, precisament ara, és tan important per als ciutadans, per al poble normal, detectar bé i a temps el grau de cinisme, d’hipocresia o d’engany dels discursos i gestos polítics, de tots els signes, que pretenen perpetuar-los immerescudament en l‘immobilisme estèril o arrossegar-los en l’aventura d’una rebel·lió arrauxada. El “trànsit” polític, a més de la prudència, té el seu codi legal aprovat democràticament, per bé que modificable.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Medir i Ermenter, dos noms per a un mateix sant.

El dia 3 de març és el dia de sant Medir. És la data en què alguns barcelonins, en especial de l’antiga vila de Gràcia, s’apropen en romiatge a una ermita situada al terme de Sant Cugat del Vallès. Aquesta festa, com explica Joan Carrera al web festes.org, es va iniciar quan“pels voltants de 1830 Josep Vidal i Granés, un forner santcugatenc que vivia al carrer Gran de Gràcia, es trobava greument malalt i va prometre que si es guaria aniria a donar les gràcies cada any muntat a cavall a l’ermita del seu patró Sant Medir, a l’altra banda de la Rabassada. Per fer pública la seva promesa va sortit al carrer el mateix dia de sant Medir, el 3 de març, tocant un timbal i un sac de gemecs. Poc temps després, es va trobar molt millor i els anys següents, acompanyat d’un bon nombre de familiars i veïns engrescats i riallers, va complir la seva paraula (1)”. Aquesta ermita està dedicada a un sant que la Antoni Pladevall (2) qualifica de “llegendari” i del qual Joan Soler en recorda la llegenda que embolcalla la seva figura explicant que era un pagès d¡un mas proper de Sant Cugat del Vallès i que “un dia estava plantant faves quan passà pel seu costat el bisbe Sant Sever fugint de la persecució arriana contra els cristians. Quan poques hores després van arribar els soldats d’Euric, Medir va assegurar-los que Sant Sever havia passat per allí mentre ell plantava el favar, però miraculosament, les faves ja eren crescudes, florides i granades. Els soldats, creient que Medir es reia d’ells, el van martiritzar i degollar (3)”.

Els llarg viatge de les relíquies
El caràcter fabulós de la llegenda és indiscutible i l’existència del sant no és res més que fruit de la tradició. Tot i això, en cert moment es va retre devoció a unes suposades relíquies de sant Medir aparegudes a l’església de Sant Cugat del Vallès. Josep Serra Rosselló (4) ja afirma que “el culte a les relíquies de sant Medir no tenia l’antiguitat secular d’altres cossos sants que es veneraven a l’església del monestir de Sant Cugat” i explica que “per aquesta causa no es troben commemoracions ni festes en els calendaris, rituals i consuetes antigues; només consta el rés el dia de la festa del sant”. La presència de les restes sagrades, però, es van fer presents. Serra recorda com aquest fet va tenir lloc en un dia concret dient que “la invenció de les relíquies va tenir efecte en aquella església el dia 10 de setembre de l’any 1646 a conseqüència d’un exorcisme” i que “el culte públic va ser instituït per l’abat Bonaventura Gayolà i de Vilosa”. En aquella època, en la direcció que les directrius dictades pel Concili de Trento s’aprofitava qualsevol ocasió per donar volada a la religiositat i la troballa, real o suposada, d’unes relíquies no podia passar desapercebuda.

De la Rioja a Catalunya
És probable que les relíquies esmentades fessin referència a un sant ben real però d’origen ben diferent i llunyà al que la llegenda li assigna. El 3 de març coincideix en ser la festa del Medir català i de dos sants martiritzats a Calahorra (La Rioja), Celdoni i Ermenter; precisament el nom de Medir es considera una derivació i apropiació d’Ermenter o Emeteri; així ho considera Josep M. Albaigès en dir que Medir “és una forma evocionada d’Emeteri: literalment, ‘vomitiu’ (emeterion), o sigui ‘defensor’ (5)“
Celdoni i Ermenter són segons les fonts documentals dos sants autèntics. Alexandre Olivar (6) esmenta que els dos van ser màrtirs sota Dioclecià. El poeta Prudenci els va dedicar un himne que comença dient:

Escrits són al cel els noms de dos màrtirs, que el Crist hi gravà amb lletres d’or; escrits en caràcters de sang, els ha transmesos també a la terra (7)”.

Els seus cossos guardats a la seva ciutat de martiri, Calahorra, sembla que van ser traslladats al monestir de Leyre al Prirneu navarrès fugint de la invasió sarraïna. José C.. Miralles (8), en estudiar el culte als dos sants, fa un recorregut pels diferents llocs on es va estendre la devoció i, especialment, la presència de les seves relíquies i esmenta que a l’alta edat mitjana “la difusió del culte als màrtirs segueix creixent i estenent-se per diverses zones del nord d’Espanya” i constata que des de l’any 986 hi ha constància documental de l’església de Sant Celoni a Cellers però afirma desconèixer si aleshores ja hi havia arribat les relíquies dels màrtirs o si ho van fer després. Apunta, però, que “alguns autors sostenen que, poc després de ser traslladats els seus cossos a Leyre davant la invasió dels àrabs, van sr portats a Cellers per considerar-lo un lloc més segur”.

De Cellers cap a Cardona
Efectivament, Antoni Pladevall a la Catalunya romànica, en parlar de la zona de Cellers (Solsonès) apunta que el mateix nom “és interpretat per alguns, com a lloc de ‘cel·les’ o nuclis eremítics” i que aquest fet “ha fet suposar que des del segle X, com a mínim, hi devia haver aquí un nucli d’eremistisme o de tipus monacal, sense una clara definició jurídica, entorn de l’església” i afirma que, en aquest edifici s’hi guardaven les relíquies del sant Celdoni i sant Ermenter “que una llegenda o tradició, recollida per J. Serra i Vilaró, creu que varen dipositar aquí uns cristians que fugien de la invasió àrab de Calahorra (9)”. Realment, les relíquies dels màrtirs van ser venerades al monestir benedictí situat al municipi de Llanera del Solsonès, fins al 1399.
El trasllat d’aquests cossos sagrats a Cardona van tenir lloc en una situació de rivalitat entre nobles que la tradició popular ha acabat envoltant de llegenda. Joan Amades (10) esmenta que a Cellers terra de la baronia de Pinós, les relíquies “gaudien de gran fama de remeieres”. Quan el duc Ramon Folch de Cardona es va posar malalt les va invocar i va recuperar molt aviat la salut. És així com, diu Amades, “per demostrar als sants el seu agraïment, volgué honorar-los en l’església del seu castell, i una nit, seguit de molta de la seva gent, va presentar-se a Cellers i va robar els cossos sants furtivament. Els que intervenien en el fet van fugir cames ajudeu-me, fins arribar a terrers de fora de la baronia, i un cop allí, que ja no podien témer res de Pinós, van organitzar una processó, molt solemne, a la qual van assistir nombrosos prohoms, que van conduir i acompanyar els cossos sants fins a Cardona”. L’insigne folklorista recorda que “tot això va passar durant el pontificat del papa Lluna, Benet XIII, amic conegut de Folch de Cardona, a qui va absoldre del pecat del furt”.
Del seguici organitzat per rebre aquestes relíquies obtingudes furtivament, fet del qual el mateix Amades diu que unes variants del relat parlen de venda o cessió de les relíquies dels Pinós als Cardona, hi ha constància documental. D’aquest text es desprèn que l’esdeveniment va adquirir un relleu especial en la història de Cardona. A la “Relació de com s’efectuà el trasllat des de Sellers a Cardona de les relíquies dels “Cossos Sants” (11) i de les dignitats i demés persones que les acompanyaren” es fa la següent descripció:

“Los Nobles y Excelens Senyors, lo Compte de Cardona Dn. Juan Ramon de Cardona, Admirant del Rey Martí d’Aragó; lo qual tractà, ab lo Sr. De Sallers, Dn. Ramon de Pinós (que a les hores tenía y posehía la vall de Sallers, en fou del sobredit Compte de Cardona) y ab los de Cardons de que los Cossos dels sobredits Sants para més honra de Déu y dells y per més augmen de la devoció dels fiels Christians, fossen aportats ab gran veneració, a la Iglésia Parroquial e S. Miquel de Cardona…”

El fet va tenir lloc el 19 d’octubre de 1399 i les relíquies van ser dipositades a l’altar de major de l’església de Sant Miquel de Cardona per passar, posteriorment, a la cripta que s’hi va construir.

De Cardona a Sant Cugat del Vallès
Per tancar el cercle, cal esmentar un article de Joan Tortosa titulat “Sant Medir, calahorrenc?”’ en el qual ja es planteja la possibilitat que l’origen del Medir Vallès sigui l’Emeteri de Calahorra i afirma que “el més probable és que a Cellers sols hi hagués relíquies i no és gens aventurat pensar que els monjos de Sant Cugat, també benedictins com els de Cellers, d’una manera o d’una altra volguessin adoptar –adaptar- un d’aquells dos sants que s’havien fet famosos en les regions llunyanes del nord d’Espanya (12)”.
La hipòtesi més probable seria, com diu Joan Tortosa, que la relíquia referent a sant Medir i que, com explica Josep Serra, va ser localitzada a l’església del monestir de Sant Cugat, fos de sant Ermenter, de les de Cellers –i després Cardona- o d’algun altre lloc; això si, pel camí hauria perdut el seu company de martiri. Malgrat aquesta possibilitat ben possible pel que fa a les relíquies queda a l’aire en quin moment sant Ermenter o Emeteri va prendre el paper de sant Medir en la llegenda de sant Sever i que, en qualsevol cas, serà objecte d’un futur article.
(Text publicat el 3 de març de 2009)

Imatges:
Superior.- Gravat de Josep Grau per als ‘Goigs al gloriós màrtir Sant Medir que es venera en l’ermita de la parròquia de Sant Pere, de Sant Cugat del Vallès’. Col·lecció Pelegrinatge, secció Festes i aplecs del Vallès, sèrie 1, núm. 3. Foment de Cultura Pàtria, 1950
Central.- Gravat imprès a la quarta pàgina del document al qual fa referència la nota num. 11
Inferior.- ‘Goigs als gloriosos sants màrtirs Celdoni i Ermenter : dels quals se’n veneren les relíquies a la Vila de Cardona i Comarca’ que pertanyen a la primera pàgina del document al qual fa referència la (Textnota núm 11

Bibliografia:
1 Carrer i Escudé, Manel “Festa de Sant Medir” [en línia] Festes.org, l’espai on comença la festa. 1999-2008 festes.org [Consulta: 2 de març de 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=10
2 Pladevall, A. “Medir” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 15, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 46
3 “Sant Medir”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 690
4 Serra i Rosselló, Josep. San Medir: el valle, el santo, la capilla, las reliquias, devoción popular. Barcelona: [s.n.], [19--?], p. 109 -110
5 Albaigès, Josep M. Diccionari dels noms de noi. Barcelona : Edicions 62, 2003, p. 122 – 123
6 Olivar, Alexandre. “Ermenter” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 10, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 80
7 Prudenci. Llibre de les Corones, vol. 1. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1984, p. 45
8 Miralles Maldonado, J.C. “Naturaleza y difusión del culto a los mártires calagurritanos Emeterio y Celedonio”. Dins: Kalakorikos: Revista para el estudio, defensa, protección y divulgación del patrimonio histórico, artístico y cultural de Calahorra y su entorno, Nº 5, 2000, pags. 217-236
9 Pladevall, Antoni. “Sant Celoni (o Celdoni) i Sant Ermenter de Cellers”. Dins:Catalunya romànica, vol. 13. El Bages Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 142
10 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 873
11 Vegeu el text complert en l’edició que es va fer acompanyant els goigs:
Rovira Badies, Ramon. Goigs als gloriosos sants màrtirs Celdoni i Ermenter : dels quals se’n veneren les relíquies a la Vila de Cardona i Comarca / text: Ramon Rovira Badies ; música i harmonització del Rnd. Dr. Ricard Penina ; transcrita per Mn. Josep Casafont ; [nota històrica], P. Salvador Pons. [1] f. plegat ([4] f.) : il., música; 32 cm Barcelona : [Torrell de Reus?], 1973 (Impr. Altés). Díptic amb, a la portada, els Goigs amb la imatge dels Sants, orla tipogràfica i text a tres columnes. A les pàgines interiors hi ha la nota històrica
12 Tortosa, Joan “Sant Medir, calahorrenc?” En: El diari de Sant Cugat – setmanari independent de la ciutat, any VIII, núm. 421, 14 de març de 2002

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

Nou article de Didac Amat i Puigsech: Carta a un biberó

Apreciat senyor Joan,
soc en Didac, el noi que va tenir la sort d’escoltar-lo ahir a les trinxeres de  Corbera d’Ebre i a la presentació del llibre de l’Assumpta Montellà, “115 dies a l’Ebre”.
Primer de tot gràcies, moltes gràcies perquè ahir va fer que tingués una de les experiències vitals més commovedores de la meva vida. Escoltar de la seva veu, la veu d’un membre de la lleva del biberó, el que va ser aquella guerra, la mort de persones innocents per voluntat d’uns quants que no van agafar mai un fusell, encara ara em fa posar la pell de gallina. Quan sentia el que explicava, com veia companys seus que amb 17 anys morien al seu costat dins la trinxera cridant a les seves respectives mares i davant la impotència de tots vostès que ja res podien fer-hi, sentia dins meu fastig, fastig per la violència i per tot el que els van fer.
Ara mateix podria fer-me el valent i dir que vaig poder aguantar les llàgrimes mentre l’escoltava, però estaria mentint. Mentre el gravava per tenir sempre un record d’aquell moment, les llàgrimes em baixaven per les galtes tot recordant com el meu avi, també membre involuntari d’aquella guerra, m’explicava de petit com us havien robat la joventut.
Com estudiant de Ciències Polítiques que soc, havia aprés que la veritat absoluta ningú la té, però li prometo que ahir, durant 10 minuts i al peu de les antigues trinxeres, la vaig poder veure sortint de la seva boca. Recordaré tota la vida el que va dir: “Alguns amb les guerres s’hi fan rics, allà no hi ha crisis, totes les fàbriques de guerra treballen per matar la gent”. Quanta raó diluïda en tan poques paraules. La voluntat d’uns quants i els interessos d’uns pocs assentats en un despatx van passar per sobre de la vida de molts que empunyaren els fusells al front, i com vostè va dir, no podem tancar els ulls perquè els innocents que morien a l’Ebre fa 75 anys o els que en fa  50 morien a Vietnam  avui estan morint a Síria, Somàlia o Palestina.
És per això, senyor Joan, que l’odi inicial que ahir sentia cap a la guerra s’ha anat traduint al llarg de la nit d’avui en una necessitat d’actuar, de divulgar tot el que ahir, d’una forma tan humana, ens va explicar i sobretot de rebutjar sempre la violència, provingui d’on provingui i s’envolti sota la bandera que s’envolti.
Li prometo senyor Joan, que desprès de tot el que vostè i l’Assumpta ens van explicar ahir a prop del riu, faré tot el possible perquè la meva generació i les que ens segueixin mai més hagin de viure l’infern en el que vostès es van veure obligats a créixer.
Gràcies, moltes, moltes gràcies senyor Joan. Per ser un llibre d’història obert a aquells qui el volen llegir, per no voler oblidar el patiment i l’honor dels caiguts d’ambdós bàndols i per ser un homenatge viu a la pau.

Rebi la més calorosa abraçada d’un jove que l’admira molt,

Didac Amat i Puigsech

Video del sr. Joan Guasch a la trinxera de Corbera d’Ebre


Publicat dins de General | Envia el comentari

Plovia, era dissabte, corria el mes de març…


Tots aquests moments

es perdran en el temps

com llàgrimes en la pluja.”

Blade Runner

Nosaltres no som replicants com els d’aquella pel·lícula, ja que la nostra memòria sí que és el record de les coses que vàrem viure.

Si bé és cert que les memòries tenen un regust de melangia degut al pas inexorable del temps, també ho és que els records es desgasten i sovint es deformen. Però recordar el passat és un acte de consciència i potser pensar el temps (passat) ens ajuda a alentir el present que se’ns escapa.

Fa quaranta anys! Només 40 anys? O potser hauríem de dir, ja fa 40 anys!! Però encara sembla com si fos ahir.

Hi ha una mena de records que queden fixats a la memòria d’una manera tan forta que potser sí que el temps també n’altera algun tret, però el cert és que no es poden oblidar i menys encara esborrar. Sobretot aquells records que són fruit de vivències personals massa intenses i dures com perquè no ens quedin clavades a la consciència per sempre.

I ara, a partir d’uns apunts que vaig fer fa 40 anys, rememoro uns fets que vaig viure intensament.

Va ser un dissabte, però aquell dissabte no era com els altres, si bé vàrem anar a treballar com un dia més. Abans treballàvem els dissabtes al matí. El dia era rúfol, i de bon matí la pluja ja amenaçava.

Per a molts aquell matí va ser un matí molt especial. La feina i la pluja era el de menys, pendents com estàvem d’una telefonada, de la ràdio, o de la sobtada arribada d’un company que ens portés notícies fiables d’última hora. Feia dies que seguíem i esperàvem, amb el cor encongit, les que amb dificultat ens arribàvem.

Uns quants companys de la feina, els més compromesos políticament, tot just acabada la jornada laboral, a quarts de dues, vam decidir fer el què feia dies havíem dit.

Amb pas lleuger vàrem anar al carrer Mallorca-Roger de Llúria. Quan vam entrar al Col·legi d’Advocats de Barcelona, sense saber-ho, intuíem ja el què havia passat. Tot era un silenci cridaner, només es podien escoltar les passes de la gent que corria escales amunt i algun xiuxiueig, preguntant on era la sala de reunions. La sala central del col·legi era plena de gom a gom.

Mirades de complicitat, gestos amb el cap, o amb els ulls a alguns coneguts de sempre. Uns gestos que en un altre lloc no haguessin volgut dir res, aquí tenien la força de les paraules i ens identificava per l’aprenentatge d’una clandestinitat massa llarga. No calia, doncs, que ens diguéssim res encara que les preguntes se’ns ofegaven a la gola. Sentíem la por a la pell, però encara teníem allò que mai volem perdre: l’esperança…

El dia abans havíem anat a dormir amb unes paraules que encara ressonaven dins nostre: “El gobierno se ha dado por enterado”.

Amb prou feines vàrem poder entrar en aquella sala; ens vam haver de quedar a la porta. Només veure les cares dels que havien arribat abans que nosaltres ja vam saber el que no volíem escoltar. Allà al fons, davant de tothom, vaig veure l’Oriol, l’advocat que coneixia d’haver anat alguna nit al bar del carrer Ferran on podíem tenir notícies de primera mà.

Mentre no parava de pujar gent fins aquell pis, ens vam atrevir a preguntar a la persona que teníem més a prop… “Sí” ―un monosíl·lab va ser la confirmació d’allò que temíem, per afegir-hi després d’una pausa― “a les 9 i 40 d’aquest matí”. Es veu que la ràdio ho havia confirmat cap al migdia.

El que van sentir els meus companys, no ho sé, però m’ho puc imaginar. La meva sensació a l’escoltar aquella resposta, va ser de ràbia i, per sobre de tot, d’una gran impotència.

De mica en mica vàrem poder anar entrant a la sala, ja que alguns anaven sortint precipitadament a informar als seus i a coordinar les accions que s’havien decidit. Dins la sala, entre els advocats, podíem veure a companys coneguts que anaven formant grups segons les seves afinitats o militàncies polítiques. Alguns havien passat tota la nit allà, ja que a un quart de nou del vespre del divendres l’Oriol havia rebut una telefonada comunicant-li que l’execució seria al dia següent al matí.

El Col·legi d’Advocats es va convertir en el centre d’informació, d’on sortien propostes, compromisos i on s’intentava coordinar les accions que aquella assemblea improvisada havia acordat. Aleshores tot i tothom era necessari; tot es convertia en urgent; s’havia de fer tot, menys quedar-se bloquejats; potser alguns llavors van sentir una punxada a la seva consciència militant pels dies passats elaborant anàlisis polítiques i discussions eternes sobre la situació al voltant d’una taula, mentre al carrer, uns pocs, intentaven omplir la nit amb algunes accions desesperades.

Llavors va ser quan bona part de l’oposició democràtica es va mobilitzar, doncs fins aleshores la resposta havia estat ben freda, per no dir una altra cosa, segurament perquè aquell noi anarquista que acabaven d’executar deien que era “un atracador de bancs”, com en Quico Sabater, o potser perquè la lluita del llibertari pel qual ara ens havíem reunit, més que ser política havia estat contra el capital.

Jo sabia el què m’esperava al sortir d’aquell edifici, i per això necessitava asserenar-me i cercar les paraules adients, ja que al matí, mentre era a la feina, tal com havíem parlat el dia abans, la Margalida m’havia telefonat, quan encara no se sabia res de les gestions fetes durant la nit per tal d’aconseguir l’indult i, malgrat això, les paraules que ens vàrem dir van ser d’esperança, doncs necessitàvem creure en el que no crèiem, mentre l’espera es feia eterna. Vàrem quedar en trobar-nos a la parada de l’autobús de la plaça Tetuan cap allà quarts de tres, doncs ella volia anar, tant sí com no, a Barcelona.

El rellotge marcava dos quarts de tres. Havia de marxar de pressa per informar de tot el que s’havia dit allà i planificar les accions a fer a la meva ciutat. Vaig sortir de la sala sense dir res a ningú. Havia d’agafar un autobús per arribar el més aviat possible a Mataró. A fora plovia amb ganes. Sense parar de caminar, buscava un taxi inexistent. El vent i la pluja em van ajudar a relaxar-me, però al mateix temps, aquell dia gris, amb una llum estranya, accentuava encara més la meva sensació de ràbia i d’una impotència massa sovint experimentada, però poques vegades tan sentida com aquell matí plujós del 2 de març de 1974, ara fa 40 anys, quan van matar en Salvador Puig Antich.

Corria per poder agafar l’autobús que m’havia de portar a la meva ciutat però hagués fet l’impossible per no haver d’anar a aquell lloc, doncs m’angoixava el què havia de dir. Quan vaig arribar a la parada l’autobús en el que venia la Margalida encara no havia arribat.

Quan la vaig veure arribar em vaig abraçar a ella molt fort. Li havia de dir!, però com? Senzillament li vaig deixar anar: “aquest matí l’han matat”.

És molt fort, ho sé, però em va sortir així. Jo no controlava les paraules, elles van anar per lliure. Havia oblidat tot un seguit de frases que havia assajat mentre caminava sota la pluja. És fàcil imaginar la reacció d’aquella noia que estimava a cor què vols al seu company executat hores abans.

Havia de quedar-me ni que fos una estona, fent companyia a l’amiga i companya amb la que durant l’empresonament d’en Salvador tantes estones havíem compartit parlant de literatura, de cinema i triant quins llibres algú li portaria a la presó, o discutint sobre les lluites obreres mentre l’acompanyava en el meu cotxe de Mataró a Barcelona.

No podia consolar-la, això era impossible, i més en aquelles circumstàncies i en aquell lloc al mig del carrer, davant de tota la gent que esperava un autobús, i que ens mirava, entre estranyada i indiferent, sense entendre què li passava a aquella noia que abraçada a mi no parava de plorar.

Sempre més recordaré aquell instant. Aquella mirada. Les seves llàgrimes barrejades amb la pluja que queia sota un cel ingrat i gris de plom. Vaig intentar calmar-la amb paraules improvisades i absurdes. El seu plor era un crit, i jo era incapaç de trobar un sol mot per poder dir-li que jo havia de marxar, ja que a Mataró havíem d’organitzar les acciones que es farien.

Finalment, no recordo com, ni amb quines paraules, em vaig acomiadar d’ella, patint pel que pogués fer, o pel que li pogués passar, i sense saber a on aniria…

Mentre m’asseia dins l’autobús vaig guaitar per la finestra com la Margalida, amb el cap cot i sota la pluja, travessava com una somnàmbula el carrer amb el semàfor dels vianants en vermell, després de saber que a en Salvador finalment l’havien assassinat.

Potser això passava al mateix temps que Segimon Serrallonga escrivia aquells versos dedicats a en Salvador: “Per què no es para tot? Ametllers del Congost, rius innocents! Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos, cobreix d’aigües com flors aquesta terra nua. Tots amb un hem pogut morir sota el garrot”.

____________

La Margalida Bover i Vadell, la “Margalida” de la cançó d’en Joan Isaac, va ser la darrera companya d’en Salvador Puig i Antich. Bo i que va ser una relació breu en el temps, va ser intensa, apassionada i sincera. Només tenien vint i pocs anys.

Aquest parell de cartes d’en Salvador, adreçades a la Margalida, que es publiquen aquí, van ser escrites des de la cel·la 443 de la Model.

Aquestes cartes me les va donar la Margalida poc temps després de l’execució del seu company. Abans de retornar-les-hi en vaig fer fotocòpies pensant que algun dia podrien ser un bon testimoni de la personalitat i dels sentiments d’en Salvador.

Durant tots aquests anys he conservat la còpia d’aquelles cartes, sentint sempre la necessitat de treure-les a la llum, però sense publicar-les ja que entenia que donat el caràcter íntim i personal de les lletres, no ho podia fer fins que ella no m’hi autoritzés.

Ara, doncs, he pogut satisfer aquella necessitat, que amb el temps se’m va fer obligació. Al cap de molts anys, després del meu retrobament amb la Margalida i de lliurar-li la còpia de les cartes, ja que les havia perdut durant els seus sovintejats canvis de domicili després la mort d’en Salvador, és quan m’ha autoritzat a publicar-les.

A la Margalida, que avui té dos fills, aquell fet la va marcar per tota la vida.

En Salvador avui potser donaria classes de llengües clàssiques, com deia que li agradaria fer.

No es pot especular amb el futur, però per què no imaginar una altra història per tots aquells revolucionaris romàntics? Ara bé, no oblidem que s’ho jugaven tot, fins i tot la vida, per intentar canviar les coses. Quina llista tant llarga caldria fer!

1974-2014

Publicat dins de Des del Montseny | Envia el comentari

Ball de Carnestoltes

Quan el director del diari em va encarregar redactar una crònica informativa del Gran Ball de Carnestoltes del Palau de la Zarzuela, no m’ho podia creure. Era el repte periodístic més important de la meva carrera. Mai no havia posat els peus a la noble casa reial, però vaig pensar que la millor manera de presentar-m’hi desapercebut seria disfressat de Sherlock Holmes.

Després de passar pel control policial, vaig poder entrar a la sala on se celebrava el ball. L’orquestra estava interpretant un vals vienès. A l’entrada hi havia Juan Carlos I, rei d’Espanya, disfressat de Dumbo, ballant ben apretadet amb Belén Esteban, la princesa del poble, vestida d’emperadriu Sisí. A pocs metres vaig divisar el Papa Francesc, vestit d’emperador romà ballant amb Lady Gaga, amb hàbit de monja. Al costat, el Dalai Lama –disfressat de dimoni dels pastorets- dansava amb Angela Merkel, en biquini. Més al fons, vaig topar amb Barack Obama, disfressat de bona persona, confraternitzant amb el dictador sirià Baixar-al-Assad, que anava de guàrdia civil. Després vaig veure Fidel Castro i el seu germà Raúl Castro camuflats de Zipi i Zape. O la cantant Shakira, interpretant el paper de senyoreta Rotenmeyer, fent parella amb Berlusconi, amb vestuari sadomasoquista.

Al cap d’una estona, quan l’orquestra va iniciar la tanda de música lleugera, la pista es va animar amb les evolucions de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, que anava de Frankenstein divertint-se amb Ada Colau, portaveu i cofundadora de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, vestida de Blancaneus. També va causar sensació la parella formada per Christine Lagarde, directora gerent del FMI, vestida de baguet, i Fèlix Millet que, com era d’esperar, anava de xoriço. O el perínclit monsenyor Antonio María Rouco Varela, president dels bisbes espanyols, vestit de llangardaix, ballant frenèticament amb Joaquín Sabina, vestit de querubí amb ales de plàstic.

Un dels moments estel·lars va ser quan el president Mariano Rajoy i la monja Teresa Forcades, tots dos vestits de nuvis, van començar a ballar una jota aragonesa. A la pista també es va veure Luís Bárcenas, ex gerent i tresorer del PP, disfressat de missioner, fent parella amb Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda, vestit de hawaiana. O la ministra Dolores de Cospedal, de pubilla catalana, fent saltirons amb David Fernández, líder de la CUP, disfressat de gat amb botes de set llegües. I la portaveu del govern Soraya Sáenz de Santamaría i el republicà Oriol Junqueras representant les Hermanas Gilda. La jota va arribar al seu clímax amb el protagonisme del ministre d’educació José Ignacio Wert, disfressat de troglodita, fent parella amb la consellera catalana Irene Rigau, de marmota.

A l’hora de les sardanes, es va formar una gran rotllana amb il·lustres parelles per fer honor a “La Santa Espina”. El president Artur Mas, disfressat d’aneguet lleig, feia manetes amb l’apoteòsica Alícia Sánchez Camacho, disfressada de cavall. Al seu costat, el socialista Pere Navarro, vestit de Patufet, estava agafat de la mà de Muriel Casals, presidenta d‘Òmnium Cultural, vestida de Rateta. El líder d’Unió, J. A. Duran Lleida, que anava de capità general, feia parella amb Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), caracteritzada de mosca. També hi havia Albert Ribera, el factòtum de Ciutadans, despullat, compartint l’espai amb el portaveu de la Generalitat, Francesc Homs, tapat amb un tanga. L’alcalde de Vic, J.M. Vila d’Abadal, anava de Quixot, al costat de María de los Llanos de Luna Tobarra, Delegada del Govern espanyol a Catalunya, en el paper de Sancho Panza. Finalment, vaig veure Pere Prat, l’alcalde de Manlleu, fent parella amb Antoni Sánchez, antic cap de la PxC de Manlleu, tots dos disfressats de Duo Sacapuntas, els mítics toreros de l’any de la picor.

De cop i volta em vaig despertar ben suat. Tot havia estat un malson.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

“Si ens traiem la barretina és factible un mitjà català potent a Espanya”

Zapatero, “incompetent”; Rajoy, “desbordat”; Maragall, “somniador”; Montilla, “gris”; Mas, “desconcertat, il·luminat, d’ambició messiànica”; Junqueras, “rotund i simplista”… El periodista Wifredo Espina (Vic, 1931) no es casa amb ningú. No ho ha fet mai. Tampoc simplifica: els epítets surten de textos eixuts, matisats fins a la liofilització, coherents amb un home ell mateix concentrat físicament. “Escric el que penso sobre el que he viscut, sento i veig, i ho racionalitzo fredament; no agafo distància, es crea en aquest procés”, diu el també llicenciat en Dret sobre els articles que ha aplegat a Globus punxats (La Garbera), mostra del treball recent de qui va ser nomenat Periodista Español del Año 1968 pel diari Pueblo, creador del Centre d’Investigació de la Comunicació de la Generalitat, assessor en la gènesi de les facultats de periodisme de la Pompeu Fabra i la Ramon Llull, o de qui Manuel Fraga va dir: “Hay que desespinizar El Correo Catalán”, on el 1961 entrà de sotsdirector.

Pregunta. Algunes demandes que fa al llibre —seny, concòrdia amb l’Estat, vincular més l’esquerra al nacionalisme català— també les feia Agustí Calvet, Gaziel, el 1931. A vostè se l’ha considerat una de les baules d’aquella tradició del Periodisme d’Orientació que ell representà…

Resposta. Doncs no l’he llegit gaire. Influències? Va intentar ser independent fins i tot d’ell mateix; jo he procurat practicar-ho, tot i que m’ha perjudicat. Sempre he valorat molt la llibertat íntima de pensament, no com a posat, sinó com a actitud vital. No sé d’on ve.

“‘El Correo Catalán’

va morir perquè, quan

un diari se sotmet a un partit polític, cau”

P. De petit, potser?

Intel·lectuals callats

Ja té fetes 60 pàgines Wifredo Espina de les seves memòries, que vistos els articles i el que diu, han de prometre molt. Per exemple, això pensa del Rei: “Va ser clau a la Transició i ha viscut d’aquella renda, però per motius coneguts, ja no dóna per a més; és més el moment de la substitució tranquil·la que de pensar, legítimament, en una república”. Troba que el lideratge polític actual és molt dèbil: “En una societat i uns media en què prevalen els valors d’actualitat i notorietat —relatius i efímers—, els lideratges no poden ser forts, paradoxalment quan són més necessaris”.

Alerta del perill que es trenqui la convivència que comporta el debat de la independència —“la diversitat i la pluralitat que tenim poden esdevenir malestar i enfrontaments per la seva radicalització”— i denuncia la intel·lectualitat: “S’haurien de pronunciar, en un sentit o l’altre; acuso l’intel·lectual orgànic, però encara més el timorat i, abans, l’aprofitat o el silenciós”. Les memòries prometen…

R. Potser. De nano sempre anava amb amics més grans i vaig freqüentar Manuel Brunet, el Romano de Destino. Sóc orfe d’infància per culpa de mi mateix.

P. Llavors, influències de…

R. D’unes tres hores diàries de Radio Pirenaica, d’Augusto Assía, Azorín, César González Ruano, de l’articulisme de Joan Maragall i d’aquella tradició d’Alcover, Verdaguer… Llegia molt per les nits.

P. Va mostrar caràcter en ser destituït del setmanari Ausona…

R. Va ser a l’Ajuntament de Vic; el setmanari el controlaven entre el consistori i el Movimiento. Jo em negava a publicar molts articles de gent del Movimiento, i es va aprofitar un acte públic per retreure-m’ho. Vaig contestar que la meva obligació era que el setmanari “no tenía que sonar a hueco y los artículos de consigna suenan a hueco”. L’episodi em va accentuar la personalitat contestatària.

“Tancar-nos cada cop

més en nosaltres

mateixos ha devaluat

el periodisme català”

P. I tot plegat el portà als seixanta a ser un referent del periodisme incòmode al franquisme.

R. És que no tenia gaire competència; els altres no s’atrevien ni a fer el poc que jo feia. També és veritat que no sé el que és l’encens; a mi l’encens em fa pudor.

P. Defensa que un periodista ha de “reflectir, analitzar i criticar”. Es fa?

R. Poc. Avui al periodisme té una manca d’esperit crític brutal; n’hi ha alguns de venuts i d’altres condicionats o temorosos; tot s’ha substituït per un periodisme frívol, de vedetisme servil o absurd… Miri, Mercedes Milà va ser alumna a l’Escola del CIC, on vaig donar classes sis anys; la vaig trobar fa un temps i li vaig dir: “Què fas?”… Hi ha gent que no pot utilitzar el nom de periodista; ja ni li parlo de gabinets de comunicació: cobren per fer propaganda. Com es pot dir intel·lectual d’algú així?

P. La seva columna, “Cada cual con su opinión”, a El Correo Catalán, era llegida als ministeris de Madrid a les 9 del matí; en canvi, el 1984 vostè ja pronosticava que els mass media catalans acabarien sent molt casolans.

R. Es veia venir, en part per poca valentia. La veritat és que amb ser el primer a Catalunya no n’hi ha prou: s’ha de traslladar la mentalitat catalana a Madrid i manar des d’allà; tancar-nos cada cop més en nosaltres mateixos ha devaluat el periodisme català. La condició de català era com tenir un màster als anys seixanta a Madrid. Això s’ha perdut; però si ens traiem la barretina és factible, fins i tot avui, un mitjà català potent per a tot Espanya.

P. Per què va morir El Correo Catalán el 1985?

R. Perquè es va polititzar; quan un diari se sotmet al poder polític, cau. Quan Jordi Pujol hi entra [final de 1974], el primer que diu és: “El diari està bé però ha de fer país”. Recordo que venia amb la seva dona, la feia seure a la sala de reunions, en un racó, ell demanava papers, escrivia i feia l’editorial: “Això, per demà”. I trucava: “Això que no surti encara”. Amb el temps, aquestes coses, el diari i el lector les acaben notant.

P. Pujol no tingué gaire èxit amb la premsa, tampoc a Destino

R. Ell volia poder polític, i sense poder econòmic i mediàtic no es fa res; hi vaig tenir un relació correcta, però teníem una discrepància profunda en la seva visió de Catalunya, sempre massa personal, poc plural i, per tant, poc real; tira a fonamentalista català, porta el germen nacionalista propens al sobiranisme radical.

P. Doncs va treballar amb ell entre 1987 i 1997 a la Generalitat creant el Centre d’Investigació de la Comunicació…

R. Sí, jo era al segon pis de Palau. Però vam fer un pacte i durant 10 anys només ens vam reunir dos cops, i mai vaig rebre cap consigna. Potser vaig portar les coses a l’extrem i no comunicava res fins que era fet. Tot canvià quan va arribar Joaquim Triadú.

P. Què va passar?

R. Se’m va posar a prova: hi va haver un seminari per a alts càrrecs de la Generalitat on se’m convidà a assistir, i jo no vaig baixar: era per a polítics i gent de CiU i propers. Em van jubilar: era un obstacle per a la politització del centre.

P. El passat ha estat més generós amb vostè que el present?

R. Potser, però jo no he anat a saludar el director de La Vanguardia o d’El Periódico. No m’he mogut mai, no he anat a les tertúlies de TV-3… Per orgull? No, per por de perdre la independència. Un dia em va trucar l’alcalde Porcioles, em volia al seu staff: “Li farem unes oposicions a mida”. M’hi vaig negar. En aquell staff hi havia Narcís Serra i Roca Junyent.

P. Polítics i empresaris l’han volgut tenir de conseller àulic.

R. Sí, amb Pujol mateix; amb Duran Farell dinàvem cada 15 dies; em van portar a trobar-me amb López Raimundo amb els ulls tapats; amb Suárez també parlàrem algun cop i vaig fer gestions davant Tarradellas…

P. Què veien en vostè?

R. Sinceritat.

P. El periodista és sota l’escombriaire a l’enquesta del CIS…

R. No ens hauria d’estranyar. I més aquí. La gent veu a Catalunya que ens coneixem, subvencions a dit… Aquí hi ha una atmosfera nascuda, amb raó, per retrobar la personalitat catalana; però això ha derivat en autocomplaença, amb una cosa de tancament i radicalitat que ha creat una altra atmosfera que ha impregnat tothom i a la qual els mitjans s’han apuntat. El resultat és que els mitjans ens respectem massa, falta més dialèctica. Madrid no és un model, però tenen més camp per córrer. Aquí, si no tens la teva bombolla, t’ofegues.

P. I la seva són aquests articles que li publiquen una dotzena de mitjans d’Espanya?

R. Sempre he parlat del periodisme com una professió pel seu vessant de vocació. Hi va haver un temps que em vaig enamorar de les paraules, però el periodisme m’ha tret la universitat, que era la meva gran il·lusió, com també la d’impartir justícia, ajudar a tractar justament a les persones.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Esbós biogràfic del claretià, nascut a la Castanya, Frederic Vila i Bartrolí

En memòria de Lydia Muntal i Vila (1993 – 2012)

«La manca de memòria es paga amb la tornada a l’horror.»

George Santayana

La Castanya és la vall situada a la vessant marítima d’Osona, baixant des de Collformic, al límit amb el Vallès Oriental, entre el pla de la Calma i el Matagalls. Encara que va tenir municipi propi, pertany al Brull (Osona) des del 1840.

Aquell indret del Montseny ja s’esmentava en un document de l’any 993.

Com era habitual, una església presidia la vall i donava nom a una parròquia. En aquest cas l’església, que es va consagrar el 1082 i que va ser restaurada fa uns anys, és la de Sant Cristòfol de la Castanya.

En aquest veïnat del Brull hi havia hagut aproximadament unes quaranta cases totes escampades per la seva orografia inclinada, on la seva gent vivia de fer carbó, de la fusta dels seus boscos d’alzina i del bestiar, majoritàriament oví i cabrú i dels productes d’una terra massa magra. Durant un temps en un racó arreplegat en un tros de muntanya, s’hi va explotar una mina, encara que per poc temps, ja que no resultava rendible haver de transportar el material, a lloms de matxos per pujar-lo cap al pla de la Calma i després baixar-lo fins a l’estació del ferrocarril d’Aiguafreda perquè arribés a Barcelona.

Va ser en un mas d’aquesta vall, conegut com el Boscàs, un dels més antics del lloc, i en el si d’una família pregonament cristiana, on va néixer Frederic Vila i Bartrolí. El dia 3 de març de 1884 va veure la llum el fill petit dels amos d’aquell mas: Antoni Vila i Presseguer i Dolors Bartrolí i Coll.[1]

A més d’en Frederic, aquell matrimoni va engendrar nou fills més, tots nascuts al Boscàs. Tres dels fills, però, van morir molt petits per la gran mortaldat infantil que hi havia en aquells anys.

Com ja és conegut, aleshores a les masies grans hi vivia molta gent, ja que la família de la casa convivia amb mossos, pastors, etc.; ben bé hi podien viure plegades unes vint persones. Si el fill gran era un mascle aquest seria l’hereu de la casa i de les propietats i, sovint, depenent de l’economia del mas, les filles anaven a treballar en un altre lloc com a minyones, i els fills, si no eren necessaris per les feines del camp o pel bestiar, anaven com a mossos a altres masos més grans. Molt sovint un dels fills anava al seminari perquè pogués tenir estudis i arribar a ser capellà, fet que donava una seguretat al noi i també podia aportar-ne a la família. Moltes vegades aquest era l’únic membre de la família que sabia llegir i escriure.

Aquest va ser el destí del petit de la família Vila-Bartrolí, que una vegada acabats els estudis eclesiàstics esdevindria un important intel·lectual i religiós claretià.[2]

Però vet aquí que arran de la mort del pare va plantejar-se un plet, al Jutjat d’Arenys de Mar, entre oncle i nebot per la propietat del Boscàs. El resultat fou que la família Vila-Bartrolí va haver de marxar de la casa i abandonar les terres, entrant-hi el nou propietari, en Segimon Vila i Cañellas, un Vila també, però d’una altra branca familiar, que estava casat amb Dolors Vila i Codina.[3]

Així la mare, juntament amb els seus fills, es va traslladar a viure al poble veí de Tona. Aleshores en Frederic només tenia tres anys. Més tard aquest va anar a viure amb una tia seva, germana de la mare, al mas Vall-llobera, dins del mateix municipi de Tona. En aquella casa, que tenia un oratori particular, també hi vivia un capellà ja gran.[4]

Per entendre una mica més l’entorn religiós on es va criar en Frederic, direm que un oncle seu era rector a Sant Feliu de Terrassola,[5] poble on sembla que el petit Vila hi va passar algunes temporades.

El fet és que després que tres germanes seves es decidissin de fer-se monges dins de la congregació de les Dominiques de l’Anunciata,[6] i un seu germà ho fes per ser missioner amb els claretians, en Frederic va voler estudiar i la mare va demanar al col·legi Sant Josep de Vic, que era el seminari per a famílies modestes, de poder portar-hi el seu fill petit.[7]

Per tenir una visió més clara d’aquella família de la Castanya, cal explicar que una altra de les germanes, es va casar amb l’hereu del mas Cruells, de Tagamanent.[8] Mentre que en Ramon, el germà gran, va seguir les passes del pare que, a més de fer de pagès al Boscàs, també havia estat secretari de l’Ajuntament del Brull.[9] Així en Ramon va ser el secretari de l’Ajuntament de Tona, poble on formà la seva pròpia família. Anys més tard ell, amb la dona i fills, es traslladaren a viure a Rubí, exercint també allà com a secretari municipal fins a la seva mort, ocorreguda l’any 1910.[10]

Però tornem a en Frederic. Quan va complir els deu anys va entrar al col·legi de Sant Josep, on hi va estar de 1894 a 1896, ja que després d’unes xerrades d’un claretià que, casualment, era fill de Tona,[11] va voler continuar els seus estudis al seminari claretià, que aleshores era a Alagón (Saragossa), i on hi va estar de 1896 a 1898. D’allà passà a Cervera, de 1898 a 1900, on estudià hebreu i grec, cultivà el gènere literari i on va professà el dia de sant Josep d’aquell primer any del nou segle.

Frederic Vila va ser ordenat sacerdot quan encara no havia fet els 24 anys, el dia 21 de desembre de 1907, a Aranda de Duero (Valladolid), en ocasió del primer centenari del naixement del fundador dels claretians, i l’any següent ja feia de professor d’història natural a la Universitat de Cervera,[12] on també feia cursets de llengua francesa i d’arqueologia. Més tard va ser professor de sagrades escriptures.

L’any 1916 escrivia a la “Secció Meteorològica” de la revista quinzenal Nuevo Ambiente, recollint les dades cada mes de l’estació de l’ex-universitat, que signava amb el pseudònim “Vibart”, compost per les primeres lletres dels seus cognoms. Un pseudònim que utilitzaria encara anys més tard, quan el 1935 va publicar uns escrits al diari La Cruz, de Tarragona.

A la revista Nuevo Ambiente, on col·laborava entre d’altres Agustí Duran i Sanpere,[13] també hi va publicar diversos articles sobre la Universitat de Cervera i la seva història. Curiosament en aquesta revista s’hi troben sovint notícies referides a Vic.

El 1917 va ser destinat a Solsona com a catedràtic de ciències naturals, i després també com a professor de grec, d’hebreu i de teologia moral. Durant anys va formar part del govern provincial de Catalunya de l’institut claretià. Al llarg de la seva estada a Solsona treballà en les campanyes arqueològiques que dirigia Joan Serra i Vilaró.[14]

El 1921 passà un any a Alagón, per ensenyar-hi moral, el curs següent va tornar a Solsona, on s’hi va estar fins el 1925 quan va ser nomenat consultor general de la província de Catalunya i va tornar a residir a Cervera, encara que per poc temps, ja que aquell mateix any va anar a Barcelona per ser director del col·legi de Gràcia.

A la Universitat de Cervera, renovà i impulsà el Museu d’Història Natural, a més de redactar i publicar, el 1923, un llibre que tindria força repercussió: Reseña histórica de la Universidad de Cervera, que li va donar una gran fama, i que ara fa uns anys es va reeditar amb un pròleg del jesuïta Miquel Batllori, i encara avui és una obra d’obligada referència.[15]

No citarem aquí tots els seus llibres i escrits perquè caldria fer una llista massa llarga. Direm només que el 1913 ja havia reescrit Elementos de Historia Natural, una obra d’Ignacio Bota que s’havia editat per primera vegada el 1903, i que va redactar diverses biografies del pare Claret, a banda de recollir tots els seus escrits i publicacions. Els estius, aprofitant les vacances, els passava a la casa mare dels claretians, a l’antic convent de la Mercè de Vic, ordenant l’Arxiu Pairal.[16]

Durant la seva fecunda però curta vida, va col·laborar en diverses publicacions de caire religiós i històric. Va participar també, a partir de 1915 des de Cervera i més tard des de Solsona, en la recollida de mots per a l’Obra del Diccionari, primer sota la direcció d’Antoni M. Alcover[17] i més tard del centellenc Pere Barnils[18], amic d’infància, segons explica Vila en una carta, segurament de quan coincidiren els dos al seminari de Vic.

Va intervenir en la fundació de La Festa Santificada, on col·laborà en la direcció, així com en altres publicacions religioses.[19]

Dotat d’una gran voluntat i memòria, va sorprendre, segons van escriure companys seus de l’època d’estudiant, la seva intel·ligència amb coneixements de tot tipus, la seva tasca com a religiós i investigador, i la gran activitat cultural que va arribar a desenvolupar.

Durant la Setmana Santa de l’any 1932, va voler retornar a la Castanya i predicar a la seva església parroquial.

Transcrivim la carta que el 31 de març de 1932 va escriure a la seva germana Florentina, Encarnació de nom de religió.

Recordem que en Frederic havia marxat de la Castanya quan tot just tenia tres anys.

«Sor Encarnació Vila. Esparreguera.

»Apreciada germana: Vaig a satisfer ta justa curiositat.

»L’excursió apostòlica a la Castanya m’ha proporcionat emocions ben satisfactòries les més, i unes poques desagradables.

»Des de Balenyà fins al Brull amb auto. Amb cavalleria (bé que m’agrada caminar) fins a la rectoria. Satisfacció em causà conèixer el pas de Collformic i la baixada següent fins al terme del nostre bressol, tot de mi desconegut; veure l’església i el cementiri dels nostres pares (a.c.s.) i la llosa de pedra que recorda on fou sepultat el nostre pare i la Neus i l’Eudald i encara un altre germà,[20] morts tots petits, puig porta escrit aquella: “Vas de can Boscàs i dels seus 1630”, encara que vaig tenir d’arrancar l’herba per llegir-ho; pogué pregar en tots aquells llocs i celebrar en el seu record la missa, pogué registrar els llibres parroquials de l’arxiu, i llegir totes les partides de la nostra família que munten més amunt de l’any 1773, com les dels naixements dels germans (dues, la de l’Eudald i la d’un altre, mort tot seguit de nascut, de mi desconegudes), signades algunes com la teva, per Mn. Joan Vall-llovera,[21] a qui jo havia ajudat la missa, sens que ni sapigués que hagués estat ecònom de la Castanya i rector de la Móra; seguir les cases del Boscàs, Cortada, Vilar i Solà, on de tots vaig ser ben rebut com parent, i de la darrera com fillol per l’avi Ramon Blanch[22] qui amb tu, em feu de padrí de baptisme. Contemplar aquelles fondalades i carenes on la naturalesa es mostra pròdiga d’espectacles feréstecs i sublims, sentir d’aquells habitants l’interès amb que pregunten pels germans; predicar-los com també als de la Móra,[23] on hi vaig anar dos dies ovirant des d’aquells cims Tona, Vall-llovera…[24] etc. Tot això em fou de gran satisfacció, i realment que m’alegro d’haver conegut i visitat totes aquestes i semblants coses.

»Naturalment que amb aitals satisfaccions s’hi barregen molts tocs de tristesa i de condol… Beneit Déu que ens tragué d’aquells clots i boscúries, on tots els joves i petits no veuen gaire coses més que ramats i piles de carbó! Llàstima que els actuals moradors del Boscàs no siguin de bon tros els més exemplars parroquians com ho foren abans!…

»A la tornada triarem per Tagamanent, sens pujar al cim; vaig resar de passada per la nostra germana i dinàrem al Cruells.[25] Quina sorpresa i satisfacció per en Ramonet i la seva muller i fills!! Em feu prometre de que hi tornaria més reposadament i m’ha acompanyà a Aiguafreda.

»Altres detalls seran objecta d’alguna conversa. Encara que mosteïdes i seques t’incloc algunes violes collides ben a la vora del sot on jeuen el nostres.

Tinc festa el dia 4, però, serà millor no repetir el viatge de l’any passat. Ja ho supliré a una altra avinentesa de l’estiu. T’ho prometo. Ara cridaríem l’atenció i no convé.

»Escriuré l’excursió al Modest.[26] També trencaré el silenci amb la Dolores, per més que no em comunicà pas ella la mort de la Carmeta[27] però es portà bé a l’enterro de la Lluïsa.[28]

»Seran tot seguit celebrades les misses. Ton germà que t’aprecia.»

A més de ser catedràtic a Solsona i a Cervera, també ho fou de la Universitat Pontifícia de Tarragona, on va ser destinat el 1934. Allà, a més de ser nomenat per uns anys superior de la casa que els claretians hi tenien, també va ser confessor del cardenal Francesc Vidal i Barraquer.

El 20 de juny de 1934, amb motiu de les festes de la beatificació del pare Claret, es va aprovar el projecte de fer una antologia que reunís pràcticament tots els seus escrits. Aquesta feina es va encarregar a Frederic Vila.

L’any 1936 el govern general dels claretians el va convidar anar Roma, però els fets d’aquell estiu van impedir que pogués fer aquell viatge.

Va esclatar la Guerra Civil, i vet aquí que, la nit del dia 21 de juliol de 1936, Frederic Vila va sortir del pis on estava amagat per tal de vigilar, des del carrer, la casa de la comunitat claretiana. Aleshores una patrulla de milicians, confonent-lo amb el rector del seminari, el va detenir. Després d’interrogar-lo, però, el van deixar en llibertat.

Però el matí del dia 24, un grup de milicians es va presentar al pis on s’amagava per fer-hi un registre. Quan ja marxaven, deixant a la casa el pare Vila, aquest s’hi va acomiadar amb un natural: “adéu-siau”. Això va servir perquè sospitessin que era un capellà i se l’endugueren detingut i a la nit el portessin a les bodegues d’un vaixell, el “Cabo Cullera”, que des del final de la Primera Guerra Europea estava ancorat al port de Tarragona i que es feia servir com a presó flotant.

Cap el dia 28 va ser traslladat a un altre vaixell que també servia de presó, el “Río Segre”, un vaixell de càrrega, tot ell de ferro, que tenia quatre bodegues en dos pisos on malvivien uns tres-cents presoners.

Des d’aquella presó, el pare Vila, aconsellat pel comandant del vaixell, va fer una exposició del seu empresonament al fiscal, que finalment no serviria de res perquè la matinada del dia 10 a l’11 de novembre de 1936, el van treure de la bodega número 1 i fou conduit, junt amb vint-i-tres persones més, entre religiosos i laics, al cementiri de Torredembarra, on tots ells foren afusellats.[29]

El destí va voler que al cap de poc de ser mor, arribés una ordre de llibertat per al pare Vila, aconseguida gràcies a les gestions fetes pel seu amic Agustí Duran i Sanpere amb qui, com hem comentat, havia col·laborat durant l’època que havia estat professor a la Universitat de Cervera.[30]

Cal dir que durant el seu captiveri el pare Vila va escriure un dietari, amb fragments en llatí i grec, del que existeixen referències publicades durant la postguerra però que fins ara totes les cerques que hem fet, tant a Tarragona, Barcelona, Vic o Roma, per tal de poder-lo consultar, han estat infructuoses, ja que sembla que s’ha perdut.

L’11 de juliol de 1941, el seu cos, un cop identificat per antics companys de captiveri que van poder sobreviure, va ser exhumat i traslladat al cementiri de Tarragona. Però el 1959 les seves restes van ser traslladades de nou, aquest cop a l’església de Sant Agustí de Tarragona.

Feia anys que el seu nom figurava en la Causa de Beatificació de l’Arquebisbat de Tarragona, i finalment el dia 13 d’octubre de 2013, a les 12 del migdia, serà beatificat.

Ara doncs, fa 77 anys que Frederic Vila i Bartrolí – una víctima més d’aquella  guerra que tantes vides va segar i que va anorrear tot un país – va ser assassinat. Tenia 52 anys.

Un altre osonenc, el vigatà també claretià, Josep Puigdessens i Pujol,[31] assassinat també durant la nostra darrera Guerra Civil, referint-se a Frederic Vila, havia deixat escrit: «El pare Vila de molta imaginació i de fortes passions ha trobat un remei molt bo contra sí mateix, i aquest remei és la seva gran estima al treball intel·lectual i la seva  prodigiosa activitat.»[32]

Xavier Cateura i Valls

Algunes obres i escrits de Frederic Vila i Bartrolí:

Elementos de Historia Natural. Editorial del Corazón de María, 1913.

Reseña histórica científica y literaria de la Universidad de Cervera. Librería y Tipografía Católica, 1923. Obra reeditada, amb un pròleg del Miquel Batallori, a Biblioteca de Cervera y la Segarra, 1981.

Bosquejo de bibliografía claretiana, Propaganda Claretiana, 1932.

La Beatificación del Padre Claret. Conculsa, 1934.

A la revista Nuevo Ambiente, de Cervera:

N. 121 del 23 de setembre de 1917 “Profanació de l’edifici universitari”.

N. 123 del 28 d’octubre de 1917. “Un deixeble il·lustre de nostra Universitat”.

N. 127 del 6 de gener de 1918. “D’un infant graduat en nostra universitat”.

N. 129 del 24 de febrer de 1918. “Festes de la traslació del Stm. Misteri a la nova capella” (1)

N. 130 del 17 de març de 1918. id (2).

N. 131 del 7 d’abril de 1918. id (3).

N. 132 del 21 d’abril de 1918. id (4).

N. 133 del 5 de maig de 1918. “Carta abierta a D. Fausto de Dalmases y Massot”.

N. 142 del 6 d’octubre de 1918. “Els cabdills cerverins Pau i Josep Miralles” (1).

N. 143 del 27 d’octubre de 1918. id (2ª part).

N. 145 de l’1 de desembre de 1918. “Lo Dr. Miquel Gonzer, catedràtic i canceller de la universitat”.

A la revista Estudis Universitaris Catalans:

N. X de 1917-1918. “Les ciencies naturals a la Universitat de Cervera”.

Al Butlletí de l’Institució Catalana d’Història Natural:

Volum de 1918-1919. “Riquesa prehistòrica de la comarca de Solsona”.

Fonts documentals consultades:

Arxiu Claretians de Catalunya. Arxiu Vicepostulació.

Arxiu Claretians de Vic.

Arxiu Claretians de Tarragona.

Arxiu Municipal del Brull.

Arxiu Municipal de Tona.

Arxiu Municipal de Tagamanent.

Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

Arxiu de la Cúria del bisbat de Vic.

Arxiu Dominiques de l’Anunciata de Vic.

Arxiu Històric de la Ciutat de Tarragona.

Biblioteca-Hemeroteca Municipal de Tarragona.

Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.

Biblioteca Pública de Tarragona. Secció Local.

Arxiu Comarcal de la Segarra.

Bibliografia:

Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (3 vols). Ed. Claret, 2001.

Actas Consejos Generales, 1929.

Anales de la Congregación, 1911-1923.

Estado de los Rdos. Padres y Hermanos Coadjutores de la Comunidad de Cervera. Diciembre 1909.

Boletín interno de la província de Cataluña. Claretianos. Agosto 1941. 15 de agosto de 1959. Año 1950-1951.

Congregationis missionarium. Volum 48. Roma, 1965.

Crónica y archivo de Chile, 1943-1946. Julio-Agosto de 1944.

Crónica local (Tarragona), 1941 i 1959.

Tarraconen. Beatificationis seu declarationis martyrii servorum Dei. Ed. Torres Virgili, 1952.

Estadística biogràfica dels clergues de la diòcesi. Arxiu de la Cúria del bisbat de Vic.

Necrologio. Instituto de religiosas Dominicas de la Anunciata, 1958.

Las Notícias.

La Bandera Regional.

Nuevo Ambiente, 1917-1918.

Quibus i Pomar, Jesús. Misioneros mártires, Gráficas Claret, 1942.

Montero Moreno, Antonio. Hª de la persecución religiosa en España 1936-1939. Editorial Católica, 1941.

Rosell, Josep. Relació de lo que va passar als individus i casa de la Selva del Camp que van fer els rojos durant la guerra 1936-38. Exemplar manuscrit any 1938.

Soldevila i Zubiburu, Ferran. Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837), 1938.

Carrera i Badia, Fernando Mª. Relación de lo acontecido en Selva del Camp y a algunos individuos de su comunidad en 1936. Exemplar manuscrit, 1938.

Duran i Sanpere, Agustí. Llibre de Cervera, F. Camps Calmet, Tàrrega 1972.

Vila i Bartrolí, Frederic. Reseña historica y literaria de la Universidad de Cervera. Pròleg de Miquel Batllori. Biblioteca de Cervera y la Segarra, 1981.

Torrent, Joan i Tasis Rafael. Història de la premsa catalana (2 volums). Editorial Bruguera, 1966.

Muntanyola, Ramon. Vidal i Barraquer, cardenal de la pau. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1976.

Gorgues i Santandreu, Joan. Llibreta manuscrita amb notícies sobre Frederic Vila.

Codina, Josep M. Festes centenàries dels claretians a Cervera. Editorial Claret, 1989.

Llobet i Portella, Josep M. Premsa de la Segarra. Separata de “Carreró de les Bruixes”, any IV, n. 36, Juliol 1981.

Pujadas, Tomàs Lluís. Cien años de presencia claretiana en Cervera. Editorial Claret, 1989.

González Huix, Francisco J. El puerto y la mar de Tarragona durante la Guerra Civil 1936-1939. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Diputación de Tarragona, 1995.

Piqué i Padró, Jordi. La crisi de la reraguarda. Revolució i Guerra Civil a Tarragona 1936-1939. Publicacions Abadia Montserrat, 1998.

Climent, Luis. Rojos en Tarragona y su província. Torres Virgili, 1942.

Basco i Gracià, Francesc. Mártires del siglo XX. Editorial Escua, 2009.

Codinachs i Verdaguer, Pere. Els ametllers de la carena han florit. Editorial Claret, 1995.

Serra i Vilaró, Joan. Víctimas sacerdotales del Arzobispado de Tarragona durante la persecución religiosa del 1936 al 1939. Torres y Virgili, 1948.

Jordà i Fernández, Antoni. Història de la ciutat de Tarragona. Ed. Cossetània, 2006.

Julià i Muné, Joan. Pere Barnils: l’home, el lingüista i el mestre (1882-1933). Eds. Publicacions Abadia Montserrat, 2000.

Pladevall i Font, Antoni. Tona, mil cent anys d’història. Ed. Eumo-Ajuntament de Tona, 1990.


[1] Antoni Vila-Boscàs i Presseguer (La Castanya, 1829 – 1887) i Dolors Bartrolí i Coll, filla dels amos del mas Bartrolí de Vidrà, on va néixer el 1842. Hi ha uns capítols matrimonials fets davant del notari de Vic, Piu Mas, que porten la data de 24 de desembre 1862, en els quals es diu que els pares d’ella, Ramon Bartrolí i Llapart i Bonaventura Coll, li donen un dot de 600 lliures barceloneses. Antoni Vila i Presseguer, va fer testament el 9 de maig de 1887, estant ja al llit malalt, davant del notari de Vic, Hermenegildo Pedrals i Cisternas.

[2] Institut de l’Immaculat Cor de Maria, fundat a Vic per sant Antoni Maria Claret i Clarà (Sallent, 1807 – Fontfreda, 1870).

[3] En Segimon Vila havia estat masover del Bellit, el Burgués, les Vernedes. A partir de 1887 va passar a residir al Boscàs. Segons una nota notarial del 17 d’abril de 1887, veiem que abans d’anar a La Castanya era veí de Fogars. Del 7 de novembre del mateix any, hi ha un inventari fet dels béns del Boscàs davant del notari de Vic, Hermenegildo Pedrals i Cisternas.

Del mateix document notarial copiem aquest fragment sobre aquella propietat. «Heredad manso Buscàs, situada en la Parroquia de la Castaña, distrito municipal del Brull, compuesta de dos casas de campo señaladas con los números quince y treinta y dos, y de una extensión de terreno de cabida unas setecientas doce cuarteras iguales a veinte y cinco mil ochocientas veinte y cuatro áreas, cincuenta centiáreas y setenta decímetros cuadrados, de cuyas cuarteras diez y ocho son de cultivo, veinte de bosque, quinientas cincuenta de yermo y las restantes ciento veinte y cuatro de rocales, lindante por el Este con el manso Vilar, por el Sur con Eudaldo Perramon, por el Este (sic) con N. Figuera de la Móra y por el Norte con el manso Cortada y (afegit = antes con) la Mirona o Mironas (afegit = que hoy forma parte de la misma finca). Su valor capitalizando al cinco por ciento la riqueza líquida imponible amurallada es de diez y ocho mil setecientas cincuenta y siete pesetas.» (ABEV).

[4] En aquell moment al mas Vall-llobera hi vivia Carme Bartrolí i Coll, que era vídua, amb els seus fills. El capellà era Mossèn Joan Vall-llovera. (Tona, 1822 – 1896), que havia estat ecònom de la Castanya i que després va passar a la parròquia de la Móra (Tagamanent). L’any 1887 es va retirar a la seva casa de Tona, on va morir. Sobre aquest antic mas, vegeu Pladevall i Font, Antoni. Tona, mil cent anys d’història. Ed. Eumo-Ajuntament de Tona, 1990.

[5] Aquest rector era mossèn Joaquim Bartrolí i Llapart (Vidrà, 1828 – 1903).

[6] Congregació fundada pel dominic Francesc Coll i Guitart (Gombrèn, 1812 – Vic, 1875), canonitzat fa pocs anys.

[7] Aquestes germanes eren: Concepció (1872 – 1928), Florentina (1873 – 1935) i Àngela (1876 – 1934), i en Modest (1880 – 1944), germà llec amb els claretians. Tots ells nascuts a la Castanya.

[8] Mercè Vila i Bartrolí (El Brull, 1868 – Tagamanent, 1897) es va casar amb Pere Masó-Cruells i Nesplé a Santa Maria de Tagamanent el 7 de juny de 1884. Els testimonis del casament van ser en Segimon Portet i en Joan Ordeig, aquest darrer torner que vivia al cim de Tagamanent on el seu oncle, Mn. Joan Ordeig, n’era el rector i que va ser qui va casar a la parella. En enviudar, Pere Masó es va tornar a casar, aquesta vegada amb Carme Serra i Salvans.

[9] Hem trobat que Antoni Vila (a) Boscàs, signa l’acta del ple municipal de l’ajuntament del Brull de primers de gener de 1856. A l’Arxiu de l’Ajuntament del Brull també hem pogut veure que l’1 de gener de 1861 Antoni Vila (a) Boscàs, és nomenat secretari del Jutjat de Pau.

[10] Ramon Vila i Bartrolí (La  Castanya, 1964 – Rubí, 1910). Estava casat amb Dolors Guàrdia i Serra, natural de Tona, amb qui va tenir quatre fills. Arrel de la seva mort, el diari La Veu de Catalunya va publicar aquesta nota: «Diumenge tingué lloc a Rubí l’enterro de qui fou en vida entusiasta patrici i honradíssim funcionari nostre estimat company de causa D. Ramon Vila, digníssim secretari de l’Ajuntament d’aquella vila durant una pila d’anys. Dit acte que fou una veritable manifestació de dol on s’hi revelaren les moltes simpaties que en general, de la vida gosava el finat, estigué presidit per totes les autoritats  locals i concorregut de les representacions totes de la vida ciutadana. Nosaltres al associar-nos al dol que experimenta Rubí per la pèrdua de tan bon patrici, al fer vots a Déu per l’ànima del finat, fem constar a sa digna i atribolada esposa, com a la demés família, l’expressió del nostre condol i l’afecta de nostra simpatia ja que si Rubí ha perdut un de sos més dignes i honrats funcionaris, sa família ha perdut un pare amantíssim i la causa del regionalisme un de sos més decidits defensors.»

[11] Josep Font i Molas (Tona, 1853 – Solsona, 1918).

[12] Frederic Vila va tenir gran interès en formar un herbari per al museu d’història natural que renovaria. Així hem trobat una carta, datada el 9 de Febrer de 1915, del botànic Pius Font i Quer (Lleida, 1888 – Barcelona, 1964),  on aquest dóna consells al seu “bon amic” Vila de com fer un herbari, entre d’altres nocions de botànica, i fins i tot l’introdueix a com construir una premsa per a les mostres vegetals.

[13] Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975). Reconegut historiador, arxiver i arqueòleg. Llicenciat en lletres i en dret. Col·laborà en la constitució del servei d’investigacions arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Promogué moltes campanyes arqueològiques i organitzà l’Arxiu Històric de la Ciutat. Durant la Guerra Civil Espanyola va estar al capdavant del Servei de Protecció dels Arxius, creat per la Generalitat de Catalunya. A Cervera va organitzar l’arxiu municipal i creà el museu comarcal i l’etnològic. Entre altres obres, és l’autor del Llibre de Cervera. Tàrrega, 1972.

[14] Joan Serra i Vilaró (Cardona, 1879 – Tarragona, 1969). Prevere, arqueòleg i medievalista. Va ser un dels pioners de l’arqueologia a Catalunya. Entre d’altres càrrecs, va ser director del Museu Arqueològic Diocesà de Solsona, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Real Acadèmia de la Historia de Madrid, de l’Institut d’Arqueologia de Berlín i de la Pontifícia Acadèmia Romana d’Arqueologia de Roma.

[15] En aquesta edició, feta l’any 1981, hi llegim aquesta dedicatòria feta pel professor Ramon Turull: «A la memoria del padre Federico Vila Bartrolí (1884 – 1936) dedicamos la reedición de esta obra, la más completa escrita sobre la célebre y discutida Universidad.»

[16] La Gazeta Montanyesa, periòdic vigatà, dóna noticia (durant els mesos d’estiu dels anys 1921-1922-1928) dels treballs de Frederic Vila en l’arxiu de la casa mare dels claretians. El claretià pare Joan Sidera i Plana ens explica que: «L’obra d’ordenació i catalogació de l’Arxiu del P. Claret, a l’Arxiu Pairal claretià de Vic, que va cridar molt l’atenció per la seva tècnica moderna, està en dependència de l’amistat del P. Frederic Vila amb el Dr. Duran. Aquest era especialista arxiver, de carrera i professió. Això em suggereix  un coneixement i tracte entre els dos personatges, que al P. Vila se l’obrí perspectives científiques i modernes d’ordenació d’Arxius.»

“La perfecta organització de l’Arxiu es una obra admirable que la actual Congregació, i els qui vindran, sempre agrairan al particular talent i a l’ abnegació inesgotable del P. Frederic Vila. L’obra d’ordenació de l’arxiu començà a l’estiu de 1920. El P. Vila hi passà tres estius treballant-hi. En un d’aquests estius és quan va predicar el panegíric de la festa del Carme a la gran comunitat de l’Escorial, de les germanes Vedrunes, i va preparar l’homenatge al P. Crusats al mas Coll de Tona.»

[17] Antoni M. Alcover i Sureda (Manacor, 1862 – Palma, 1932). Eclesiàstic, escriptor, lingüista i folklorista. Gran estudiós de la nostra llengua. L’any 1901 havia distribuït la seva Lletra de Convit als seus col·laboradors de la seva ingent obra: el Diccionari de la Llengua Catalana. Va ser l’editor del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901-1936). La seva obra més coneguda és el Diccionari Català-valencià-balear, entre altres moltes obres que va publicar.

[18] Pere Barnils i Giol (Centelles, 1882 – Barcelona, 1933). Als 10 anys ingressà al seminari de Vic on hi estudià fins l’any 1902. Reconegut filòleg i fonetista. Va ser col·laborador del Butlletí de Dialectologia Catalana que també va dirigir. Va ser nomenat secretari-redactor de la Secció Filològica de l’IEC, i per tant, responsable de recollir el material pel que esdevindria Diccionari General de la Llengua Catalana. Director de l’Oficina del Diccionari General de la Llengua Catalana de 1913 a 1918. Va col·laborà en la preparació de l’Atles Lingüístic de Catalunya. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres. Va ser director tècnic de l’Escola Municipal de Sords-muts de Barcelona. A més de publicar nombrosos treballs sobre la  seva especialitat professional, va escriure un llibre de poemes titulat Les creus de Centelles (1913).

[19] La Festa Santificada era un full de quatre pàgines, que es distribuïa a les misses del diumenge per tal de fomentar la instrucció cristiana bàsica. Va començar a editar-se el gener de 1926. I va assolir el primer any un tiratge de 7.000 exemplars, fins el 1933 que se’n van distribuir 62.000 exemplars. El darrer número es publicà el 19 de juliol de 1936. Acabada la Guerra Civil tornà a aparèixer però amb el títol i text en castellà.

[20] Neus (1882 – 1885) morta a causa de cremades. Eudald (1870 – 1872). Un noi, mort en néixer.

[21] Sobre mossèn Joan Vall-llovera, ja hem donat notícia.

[22] Ramon Blanch i Masramon, que vivia al Solà, masia propera al Boscàs.

[23] Terme parroquial de Sant Cebrià de la Móra, dins el municipi de Tagamanent, on hi ha una església dedicada a sant Cebrià.

[24] Es tracta del mas Vall-llossera, al terme d’Hostalets de Balenyà.

[25] Mas Cruells, de Tagamanent, on aleshores hi vivien Ramon, (“Ramonet”) Masó Vila i Rita Mas Salvans amb els seus fills. Vam poder parlar amb una de les filles, Pilar Masó i Mas, que recordava la visita de Frederic Vila a casa seva aquell mes de març de 1932, quan ella estava a punt de fer la primera comunió i el pare Vila li va regalar uns rosaris, que encara conserva.

[26] Fa referència al seu germà Modest, que havia estat destinat a la casa que els claretians tenien a Santiago de Xile.

[27] Es tracta de la seva neboda, Carme Vila i Guàrdia.

[28] Segurament una altra familiar.

[29] L’historiador Antoni Pladevall i Font parla de: «l’escruixidora xifra de 1541 capellans assassinats només a Catalunya, que representaven un 30,4% de la clerecia del país (entre ells 277 a la diòcesi de Barcelona, 137 a la de Tarragona, 182 a la de Vic i 60 a la de Solsona, la menys castigada de Catalunya, només amb un 15,7%) També foren morts 896 religiosos i religioses.»

[30] Durant els tres primers mesos de guerra, es dóna la xifra de 218 persones executades, totes provinents dels vaixells presó de Tarragona. Els afusellaments més nombrosos es concentren els dies i mesos de 1936 següents: 25 d’agost, 23 persones; 28 d’agost, 13 persones; 11 de novembre, 25 persones. Dades extretes de Gómez Catón, F. La Iglesia de los mártires. Barcelona, 1989, p. 209.

[31] Josep Puigdessens i Pujol (Vic, 1877 – 1936). Va ser catedràtic de Teologia a la Universitat Pontifícia de Tarragona, i més tard residí a Solsona. Va ser executat a Vic l’agost de 1936, mentre hi preparava un estudi sobre el pare Claret.

[32] A la província claretiana de Catalunya hi van morir 195 claretians (70 sacerdots, 74 estudiants i 51 germans). Codinachs i Verdaguer, Pere. Els ametllers de la carena han florit. Editorial Claret, 1995 P. 126.

Publicat dins de Des del Montseny | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – 44a Crida: «El gat»

Una història protagonitzada per un gat o amb un gat saltant de terrat en terrat com a simple secundari. Un text carregat de mirades felines o amb supersticions carregades de gats negrots. Mentre hi aparegui un gat, totes les opcions seran més que vàlides!

Tens 250 paraules i una setmana de temps per escriure el teu text, des d’ara mateix i fins el pròxim dissabte 8 de febrer a la mitjanit.

Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!

Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

Nou article de Didac Amat i Puigsech “No et rendeixis mariona”

Coneixeu la Mariona? És jove, catalana, idealista i rebel. La Mariona és aquella classe de noia que alguns dirien que és ETA. Si, de fet la Mariona porta piercings a la cara, camina sobre un parell de xiruques i ha decidit que no comprarà més productes provinents de països on no es respecti un mínim de drets laborals i el Protocol de Kyoto.
La Mariona, a més a més ja s’ha cansat, està realment cremada de actuar. De fet, avui, creu que  ja s’han passat de rosca. Ha obert el diari i ha vist que el rei ha establert un sou fix a la reina i la princesa. En un primer moment ha pensat “per fi una mica de transparència a la Moncloa”. Desprès però s’ha emprenyat, ha pensat en el 25% de la població activa que es troba a l’atur, en els joves que han marxat a fora a buscar “oportunitats” o en el 20% de la població catalana que viu sota el llindar de la pobresa. Ha estat una estona pensant en la legitimitat divina del segle passat que fa que una dona grega, un caçador d’elefants feixista, una antiga presentadora de televisió i un tal Felip de Borbó cobrin, per drets de sang, 698.329€ pagats pel poble. Desprès ha recordat que els pressupostos anuals d’enguany destinen 7.700.000€ a la monarquia.
Com hem dit però, la Mariona ja està cremada de ser sempre els mateixos a les manis i a les  assemblees, i per això abatuda i sense energies, s’ha adormit al sofà mentre a la televisió, un portaveu del govern i 3 dels seus assessors, recordaven com de corruptes i dictatorials son els governs socialistes i electes de l’Amèrica Llatina que han nacionalitzat quelcom.

Bona nit Mariona, no et rendeixis!

Publicat dins de General | Envia el comentari

Per santa Àgueda, les dones al poder.

La tradició indica que santa Àgueda o Àgata era , com explica José Sendín Blázquez, una bonica jove cristiana de Catania a Sicília que, educada en la fe dels Evangelis, va pretendre conservar la virginitat. El governador de Sicília, Quincià, va posar els ulls en la seva bellesa i va pretendre seduir-la sense cap resultat. Aleshores la va martiritzar fins arrencar-li els pits (1). Aquests fets esdevenien al voltant de l’any 253. I ja els va recollir en aquesta forma Iacopo da Varazze a la seva Llegenda Àuria (2).

Joan Amades diu que l’escena de l’arrencada dels pits amb unes tenalles és la imatge habitual de la iconografia de la santa i “per aquesta raó, arreu del món cristià hom l té per advocada de les dones en general i molt especialment de les que crien (3)”. Joan Soler i Amigó, en fer referència l patronatge de les dones afirma que “durant tot el dia de santa Àgueda o Àgata manaven les dones” i atribueix aquest fet al record de les Matronalia romanes “que se celebraven per les mateixes dates (4)”.Efectivament, les Matronalia eren la festa pròpia de les matrones romanes, de les dones casades, les quals veneraven Juno Lucina, deessa protectora dels infantaments (5) i tenia lloc en aquesta època hivernal.

Per santa Àgueda, era la diada coneguda per Festa de les dones. En algunes poblacions, les dones prenien el poder a la comunitat (6)”. A l’enciclopèdia Tradicionari s’explica com “aquesta festa havia tingut una gran efervescència segles abans que el dia de la dona se celebrés el 8 de març, amb un caràcter més reivindicatiu” i relata com “se celebra encara avui amb prou èxit a diverses poblacions del Segrià i la Noguera, del Pallars i de l’Alta Ribagorça, de la Franja i de les terres de l’Ebre (7)”.
Aquest paper que assumien les dones en moments concrets de l’any no era exclusiu d’aquests territoris esmentats i, probablement, era un costum molt estès. Domènec Torrent i Garriga esmenta com a Manlleu, el dilluns de Carnestoltes per la tarda, es feia ball a plaça “però amb la particularitat que les dones conviden els homes al ball (8)”.

La relíquia de la santa a la capella reial de Barcelona
La capella reial de la dinastia catalana va adquirir, en els temps de Martí I l’Humà (1356 – 1410), el patronatge de santa Àgueda. Joan Amades explica que el mateix comte-rei “va fer donació a la capella del seu palau reial d’una relíquia de la santa i de la pedra damunt de la va sofrir martiri, pedra que, segons la veu popular, encara mostrava taques de sang”. Aquesta capella, segons el mateix folklorista, va ser tancada al culte el 1835; la imatge de l santa va ser portada a la parròquia de sant Jaume però, diu, “no sabem el camí que van seguir la relíquia i la pedra on va sofrir martiri la santa (9)”.
Notes:
1 Sendín Blázquez, José. Santos de leyenda, leyendas de santos. Madrid: Biblioteca de autores cristianos, 2000, p. 26 – 27
2 Varazze, Iacopo da. La leyenda dorada. Madrid: Alianza Editorial, 1982, vol. 1, p. 167 – 170
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 723
4 Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 701
5 “Sumari” Ovidi Nasó, Publi, Dins: Fastos I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1991, p. 109
6 Manel Carrera Escudé i Redacció festes.org .“Festes de Santa Àgueda” [en línia] Festes.org. Associació Rebombori Digital [Consulta: 31 de gener de 2010] Diponible a: http://www.festes.org/directori.php?id=40
7 “Els carnavals. Sant Blai i Santa Àgueda, la festa de les dones”. Dins:Tradicionari, enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya. El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdi Catalana: Generalitat de Catalunya, 2006, vol. 5, p. 163
8 Torrent, Domènec. Manlleucroquis para su historia. Vic: Imprempta de Ramon Anglada, 1893, p. 194
9 Amades, Íbid.

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

Defensa de Catalunya

A Catalunya se l’entén i se la defensa des de la serenitat emotiva , no des de l’emotivitat passional . Des de la racionalitat sentimental , no des de la crispació irracional . Catalunya és sentiment i raó . En aquesta barreja està l’arrel de la seva identitat .
L’enteniment i la defensa de Catalunya presenta, per tant, dos fronts : conrear la comprensió de la seva forta personalitat , perquè no es desbordi en la ” rauxa ” (entre creadora i suïcida ) , i no treure-li l’aire que necessita per no sentir la temptació de tancar-se en ella mateixa ( en l’ofec victimista o rancorós ) .

L’actual envestida secessionista de bona part de la seva ciutadania , encoratjada imprudentment des d’instàncies governamentals , no és gratuïta ni capriciosa , doncs té arrelament històric i , sobretot , motivacions reals d’incomprensió i greuge , explotades sovint per interessos partidaris o sectaris.

La ” rauxa ” , liderada per la calculada inconsciència d’alguns, està a punt de desbordar els límits de la bona convivència i del marc legal democràtic , en nom de principis eteris més idealistes que pràctics . La incomprensió i el greuge  han despertat l’emotivitat passional  per sobre de la racionalitat sentimental . El ” seny” ( que no vol dir conformisme ) , sembla ara arraconat en una posició de resistència , però a les urnes sol imposar , una i altra vegada , el seu criteri.

.
I el criteri del ” seny ” no és trencar la baralla , sinó millorar o canviar les regles del joc . A la insensatesa de ” Destruir Espanya” , títol d’un demagògic i oportunista llibre recentment aparegut , la sensatesa demana la defensa de Catalunya des del compliment sense trampes del pacte constitucional , massivament ratificat pels catalans , i en el què es distingia clarament entre ” regions ” i ” nacionalitats” .

Reclamar el legítim respecte íntegre a la ” nacionalitat ” de Catalunya ( contrari a l’homogeneïtzació del “cafè per a tots” , que erròniament o maliciosament ha prevalgut ) , seria la forma més realista de comprendre, des de fora , la seva singular personalitat , i de defensar-la , des de dins , sense plantejaments traumàtics.

.

La solució , per tant, a l’erròniament anomenat ” problema català “, ja que és només d’una part molt important de la plural i diversa Catalunya , està en la mateixa Constitució (fins ara mal aplicada), que s’hauria de complir més honestament per tots , i modificar-la en el que faci falta i que evidentment reclama la nova societat , i no en trencar , que podria conduir a la ” destrucció ” d’Espanya i de Catalunya . L’experiència històrica ho avala .

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Ball de Carnestoltes

Quan el director del diari em va encarregar redactar una crònica informativa del Gran Ball de Carnestoltes del Palau de la Zarzuela, no m’ho podia creure. Era el repte periodístic més important de la meva carrera. Mai no havia posat els peus a la noble casa reial, però vaig pensar que la millor manera de presentar-m’hi desapercebut seria disfressat de Sherlock Holmes.

Després de passar pel control policial, vaig poder entrar a la sala on se celebrava el ball. L’orquestra estava interpretant un vals vienès. A l’entrada hi havia Juan Carlos I, rei d’Espanya, disfressat de Dumbo, ballant ben apretadet amb Belén Esteban, la princesa del poble, vestida d’emperadriu Sisí. A pocs metres vaig divisar el Papa Francesc, vestit d’emperador romà ballant amb Lady Gaga, amb hàbit de monja. Al costat, el Dalai Lama –disfressat de dimoni dels pastorets- dansava amb Angela Merkel, en biquini. Més al fons, vaig topar amb Barack Obama, disfressat de bona persona, confraternitzant amb el dictador sirià Baixar-al-Assad, que anava de guàrdia civil. Després vaig veure Fidel Castro i el seu germà Raúl Castro camuflats de Zipi i Zape. O la cantant Shakira, interpretant el paper de senyoreta Rotenmeyer, fent parella amb Berlusconi, amb vestuari sadomasoquista.

Al cap d’una estona, quan l’orquestra va iniciar la tanda de música lleugera, la pista es va animar amb les evolucions de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, que anava de Frankenstein divertint-se amb Ada Colau, portaveu i cofundadora de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, vestida de Blancaneus. També va causar sensació la parella formada per Christine Lagarde, directora gerent del FMI, vestida de baguet, i Fèlix Millet que, com era d’esperar, anava de xoriço. O el perínclit monsenyor Antonio María Rouco Varela, president dels bisbes espanyols, vestit de llangardaix, ballant frenèticament amb Joaquín Sabina, vestit de querubí amb ales de plàstic.

Un dels moments estel·lars va ser quan el president Mariano Rajoy i la monja Teresa Forcades, tots dos vestits de nuvis, van començar a ballar una jota aragonesa. A la pista també es va veure Luís Bárcenas, ex gerent i tresorer del PP, disfressat de missioner, fent parella amb Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda, vestit de hawaiana. O la ministra Dolores de Cospedal, de pubilla catalana, fent saltirons amb David Fernández, líder de laCUP, disfressat de gat amb botes de set llegües. I la portaveu del govern Soraya Sáenz de Santamaría i el republicà Oriol Junqueras representant les Hermanas Gilda. La jota va arribar al seu clímax amb el protagonisme del ministre d’educació José Ignacio Wert, disfressat de troglodita, fent parella amb la consellera catalana Irene Rigau, de marmota.

A l’hora de les sardanes, es va formar una gran rotllana amb il·lustres parelles per fer honor a “La Santa Espina”. El president Artur Mas, disfressat d’aneguet lleig, feia manetes amb l’apoteòsica Alícia Sánchez Camacho, disfressada de cavall. Al seu costat, el socialista Pere Navarro, vestit de Patufet, estava agafat de la mà de Muriel Casals, presidenta d‘Òmnium Cultural, vestida de Rateta. El líder d’Unió, J. A. Duran Lleida, que anava de capità general, feia parella amb Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), caracteritzada de mosca. També hi havia Albert Ribera, el factòtum de Ciutadans, despullat, compartint l’espai amb el portaveu de la Generalitat, Francesc Homs, tapat amb un tanga. L’alcalde de Vic, J.M. Vila d’Abadal, anava de Quixot, al costat de María de los Llanos de Luna Tobarra, Delegada del Govern espanyol a Catalunya, en el paper de Sancho Panza. Finalment, vaig veure Pere Prat, l’alcalde de Manlleu, fent parella amb Antoni Sánchez, antic cap de la PxC de Manlleu, tots dos disfressats de Duo Sacapuntas, els mítics toreros de l’any de la picor.

De cop i volta em vaig despertar ben suat. Tot havia estat un malson.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

Antigues i actuals devocions a sant Sebastià

Sant Sebastià ha estat un sant amb molts devots, sobretot pel fet que se l’havia tingut com a protector per la pesta. Així mateix, havia esdevingut el patró d’un gremi de gran importància per a l’economia econòmica catalana anterior a la industrialització, el dels paraires. Aquest ofici i el seu gremi, en desaparèixer, es va endur el seu patró cap als llimbs; sant Sebastià, però, no va sortir de l’imaginari col•lectiu ja que és, encara ara, molt recordat gràcies a antics vots de poble dictats en moment d’epidèmies.
La biografia d’aquest sant apunta que va morir màrtir durant la persecució de Dioclecià ocorreguda l’any 303 essent mort a causa de nombroses sagetes i fuetades llençades contra el seu cos (1). La importància que se li va donar, des de temps antics, la va adquirir per ser assignat com un dels protectors contra la pesta. Les societats occidentals van conviure, especialment des de l’edat mitjana, amb successives afeccions generals que van malmetre les poblacions. La pandèmia de 1348, coneguda com la Pesta Negra, va causar efectes de nivell universal i de forma directa a Catalunya. Les xifres de referència local indiquen que un terç de la població manlleuenca, per posar un exemple, va morir i que de les 22 famílies que vivien a la sagrera a finals del segle XIII només n’hi havia 7 a mitjan segle XIV (2). Fins a la centúria dissetena la pesta va esdevenir endèmica i rebrotava cada deu anys amb certa força.
La vinculació de sant Sebastià amb aquesta malaltia epidèmica prové, segons Roger Costa, de quan “segles després de la seva defunció, prengué volada la popularitat del sant, ja que de manera miraculosa l’any 680 salvà de la pesta als habitants de Roma (3)”. Certament, Iacopo da Varazze ho explica al la seva ‘Llegenda àuria’ quan “en temps del rei Gumbert es va estendre per tota Itàlia una pesta tan espantosa, que en treballs es trobaven persones que poguessin enterrar als morts. L’epidèmia presentava especials característiques de gravetat i universalitat a Roma i a Pavia. Van ser molts els que, aleshores, van veure un àngel del cel, armat amb un dardell , perseguint i intentant matar a un dimoni, que era qui escampava i propagava la malaltia portant el contagi de casa en casa, de manera que, just al moment que aquest esperit malèfic picava a una porta, tots els qui habitaven allà morien aviat. Algú, per revelació divina, va conèixer que la pesta no s’acabaria fins que a Pavia fos alçat un altar en honor de sant Sebastià. Va fer-se, es va construir l’altar a l’església de Sant Pere ad Víncula, i va acabar la pesta (4)”. Costa, però, assenyala que “en terres de parla catalana, però, no serà fins al segle XV que hi arrelà la devoció de sant Sebastià arran de repetides epidèmies (5)”. Joan Soler és de la mateixa opinió quan diu que “a Catalunya la devoció data dels segles X – XI, però no arrela en el poble fins al segle XV, el temps fort de les pestes, quan li són dedicades moltes capelles i se celebren processons en honor seu (6)”.
De la devoció catalana a sant Sebastià hi ha nombroses manifestacions populars que encara perduren. Una de les més característiques és la del “pelegrí de Tossa” en què es recorda el vot de poble i l’agraïment d’aquesta població de costa pel fet d’haver estat salvada, per sant Sebastià, de la pesta i que comporta repetir el romiatge fins a una ermita de Santa Coloma de Farners, vuitanta quilòmetres lluny. Així mateix, en molts goigs dedicats a sant Sebastià hi consta aquesta protecció que exercia el sant contra la pesta. En els que es canten a la seva capella de la parròquia de Sant Andreu d’Oristà (Osona) es diu:

“Màrtir Sant molt singular,
Supliquem vostra clemència.
Volgueu a Jesús pregar
Que ens guardi de pestilència”

Sant Sebastià i els paraires catalans
El patronatge de sant Sebastià, però, va tenir una altra especialitat a part de la que li era més comuna, la de protector contra la pesta. Així, sant Sebastià va esdevenir el patró dels paraires de moltes de les poblacions on l’important gremi d’aquests artesans hi tenia representants. Pere Molas, a la Gran Enciclopèdia Catalana, defineix ‘paraire’ com la “persona que es dedica a qualsevol de les operacions a les quals és sotmesa la llana, des del rentatge fins al perxatge” i afirma que “fou essencial en la indústria tèxtil dels Països catalans entre el s. XIII i el principi del s. XIX (7)” i esmenta que van desaparèixer a partir del procés d’industrialització i l’aparició del nou model de fabricant, menys subjecte a la reglamentació gremial.
És així com sant Sebastià es va fer present en la societat i poblacions on els paraires tenien un important paper econòmic. La devoció a sant Sebastià mostrada pels paraires, segons Antoni Pladevall, no es deu al fet que la biografia o el martiri del sant tinguessin relació directa amb l’ofici “sinó que com a patró contra la pesta va tenir un gran augment de devoció als segles XVI i XVII, temps en què el país es veigé atacat per fortes pestes (8)”.
A Manlleu, el dia del sant era festejat especialment per aquest col•lectiu. Dr. Josep M. Gasol explica que “fins ben entrat el segle dinou, els paraires (cardadors, filadors i teixidors de llana) constituïen la indústria més important de Manlleu” i que celebrava “la festa de llur patró, Sant Sebastià, amb molt d’esplendor (9)”. Era una festa celebrada per tot el poble i tenia un cert relleu com demostra que, un altar lateral de l’antiga església de Santa Maria –enrunada el 1936 amb motiu de l’inici de la guerra civil espanyola- tenia un altar lateral pagat, en el seu moment, pel gremi de paraires.
Pocs quilòmetres Ter avall, a Roda de Ter, hi havia hagut 86 mestres paraires i 60 oficials i aprenents i també s’havia establert la devoció a sant Sebastià (10). Fins i tot, s’havia construït una capella que li era dedicada i que el 1845 es va incorporar a una fàbrica nascuda arran de la industrialització (11).
De manera semblant va passar a Taradell, on el gremi de paraires i teixidors va assolir una gran importància. Pladevall indica que “el primer indici de la devoció a Sant Sebastià trobat a Taradell és un rústic dibuix del sant assagetat, que omplen a tota una pàgina d’un manual del segle XV del nostre arxiu (12)”; en aquesta població osonenca, el sant també va gaudir d’una capella lateral del temple parroquial dedicat a sant Genís. I precisament, els taradellencs encara celebren la Festa Major d’hivern per sant Sebastià.

Notes:
1 “Sebastià”. Fàbrega, Àngel; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 20, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 491
2 Gaja, Esteve. Història de Manlleu. Manlleu: Jaimes, 1976, p. 91
3 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 63
4 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 1,. Madrid: Alianza, [1990], p. 116
5 Costa, El gran llibre…, Íbid.
6“Sant Sebastià”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 700
7 “Paraire”. Molas i Ribalta, Pere; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 17, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 237
8 Pladevall, Antoni. Taradell. Passat i present d’un terme i vila d’Osona. [Vic]: Eumo[Taradell]: Ajuntament de Taradell, 1995, p. 391
9 “20 de gener”. Gasol, Josep M. Calendari folklòric manlleuenc. Dins: ‘Lletres amicals’, vol 18. Manlleu: [s.n], agost de 1958, pàgs. 50 a 135
10 Ollich, I; Ocaña, M; Ramisa, M; Rocafiguera, M. de. A banda i banda del Ter. Història de Roda. Vic: Eumo Roda de Ter: Ajuntament de Roda de Ter, 1995, p. 160
11 Podeu veure una fotografia de la capella a: Ollich, I; Ocaña, M; Ramisa, M; Rocafiguera, M. de. A banda…, Íbid, p. 161
12 Pladevall, A. Taradell…, Íbid

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

MAS, CONTRADICTORI I DESLLEIAL

L’aspiració sobiranista de part de Catalunya és legítima, però opino que l’actitud del seu president, Artur Mas, és deslleial i contradictòria.
El dret d’un col•lectiu a expressar la seva opinió, els seus desitjos i la seva voluntat és legítim. Fins i tot el dret a decidir sobre aquestes qüestions pels canals democràtics establerts. En aquest cas, a més de legítim seria legal.
Però el president Mas, que diu que defensa aquest dret, en realitat el perjudica. El perjudica perquè fa trampa, i ho sap perquè és intel.ligent.
En primer lloc, perquè mentre que per una banda defensa aquest dret dels ciutadans a ser consultats, per l’altra ja es pronuncia i fa campanya per la independència. Juga, doncs, amb dues baralles.
Juga amb la baralla de defensar un dret en abstracte, per intentar així recollir adhesions, ja que a ningú no li agrada renunciar a un dret (el que sigui), i amb la de pronunciar-se ja per la independència, que en ella mateixa és una opció ben legítima, però que pot no ser compartida per tothom -com no ho és-, i la manera d’aconseguir-la pot no ser legal i fins i tot perjudicial per a la convivència.
¿Es defensa el dret a ser consultat i a decidir entre diferents opcions, posició àmpliament majoritària, o el de reclamar la independència de la manera que sigui, “sí o sí”, ja molt més minoritària?
En segon lloc, fa trampa, també, amb la seva deslleialtat. Artur Mas és deslleial al càrrec que ocupa i a ell mateix.
La Generalitat és part de l’Estat, i el seu president, és el representant ordinari de l’Estat a Catalunya. Propugnar la secessió d’una part de l’Estat des de dins del mateix Estat, i valent-se dels seus instruments, és una clara deslleialtat institucional.
I proposar-se incomplir o tergiversar el sentit de la Constitució (en lloc de intentar modificar-la, com caldria), que va ser votada massivament pels catalans i, a més, promesa o jurada pel mateix Artur Mas en prendre possessió de la presidència de la Generalitat, és una altra deslleialtat a la ciutadania que la va referendar i a ell mateix com a persona i com a president. Per poder fer això legítimament i honestament, abans hauria de dimitir de l’alt càrrec que ocupa i defensar les seves noves pretensions com a ciutadà i polític de base, no investit amb la púrpura de la presidència ni amb el diner de tots els ciutadans.
Aquest és el marc de la legitimitat, de la legalitat, de la coherència i de la honestedat en què cal moure’s en la vida política institucional. Fora d’aquest marc, el camp és molt més ampli, però abans cal renunciar a les prebendes i esperar que la ciutadania, democràticament, te les torni a atorgar.
Jugar amb dues baralles, amb trampa, és desprestigiar-se i desprestigiar la legítima causa per la qual es lluita. Artur Mas –amb perdó– es desacredita ell mateix i desacredita Catalunya. No juguem amb foc, President.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

QUARANTA-TRESENA CRIDA: «El desert»

Els grans i els petits tenim poques coses en comú: uns tenim hores extres i els altres hores del pati, uns tenim factures per pagar i els altres activitats extraescolars, uns volem hores lliures per no fer res i els altres més hores per jugar.

Són dos universos gairebé antagònics. Gairebé? Sí, gairebé, perquè tots dos tenim un enemic comú: el primer trimestre de l’any :mrgreen:

Grans i petits ens mirem l’inici del calendari amb la mateixa animadversió: no hi ha ni un dia marcat en vermell fins a la primavera! Després de les festes del mes de desembre i de la setmana de Reis, el primer trimestre de l’any se’ns presenta com una llarga travessa en el desert en què el Carnaval s’erigeix com a únic oasi… Però cau en festiu!

43a Crida: «El desert»

Aquesta quinzena us convido a escriure un text que tingui el desert com a protagonista, real o metafòric.

Podeu convertir-vos en pilots del Dakar o en nòmades del nord d’Àfrica, podeu descriure la peregrinació que falta fins la diada de Sant Jordi, la muntanya de llibres que heu d’estudiar pel pròxim examen o els anys que us queden per acabar de pagar la hipoteca.

Teniu 250 paraules i una setmana de temps per escriure el vostre text, des d’ara mateix i fins el pròxim dissabte 25 de gener a la mitjanit!

Una vegada s’acabi el termini, no us oblideu de tornar a la web: tindreu una setmana de temps per criticar, com a mínim, un dels vostres companys (nosaltres us direm qui) i votar pel text que us sembli més ben escrit i el que més us agradi. Recordeu que si un autor no envia la seva crítica, serà exclòs del recompte de vots!

Vols deixar de ser un escriptor «però»? Vols convertir-te en un escriptor «de debò»?

Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

Dies de revolució

Dies de revolució.

Intel-ligéncia es memoria.

De totes les ferides que al llarg de la història han hagut de patir els ciutadans d’aquest país, les que han produït una guerra, aquesta civil, són les més doloroses, aquelles amb que més costa conviure, o sobreviure, i, sobretot, són les que necessiten més temps per cicatritzar, si és que mai cicatritzen del tot.      

   Clica per continuar llegint. “   Dies de revolució
Publicat dins de Des del Montseny | Envia el comentari

Sant Nazari: un sant de ‘nassos’

Abans que la cirurgia estètica esdevingués corrent i que els cànons de bellesa es tornessin exigents, un nas era per a tota la vida. Aleshores, haver de conviure amb una eminència de mides considerables al mig de la cara només se suportava apel·lant a sant Nasari que per raons d’homofonia havia esdevingut el protector dels nascuts amb massa nas.
La Gran Enciclopedia Catalana només esmenta que era ermità en el segle XIII i “se suposa que habità prop de Cuixà (Conflent) molt abans de la fundació del monestir (1)”i el pare Pere de Rabadeneyra, al seu Flos Sanctorum diu que era molt devot i en canta els seus miracles un dels quals diu que “estando en su monasterio, y en él sirviendo al Señor muy de veras, mató con el hábito, de que iva vestido, el fuégo de un horno ardiendo, quedando sin alguna lesion si mismo habito (2)”.
L’insigne folklorista català Joan Amades esmenta una tradició mantinguda durant un temps el dia de sant Nazari, el 12 de gener, i que, segons ell mateix, eren “uns costums pintorescos i estranys que tant podien constituir una extensió dels Innocents com un avenç dels de les Carnestoltes”. A Barcelona, aquesta tradició era mantinguda pels “qui tenien un defecte nasal, els camussos, els nassuts i els qui parlaven amb el nas, formaven un nucli que no creiem que arribés a constituir germandat o confraria”. La data de la festivitat de sant Nasari “exposaven una imatge en un punt cèntric i obligaven a saludar-la a tots les qui passaven pel seu davant, i des d’un tros lluny obligaven a tothom a parlar amb accent i to nasal. Si algú no acatava el costum el maleïen i li desitjaven que se li escurcés el nas fins al punt de gairebé no tenir-ne o que li creixés set pams fins a ensopegar per les parets a cops de nas pertot arreu on passés. També li desitjaven que fos damnat a parlar amb to nasal tan agut que esdevingués impossible d’entendre allò que digués (4)”. Aquesta forma de valorar els propis defectes i fer-ne partícips als demés, era observada de forma similar a Ripoll on els qui tenien algun defecte nasal feien dir una missa a sant Nasari i en sortir de l’església “feien com una mena de processó o cercavila formats l’un darrera l’altre, escometien els qui trobaven pel camí i parlaven sempre amb el nas d’una manera molt grotesca (5)”. I continua explicant que feien un dinar col·lectiu i explicaven històries de nassuts, entre les quals n’hi havia una sobre l’Home que tenia un nas de set pams de llarg.
El mateix Amades, però, també explica la manifestació que apropa la festivitats al Carnestoltes i que, d’alguna manera, l’assimila, també, als dies de Sant Nicolau i dels Sants Innocents. Esmenta com, a Barcelona i en els darrers temps de ser celebrada, la festivitat de sant Nasari era organitzada pels estudiants que situaven una imatge del sant el un lloc públic i de pas que proclamaven patró dels nassuts. Obligaven a tothom que passava a la vora a parlar amb to nasal sinó li feien donar una aportació econòmica, que invertien en espelmes per al sant, o es veien amenaçats per cops de bastonada. “Resultava una festa molt grotesca –diu Joan Amades- i donava lloc a batusses i aldarulls, per tal com eren molts els qui no volien supeditar-se a les bromes dels estudiants i es resistien a pagar a rebre”. Igualment, relata com “la gent de bon humor, especialment la fadrinalla, es penjaven grossos nassos de cartró davant del nas i voltaven tot el dia amb la cara desfigurada pel nas postís (6)”.

Notes:
1 “Nasari”. Fàbrega, Àngel; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 16, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 97

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

Un estudiant d’arquitectura al Montseny.

«Aquest és el teu bell sojorn de pau,

amic, que vas pel món, tan enfebrat;

per damunt dels volers que et fan esclau,

és aquesta la teva llibertat.»

Joan Maragall

En arribar a casa seva, després de visitar per primera vegada el Montseny, Joan Maragall escrivia al seu amic, estudiant d’arquitectura, que passava temporades en aquelles muntanyes: «Vaig arribar aquí escampant l’alegria del Montseny entre els meus, i tots me n’han sabut molt grat, i a vostè principalment per haver sigut el temptador.»[1] I més endavant li confessava: «Encara estic enlluernat de la llum del Montseny.»[2]

Al cap d’un mes d’haver tornat d’aquelles muntanyes, a les quals pujaria novament la primavera següent, Maragall tornava a escriure a l’“amic febrós”, com l’anomenava: «

Per vostè, com per ningú, he vingut a conèixer la puresa de la terra. De tot el que em va dir en els dies paradisíacs que vaig ésser al seu costat, dels cants populars que em va fer assaborir en la font viva…»[3]

Fruit d’aquella segona estada al pla de la Calma, el poeta del sentiment, enlluernat per la llum del Montseny, com diu, va donar forma a la poesia Del Montseny,[4] que volgué dedicar a l’amic que li va descobrir “aquell encantament”: «Jo volia retornar-li en un cant pur el gran encantament que li devia, i vegi el que ha sortit!»,[5] li va escriure Maragall.

I és que Maragall havia decidit anar a visitar el seu jove amic després que aquest li insistís a fer-ho en una carta que li havia escrit des de la Figuera, a Tagamanent, la masia on s’estava recuperant de cos i ànima. En aquella epístola, l’amic li deia: «D’aquí dalt li repeteixo les meves invitacions. Ara vostè faci la seva conveniència. No es violenti per mi ni em compadeixi. En la meva soledat, sols em falten poques coses per ser completament feliç. És clar que una d’elles és tenir-lo a vostè aquí, però també em dol arrancar-lo de la pau i benèfica harmonia de la seva estada plena d’amorosa gent. Tot el que jo, en canvi, puc oferir-li, vegi-ho aquí: un racó de muntanya seca i alterosa, l’art popular en sa senzilla expressió i el bon zel d’un amic per fer-li menys pesades les molèsties.»[6]

Així mateix, el va temptar amb uns versos —ja que aquell amic de Maragall també en feia—, potser per acabar de persuadir-lo de pujar a aquella masia. Així que els va posar en un sobre i els hi va enviar, juntament amb una carta; era la tardor de 1902. Es tractava d’aquest poema, titulat Veniu, senyor:

Veniu, senyor; la terra té dolçura

de fruita de tardor;

volta la casa, ufana de verdura;

als cims volta claror!

Com passa el sol per sa ruta encantada,

contemplo cada jorn;

en boires d’or s’acaba la vesprada,

perdo de veure el món!

De tanta meravella, defallida

tinc l’ànima a la nit…

un got de llet eixint de ser munyida,

me torna l’esperit!

Aleshores, tot sol, és quan començo

un parlament amb vós;

m’afiguro que us veig, i fins me penso

sentir vostre respòs…

Veniu, senyor, a la pobresa sàvia

d’una llar de pastors,

i el sopar que ara a dalt arregla l’àvia

compartirem tots dos.[7]

Maragall va aprofitar al màxim les seves dues curtes estades a la Figuera —aquella casa situada a prop del pla de la Calma, dins el terme parroquial de Sant Cebrià de la Móra— per amarar-se del paisatge montsenyenc, de la pregonesa de la seva natura i també de la puresa del llenguatge de la gent senzilla de muntanya: pagesos, pastors, carboners…, escoltant les seves cançons i rondalles.

Aquell futur arquitecte li havia dit que havia de pujar allí perquè aquella gent parlava com mossèn Cinto; que havia d’anar al Montseny perquè allí sentiria “rajar clara la parla”, i ja sabem com estimava la llengua Maragall. Potser no van ser aquells versos adreçats a l’amic, sinó aquest altre argument sobre la llengua, el que va acabar de convèncer-lo. Sigui com sigui, la qüestió és que seria allà, en aquelles “altes soledats”, on el poeta acabaria de perfilar la seva teoria poètica, aquella que anomenà “de la paraula viva”.[8]

Anys més tard, Maragall va escriure uns versos com a pòrtic d’El cançoner,[9] el llibre de poemes que el seu amic havia decidit publicar:

«Aquest és el teu bell sojorn de pau,

amic, que vas pel món, tan enfebrat;

per damunt dels volers que et fan esclau,

és aquesta la teva llibertat.

En la suprema esfera d’eix delit

nos trobàrem tu i jo un jorn benaurat,

i ja mai més nos hem descompartit.»

En una carta, en què possiblement li enviava aquest pròleg, Maragall li declarava: «Jo sabia, i ho sabia del cert, que hi havia de fer quelcom, i ho volia fermament, i no se m’acudia sinó un pròleg, i ja sabia ben bé el que hi havia de dir, en aquest pròleg. El que cercava, i no trobava, era el to amb què ho havia de dir. Perquè en un llibre tan pur com aquest, i essent vostè el que és per a mi, que ni vostè mateix s’ho pot figurar, jo no podia pas fer un pròleg merament encomiàstic: havia d’ésser una cosa íntima i pública al mateix temps, un balbuceig d’amistat en què, no obstant, hi fos tot vostè en allò que ha d’interessar a tothom, i hi aparegués també tot el que jo l’estimo d’un modo d’universalitat de sentiment; i això jo no ho trobava, i no podia ésser sinó una poesia: aquí la té.»[10]

Però, qui era aquell bon amic de Joan Maragall? Qui era aquell “amic febrós”?

Doncs ni més ni menys que Josep Pijoan i Soteras.

Aquell estudiant d’arquitectura havia nascut a Barcelona el 25 d’agost de l’any 1879. Fill de Baltasar Pijoan i Vidal, industrial del vidre natural de Reus, i de Maria Soteras i Gabarró, de Barcelona. Jove inquiet per les qüestions socials i polítiques del seu país, ben aviat ingressà al Centre Escolar Catalanista, entitat lligada a la Unió Catalanista i a la Lliga Catalanista.

Cap al 1901 va publicar els seus primers poemes a la revista Pèl i Ploma. Maragall, que hauria llegit alguna poesia d’aquell jove, va voler conèixer-lo. Qui ho va fer possible fou un amic comú. Va ser a partir de llavors, tal com diria Maragall més tard, que «nos trobàrem tu i jo un jorn benaurat, i ja mai més nos hem descompartit». Aquella va ser una amistat duradora, més enllà de la prematura mort de Maragall.

A la primavera de l’any 1902, Pijoan va pujar al Montseny, on es va estar fins a finals de juliol de 1903, i baixava de tant en tant a Barcelona per raó dels estudis. El curs acadèmic 1902-1903 va acabar la carrera d’arquitecte.

Pijoan va exercir d’arquitecte, historiador de l’art, poeta, assagista, periodista, agitador cultural… Va col·laborar amb La Renaixença, Pèl i Ploma, La Veu de Catalunya i Empori, entre altres publicacions.

L’agost de 1903 fa el seu primer viatge a Itàlia per ampliar els estudis d’art. En aquell país es pot dir que sadollà els seus desigs d’aprendre tot allò que anhelava de l’art: arquitectura, pintura, literatura… L’afany investigador, que l’acompanyaria sempre, li va fer descobrir un original en català del seu autor més estimat: Ramon Llull.[11]

En tornar d’aquest viatge, Pijoan va tenir un paper destacat en la realització de diferents iniciatives culturals del nostre país. Va ser col·laborador d’Enric Prat de la Riba, quan aquest va arribar a presidir la Diputació. Va entrar a la Junta de Museus, on desplegà la seva gran activitat organitzadora. Col·laborà en l’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona el 1906, i l’any següent va fer el mateix en l’Exposició Internacional de Belles Arts. L’any 1907, en gran mesura a iniciativa seva, es va crear l’Institut d’Estudis Catalans, del qual fou primer secretari. Gràcies a la seva empenta prengué forma el Museu d’Art de Barcelona, que més tard esdevindria Museu d’Art de Catalunya. Treballà en la defensa i la recuperació de l’art romànic català, al qual va donar ressò internacional. Va ser impulsor de la futura Biblioteca de Catalunya, secretari de la Escuela Española de Roma, etc. Va escriure diferents articles i llibres, entre els quals cal destacar la voluminosa obra Summa Artis.

Pijoan marxà aviat del país. Motius personals, potser polítics, i, sobretot, divergències en la manera d’entendre la política cultural, propiciaren que marxés a l’estranger, de tal manera que retornava a Barcelona per breus períodes. Quan decidí marxar definitivament de Catalunya residí al Canadà i als Estats Units, per instal·lar-se, més tard, a Suïssa.

Josep Pijoan va morir a Lausana (Suïssa) el dia 16 de juny de 1963, a l’edat de 84 anys.

Però, què feia aquell home inquiet, febrós, al Montseny, on passava llargues temporades acollit per la família Grau de la Figuera? Deixem que sigui el mateix Pijoan qui ens expliqui la seva anada al pla de la Calma:

«He dit que vaig patir una malaltia greu i que, per guarir-la, van enviar-me a muntanya. Crec que devia ser una apendicitis, però la manera de tractar-la dóna idea de com era la medicina d’aquell temps. Teníem per metge el famós doctor Cabot, amb molt ull clínic, que volia dir celles espesses i mirada fixa. Estava casat amb una dona molt maca, a qui anomenaven la Reina dels Encenalls, perquè era rossa i filla d’un fuster. Però, com que no era pas ella qui guaria, quasi és xafarderia parlar-ne. Era el doctor Cabot qui em palpava la panxa, on deia que trobava “una mena de taló de bota”. Per amorosir-lo a poc a poc, receptava un ajut d’oli d’oliva i una tela de sagí ben calenta. Portaven els sagins dels moltons acabats de degollar, en uns carretons de dues rodes, uns noiets que corrien com bojos pels carrers per arribar a les cases dels malalts amb la tela del moltó encara tèbia. La meva mare me la plantificava al ventre… i “ben quiet, que no es refredi”. La cambra feia ferum de bèstia morta i el llit quedava untat, però la humitat del sagí o la creència em calmaven els dolors. Al cap de tres mesos d’ajuts per dintre i de sagins per fora, em vaig poder alçar, per portar el ciri a la Bonanova, tan alt com jo, segons s’havia convingut amb la Providència.

»Vaig quedar tan aixafat, que van haver d’enviar-me a muntanya. Això va ser la meva sort. Vaig passar gairebé tres anys en una masia del pla de la Calma on no venien a veure’m més que en Maragall i la meva mare, de tant en tant. Fruïa molt dels amplis horitzons que des d’allí s’albiraven. Els pastors em deien el Salta-Carenes, perquè tan aviat apareixia dalt d’un serrat com sortia per l’obaga a una altra carena. Però fruïa encara més les vetlles i dies de pluja, assegut a l’escó, vora el foc, escoltant les converses de les dones i de la mainada. Allí vaig llegir, sense que ningú m’empaités, Kant, Spinoza i Ramon Llull, que m’han fet el que sóc. L’un em va ensenyar a pensar, l’altre allò que havia de pensar i l’altre la manera d’expressar-ho. Llegir Ramon Llull voltat d’aquells muntanyencs que parlaven encara com els nostres passats era joia i era lliçó. Amb la salut del cos recobrava la salut de l’ànima. (…)»[12]

Al cap de molts anys, en una entrevista que li va fer Josep Pla a Suïssa, Pijoan desgranava els records dels dies passats a la Figuera:

«Per la casa, hi passaven anants i vinents, sobretot pastors i traginers. Passaven traginers de Cerdanya amb els seus muls, carregats generalment de patates que transportaven al pla, perquè deien que les patates de Cerdanya no tenien rival; altres traginers venien del pla carregats de vi o de qualsevol altra vitualla. Aquells homes que anaven de camí s’aturaven de vegades a passar la nit a la casa i amb la gent de la masia s’acostaven a la llar. Un o altre cantava cançons i de vegades les cantaven tots plegats: velles cançons de muntanya, que en les terres del litoral havien estat ja oblidades. Els escoltava i si us digués que aquelles cançons m’embadalien us diria ben poca cosa: quedava fascinat. Quines meravelloses cançons! Quina prodigiosa naturalitat! Quina manera d’expressar els sentiments, la realitat, les coses, tan directa i viva!»[13]

L’any 1903, arran de les seves estades en aquelles muntanyes, Pijoan fa una conferència a l’Orfeó Català titulada La cançó popular catalana. En una nota apareguda a la premsa, hi llegim: «En Pijoan ha corregut per les muntanyes de nostra terra, ha viscut en les serres del Montseny, i de boca dels porqueyrols, dels llenyataires, ha collit hermoses cançons de la terra.»[14]

I és que des de la Figuera, gràcies a aquell “arxiu inacabable de cançons” que era l’àvia Pepa, a en “Sidro”, a la Marieta, a en Serrallonga, i a tants altres: carboners, pastors, traginers i, per descomptat, saltant carenes i visitant les cases veïnes, Pijoan arreplegà un bon ramell de cançons.[15] Cançons senzilles, plenes de sentiment, que regalaven a aquell xicot vingut de ciutat. Val la pena consignar aquí una de les cançons anotades per Pijoan al Montseny, que té tot el gust bucòlic d’aquells cims a la primeria del segle XX.  Porta per títol Els esclops:

«Els esclops

pa-trip, pa-trap,

sobre la roca,

pat-xip, pat-xap,

al mig del camp!

En l’herba humida,

en la mullena

es va enfonsant

ma petja plena.

Digui el que el vegi,

senyal marcat:

mireu el rastre

d’un home honrat.

Calents esclops,

amb jaç de palla,

sobrer, balder,

el peu hi balla,

com vora el foc

fa la quitxalla!

Germans bessons,

me feu humil;

senzill calçat,

me fas tranquil;

portes consol

asserenant-me;

porteu virtut,

bo i aplanant-me.

Canteu, canteu,

rústics esclops:

esquellegeu

mes passes franques;

que m’acompanyi

vostre ressò

de fusta seca,

sens temptació.»[16]

En el llibre que va dedicar a Maragall, Pijoan va explicar la història d’uns homes que tots dos havien conegut al Montseny i que els adelitaven amb les seves cançons: «Un altre cantaire amic nostre era un vell carboner que tocava el violí. Cada any venia de Cerdanya, amb el sarró ple de fato i a sobre lligat el violí abonyegat amb què s’entretenia en les vetllades. Vivia lluny, a l’obaga, en una barraca feta amb troncs i fang prop de la pila. De vegades en les nits clares sentíem el soroll del violí que ens arribava fins a la casa. Un altre era un pastor vell que s’havia tornat cec de cataractes, però que deia que veia encara la lluna del sol i seguia de vegades d’esma el bestiar. El vàrem portar a Barcelona i allí a l’hospital. El visitàrem un dia, tractant de distreure’l i fer-li cantar cançons. En Maragall donà una impressió d’aquella visita en la seva poesia Hospitalàries: el vaquer ens va dictar, tot trist i amoïnat, una cançó dolcíssima que deia el respòs: Collides el dematí – tot lo dia són rosades…»[17]

Gràcies al delit de cercar i anotar les cançons d’aquells homes i dones, coneixeria els racons i els veïnats més amagats d’aquells paratges. En una carta adreçada a Maragall li relata una d’aquelles descobertes: «Diumenge passat vaig sortir en busca de cançons. Els pilers que jo pensava trobar, i que eren de Cerdanya, havien marxat a la seva terra el dia abans. De manera que no vaig poder sentir cap d’aquestes cançons fresques i gemades de Cerdanya, que són les que m’agraden més. Però a la tarda vaig ser en una casa del poble de la Castanya, a on es solen reunir, a les festes, la gent per fer tabola, i allí trobí una cordialitat i franquesa que no esperava. Excuso dir-li si se’n van cantar, de cançons! Un arreplec de deu o dotze, entre elles algunes de feudals, del més arcaic romantisme. Però, sobretot, el que fou per a mi una revelació va ser la manera de cantar-les. Un grup d’homes voltant el foc emprenien la cançó dictant una posada; un altre grup feia el respòs, i uns quants més, reprenent els dos últims versos de la posada anterior, llançaven una nova estrofa, que a sa vegada era recollida pels primers. Això li treia a la cançó tota la monotonia que té al ser cantada per un sol, i augmentava la atenció dels qui l’escoltaven.»[18]

Interessat per la cançó popular, sí, però també per les rondalles. Va ser durant les seves estades al Montseny que es dedicà a recollir-les de la gent d’aquell país. A Catalunya en va publicar algunes, curiosament amb el pseudònim de “la senyora Pepa”, amb tota probabilitat com a homenatge a l’àvia Pepa (Josefa Godayol i Verdaguer), mestressa i ànima de la Figuera. També la seva néta, la Lola, copiava aquells cuentos —com els anomenaven—, que s’havien explicat generació rere generació, per enviar-los a Pijoan. El 8 de maig de 1903, per exemple, mentre Pijoan es trobava a Barcelona, aquella nena li enviava una carta amb la rondalla La sacsadora de la sal, que apareixeria publicada, el novembre d’aquell mateix any, a Catalunya.[19]

Uns anys més tard, Pijoan encara seguirà interessat per les rondalles. El 1906, durant unes estades estiuenques a Sant Julià de Vilatorta, es va cuidar de recollir-ne algunes que publicaria, ara ja amb el seu nom, a la revista Empori.

Ah, però, el parlar d’aquella gent…; com l’enriquia, el contacte amb el que anomenava “puresa de la llengua” per la seva tasca de cantador d’aquellla altra puresa: la de la terra. I és que ell i Maragall creien, tal com llegim en una carta del poeta “de la paraula viva”, que: «L’ideal és el que dèiem amb vostè: arribar a un grau de consciència artística que ens doni força per eliminar despietadament tot el que és postís, baldament restin sols quatre paraules cantades amb emoció real, amb la seguretat de no haver perdut ni un gra de glòria; al contrari, d’haver guanyat allò de saber sacrificar la mola de les nostres vanitats literàries o dels nostres prejudicis d’escola. Aquesta ciència la podem ben aprendre del poble, que assimila, grollerament tal vegada, però amb gran seguretat d’instint, poesia pura.»[20]

Pijoan, en una epístola, reconeix a l’amic la riquesa de llenguatge dels seus veïns muntanyencs: «Ara que [he] fet algun assaig de prosa em meravello més de la riquesa expressiva d’aquesta gent. Quin modo d’estar desperts per apreciar les relacions de les coses! Són poetes de debò. Avui un carboner em deia d’un molt pidolaire que “per belar no perd mai la sal“; d’un altre que és gandul, que “badalla més de son que de gana” i que “la perfídia mata la casa”. En fi, que un s’encanta escoltant-los i a penes s’atreveix a obrir la boca. No goso a escriure més en prosa perquè hauria de copiar punt per punt tot el que diuen, i em sembla que perdria el temps.»[21]

Va ser després de les llargues estades en aquella casa del pla de la Calma, on va escriure la majoria de les seves poesies, que va publicar El cançoner, el seu únic llibre de poemes. Al llarg d’aquesta obra traspua la gran admiració de Pijoan per la vida al camp (amb ressons virgilians), per la senzillesa de la gent de pagès —que, diguem-ho tot, a la primeria del segle XX vivia amb migrats recursos els que més tenien, i quasi en la misèria els altres— i per una natura que captivà un jove provinent d’una gran ciutat com Barcelona. Una poesia amb continguts místics, cercada més en la revelació de l’instant que en la inspiració, molt d’acord amb la teoria maragalliana de l’espontaneïtat com a tret forjador del poema, si bé amb un sentit final diferent de la poètica del mestre. Es tracta d’uns poemes que, en llegir-los, a més de fer sentir el batec de la vida en una masia, els treballs al camp, el feinejar del pastor, el delit del caminant, la fe de la padrina, etc., també fan sentir les penes i els dolors d’uns homes i d’unes dones que viuen en cases humils i solitàries a redós de la muntanya. En definitiva, en els seus poemes Pijoan parla del món rural, sí, de les seves penes i alegries, també de les seves pròpies inquietuds, però tot el que diu és i forma part de la vida, de les persones, o sia, de la humanitat. Podem dir, doncs, que la poesia de Pijoan recollida dins El cançoner és una poesia humanista i ètica.

Reproduïm aquí un poema seu en què parla dels moments passats en aquell “cim d’enervada calma”, tal com ell l’anomena.

«En les costes del Montseny,                                                 

el cim d’enervada calma,

jo hi pugí per reposar

al faig d’ombra solitària.

De lluny sento un bon pastor

que al vent deia una tonada;

la cançó que altri ha dictat

ell la deia trossejada.

Un per un recullo els mots,

el bell escamp de posades,

i portat de compassió

la refeia altra vegada.

–No hi vingueu, savis del món,

no us pareu aquí a escoltar-la,

que regeix la llei del cor

els misteris de la parla.

Podeu collir mots estranys,

podeu prendre’n dites rares,

però mai tindreu sense amor

eixes veus que ragen clares.

Solsament per l’amic dolç

qui la llengua ha deposada,

faré gaudir el consol

d’aquesta parla encantada.»[22]

En els sojorns montsenyencs, Pijoan gaudia de la tranquil·litat per estudiar,[23] per contemplar la vida quotidiana a pagès. Va ser ell qui va ensenyar a llegir i a escriure a la pubilla de la casa, la Lola, que més tard enviarà versos a Maragall.[24] A més d’escriure poesia i anotar les cançons i les rondalles d’aquella gent de muntanya, Pijoan preparava els exàmens d’arquitectura i estudiava filosofia. Aquell enamorat de l’obra de Llull també posava en ordre, per encàrrec dels marmessors, els documents deixats per Jacint Verdaguer, traspassat feia poc, per tal de preparar la publicació de les seves obres pòstumes.

Sabut és que Verdaguer havia deixat en mans dels seus marmessors els seus escrits. I és així com Ramon Turró, un dels marmessors, es posà en contacte amb Josep Pijoan i Eduard Marquina, un amic seu, per plantejar-los que posessin en ordre els papers dispersos del capellà-poeta. Des de la Figuera, Josep Pijoan, que disposava de temps allà vora el pla de la Calma, va preparar la publicació de Colom, seguit de Tenerife,[25] que s’edità amb un  pròleg fet per ell mateix, datat a la Móra el 1903.

Referint-se a la cançó popular i a Verdaguer, Pijoan recordava: «De totes maneres, en Verdaguer es va salvar per la cançó popular que el perseguia fins quan estava rodejat de Tallaferro i dels Atlants. Una vegada amb en Maragall ens vam donar compte d’aquesta educació inconscient d’en Verdaguer, quan en una masia del Montseny, excitant les dones perquè ens cantessin, van començar una cançó de Nadal una mica estranya. La melodia era tan tendra, que vam demanar qui els l’havia ensenyat, i amb sorpresa van treure un paper d’estrassa imprès a ca l’Anglada de Vic amb la cançó i una nota dient: canti’s amb la tonada De la torre xica – de la torre gran. I la lletra era d’en Verdaguer.»[26] Evidentment, es refereix a l’estada a la Figuera en companyia de Maragall.

Els dies passats al Montseny van servir perquè aquells dos homes, Maragall (amb quaranta-dos anys) i Pijoan (de només vint-i-tres), mestre i deixeble, forgessin una sòlida amistat que no es va trencar ni amb la distància —pensem que Pijoan, a banda de viatjar esporàdicament a Itàlia, va marxar de Catalunya cap al 1910— ni amb la mort de Maragall, ocorreguda l’any 1911, ja que el record de la figura del gran poeta i el seu mestratge van prevaldre més enllà de l’exili voluntari de Pijoan i més enllà dels anys.

Pla ens parla del tarannà de Pijoan quan ens comenta la relació d’aquell jove amb l’home plenament madur que era Maragall: «(…) mantenia el diàleg espurnejant, per escrit i de paraula, amb don Joan Maragall. De la mateixa manera que s’infiltrava en els somnis i en els entusiasmes del poeta i com un borinot sublim li atabalava els silencis i les meditacions. Pijoan no deixava un os tranquil als erudits, als historiadors i als arqueòlegs, que es preparaven per a un gran moment de la nostra cultura. (…) De vegades com un arcàngel, de vegades com un bruixot, abusant de la seva vertiginosa gimnàstica física o mental, i amb el cornetí d’una veu de titella malcarat, fins a fer-los perdre una mica l’oremus. (…) Magnífic Pijoan, el d’aquell temps! Amb les seves rebequeries, amb les flames del seu geni desvetllador i de la seva eficàcia creadora.»[27]

L’any 1927 Josep Pijoan donà a la impremta, com a homenatge al mestre, un manuscrit sobre els seus records i les seves vivències amb Maragall. Es tractava d’El meu don Joan Maragall, un text introbable i que, convé dir-ho, caldria reeditar. Pàgina rere pàgina, Pijoan ens va explicant els fets i les circumstàncies d’aquell temps, curts per la mort prematura de Maragall, però curull d’inquietuds i pensaments compartits. També allà apareix, com no podia ser d’altra manera, la “llum del Montseny”, i especifica quins van ser els seus mestres: «Aquests van ésser els nostres mestres. La naturalesa, que semblava fadada i muda, s’animava i treia un cant apropiat a la seva bellesa. El paisatge i la gent es compenetraven; pel cant, cada racó del món explicava la seva ànima. La terra necessita de l’home per dir el que ha de dir, i Déu necessita de la terra i de la veu de l’home per expressar-se.»

Qualsevol persona interessada a conèixer la intensitat d’aquella amistat que començà al Montseny ha de recórrer a la correspondència[28] que al llarg dels anys van establir tots dos amics. Aquest intercanvi epistolar recull multitud de referències als dies que passaren junts en aquella muntanya, en íntima comunió de sentiments, al bell mig d’una natura que, esbatanada davant els seus ulls, cridava l’espontaneïtat d’aquell llenguatge de l’ànima que és la poesia. I és que les converses sobre la creació poètica, l’estètica i el llenguatge van ser, de ben segur, temes sovintejats en el decurs de les passejades dels dos amics per camins perfumats de romaní, entre flotons d’alzines, bels de xais i el ritme cadenciós de les esquelles.

Ja en la que sembla que és la primera epístola que Pijoan va escriure a Joan Maragall, cap a la primavera de 1902, el deixeble li expressa la filosofia que mantindria al llarg de la seva vida: «Ah, si nosaltres, amb l’educació que tenim, en les ànsies socials i vagues inquietuds per la finalitat de la vida, i amb el nostre punt de vista superior del món, ens desprenguéssim de tota preocupació postissa, llavors l’obra sortiria intensa i nostra, plena al mateix temps de serenitat artística!»

D’aquesta manera Pijoan explica l’arribada de Maragall al Montseny[29] i el que va suggerir, per a ambdós, el contacte amb la natura i amb els pagesos, pastors, carboners i traginers d’aquelles muntanyes. Deixem, doncs, que l’amic febrós ens parli del seu mestre, ja que fent-ho ens descriu molt bé la vida en aquell lloc, la seva gent, els costums… Tot plegat, coses de temps ja passats, de quelcom perdut entre aquelles boires, com aquella que, baixant del Matagalls, s’estira mandrosa pel pla de la Calma i que la gent d’allà anomena “correguera”.

«(…) Jo passava aleshores llargues temporades en una masia del pla de la Calma, i el temptava enviant-li cançons que sentia pel meu vol, invitant-lo persistentment que vingués a fer-me companyia. Quan notava per la seva correspondència que li entraven ganes de venir, li enviava un bon ramet de cançons amb versos meus que l’acabaven de decidir. En un d’ells, que no recordo ara, li deia que vingués a presenciar els misteris de la parla i a sentir eixes veus que ragen clares… No es necessitava gaire més per commoure el poeta… Un altre dia recordo que li deia: veniu senyor, la terra té dolçura (…)[30]

»Finalment arribava, el sortíem a rebre amb la burra més valenta a baix al pla i sense presses ens enfilàvem viaranys amunt parant-nos a cada pas a escoltar el flabiol, encantant-nos amb els sots que engegaven aquella fragància de boix i romaní. En Maragall solia quedar-se amb nosaltres quatre o cinc dies, que aprofitàvem per visitar tots els carboners i pastors d’aquelles carenes. De vegades, al cap d’una horeta de seguir un corriol pel bosc se’ns descobria una clariana de verd, amb l’era dels carboners, i, d’una barraca feta entre les mates, en sortia en Pau o en Sidro, i sense fer-se pregar, perquè ja ens coneixia, ens regalava amb les últimes cançons que se li havien representat a la memòria; com el Matinet m’en llevo o el M’han fet fer una torre a dintre del mar, etc.

»En Maragall materialment s’hi desfeia de goig. Quines delícies! Quants en vam sentir, de cants entre uns i altres! Jo preparava els meus amics ja dient-los que la setmana entrant vindria “Don Joan”, i els carboners i les pastores rumiaven quina en cantarien que Don Joan no hagués sentit. Naturalment que cap d’ells sabia que Don Joan fos ningú més que un senyor de Barcelona, potser una mica diferent dels altres —perquè això ja ho coneixien, és clar, desprès de parlar-hi—, però cap d’ells sabia que el Don Joan de Barcelona fes cançons de la mateixa mena de les que ells cantaven.

»Qui vulgui saber la disbauxa d’espiritual, el regal d’aquelles diades passades junts a dalt de la muntanya, no ha de fer més que llegir la poesia d’en Maragall Del Montseny, que va publicar en l’Enllà. Va ser escrita al tornant a Barcelona representant-se-li una tarda que vam passar davant d’un casinyot espatllat en el cim de dalt de la Calma, veient-se des de allí el sot de la Castanya fins a San Marçal.

Ai, soledats, que en sou de dolces

amb els herbatges verds…»[31]

No seria gens estrany que Pijoan coincidís durant les seves estades en aquella masia amb alguns dels personatges que també hi recalaven. La tardor de 1902, per exemple, sabem que tant Lluís Millet i la seva dona com Amadeu Vives, amb dona i fill, hi passaren un mes.

Una de les preguntes que sovintegen després de conèixer una mica més l’estada de Pijoan i també de Maragall, Millet i altres “senyors de Barcelona” a la Figuera[32] és aquesta: i per què al pla de la Calma?, i per què tota aquesta gent va anar precisament a la Figuera? Malgrat que no hi ha una resposta clara a aquesta pregunta, entenem  que hi pot haver diversos motius que fessin escollir aquell lloc, depenent de cada cas. Per tant, la pregunta genèrica resta oberta, i la resposta —o respostes—, també.

Centrant-nos en el nostre personatge, també podem preguntar-nos com és que Pijoan va anar precisament a aquell —com diu en una carta un membre de l’Orfeó Català— «casal molt gran, a on no es pot patir pas ni de gana, ni de set, ni de son, ni de mala cara, perquè la gent que hi viuen són de pasta d’Agnus»?

S’ha dit, i escrit, que la tria venia dada pel fet que la família de Cristòfol Grau —propietari de la Figuera arran del seu casament amb la pubilla Dolors Casals i Godayol, filla de l’àvia Pepa— tenia un negoci de restauració al carrer de la Canuda, a Barcelona, a prop de l’Ateneu, lloc freqüentat per la intel·lectualitat catalana d’aleshores. D’aquí vindria que tant Maragall com Pijoan, Millet, Vives, Via, Rusiñol, Casas, etc., anessin a la Figuera. Paga la pena, però, recordar que aquells anys l’Ateneu tenia el local a la Rambla, just al costat del teatre Principal, i que no es traslladà al carrer de la Canuda, on té la seu actualment, fins a l’any 1906.

En el cas de Pijoan, nosaltres apuntem que podria ser que conegués la Figuera a través d’un tal Felip Capdevila —citat en una carta de la Lola a Pijoan[33] i en una altra de Lluís Via a Víctor Català[34]—, i que fos ell qui recomanés aquell casalot del Montseny. Qui era aquell home o a què es dedicava és quelcom que desconeixem; només sabem que col·laborava amb la revista La Tralla.

De totes maneres, cal recordar que Cristòfol Grau i Esteve, nascut a Begues, abans d’anar a viure a la Figuera va residir a Barcelona.

Pel que hem pogut comprovar, la Figuera va rebre gent a dispesa des de l’any 1895, quan alguns dels primers cantaires de l’Orfeó Català —fundat el 1891, el mateix any què va néixer la Lola de la Figuera—[35] juntament amb el mestre Lluís Millet ja hi feien estades. Les cartes conservades d’Àngel Bonet i Ferrer en són un clar testimoni.

Sembla que l’any 1910 la família Grau va posar fi a aquelles estades, segons va deixar escrit en les seves notes el rector de la Móra, Josep Castells, quan sota la data del 1910 explica: «Poca diferència en aquest temps, l’Orfeó d’en Millet de Barcelona, que veranejava a la Figuera, cantà un ofici a la parroquial de La Móra aquesta celebritat mundial. Homes cèlebres mundials han estiuejat a la Figuera. Actualment no volen servir de colònia.»[36]

Sigui com sigui, des de molt aviat la Figuera, sent-ne ja l’àvia Pepa la propietària, va aixoplugar molta gent, malalts o sans, de pas o a dispesa, un costum que seguirien altres cases de pagès i una pràctica que els anava pler bé per sobreviure en una terra inclinada i més aviat erma.

I és que a la darreria del segle XIX i la primeria del XX van ser diversos els viatgers, geògrafs, científics, escriptors, artistes, músics, etc., que s’acostaven a aquestes muntanyes, tan pròximes a la capital catalana, no tan sols per submergir-se en la seva natura i captar-ne sensacions, la llum, els colors, els mots i les tonades, sinó també per respirar l’aire fresc i sa del seus cims més alts, a banda de menjar les bones viandes que allí hi creixien. Val a dir que Barcelona sovint va estar sota els efectes de les epidèmies, com la del còlera, fins ben bé el 1885, a més de patir problemes relacionats amb l’aigua i la higiene d’unes cases resclosides i uns carrers insalubres.

La publicació de la guia del Montseny d’Artur Osona el 1879 de ben segur esperonà més d’un a córrer la mateixa aventura de descobrir aquell massís. Indubtablement, l’arribada del ferrocarril als peus d’aquelles muntanyes —l’any 1860 a Sant Celoni, i l’any 1876, pel que fa a la línia Barcelona-Vic—, així com una nova edició de la guia (aquesta, de 1886), havia d’acabar ampliant el ventall de persones que volien conèixer aquell món fins aleshores desconegut i passar-hi uns dies, si era possible, per gaudir-ne plenament.

En una carta adreçada a Maragall escrita el 1903, després de passar uns dies pel Montseny, Francesc Pujols ens amplia una mica més la nòmina de personatges que hi pujaven: «Ara és quan veig clara la impressió que em va fer el cim de Matagalls. Recordo una gran creu entre les boires voltada d’un ramat de bous i vaques que pasturen en calma. Una vaca es va acostar a un bou. Van restar acariciant-se fins que un altre bou s’hi va acostar i es va barallar amb el primer. Però la baralla va ser calmada com la immensitat que els voltava i encara els deu voltar ara. El front contra el front. En la quietud de l’esforç es pressentia el desarrollo d’una gran força. Vàrem baixar a la font de Matagalls a on els pastors cremaven ginebra perfumant tot l’espai. Només n’hi havia un, a qui vaig preguntar si coneixia en Pijoan que s’estava a la Figuera i era de Barcelona. Va moure el cap com agitant-lo en la buidor del desconegut. I jo me’n vaig anar trist de no haver trobat en aquelles immensitats en Pijoan en la memòria d’un pastor. M’hauria sigut una companyia per aquelles soledats. Vam baixar a Sant Segimon, a on vàreig veure el pintor Pidelaserra. Feia el dia enterament núvol i ell em va ensenyar els paisatges mateixos que ens voltaven plens de sol en l’emoció dels seus quadros.»[37]

En fi… Pensem que amb aquest escrit haurem contribuït a fer conèixer, una mica més, la figura d’un català universal però pràcticament desconegut al seu país. Desconeguda fou la seva insigne tasca cultural en temps de Prat de la Riba, i més desconeguda encara és l’etapa de vida i de formació transcorreguda al Montseny, que de ben segur va servir per a ajudar a formar aquest gran home, agitador de la cultura i la consciència catalanes. Un home, un treballador cultural com pocs ha tingut el nostre país… Ja és hora que es reconegui d’una manera oficial la tasca que dugué a terme a casa nostra, així com la feina pel coneixement de la cultura, l’art i la llengua del país que va fer fora de Catalunya. Tal vegada així es contribueixi a fer conèixer com cal a Pijoan i tothom conegui la seva obra.

Aquest home, que es pot dir que va fer el seu aprenentatge estètic i espiritual al Montseny, deia d’aquestes muntanyes nostres: «Les hores de claredat succeeixen a les diades de boira, tornant-me aquesta beneïda pau que disfruto tan dolçament. En veritat que no comprenc què he fet jo per ésser digne de tanta delícia, tanta bellesa com tenen aquestes muntanyes.»

Hi ha una petita anècdota que il·lustra una mica més el tipus d’home del qual estem parlant. Va passar cap als anys trenta del segle passat, mentre Pijoan residia a Amèrica, quan va substituir un venedor ambulant de cacauets —que tenia la parada davant la universitat on ell treballava—. Pel que sembla, aquest venedor estava molt malalt i mancat de diners, i finalment va fer-lo ingressar, mentre ell el substituïa, davant l’estranyesa de la gent que el coneixia.

Ens agradaria tancar aquest escrit amb unes darreres paraules referides a l’home que les ha motivat: Josep Pijoan i Soteras. Es tracta de les paraules que va recollir Pla en l’entrevista que li féu a Suïssa poc abans de morir, i que constitueixen un retrat clar de l’home, ja ancià, però conseqüent, malgrat els anys d’exili, amb els anhels i els ideals de la seva jovenesa i l’amor al seu país: Catalunya.

«L’important, el que és més urgent –em digué diverses vegades– és fer el país. El català parla massa i de vegades tinc la impressió que escriu massa, però no fa res. Fa el seu treball particular, personal, però potser encara no s’ha fet prou càrrec que la cosa primera, essencial, urgent, és fer el país. Prat tingué aquesta obsessió. Jo també. Aquesta feina, serà portada a cap? Es farà algun dia? Nosaltres férem el Museu, l’Institut d’Estudis, la Biblioteca de Catalunya, enviàrem gent a l’estranger, creàrem l’Escola de Bibliotecàries, creàrem l’Escola de Roma, amb la representació catalana fundacionalment establerta… Però hi ha tantes coses a fer! Cal fer tot el país, remoure i transformar el material humà, aprofitar totes les intel·ligències. Es farà algun dia? Jo no ho sé pas. De vegades no ho veig gaire clar. Com que és l’única revolució autèntica, hi funcionarà sempre en contra el pes mort del país.»[38]

___________________

Apèndix

Carta de Pijoan a la seva germana[39]

«Estimada germana:

Avui hem celebrat Corpus a la Móra. Enmig d’un dia rúfol ha sortit la processó travessant el cementiri, i els pastorims de davant la rectoria; i reculant després pel mateix camí. Ja veus si era curta! La major part dels habitants de les cinc cases del terme hi érem. Tots fèiem algun ofici: l’un escampant flors per sobre aquell herbei florit, que no les necessitava; els altres portant tàlems, pendons, etc. Ningú s’ho mirava; tan sols aquells cims altíssims, que no paren mai d’investigar els nostres actes. Allí he pensat en tu, que avui en certa manera celebres una festa, ja que et complaus, vestint-te i rebent els amics que vénen per casa. Quant sento no ser-hi per gosar-hi de la teva alegria. Déu meu, com he canviat! Recordo que l’any passat, amb mitges ganes de tafanejar l’espectacle, vàreig fugir, per no estar junt amb vosaltres; avui, amb tot el que no pots comprendre, m’haguera ofès aquell record de Cristo passejat entre baionetes, i, enmig la cridòria frívola d’aquestos imbècils dels balcons, sento no ser-hi per alegrar-me amb vosaltres.

I veig que la cosa haurà anat bé. El cel s’ha netejat i veig el blau estendre’s, fins per sobre el Tibidabo. Hauràs pogut gosar-te del dia de processó. Creu que n’estic satisfet! (…) Res de nou succeeix per aquí. És a dir, de nou, no, però de notable, sí. Aquesta primavera és preciosa. T’espero a tu o al meu germà. Salut. A tots us fa un petó a cada galta en Pep.»

___________________
Breu bibliografia de Josep Pijoan i Soteras

El cançoner. Estampa J. Oliva. Vilanova i la Geltrú, 1905. Hi ha una altra edició publicada per Edimar, 1947.

Mi Don Francisco Giner (1906–1910). Repertorio Americano. San José de Costa Rica, 1927.

El meu Don Joan Maragall. Llibreria Catalonia, 1927.

L’obra nova. Ed. Salvat, 1928.

Llibre de poesies de Josep Pijoan per servir de lectura a les escoles de Catalunya. Ed. Altés, 1937.

D. Àngel Guimerà i els seus amics. Quaderns de l’Exili. Any IV, núm. 19. Abril-maig de 1946. Coyoacan, Mèxic, 1946.

Obra catalana. Editorial Selecta, 1963.

La lluita per la cultura. A cura d’E. Jardí. Edicions 62, 1968.

Política i cultura. A cura de J. Castellanos. Editorial La Magrana, 1990.


[1] Carta del 28 d’octubre de 1902.

[2] Ibíd.

[3] Carta del 3 de novembre de 1902.

[4] Poesia publicada per primera vegada a La Il·lustració Catalana, el 7 de juliol de 1903.

[5] Carta de Maragall del maig de 1903.

[6] Carta d’octubre de 1902.

[7] Poesia adreçada a Maragall com a invitació a pujar a la Figuera del Montseny. Inclosa dins Obra catalana. Editorial Selecta, 1963.

[8] En el discurs com a nou president de l’Ateneu Barcelonès, llegit el 15 d’octubre de l’any 1903, Maragall deia: «Apreneu a parlar del poble: no del poble vanitós que us feu al voltant amb les vostres paraules vanes, sinó del que es fa en senzillesa de la vida, davant de Déu tot sol. Apreneu dels pastors i dels mariners.» Més tard, aquell text li serví per a publicar Elogi de la paraula, on es recullen les seves idees estètiques.

[9] El cançoner. Estampa J. Oliva. Vilanova i la Geltrú, 1905. N’hi ha una edició, feta per el fills de Maragall, de l’any 1947 d’editorial Edimar de Barcelona. Avui dia és un llibre introbable. Confiem que algú es decideixi a fer-ne una reedició.

[10] Carta de Maragall escrita des d’Olot el 18 de setembre de 1905.

[11] Durant les seves visites a la Biblioteca Vaticana, interessat pels llibres escrits en català o d’autors catalans, trobà un original en català: el Libre de Santa Maria, de Ramon Llull, un dels seus autors preferits i que estudiava a la Figuera.

[12] Josep Pijoan i Soteras. El Llibre de Sancta Maria, dins Quaderns de l’Exili, II, núm. 26. Març-abril de 1947.

[13] Josep Pla i Casadevall. Obra completa, vol. X. Tres biografies: Maragall, Pijoan, Pujols. Editorial Destino, 1968.

[14] Montserrat, agost de 1903.

[15] Referint-se al recull de cançons que va fer al pla de la Calma, Pijoan diu: «(…) Allà vaig tenir la revelació de les cançons populars que havia sentit a ciutat harmonitzades pels músics professionals. Però a muntanya, no sols les sentia, sinó que com aquell qui diu les veia néixer de la boca dels pastors i de les pagesetes. Les deien [que volia dir que les cantaven] diferentment d’una masia a l’altra; moltes eren dites amb imperfecció, de vegades sense l’acabament o bé com amb exclusió d’algunes posades; sovint una cançó era la barreja de dues o de tres que es cantaven amb la mateixa tonada i que s’interferien per raó de falles de memòria. Però fins en les més mutilades i més fragmentàries, de cop saltava una ratlla plena d’esperit de la llengua nostra.» Obra Catalana. Ed. Selecta, 1963.

[16] Els esclops va ser musicada pel mestre Francesc Pujol i Pons (1878-1945). Poema inclòs dins El cançoner. Existeix un altre poema de Pijoan, El bastó, musicat l’any 1920 per Jaume Pahissa i Jo (1880-1969).

[17] El meu don Joan Maragall. Llibreria Catalònia, 1927.

[18] Carta de març o abril de 1903.

[19] La Lola «era una nena petita, de dotze anys, a qui jo havia ensenyat de llegir i escriure, però que no sabia res del que passava o havia passat més enllà d’aquells cimberis. Tenia un do estrany per recordar contes i cançons i fins improvisava versos en escriure a En Maragall, que li contestava també en vers (…)». El meu don Joan Maragall.

[20] Carta de Maragall a Pijoan del maig de 1903.

[21] Carta de Pijoan a Maragall de finals de febrer de 1903.

[22] Poesia enviada a Maragall aproximadament el juliol de 1902. També es troba publicada sota el títol “Ofrena de mestratge a la cançó popular”, si bé amb alguna variació, en el volum Obra catalana. Ed. Selecta, 1963.

[23] En una carta de la Lola a Maragall, la nena li explica: «Això que em diu d’en Pijoan / tot lo dia s’està amb el llibre / davant i per aturar-lo d’estudiar / hasta m’hi tinc d’enfadar. / Dinant, sopant, tota hora amb / el llibre  davant.»

[24] «La nena m’ha rebut i m’ha conduït davant de la pissarra. Allí hi havien les mateixes lletres que, copiades per ella, van també en aquest mateix correu. La miro i ella em mira… També per aquí havia passat el vent que em doblegava a mi… L’aixeco, l’abraço, li faig un petó i la torno a mirar ple de respecte… Immediatament veig que dóna proves de gran alegria: és que ha comprès que el seu escrit m’agradava. I tant com m’agrada! Quines lliçons de senzillesa, bondat i puresa!» Carta de Pijoan a Maragall escrita per Tots Sants de 1902.

[25] Jacint Verdaguer i Santaló. Colom, seguit de Tenerife. L’Avenç, 1907.

[26] Josep Pijoan i Soteras. La veritable vida de don Joan Maragall. Fragments inclosos dins Joan Maragall i Josep Pijoan (edició i estudi de l’epistolari). Anna M. Blasco i Bardas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992.

[27] Josep Pla i Casadevall. Obra completa, vol. X.

[28] Recomanem la lectura de Joan Maragall i Josep Pijoan (edició i estudi de l’epistolari), d’Anna M. Blasco i Bardas, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992. Aquest llibre inclou un capítol dedicat a l’estada dels dos amics al Montseny.

[29] Sobre les estades de Maragall i altres il·lustres estadants de la Figuera, vegeu: Cruells i Padrós, Albert de S. Joan Maragall, Tagamanent i la masia de la Figuera. Monografies del Montseny, núm. 3, 1988. Canals i Surís, Manuel. Estada de Joan Maragall a la Figuera. Monografies del Montseny, núm. 17, 2002.

[30] Es tracta del poema Veniu, senyor.

[31] Primers versos de la poesia de Maragall Del Montseny. Records de Josep Pijoan publicats a El meu don Joan Maragall.

[32] Vegeu l’exposició “La Lola de la Figuera, una història poc coneguda del Montseny”, que ha estat itinerant durant tres anys i ara es pot visitar de forma permanent a la Casa Museu l’Agustí, de Tagamanent. Aquesta història també es pot conèixer a través de la web www.lafiguera.net.

[33] Carta de Lola Grau a Josep Pijoan del 8 de maig de 1903. Les cartes de la Lola a Pijoan i a Maragall, fins ara inèdites, es poden veure a l’exposició permanent a la Casa Museu l’Agustí.

[34] Cartes de Lluís Via i Pagès a Caterina Albert (Víctor Català), del desembre de 1906 i del 22 de gener de 1907. Publicades a: Irene Muñoz i Pairet, Epistolari de Víctor Català, volum I. Ed. Curbet, 2005.

[35] Dolors Grau i Casals (1891-1970). Filla dels propietaris, aleshores, de la Figuera.

[36] Notas per al resident Prevere de La Mora. Capsa de la parròquia de Sant Cebrià de la Móra. Arxiu de la Cúria del Bisbat de Vic.

[37] Carta de Francesc Pujols i Morgades (1882-1962) a Joan Maragall, escrita des de Martorell el 18 d’agost de 1903. Durant la seva estada al Montseny, Pujols s’hostatjava a la fonda Casa Rita, de Viladrau. Referent a l’estada del pintor Pidelaserra a Sant Segimon, vegeu el treball de Manuel Canals i Surís publicat dins les Monografies del Montseny, núm. 21, de l’any 2006.

[38] Josep Pla i Casadevall. Obra completa, vol. X.

[39] Fragment d’una carta, inèdita, de Josep Pijoan a la seva germana, Dolors, escrita des de la Figuera, sense data, probablement de la primavera del 1902. Dolors Pijoan es va casar amb el reconegut cirurgià Antoni Raventós.

Davant l’església de Sant Cebrià de la Móra, com en tants altres llocs, hi havia una petita placeta amb el patró, al voltant del qual es feia la processó.

Publicat dins de Des del Montseny | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – 42a Crida: «Tu i tu mateix de petit… O de gran!»

Aquesta setmana et convido a escriure un diàleg amb tu mateix. Imagina’t que els Reis et porten una màquina del temps i pots viatjar a l’any que et vingui més de gust! Què li diries al teu jo de deu anys? Què li diries al de noranta?!

Què t’agradava fer quan eres petit? Quin consell t’hauria agradat que t’haguessin donat? Què et demanaries de no oblidar?

Com t’agradaria viure de gran? Com t’agradaria que et recordessin? Què t’agradaria haver viscut quan celebressis el norantè aniversari? [Només un petit incís. Si viatges al futur... No es val demanar-te quin serà el número premiat de la Grossa de l'any que ve! (hehe)]

Bromes a banda, tens 250 paraules i una setmana de temps per escriure el teu text, des d’ara mateix i fins el pròxim dissabte 11 de gener a la mitjanit.

Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!

Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

Carta als reis

B envolguts Reis Mags: Com cada any us escric per demanar-vos presents pels més necessitats. A mi, a banda d’un subsidi vitalici de 2.000 euros mensuals, no em fa falta res. Vet aquí la llista de les meves peticions.

Carta als reis

A sa majestat el rei Juan Carlos de Borbón y Borbón, una corona d’espines de sardina en miniatura i un cop de trompa d’elefant a les reials natges. A Mariano Rajoy, una Moreneta caganera i un tortell de reis estampat a la cara. A la vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría, una bossa de cinc quilos de pets de monja. A Dolores de Cospedal, un equip sencer de sadomasoquisme, amb tots els complements. Al ministre José Ignacio Wert, una bomba fètida, uns calçotets amb l’estelada estampada, un DVD del discurs de Pau Casals a la ONU, la Gran Enciclopèdia Catalana en fascicles i la col•lecció sencera de discos de Lluís Llach. Al gran José María Aznar López, un paquet de carquinyolis petrificats del paleolític superior, un exemplar del Mein Kampf revisat i un depil·lador làser pels pèls de la llengua. A Alfonso Guerra, un tap de ferro colat gegantí per tapar-se la boca i un tub d’escapament amb silenciador per posar-se’l al cul. A Alberto Fabra, enterrador de Canal 9, un cubell d’orxata de mosquit i un lot de regals de la coneguda casa Gürtel. Al ministre d’Interior Jorge Fernández Díaz, un vestit de Napoleó. Al ciutadà Albert Ribera, el tocador de la Señorita Pepis i un vestit d’Emperadriu Sisí. A l’inefable ciutadà Jordi Cañas, les obres completes d’Ausiàs Marc, Verdaguer, Sagarra i Monzó, en sistema braile.

Al president Artur Mas, un vestit de frare franciscà, un Pinotxo digital i unes vacances pagades de deu mesos als barris més desfavorits de Calcuta. A Pere Navarro, un vestit de torero amb bombetes de color, un pastilles antidiarreiques federals i un xupa-xup de sacarina madrilenya. Als dirigents de CCOO i UGT, un pic i una pala. A Alícia Sánchez-Camacho, un morrió, una cotilla, una “peineta”, una “mantilla” i uns rosaris. Al nostrat Josep Antoni Duran Lleida, una poltrona d’or i diamants per seure quaranta anys més, una túnica Lluís XV i una perruca de hippie. A David Fernández, l’amo de laCUP, unes xiruques del número 459, uns esclops, unes bótes de set llegües i uns esquís per llençar-los al ministre de torn. Al pobre noi Joan Herrera, una manxa per inflar les rodes de la bicicleta, un GPS i una brúixola per saber on és el nord, unes ulleres ben graduades i cent quilos de til·la. A l’apoteòsic Oriol Junqueras, un tractament anticaspa, una dieta per aprimar-se, una vareta màgica, un vestit complert de president de la Generalitat i un nas de pallasso del Circ Cric. A Marta Rovira, la biografia il·lustrada de la Senyoreta Rotenmeyer. A Josep M. Vila d’Abadal, Alcalde de Vic, un tub de fixador pel tupé, un cavall de cartró i una estança de 15 dies, amb totes les despeses pagades, en un pis vell amb goteres i sense calefacció al carrer de la Gelada. A Pere Prat, alcalde de Manlleu, un despatx oficial nou als pisos d’en García. A la germana Teresa Forcades: un pintallavis i un vestit de pubilla. Al Papa de Roma, un patinet-mòbil. A Cristiano Ronaldo, un autògraf signat per ell mateix i el mirall de la madrastra de Blancaneus. I al Banc Mundial, al Banc Central Europeu i als dirigents del Fons Monetari Internacional, un bon mal de ventre perpetu.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

Nou article de Didac Amat i Puigsech:”La meva Carta als reis”

Estimades excel·lències d’Orient,
Malgrat fer dies que busco m’ha estat impossible trobar un llibre de reclamacions per la seva feina, és per això que m’he decidit a utilitzar el correu convencional de patges d’Orient i redactar la meva queixa de forma epistolar. El fet és que, per recomanació de pares, avis, professors i altres persones que decidien espiar i influir en el contingut de les demandes que els feia, quan escrivia les corresponents cartes de reis acostumava a afegir-hi al final com a un breu apunt que “el món fos aquell any un lloc una mica millor per tots i que finalment aquells valors de la pau i justícia que m’havien ensenyat a l’escola es repartissin pel món”.
Suposo que entendreu la meva sorpresa al conèixer doncs, que si bé els cotxes de Scalextric, els Playmobil i algun que altre Action Man havien aparegut al llarg dels anys sota les mantes que solien cobrir els regals, havíeu fet cas omís a aquestes demandes intangibles. De fet però no us en culpo, no només per la dificultat del seu compliment, sinó també per la quantitat de feina que teníeu per una nit i la impossibilitat que tenia en aquell moment de conèixer, o no, si havíeu complert la vostra feina. És per això que a partir d’ara i amb caràcter més detallat escriuré 5 peticions cada any, per intentar fer d’aquest lloc un planeta una mica millor:

  1. BlackWaters: Que acabeu amb les empreses privades de la Guerra com aquesta, el negoci legal de la mort. Si com insinuava Galeano ningú val menys que la bala que l’assassina, no privatitzem i obtinguem benefici de la mort de l’altre.
  2. Infants: Que les joguines que porteu no les fabriquin nens, que les capes que us vesteixin no les teixeixin dits d’infants, que cap nen d’Orient hagi de treballar per complir els desitjos que us han demanat els nens del Nord Oest del món.  Que mai ens facin creure que la globalització no és el resultat d’una voluntat d’explotació exterior ara que explotar als de casa queda lleig. Mai més, enlloc i contra ningú.
  3. Xenofòbia: Que ara que els nostres amics, coneguts i familiars han de buscar-se la vida per Europa, abandonem definitivament els “primer els de casa” o “ens venen a robar a la feina”. Racisme i xenofòbia també és feixisme.
  4. Presos polítics: Que no plorem per Madiva mentre empresonem als seus successors. Des dels grans com Snowden, Manning i Assange fins als més petits que lluiten en tots els règims del món; Espanya, Cuba, Estats Units, Veneçuela, Regne Unit, Xina, Egipte, el Congo… Que els delictes  de pensament passin a la història.
  5. Consciència: Que no ens rendim, que no abandonem. Les generacions passades van aconseguir acabar amb l’antic règim, amb l’esclavatge, amb el sufragi censatari, amb el primer liberalisme, amb la marginació total de la dona, van tombar règims totalitaris de tots els colors, van aconseguir una jornada laboral digne, vacances remunerades…  i ara és el nostre moment. Recuperar el poder al poble i donar valor a la paraula democràcia. Si cap ciutadà va votar anar a la guerra de Irak o la penalització de l’avortament, que no ens facin creure que la sobirana ha tornat al poble.
  6. Com sempre esperaré impacient la vostra arribada el dia 6, deixaré 4 galetes i aigua pels camells.
    Un any més,

    Didac Amat i Puigsech

Publicat dins de General | Envia el comentari

El Rei centra el joc

El Rei , en el seu sobri missatge de nit de Nadal -qüestionat des de l’esquerra radical i des dels nacionalismes extrems-  ha fet el que havia de fer i podia fer : centrar el joc . Res més; que no és poc en aquest moment massa confús i crispat.
Aquest és el seu paper institucional,  el paper de la Monarquia, sigui quina sigui la valoració que es mereixi o se’n faci. Si no fes això , sobraria . I si fes menys o més , se sortiria del seu guió . I crearia un altre problema . Té marcat el seu terreny de joc arbitral,  el propi d’una democràcia parlamentària i constitucional
Ha complert amb el seu paper i amb força realisme.  Ell o els que l’assessoren , però ell posa la signatura i dóna la cara. Que és el que importa.

.
Ha centrat el joc, d’entrada, en l’econòmic i social . “Per a mi -ha dit- , la crisi començarà a resoldre’s quan els aturats tinguin oportunitat de treballar”. Certament,  no son suficients les grans xifres oficials o oficioses, massa vegades virtuals o enganyoses per al ciutadà.

.
En el terreny de la corrupció ha precisat que “els casos de manca d’exemplaritat en la vida pública , han afectat el prestigi de la política i de les institucions” i “que la societat espanyola reclama avui un profund canvi d’actitud i un compromís ètic en tots els àmbits ” . I , com no podia ser d’altra manera, ja que hauria estat escandalós , ha “assumit” públicament el seu propi compromís personal e institucional en aquest tema.

.
Ha fet una crida a nous acords per a la convivència, retornant l’esperit de la transició. “Hi ha veus en la nostra societat -constata- que volen una actualització dels acords de convivència. Totes aquestes qüestions es podran resoldre amb realisme, amb esforç, amb un funcionament correcte de l’Estat de Dret i amb la generositat de les forces polítiques i socials representatives”. “En una Espanya oberta – subratlla – hi cabem tots “. És una clara advertència a les postures immobilistes i terques de tot signe i nivell
Respecte de la unitat i diversitat ha concretat que “ens uneixen la intensitat dels afectes i lligams històrics, les cultures que compartim , la convivència de les nostres llengües , l’acceptació del diferent . Ens uneix l’extraordinària riquesa d’un país divers , de cultures i sensibilitats diferents “. Però la diversitat no només ha de ser proclamada, sinó realment reconeguda i respectada com una element integrant del conjunt, la pluralitat nacional.
I ha donat un clar missatge d’estabilitat institucional i de necessari compromís ètic: “La meva determinació de continuar estimulant la convivència cívica, en l’exercici fidel del mandat i les competències que m’atribueix l’ordre constitucional “, i ” la seguretat que assumeixo les exigències d’exemplaritat i transparència que avui reclama la societat ” . És a dir , que no pensa en abdicar , i que pren bona nota de que la “exemplaritat” ben entesa ha de començar per un mateix.

.
S’estigui d’acord o no amb el seu contingut , aquest discutit missatge nadalenc del Rei , contribueix a centrar el joc polític i social que viu el país . Ha obviat, aquesta vegada, la música angelical de les nadales, per “fer-se carn ” en una vida més real i compromesa.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

La festa del ‘Sol Invictus’, predecessora del Nadal cristià

La festa del ‘Sol Invictus’, predecessora del Nadal cristià

Els nostres avantpassats van constatar que, efectivament, després de cert moment de l’any el dia tornava a créixer. El fet no era gens menyspreable; el procés que duia cap a una progressiva fosca i l’augment de la nit s’estava invertint. Es podia donar per segur que, almenys per un temps, el dia, la claror i el Sol tindrien un major protagonisme.
M. Dolors Llopart i Josep Rovira expliquen que “des de la més remota antigor el Sol ha format del món mític de tots els pobles, fins al punt que alguns historiadors de les religions, com els del ‘escola de la mitologia comparada de F. Max Müller, han pretès de reduir les nombroses divinitats importants d’una religió al Sol” i afirmen que “dins una línia d’interpretació ‘global’ dels mites, el Sol mític no és simplement l’astre que il·lumina i escalfa, sinó que és una projecció d’un conjunt d’experiències (no específicament religioses) lligades a la lluminositat, a la claror, a la periodicitat, a la desaparició i al retorn, a la fecunditat, etc (1)”.
Els romans tenien el Sol com antiga divinitat local i de culte molt reduït essent, bàsicament el déu protector del pagesos; a partir del segle III dC, promocionat pels emperadors Heliogàbal (204 – 222) i Aurelià (~214 – 275) el culte va prendre protagonisme (2).

25 de desembre, el naixement del ‘Sol invicte’
Joan Soler ens diu que, a l’època romana, “el 25 de desembre tenia lloc una festa de caràcter marcadament imperial, el ‘Natalis Solis Invicti’ el naixement del sol victoriós, quan el dia comença a créixer de bell nou” i recorda que “també una divinitat semítica, la Verge Celestial, paria un fill el 25 de desembre i en la religió mitraica, de procedència oriental i força estesa arreu del món romà, el déu solar Mitra naixia el 25 de desembre en una cova “. És així, segueix dient, que “l’any 354, amb la cristianització de l’imperi, la festa solsticial del ‘Natalis Solis’ va ser considerada el ‘Natalis Dominis Iesu Christi’ (3)” en tant que es pretenia substituir la figura de Jesucrist per al del déu que, fins aleshores, havia tingut una major consideració. De manera semblant s’havia fet amb el diumenge, declarat ‘dia del Sol’ i jornada de repòs oficial.
L’associació de Jesucrist amb el Sol i, específicament, amb la llum però, ja surt esmentada al Nou Testament quan l’evangeli de sant Joan relata com el mateix Jesús, davant els escribes i fariseus del temple i després de perdonar una adúltera, va dir-los: “Jo sóc la llum del món; qui em segueix no caminarà en les tenebres, sinó que tindrà la llum de la vida (4)”. Jèp de Montoya, Xavier Pedrals i el mateix Joan Soler afirmen com “Nadal, doncs, celebra el “naixement del sol (5)”. Aquesta vinculació de Nadal amb el Sol i la llum encara es conserva en moltes poblacions catalanes on hi ha el costum, en la nit que el precedeix, d’encendre fogueres o teies al mig de la plaça.

Nadal i l’inici d’any a Catalunya
El nostre país ha tingut diverses dates considerades com a l’inici de l’any. És una dada que corrobora Joan Soler quan fa esment que “en el calendari popular, l’Encarnació correspon a l’equinocci de primavera. Segons els antics, pels volts d’aquesta data se celebrava l’Any Nou: els jueus, amb la Pasqua, i també els romans” i continua afirmant que “com que l’Encarnació de Jesús –el primer dia de la Redempció- havia de coincidir amb el primer dia de la creació, esqueia que fos el 25 de març; nou mesos més tard, exactament, seria Nadal, el 25 de desembre (6)”.
Aquesta forma d’inicar l’any va perdurar fins que, diu Amades, “el rei Pere el Cerimoniós, amb la finalitat d’honorar més la festa de Nadal, va manar que als seus dominis l’any comencés per Nadal, i per aquest motiu des de 1350 al reialme d’Aragó van coincidir i fusionar-se els dies de Nadal i de Cap d’Any (7)”. Així, la referència a aquests anys va ser el d’”any de la Nativitat”, com diu Jordi Texidor a la Gran Enciclopèdia Catalana: “Aquesta indicació cronològica, molt estesa durant l’edat mitjana, és coneguda en els documents amb la fórmula ‘anno a Nativitate Domini’ (i vol dir que aquell any havia començat set dies abans que l’actual” i esmenta que “fou molt emprada a Roma, a la cancelleria pontifícia, i s’estengué per tot Europa” i que “perdurà fins al començament del s. XVIII (8)”. A Catalunya sembla que va persistir fins al regnat de Felip II de Castella en ple segle XVI (9).
En alguns territoris europeus, segons Soler, encara persisteix en record de l’Any nou per Nadal. És el cas de França, que el Nadal es coneix com a Noël (de ‘novellum’, nou), al País Basc amb el nom Eguberri (dia nou) i a la Provença amb Li Calendo (calendes, primer dia) (10).
Notes
1 Llopart, M. Dolors; Rovira, J. “Sol” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 21, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 299
2 Falcón, C; Fernández-Galiano, E; López, Raquel. Diccionario de mitología clásica, volum. 2. Madrid: Alianza, 1980, p. 573
3 Soler, Joan. “Del calendari romà i la seva cristianització. Hivern i Nadal”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 53
4 NT Jo 8, 12
5 Montoya, Jèp de; Pedrals, Xavier; Soler, Joan. “Del Nadal del Sol al Nadal del Nen Jesús. Hivern i Nadal”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 110
6 “Encarnació”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 239
7 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 325
8 “Any. Any de la Nativitat”. Teixidor, Jordi. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 2, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 149
9 Amades, J. Costumari… Íbid, p. 326
10 “Nadal”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia… p. 477

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

“Nou article de Didac Amat i Puigsech: “De la plataforma Súmate.cat”.

Per què enganyar-me, m’he emocionat. Més tard que d’hora he pogut veure finalment el vídeo de l’acte que dijous passat  va omplir de gom a gom l’auditori de Bellvitge. Trencant mites i callant mentides infundades des de mitjans de comunicació d’una i altre banda de l’Ebre, catalans d’origen espanyol van enfonsar la idea que el cinturó metropolità era una zona aïllada i van fer que es convertís en una part més de la roba necessària perquè aquest país surti de casa i camini sol com un nou estat del món.


Tants cops des dels petits pobles de la Catalunya central havíem vist amb recança aquelles zones en que ens deien que ens sentiríem forasters… Jo mateix quan vaig deixar la protecció de la plana de Vic vaig veure amb mals ulls la meva vida més enllà del túnel del Figaró… tants prejudicis perquè el mapa deia que allò ja no era Osona sinó Vallès oriental…que equivocat que estava i que vives estan aquestes terres… Quant de mal ha fet el “de fora vingueren i de casa ens tregueren”!
Y es que de nada sirve ya en nuestro país oír la lengua en la que un conciudadano pide un cortado en el bar del barrio para poder realizar un diagnostico rápido de la afiliación política de aquella persona. Ya nada tiene que ver que a uno le guste que la roja gane mundiales o que sienta suya la alhambra de Granada. Lejos están ya los días en que pensaba que l’Hospitalet de Llobregat, Sant Boi o Mollet entorpecían nuestra lucha por la libertad. Recuerdo asomado la incredulidad con la que supe que las juventudes independentistas en las que militaba recogían su mayor número de afiliados en la ciudad de Badalona.
Cuan necesario era saber que la gran parte de la inmigración de los 60-70 apoyó y participó de la Escola Catalana, las luchas sociales de la sociedad catalana o la movilización vecinal (no como determinados sectores de “catalans de pura cepa”). Que costoso nos es reconocer que fuimos los catalanes los que decidimos crear núcleos de población inmigrante creando artificiales barreras que se han transmitido hasta nuestros días.
Es por ello que es necesario agradecer a gente como Eduardo Reyes, Lluís Cabrera, las asociaciones como Súmate.cat oFundació Nous Catalans así como a TANTOS OTROS sus gestos de coraje. Moltes, moltes gràcies per la valentia, per deixar de banda antics mites i derrocar muralles altíssimes i sobretot, per ensenyar-nos que Catalunya som tots i totes, parlem el que parlem, vinguem d’on vinguem.

Ja ho deia la Gossa Sorda: No sabran, no podran rebutjar l’impacte a la cara de tota la llum!

Article publicat el disabte  5 d’octubre  del 2013

Didac Amat i Puigsech.
http://www.youtube.com/watch?v=5t7Blqzu4TE

Didac Amat i Puigsech.

Publicat dins de General | Envia el comentari

Presentació del llibre “Sants tradicionals catalans” de Joan Arimany i Juventeny a Torelló.

Presentació del llibre “Sants tradicionals catalans” de Joan Arimany i Juventeny i tot seguit, la conferència Fortià i Severí, dos sants de la Vall del Ges.

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

Ocells engabiats

Ocells engabiatsEls ocellaires aquests dies reivindiquen que s’aixequi la prohibició de capturar ocells amb vesc. Estan molt empipats amb els dirigents polítics i l’administració, “per la seva falta de sensibilitat envers aquesta afició centenària”, segons diuen en una nota. I reclamen que es torni a regular la captura en viu de petites quantitats d’ocells fringíl·lids, per a la seva futura participació en els concursos de cant.

A Catalunya, l’afició pels concursos d’ocells cantadors -el pinsà, la cadernera, el verdum i el passerell- té una tradició de més de 170 anys. Avui, al Principat, els ocellaires estan organitzats en tres regions o comarques: Barcelona, Osona i El Bages-Bergadà. Totes tres juntes acullen 120 societats que cada any organitzen concursos i trobades.

L’ocell mes abundant i més cantador del país és el pinsà, que en un concurs pot arribar a fer 500 refilades o redoblades en deu minuts. Un exemplar de qualsevol de les quatre espècies acostuma a viure una dotzena d’anys, tot i que s’han donat casos d’exemplars que han arribat als setze. L’hàbitat natural dels pinsans són les rouredes, com les de la Riera Major, Puigcerdà o Ripoll. Les caderneres proliferen a les planes, mentre que els verdums i els passerells ho fan a la muntanya.
Fins no fa gaire, els mètodes tradicionals de captura eren la xarxa abatible i el plançó amb vesc. Els ocellaires en capturaven un nombre reduït, a finals d’agost i principis de setembre, que després ensinistraven per participar als concursos. Ara, amb la prohibició se senten acorralats i es defensen dient que no posen en perill la supervivència de cap espècie, ja que les captures són molt selectives.

L’afició ocellaire consisteix en la captura, en viu, de petites quantitats d’ocells mascles per gaudir-ne del cant i per participar als concursos. Les femelles o les cries petites no es cacen mai. Un conegut meu ocellaire diu que ells no maten cap ocell, ja que això va en contra els seus principis, ni tampoc se’ls mengen ni maltracten, com asseguren els conservacionistes. I explica que gairebé tots els ocells que es cacen es tornen a alliberar als pocs mesos, ja que no reuneixen prou destresa pel cant, que ve a ser el crit de festeig per seduir les femelles de la seva espècie quan es troben en èpoc

Els ocellaires aquests dies reivindiquen que s’aixequi la prohibició de capturar ocells amb vesc. Estan molt empipats amb els dirigents polítics i l’administració, “per la seva falta de sensibilitat envers aquesta afició centenària”, segons diuen en una nota. I reclamen que es torni a regular la captura en viu de petites quantitats d’ocells fringíl·lids, per a la seva futura participació en els concursos de cant.

A Catalunya, l’afició pels concursos d’ocells cantadors -el pinsà, la cadernera, el verdum i el passerell- té una tradició de més de 170 anys. Avui, al Principat, els ocellaires estan organitzats en tres regions o comarques: Barcelona, Osona i El Bages-Bergadà. Totes tres juntes acullen 120 societats que cada any organitzen concursos i trobades.

L’ocell mes abundant i més cantador del país és el pinsà, que en un concurs pot arribar a fer 500 refilades o redoblades en deu minuts. Un exemplar de qualsevol de les quatre espècies acostuma a viure una dotzena d’anys, tot i que s’han donat casos d’exemplars que han arribat als setze. L’hàbitat natural dels pinsans són les rouredes, com les de la Riera Major, Puigcerdà o Ripoll. Les caderneres proliferen a les planes, mentre que els verdums i els passerells ho fan a la muntanya.
Fins no fa gaire, els mètodes tradicionals de captura eren la xarxa abatible i el plançó amb vesc. Els ocellaires en capturaven un nombre reduït, a finals d’agost i principis de setembre, que després ensinistraven per participar als concursos. Ara, amb la prohibició se senten acorralats i es defensen dient que no posen en perill la supervivència de cap espècie, ja que les captures són molt selectives.

L’afició ocellaire consisteix en la captura, en viu, de petites quantitats d’ocells mascles per gaudir-ne del cant i per participar als concursos. Les femelles o les cries petites no es cacen mai. Un conegut meu ocellaire diu que ells no maten cap ocell, ja que això va en contra els seus principis, ni tampoc se’ls mengen ni maltracten, com asseguren els conservacionistes. I explica que gairebé tots els ocells que es cacen es tornen a alliberar als pocs mesos, ja que no reuneixen prou destresa pel cant, que ve a ser el crit de festeig per seduir les femelles de la seva espècie quan es troben en època de zel.

El vesc, també conegut com el “parany” és un mètode de cacera massiu i no selectiu, que utilitza substàncies adhesives il·legals (una mena de cola molt adhesiva). Segons els detractors d’aquesta afició, cada any el vesc causa la mort de centenars de milers d’aus protegides. El parany s’instal·la en un arbre que destaqui dels altres, convenientment podat. En el seu interior s’hi instal·la un entramat de varetes impregnades amb goma d’enganxar. Els ocells són atrets per aquests arbres mitjançant reclams vius o electrònics, fins que la goma s’adhereix a les seves plomes i queden atrapats, sense poder aixecar el vol. Els detractors dels ocellaires argumenten que, a banda de caçar ocells cantaires, mitjançant aquest sistema també s’atrapen aus protegides com el tord, el tallarol de casquet, el pit-roig, la mosquitera comuna, la cua-roja, el tallarol capnegre, el carboner comú, el mussol europeu, el mussol petit, el xot europeu o l‘òliba comuna.

L’afició de tenir animals a casa ve de temps immemorials. Més enllà dels ocellaires, molts ciutadans tenim o hem tingut animals en captivitat. Jo mateix, de petit, tenia un periquito a casa –en Rito- que volava en llibertat per tota l’estança, xerrava pels descosits i era molt intel·ligent. Més tard, durant gairebé trenta anys, vaig conviure amb una llora gris amb la cua vermella, un yako guineà que es deia Ramallets. Sempre vaig tenir la temptació d’engegar-lo i deixar-lo en llibertat. Però aleshores pensava que si ho feia, el pobre animaló –preparat genèticament per viure a la selva- no podria sobreviure a Vic, una ciutat que té uns hiverns amb unes temperatures que habitualment ronden els zero graus. Sense comptar amb la voracitat de les gavines que van venir a través del Ter fa trenta anys i que maten tota mena d’ocells més petits que elles.

No m’agradaria criminalitzar els ocellaires. Comprenc que es deleixin amb el cant dels ocells engabiats. Però potser seria millor que anessin al bosc sempre que volguessin escoltar un concert de cant silvestre.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

Sant Josep Manyanet i la devoció a la Sagrada Família

Sant Josep Manyanet (1833 – 1901) (1) és un dels sants catalans de darrera fornada; va ser canonitzat el 16 de maig de 2004 per Joan Pau II que, justament vint anys abans, l’havia fet beat. Va ser un gran devot de la Sagrada Família i entre les diverses i importants obres desenvolupades en promoció d’aquesta advocació cal esmentar la seva acció inspiradora del temple expiatori iniciat per l’arquitecte Antoni Gaudí, així com la fundació, el 1899, de la revista “La Sagrada Família” des d’on va propagar la seva devoció; cal no oblidar la fundació de la Congregació dels Fills de la Sagrada Família Jesús, Maria i Josep, el 1870-71, i uns anys després la de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret.

Origen de les capelletes de visita domiciliària de la Sagrada Família
La Congregació dels Fills de la Sagrada Família Jesús, Maria i Josep va ser la impulsora de l’existència de les capelletes de la Visita Domiciliària de la Sagrada Família. La idea na havia estat original, ja que sembla que va venir de Bilbao, però des de 1907 existeixen tal com es coneixen a l’actualitat. Aquesta iniciativa compartia objectius amb l’Associació de la Sagrada Família que el Papa Lleó XIII havia fundat el 1892 tot unificant d’altres moviments inspirats en la família de Jesús. Aquesta finalitat era la de procurar l’honor, la imitació i el culte de la Sagrada Família i configurar, mitjançant una forma de consagració, les famílies al model de la Sagrada Família de Natzaret.
Dins d’aquest context, per tant, i volent aportar una presència de la Sagrada Família a les llars modestes –que seguia el criteri de Lleó XIII, que considerava la possibilitat que la imatge de la Sagrada Família, en forma de quadre, reunís al seu davant els diversos membres de la comunitat familiar per fer les pregàries-, la congregació fundada per Sant Josep Manyanet va impulsar l’existència de les capelletes. Creien que un quadre, com element pictòric, podia fer-se tant habitual que, fins i tot, esdevindria invisible en la decoració de la casa; en canvi, com va dir el pare Josep Maria Blanquet, vicari general, “per reviure la presència de la Sagrada Família” era més propi la visita mensual de la seva imatge ja que “d’alguna manera, quan una família acull una capelleta, entra en comunió amb les altres famílies”; posteriorment, “i com a un grau més d’enfortiment de la presència de la Sagrada Família –seguia dient el pare Blanquet-, va sorgir la solidaritat entre zeladores i d’altres membres dels diversos circuits o cors –que havien d’estar formats per una trentena de famílies per complir amb el cercle mensual de la presència diària a cada casa- que es trobaven per a cosir o fer accions d’ajuda per a les famílies més pobres”.

La figura de la Sagrada Família
La Sagrada Família és la figura pietosa que reuneix el patriarca Sant Josep, la Verge Maria i el Nen Jesús i que ha servit a l’Església per exemplificar el model familiar per excel·lència.
Diversos, però més aviat escassos, són els moments en els quals els evangelis esmenten la família de Jesús al complert. El primer, és clar, es troba en el naixement amb la veneració dels pastors i dels Reis mags al nou nat i els dies posteriors en els quals acomplien la llei judaica de la circumcisió; el següent és el de la fugida a Egipte escapant del manament d’Herodes de fer-lo matar; posteriorment, ja de retorn a Natzaret, hi ha algunes escenes a la llar mentre pare i fill treballen d’ofici de fuster. Finalment, el que es prendria com a model escultòric més genèric per representar la Sagrada Família –especialment en les capelletes de visita domiciliària- coincideix en l’edat de dotze anys en què Jesús fa la visita anyal amb els seus pares a Jerusalem, allà –com comenta l’Evangeli segons Sant Lluc- l’infant Jesús s’hi va quedar sense permís dels seus pares. Aquests, després de buscar-lo en la caravana de viatgers, van decidir retornar a ciutat “I al cap de tres dies, el trobaren al temple, assegut enmig dels mestres, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes (2). És en aquets moment en què entrant a l’adolescència dóna els primers senyals evidents i en primera persona de ser el Messies davant d’aquells que, per edat i per bagatge havien de saber més que ell.
Aquest és el darrer moment en el qual apareixen els tres membres del nucli familiar en un sol context.
De Josep, sobre el qual Joan Soler i Amigó en descobreix la contradicció del fet que tot i ser el cap de família, pare “putatiu” de Jesús, no real, si pròpiament marit de la Verge Maria, és qui transmet la nissaga de David al seu fill (3). Tampoc s’esmenta, en cap moment, el succés de la seva mort.
La Verge Maria apareix amb més freqüència, sobretot en els moments finals i posteriors a la vida terrenal de Jesús. La seva figura ha impregnat de forma contundent la visió de la relació matriarcal amb el seu fill en la iconografia cristiana de tots els segles. Malgrat això, no va estar exempt de discussió el paper que se li havia d’atorgar i ha estat objecte de debat en diverses ocasions històriques –ja des dels concilis d’Efes (431) i de Calcedònia (451). En aquestes dues reunions, força tenses, es va discutir si Maria només podia portar el títol de mare de Crist (Christotókos) però no el de mare de Déu (Theotókos). Per a resoldre el conflicte, l’emperador Teodosi II va tancar el conflicte recolzant la qualitat de Theotókos de Maria (4). Des d’aleshores, la devoció a Maria ha abastat múltiples formes i advocacions, ja sigui sola o, generalment, acompanyada del seu fill Jesús.

Festa de la Sagrada Família
La celebració de la festa va ser iniciada als segles XVI i XVII però va rebre un gran impuls gràcies a la formació de l’Associació de la Sagrada Família, fundada el 1861. El folklorista Joan Amades exemplifica la Festa de la Sagrada Família, antigament celebrada el primer diumenge després de l’Epifania, dient que es figurava la fugida a Egipte. Aquest fet que relaten els evangelis no hauria pogut passar, a l’imaginari popular, abans de la visita dels Reis Mags, el 6 de gener, doncs no haurien pogut adorar-lo si s’haguessin anat amb anterioritat. Per això la celebració es va posposar fins més tard, tot i tenint en compte que l’Església oriental creu que el naixement de Jesús va ser, precisament, el 6 de gener. Més endavant, però, aquesta festa va ser regulada litúrgicament i va ser col·locada el diumenge que s’ubica dins la vuitada de Nadal.
Notes:
1 Podeu llegir la biografia de Sant Josep Manyanet al web de la Santa Seu del Vaticà.
2 Nou Testament: Lc, 2, 46 – 47
3 “Sagrat / Sagrada. Sagrada Família”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 660
4 Díez, F. Hombres, ritos y Dioses: introducción a la historia. Madrid : Trotta, 1995. pàg. 431
5 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 443

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

Nou article de Didac Amat Puigsech: “I llavors ho podrem tot!”.

L’ultima illa lliure.

“I llavors ho podrem tot”!

I ara, com qui no vol la cosa, aquells que ens portareu a la guerra el 2003 dient que havíem d’estendre la democràcia al món ens heu dit que ja n’hi ha prou. Que callem, agafem els trapaus i ens quedem a casa. Que s’ha acabat això de queixar-nos per no rés, de mostrar el rebuig al model socioeconòmic o de respondre als errors de la plutocràcia instal·lada. Aquí o ens acomodem o ens acomodareu vosaltres, que per algun motiu és, ha set i serà el millor dels sistemes del món. Justament ara, que com sempre, ens sobren motius per continuar essent combatius,  ens coleu l’avantprojecte de “Ley Orgánica de protección de la seguridad ciudadana”.
Just quan al rei feixista ja no el suporta ningú, quan la família real està tacada de corrupció, quan la infanta Cristina sembla intocable als ulls de la justícia, quan hem conegut el nom de Luís Barcenas, quan rescatem el sistema bancari, quan s’atura al món per assenyalar amb el dit a Rodrigo Rato, quan el 20% de la societat està per sota el llindar de la pobresa, quan es desnona a gent, quan sabem que més que cançons al Palau de la Música el que es tocava de debò eren calers i factures falses, quan l’extrema dreta avança per Europa, quan el consum és l’eix de la societat… Ara, ens voleu fer creure que no tenim motius per seguir?
Es màxima universal de tot moviment de l’esquerra transformadora que les lleis injustes no han de ser obeïdes si no et vols convertir en una part del problema. No acatem doncs, una llei que ens prohibeix mostrar el rebuig els símbols d’un estat que prohibeix votar als seus ciutadans o que està representat per un home la legitimitat del qual està escrita en el seu ADN. No podem acatar una llei que ens impedeix manifestar-nos davant d’un congrés responsable de crims contra la humanitat com l’assassinat en massa i injustificat de civils a la Guerra d’Irak. No acatem una llei que entre altres coses tipifica com a falta greu oposar-se a actes com els realitzats per la redacció de canal 9 o la resistència pacífica del 15M a plaça Catalunya.

Qui sap si, en el cas que els governants d’avui haguéssiu llegit els versos que al 83 dedicava Estellés a Jackeline, us ho haguéssiu agafat com una amenaça o com un consell. Perquè, amics meus, com digué fa anys el poeta de Burjassot, hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot. I qui sap si el dia ja s’acosta.

Didac Amat Puigsech


Publicat dins de General | Envia el comentari

Entrevista a Wilfredo Espina.

WIFREDO ESPINA I CLAVERAS (Vic, 1930). Jubilat, blogger i tuitaire. És
ex-director del Centre d’Investigació de Comunicació (1987-1997), advocat,
analista polític i, sobretot, periodista.
“La política ho
controlava tot, fi ns i tot,
la veritat”

Definit, ja fa temps, per José Carlos Clemente com “l’enfant terrible del periodisme català”, després i ara, amb 83 anys Wifredo Espina ha sabut adaptar-se no només als canvis i a l’evolució de la premsa, sinó al pas d’una societat amb quasi una única via d’informació, l’oficial del règim franquista, a un període històric com l’actual, on el volum d’informació ens sobrepassa. Sent un usuari molt actiu a Twitter, eina que considera “que té molt de periodisme”, segueix esgotant totes les formes de periodisme que té a l’abast, sense deixar el profund esperit crític que sempre l’ha caracteritzat.
Nascut a Vic l’any 1930 ha estat testimoni de la dictadura franquista, la transició i la democràcia. Va llicenciar-se en Dret, estudi que li va servir per a molt, sobretot “per a adquirir precisió a l’hora d’escriure”.
Va treballar uns anys com a advocat i onze com a professor a la Universitat de Barcelona, mentre paral•lelament publicava articles als setmanaris Assona, Revista, Destino i CEAM, que va dirigir. Convençut però que vivia el moment amb massa idealisme, va decidir abandonar l’advocacia. “Vaig
començar com a advocat i aquell món em va decebre”, explica.
I sense dubtar, tot i que Espanya visqués la màxima expressió del règim franquista amb les difi cultats que això suposava pel món periodístic, va optar per dedicar-se plenament al que considerava, i segueix
considerant, la seva vocació: el periodisme.  “Vaig comprendre que s’havien de canvia les coses des d’un altre front i aquest front era el periodisme”. Sent molt petit encara per saber què passava durant la II República sí que és capaç de recordar la Guerra Civil, però sobretot el franquisme i la transició, períodes en què principalment va centrar-se la seva activitat professional.
Testimoni de com s’havia de buscar la vida el periodista per a poder informar, per a Wifredo Espina la dictadura, amb la qual sempre va ser molt crític, va ser com “una vacuna”. Defi nint-se com a rebel itel·lectual per naturalesa, explica que la dictadura no va fer més que augmentar-li el seu esperit crític, “lògicament amb els condicionants de l’època”. A més, recorda alguns dels problemes que va tenir. “Una vegada em van retornar un article-editoral del diari, complint una consigna oficial, amb aquesta
nota en vermell: no publicable por falta de entusiasmo”.
La professió de periodista consisteix , en gran part, en caminar per un fi l molt prim entre la política i el deure d’informar de forma veraç, honesta i neutral. El franquisme va suposar la ruptura d’aquest fi . La
política ho controlava tot, fi ns i tot la veritat. Els periodistes polítics, tal com explica Espina, no explicaven la veritat i, ni de lluny, podien ser honestos. Simplement es convertien en un engranatge  més del sistema de propaganda.
D’aquesta manera Wifredo Espina recorda el periodisme predominant durant l’època franquista com a “condicionat i molt de funcionari si no t’atrevies a jugar-te  el “pellejo”. De fet, segons explica era molt
difícil parlar de bon periodisme buscant-lo en el polític, ja que òbviament només hi havia una  informació, l’ofi cial.
No obstant, tot i que durant la primera etapa de la dictadura la censura fos molt fèrria, alguns, com ell mateix, van saber trobar la forma de publicar crítiques i fugir de puedo silenciar” l’establert, tot i les difi cultats. “Vaig rebre molts pals. Sortejar la censura no era fàcil. Es tractava de buscar les escletxes i
contradiccions del sistema per col•lar-te per elles”, explica. Espina començava els articles-consigna amb la tesis literal de la consigna a narrar, però al llarg de l’article anava desgranant els peròs i matisacions a aquella consigna fi ns que al final insinuava quasi el contrari. “Era una forma de treure tota la meva rebel•lió interior”. Ara bé, és clar en afi rmar que no tot era política i que hi havia possibilitats de fer periodisme més enllà, “i un bon periodisme, sobretot literari”.
A mesura que avançava la dictadura i s’entrava a la dècada dels 60, les oportunitats van començar a aparèixer. L’obertura cap a l’exterior començava a ser una realitat i la flexibilitat, tot i que molt  reduïda, una possibilitat. Per a Wifredo Espina van ser uns grans anys. L’any 1961 va entrar a treballar a El Correo Catalán, on va tenir l’oportunitat de publicar la columna “Cada cual con su opinión”. Aquesta va convertir-se en un espai molt seu que va servir-li per crear el seu propi estil periodístic, però que sobretot li va permetre ser molt crític amb quasi tot i exercir gran influència en els últims anys que quedaven de dictadura. “Vaig tenir la sort de tenir un director com Andreu Roselló que em va expressar-me molt lliurement. Mai em va canviar res. Quan alguna cosa no li agradava o creia que crearia problemes, ens asseiem a discutir-ho, però pel seu compte mai va tocar una paraula”.
Per a Espina, l’estil crític servia per a què el diari es vengués bé, per la qual cosa, els propietaris del diari eren força permissius amb ell. Recorda que, fins i tot, “algunes vegades havia de tornar a casa escoltat perquè vaig rebre amenaces principalment de la gent de Fuerza Nueva. Fins i tot amenaces de mort. De totes formes mai va passar res greu”. A més, la seva columna havia provocat que més d’un ministre sortís de casa amb mal regust de boca després d’haver-lo llegit ja a bon matí.
L’any 1966 s’aprovava la Llei de Premsa de Fraga Iribarne. Per a Espina va suposar poder fer amb més valentia i claredat la crítica a moltes coses del règim i sobretot “va ser un cert alliberament en aquell moment, però no massa. Ara quasi fa riure”. A més, de fet, és Fraga qui ha marcat un dels episodis més impactants de la seva trajectòria. “Em va trucar una tarda per a què a les 10 del dia següent anés al seu despatx”. Espina havia publicat un article sota el titular “Se’n va anar”, amb doble intenció. Salomé  tenia una cançó  que s’anomenava precisament així, que després va traduir i cantar en castellà. A
ell no li va agradar i per això va publicar l’article. “Fraga em va rebre de peu, sense donar-me la mà i sense mirar-me. El primer que va dir-me va ser: Wifredo, yo le puedo silenciar. Aquest va ser un dels meus primers xocs amb el poder”. Abans havia estat expulsat de la direcciód el diari Ausona, per no publicar les consignes oficials. A més, li va confessar que l’assumpte havia aparegut al Consell de Ministres del dia anterior i que a conseqüència li havia dit al director de El Correo en un dinar que s’havia  de “desespinitzar” el diari. “De totes formes la meva relació amb Fraga va passar per diferents fases al llarg del temps”.
L’any 1968 el diari El Pueblo el va escollir periodista espanyol de l’any. “Tinc aquesta satisfacció. La meva columna a El Correo era reproduida per molts diaris espanyols de l’època, precisament perquè els
servia per a treure’s de sobre aquella feina incòmode de criticar el règim”.
Amb la mort de Franco l’any 1975 la Transició estava a volta de cantonada. No només va canviar per complet el panorama polític, sinó que el periodisme va experimentar un canvi radical. “La Transició
va ser una gran època pel periodisme. Molts noms de primera fi la es van forjar en aquells anys. El govern estava de retirada, lentament, del seu ferri control de la premsa”, recorda amb il•lusió Espina. I a més, al principi els empresaris de premsa no s’atrevien massa a marcar els seus professionals. Per això recorda la Transició “com una gran oportunitat, sobretot si eres agosarat. Va ser una espècie d’edat d’or”. No obstant, també va ser una època d’inestabilitat política on aturar el procés democràtic que a què tants anys havia costat arribar estava en constant perill. Per això, molts periodistes i mitjans sobreposaven el valor democràtic a altres valors, com la neutralitat i l’objectivitat o, fi ns i tot, el propi de la informació. Espina, contràriament, confessa que “l’honestedat, la sinceritat, l’objectivitat (en el possible) i el guardar distàncies amb els interessos, són valors fonamentals en la professió. I per això la vocació és absolutament necessària”. El diari per a què treballava però, va passar a ser una expressió del contrari. Quan Jordi Pujol va catapultar-se com a polític va passar a controlar-lo, expressió que reforça el vincle que s’estableix entre periodisme i política. D’aquesta forma El Correo Catalán perdia independència i vendes, i a mitjans de 1979 els accionistes l’haguessin venut al partit polític que hagués fet falta. No obstant, aquesta relació periodisme-política no ve de la Transició.
Espina creu que “d’alguna manera sempre han anat relacionats, tot i que la infl uència política sobre el
periodisme ha vingut marcada per les èpoques, a vegades més limitada i a vegades no tant”. En períodes
com la dictadura el monopoli polític controlava el periodístic, però, com explica Espina “actualment
també hi ha un excessiu contuberni entre periodisme i política”.
Aquesta creença que en l’actualitat hi ha una relació massa estreta entre periodisme i política és la
fotografi a d’un món de mitjans que aparentment ha canviat en forma i no se sap, encara, si també en contingut.
El periodisme no està en el seu millor moment i la crisi ha fet que es plantegi quin és el seu futur i

quin model ha de seguir. La credibilitat es posiciona com un dels grans problemes, a partir del moment en què deixa d’associar-se el periodisme amb la independència i l’objectivitat i es vincula a un discurs a
favor de certs interessos. Durant la dictadura se sabia què podia esperar-se dels mitjans, però ara, amb la llibertat d’expressió necessària pel periodisme, segueixen existint publicacions que d’alguna manera
recorden a la propaganda política d’aquells anys. Ara bé, Wifredo Espina coneix i recomana una via
per desvincular els continguts del control polític. “És molt difícil, però es podia i es pot aconseguir força si un s’ho proposa i no es deixa portar pel que diu tothom, pel que es porta, per quedar bé.. Si es desmarca d’infl uències, ambicions i interessos… Un periodista ha de ser independent, fins i tot de si mateix”.
El Correo Catalán va acabar desapareixent l’any 1985, però la trajectòria de Wifredo Espina no va
aturar-se. El 1986 va dirigir el programa de debat “Diàleg” de TVE i va col•laborar com a articulista
a La Vanguardia, ABC, Ya, La Razón i El Mundo.
El 1987 va fundar el centre d’Investigació de la Comunicació, que va dirigir fi ns a 1997. Com a directiu
de l’Associació de la Premsa va promoure i redactar una proposta sobre la clàusula de consciència i secret professional que va ser introduïda a la Constitució, a més de col•laborar amb revistes com Deestin o Telos  e Imcom. El 2004 va publicar el llibre “Converses amb Wifredo Espina”, al 2005 “Centre d’Investigació de la Comunicació. Una institució catalana oberta al món”, “Democràcia Inacabada” l’any 2010, “Premsa i Polítca” i “Crítica de la política impura” el 2012 i “Globus punxats” el 2013, entre d’altres obres. Tot i estar jubilat no ha abandonat el món del periodisme, que segueix de molt a prop. Té clar que un periodista no ha de prendre partit, de la mateixa forma que tampoc ho han de fer els mitjans, tot i que entén que en algunes ocasions es recolzi una causa fonamental per a la societat. Fidel a l’idea que un periodista pot expressar el seu punt de vista i opinió sense desfi gurar els fets, valora l’evolució que ha sofert el periodisme com a “positiva en tecnologia, no tan en el fons”. Critica, a més, la nova modalitat de periodista “tot terreny” qui, al seu parer, “acostuma a caure en la superfi cialitat”. En defi nitiva, per a Wifredo Espina l’ideal seria que el periodisme el confi guressin professionals amb diverses titulacions universitàries i amb molta pràctica en un mitjà. I a més, que el periodisme fos, d’una vegada, considerat  “abans de tot una vocació que es completa amb una
bona formació”, ja que a ell no li agrada dir-ne ofi ci.  En defi nitiva per a Wifredo Espina, tot i haver
passat una dictadura, una transició i ara estar vivint una democràcia “consolidada”, les coses no han canviat tant. Durant el franquisme la informació estava subordinada als interessos del règim, a la Transició a no perjudicar el procés democràtic, i ara sembla estar lligada al millor postor.
La llibertat tan anhelada ha servit a molts per posarse al servei d’un partit i d’uns interessos concrets,
cosa que mai havia passat de forma tan descarada o encoberta. Aquesta visió sense cap dubte fa plantejar una pregunta per a la qual no hi ha resposta concreta. Després de tant de temps, ha canviat realment alguna cosa?.
– Página diseñada por Santi Folch (info@maquetador-online.net). Licencia Creative Commons Atribution 3.0: uso libre pero se solicita citar al autor o vincular a la página de descarga: maquetador-online.net -
Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

La bicicleta un gran invent.

La bicicleta es un mitja de transport importantíssim ja que no consumeix combustibles fòssils, no contamina, manteniment fàcil i barat i a mes l’esser humà fa exercici físic. La bicicleta es un vehicle amb molt de futur. Seguidament explicarem l’historia dels seus inicis.

El primer  velocípede anomenat cavall de roda l’inventa a Paris el compta de Sivrac l’any 1.790. Abans un metge anomenat Richard va construir l’any 1.643 un vehicle de quatre rodes mogut amb pedals, però realment la primera bicicleta era de fusta i no tenia pedals, es propulsava cap endavant amb la força dels peus cap el terra. L’any 1.839 un obre francès Pierre Michaux posar dos pedals a la roda del davant, l’invent de Michaux s’anomena bicicle, mes endavant l’aparell anava evolucionant, l’objectiu era que amb menys força física humana la maquina avances mes ràpidament i així es posar la roda del davant molt gran i la de darrera mes petita, però la inestabilitat degut a la gran alçada de la roda davantera  fou la causa que no s’utilitzés  per a desplaçaments si no tan sols per divertiment.

L’any 1.885 es crea la bicicleta anomenada de seguretat, ja amb una gran semblança a l’actual. La roda davantera ja es quasi igual a la del darrera i s’instal·la la cadena que dona una mes gran propulsió a l’aparell i s’hi afegeixen els frens donant una millor seguretat el vehicle. Poc després per tal aconseguir major comoditat es creant els pneumàtics  on per el seu interior circula una mica d’aire. Aquesta bicicleta ràpidament es va estendrà pel mon industrialitzat. En aquells temps el seu preu podia ser tres vegades mes que el sou d’un treballador i ja el principi de l’any 1.900 el preu  baixar a l’equivalent d’un sou.

L’any 1.889 va néixer oficialment el ciclisme de competició, la carrera tenia un recorregut de 1.200 metres i tan sols i participaren set ciclistes.

L’any 1.860 un alemany paraplègic va inventar el tricicle. En algunes zones d’Àfrica i Asia els han preparat i dissenyat per el transport públic o de mercaderies.

També l’anomenat tàndem paraula originaria del llatí que significa una cosa darrera l’altre que compleix el mateix en un sol mecanisme, aquest es un vehicle original i interesant.

L’any 1.979 Tom Ritchey crea la bicicleta de muntanya o BTT.

L’anomenada bicicleta domestica es un dels mitjans de transport utilitzats per mes de 800 milions de persones arreu del mon.

Les bicicletes han anat evolucionant per adaptar-les a persones amb discapacitats especials.

També modalitats com el trialsín, cicloturisme, bicicletes plegables, bicicletes elèctriques entre altres. Com podem constatar la bicicleta es un invent i un vehicle amb molt de futur.

Quant observeu una bicicleta blanca en forma de monument, aquesta representa un homenatge a els ciclistes morts per accident , també significa una senyal de protesta a tota la societat per demanar respecta a els ciclistes.

Gracies a la ciència les bicicletes ban evolucionant amb materials cada vegada mes lleugers i forts.

Actualment tan a Espanya com a el conjunt de la Comunitat Europea s’estan venen mes bicicletes que cotxes.

La bicicleta un gran vehicle de futur.

Pere Tremolosa    i  Marta Escalè.

Publicat dins de Ciència | Envia el comentari

Sant Andreu: un apòstol molt venerat a Catalunya (30 de novembre)

Sant Andreu és un dels apòstols amb més devoció a Catalunya. Aureli Capmany intenta explicar aquest fet i intenta donar-ne raó sense trobar-la. Esmenta, però, que “tenim per cert que de molt antic se li ha tributat extraordinària veneració i el tenen per patró i titular de llurs parròquies, encloses generalment en la Catalunya Vella, cosa que demostra que fou ben primerenc el culte que se li dedicà, comptant-hi Barcelona, que l’escollí per patró de l’honorable Consell de Cent, com també el poble establert en el territori ciutadà anomenat de Palomar… (1)”. En referència a aquest patronatge del Consell de Cent apuntat per Capmany, Joan Amades en diu que “per efecte d’un privilegi atorgat l’any 1274 pel rei en Jaume I, avui [diada de sant Andreu] tenia lloc l’elecció dels consellers o jurats que havien de regir la ciutat i que havien d’integrar l’anomenat Savi Consell de Cent (2)”. Fet que va perdurar fins al Decret de Nova Planta dictat per Felip V.
Assenyalat com un dels primers apòstols de Jesús i germà de Pere, Andreu és un personatge del santoral de gran relleu en molts països. És patró de Rússia, Romania i Escòcia. La Viquipèdia (3) explica que segons la tradició “va ser crucificat en una creu en forma de “X” (crux decussata), sense claus sinó amarrat, on va estar predicant dos dies” i comenta que “les seves restes es trobaven a Patres, des d’on van ser traslladades a Constantinoble”. Posteriorment, segons aquesta mateixa font “els croats van prendre Constantinoble al segle XIII; poc després, les relíquies van ser robades i traslladades a diversos llocs, entre ells la catedral d’Amalfi, a Itàlia, o a la població de Saint Andrew a Escòcia. El seu cap va ser traslladat a Roma el 1462 i va ser col·locat a la Basílica de Sant Pere. El papa Pau VI, com a gest ecumènic, el va retornar a l’Església Ortodoxa el 1964”.
La seva festa és marcada al calendari per ser el dia que tanca el mes de desembre. Així, el refranyer català és indicat per dues dates assenyalades: “Tots Sants és el primer i sant Andreu el darrer”. Així mateix, la seva diada també és considerada una de les primeres de l’hivern i el refranyer també ha recollit: “Per Sant Andreu, o pluja o neu, o fred molt greu”.

Notes:

1 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. Barcelona : Editorial Laia, vol. 2, p. 94
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol 5, p. 736
3 “Sant Andreu” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 28 de novembre de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Andreu_ap%C3%B2stol

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

Construir la concòrdia

Si en lloc de malgastar tant temps i tanta energia a alimentar l’enfrontament entre Catalunya i Espanya, els qui ho fan, uns i altres, es decidissin a aplicar aquest temps i aquesta energia a la construcció de la concòrdia, el panorama canviaria. El panorama present i el futur. I hi hauria menys rencúnia a les conciències i més benestar social.

N’hi ha que –i són molts, massa– s’han entestat a fer reviure vells calius d’odi en els esperits ciutadans, amb records reals o manipulats i sovint amb més interessos partidistas, i fins i tot personals, que amb sentiments nobles i de servei a la col·lectivitat. El rencor, que rosega cors, s’apodera d’ells més que la generositat, que sol ser més fecunda si hi ha bona voluntat per les dues parts, cosa que no és pas evident.

I així s’ha arribat a un clímax d’alta tensió política i social que n’hi ha que volen veure com l’oportunitat d’un trencament alliberador, en el camí cap a una arcàdia feliç, i que uns altres presenten com una topada devastadora per a tothom. El somieig mesiànic d’uns líders de tres i no res pot ser tan nefasta com la miopia d’uns governants que no saben veure, o no volen veure, els nous signes dels temps.

Lamentablement, en l’actualitat s’imposen els discursos de la por. No un, sinó dos, com denunciava recentment, amb claredat i valentia, Raimon Obiols (Matins de TV3), una de les ments actuals més lúcides del socialisme català: El discurs de la por espanyola a l’anomenat  desafiament català, que es tradueix en un renovat discurs centralista entestat a infondre temence anunciant totes les catàstrofes hagudes i per haver als partidaris de decidir separar-se de l’Estat comú actual, i el discurs de la por practicat des del sobiranisme assegurant fins i tot la desaparició de Catalunya, si aquest país continua en l’actual situació de “submissió i degradació” de la seva identitat. Obiols, amb una visió més desapassionada de la història i del futur, no comparteix aquests discursos.

Com ha recordat fa poc el pensador i escriptor català Lluís Racionero (en La Vangardia), Francesc Cambó, que era un catalanista molt intel·lligent, va trobar un títol molt inspirat per al seu assaig polític: Per la concòrdia. «Ha passat gairebé un segle –diu Racionero– i estem en la discòrdia, que és la desavinença dels cors.» «I és que el  nacionalisme català i l’espanyol –acaba– són una qüestio cordial, un conflicte d’emocions, com tots els nacionalismes.».Precisament ara, des de l’entorn sobiraniste, surten veus demanant “la renúncia del nacionalisme” (Barbeta, La Vanguardia) per part dels partidaris del secessionsime, ja que aquell concepte està mal vist arreu, per les seves males connotacions. “El catalanisme polític .escriu Jordi Barbeta- va cometre  un error inmens asumint en seva  “jerga” el oxímoron “nacionalisme catalá”. Segurament té raó, pero no es molt coherente amb la historia recent i potser massa tard per rectificar.

Encara que això del “conflicte d’emocions” sigui molt rellevant, no es pot passar per alt el fort component econòmic, més allà de la identitat cultural, en l’enfrontament de nacionalismes. Haver sabut explotar això (Espanya ens roba) ha estat un dels elements clau de l’expansió del sobiranisme català. És el que es ve anomenant “nacionalisme de cartera” (Josep Cuní). Aquesta suma ha estat decisiva per a la movilització popular i en el decantament de l’opinió pública.

Però el camí de la topada segurament no portarà enlloc positiu. Al final no es produirà –més enllà del gran  rebombori politico-mediàtic–, ja que el carácter català no està per aquestes aventures, a l’hora de la veritat, com ja es va veient ara en les sovintejades discrepàncies internes, ni és imaginable, atès l’enorme desequilibri de forces –legítimes, legals i d’imposició– entre les dues parts. A més, sempre ha passat que Catalunya hi ha sortit perdent, com en el tristament famós 1714 (que absurdamente es vol conmemorar de manera oficial, sota la direcció de dos humoristes, com diu G.Moran)), i cal aprendre de la història per a no repetir errors.

No és bon camí, president Artur Mas, continuar animant desafiaments i enfrontaments. Vostè amb això  no serà cap heroi de la pàtria., perquè a més de no governar com mereixen els qui el van votar i tots els ciutadans, ha contribuit a crear un ambient –a dins i a fora– de discòrdia que tan sols pot portar a patiments i a desenganys. Parla de diàleg i porta el país a això que denomina “topada de trens”. En el fons sap, encara que ho tapi o ho dissimuli amb una hàbil retòrica, que la realitat li imposarà provar uns altres camins, i llavors quedarà definitivamente desprestigiat davant dels seus votants i de la ciutadania. Practiqui el diàleg i la negociació de què tant parla. Torni a provar de fer, amb més vigor i ambició, allò que va fer el president Pujol: aconseguir l’entesa i la col·laboració i saber treure profit de les negociacions. I a tenir un  pes decisicu  en la governació de l’Estat, enlloc de tancarse en la “pàtria petita”. És a dir, torni al catalanisme de la millor història de Catalunya.

En lloc de caure en el parany de les provocacións centralistes i d’animar a la discòrdia permanent, cal construir la “concòrdia” que propugnava l’insigne polític català Francesc Cambó.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Nou article de Didac Amat i Puigsech: Carta de un catalán a la Universidad de los Andes (Colombia)

En Miguel, un amic colombià de la Universitat de los Andes que va fer Erasmus a Barcelona, em va dir que havien rebut un article força tergiversador sobre el cas català al diari de la seva universitat. Conscient de la mentida em va dir si podria escriure una resposta explicant la realitat del país, que serà publicada en l’edició del mes vinent del mateix diari universitari colombià. Aquí el teniu:

Queridos compañeros de la Universidad de los Andes, Hoy, tras llegarme la noticia que se iba a publicar un artículo sobre mi país en su diario, escribo estas líneas a unos lejanos 8.000 kilómetros de donde van a ser leídas. No es de extrañar puesto que, ahora más que nunca, la causa que defiende la sociedad civil de mi tierra se ha internacionalizado hasta límites que los más optimistas catalanes no habríamos soñado hace apenas 6 o 7 años.        Sin embargo, Cataluña no dispone al día de hoy de mecanismos de internalización e influencia institucional tan grandes como los de el Estado español, es por ello que somos los propios ciudadanos los que nos vemos obligados a desmentir las continuas tergiversaciones acerca de nuestro proceso y a contribuir a la consolidación de nuestros argumentos, ya sea dentro como fuera de nuestras fronteras.            De este modo, cuando un amigo colombiano contactó conmigo y me dio la posibilidad de contaros la real situación que estamos viviendo en mi país, no dude ni un segundo y organicé enseguida las ideas que hicieron que el año pasado 1 millón y medio de personas salieran por las calles de Barcelona a pedir la secesión.En el año 1714, tras una cruenta guerra en la que participaron las principales potencias europeas, los catalanes fuimos derrotados por los ejércitos de Castilla y nuestras libertades, Constituciones, costumbres y lengua fueron prohibidas. El problema no fue dicha imposición por derrota bélica, pues era lo más habitual por aquel entonces, nuestra verdadera tragedia fue no poder volver a recuperarlas nunca jamás, y me gustaría aclarar algo, lo intentamos. Les prometo que lo intentamos.Pese a lo que se dice de nosotros en el artículo anterior, a lo largo de los siglos XIX y XX, catalanes de distintas ideologías y corrientes de pensamiento, ya intentaron buscar un encaje singular dentro de los diferentes órdenes constitucionales españoles, solicitando más capacidad de autogobierno y decisión propia. ¡Menudo error! Nuestras democráticas peticiones federalistas nunca fueron escuchadas por los distintos gobiernos monárquicos, liberales, republicanos, fascistas o socialdemócratas asentados en Madrid. Ni encajábamos ni encajamos, somos distintos. Para que vean un ejemplo gráfico, en 1892 políticos y personalidades de mi país se reunieron en una pequeña ciudad del interior y elaboraron un documento conocido como las “Bases de Manresa” en el que se pedía un grado de autonomía mayor al que hoy en día nos es reconocido. 120 años después continuamos siendo olvidados.No obstante la bondad de recordar los errores del pasado, hay dos hechos relevantes de la historia reciente que han trastornado la sociedad catalana y han provocado que se organizará para luchar pacíficamente por sus derechos inherentes como nación del siglo XXI. En primer lugar, el año 2010 el Tribunal Constitucional liquidó partes sustanciales de el Estatuto de Autonomía de Catalunya1 refrendado y aprobado por el pueblo catalán.Ante esta ofensiva directa a la voz de la nación por parte de un Estado español que jamás ha tolerado las discrepancias, 1 millón de personas nos manifestamos por el centro de Barcelona el 10 de Julio de 2010 poniendo de relieve que la relación Catalano-Española estaba ya rota. No había marcha atrás.El segundo factor hace referencia a la solidaridad interterritorial española en relación al déficit fiscal de mi país. Cataluña ha aportado anualmente al estado, los últimos 30 años, el 8% de su PIB, o lo que es lo mismo, cada catalán aporta 2.251€ que no le serán devueltos. 16.000.000.000 de euros2 son producidos en Cataluña y gastados públicamente en otros territorios de España. Comprenderán que en una situación de crisis económica, con un 20% de nuestra sociedad viviendo bajo el umbral de la pobreza, nos neguemos a instaurar recortes en la Sanidad y Educación públicas cuando estos podrían evitarse con la gestión del PIB que hemos generado pero nos ha sido espoliado. Sin embargo, el gobierno español declinó todas nuestras propuestas de reforma y el pueblo, cansado de los esfuerzos económicos y políticos de entendimiento, ha entendido que nuestra voluntad de autogobierno no es compatible con una casta política Española que heredó vicios centralizadores propios de las cortes francesas del siglo XIX.El pasado 11 de septiembre, 1 millón ochocientas mil personas participamos de una cadena humana que unió el país de Norte a Sur pidiendo al mundo gritos de Independencia, oponiéndonos como sociedad a un gobierno español que, contrario a los principios internacionales y democráticos referentes a esta materia, no está dispuesto a aceptar una consulta de autodeterminación del pueblo catalán.Un último esfuerzo, queridos amigos:¿Dónde ve nuestra querida articulista una sola acción de cooperación del Estado español? Yo solo observo amenazas y alegaciones a una Constitución hecha un año después de la dictadura fascista redactada por los propios golpistas.¿Se imaginan que 13 millones de colombianos se cogiesen de las manos para unir el Parque Nacional Macuira con la amazónica ciudad de Tabatinga,  solo para reclamar pacíficamente más democracia?¿Y se imaginan que ante esto el Presidente Santos tan siquiera les escuchara mientras dice que es necesario el dialogo?¿Podrían imaginarse, y disculpen tantos esfuerzos, que entretanto, 30.000 millones de pesos colombianos desaparecieran del país a favor de otras regiones del mundo?¿Qué es lo que hace pensar a nuestra apreciada colaboradora que Catalunya, como el resto de países pequeños del mundo como Austria o  Bélgica, no podrá sostener un sistema financiero propio como han hecho el resto de Estados a lo largo de la historia? Jamás había leído un argumento tan infundado y populista.Estudiantes de la Universidad de los Andes, hartos de aguantar, los catalanes hemos decidido trabajar por la libertad de nuestro pueblo y romper con un estado español centralista que ataca nuestra cultura y nos priva del más democrático instrumento, el voto. Tienen miedo a la voluntad del pueblo catalán.
Un fuerte abrazo de un catalán,

Didac Amat i Puigsech


1 Texto de naturaleza constitutiva de los territorios Autonómicos del Estado Español
2 Según datos de las Balanzas Fiscales presentadas por el Gobierno Español

Divendres 11 d’octubre de 2013.

http://damatipuigsech.blogspot.com.es

Publicat dins de General | Envia el comentari

El ‘gall de santa Caterina’, una desapareguda tradició infantil força bèstia.

Antigament i en algunes localitats catalanes, era tradició que arribat el 25 de novembre els nois celebressin la diada de santa Caterina amb una activitat força bèstia, en què acabaven matant uns galls a cop de sabre de fusta. Era una manifestació popular que, a hores d’ara, no suportaria l’aplicació de la Llei 22/2003, de protecció dels animals.
Tot i que santa Caterina havia estat considerada la patrona de les noies, com sant Nicolau ho era dels nois (1), la seva diada tenia com a protagonistes, en alguns llocs, als darrers i a uns innocents galls que queien víctimes del seu joc. Era especialment celebrada a Ripoll d’on es va poder recollir amb major exactitud. Joaquim Boixés va resumir l’activitat de la següent manera: “A punta de dia els nois, portant cada un gall, sortien als voltants de la vila. Allí feien barallar els galls i, amb grossos i lluents sabres de fusta donaven colps als animalons, matant-ne més d’un, mentre cantaven una antiga cançó… (2)”. El folklorista Joan Amades (3) per la seva banda, va recollir la cançó que entonaven:

“Gall de Santa Caterina,
tu que en passes la farina,
si m’espatlles el sedàs,
amb un cop de sabre
et tallaré el nas”

D’aquesta cançoneta n’ofereix una versió, possiblement més fidel, Rossend Serra i Pagès a la revista ripollesa El Puigmal (4):

“Gall de Santa Caterina, vina.
Tu que en passes la farina,
Si m’espatlles el cedaç
Ab un cop de sabre ‘t llevaré ‘l nas”

I assenyala que, amb posterioritat, s’hi va afegir:

“El gall, el gall de la Passió
Jesucrist Nostre Senyor”

Era així com els nois de Ripoll es dividien en dos grup: el grup de grans i el grup de petits. Cadascun procurava anar amb un gall a la mà. S’apropaven, segons el mateix Rossend Serra, “al turó d’en Puig-origuer, els grans, i al Pla de Sant Pere, els petits y allí feyen barallar les bestioles. Després s’en entraven a la vila y fins a prop de mitj dia, anaven passant pe’ls carrers aguantant el gall ab la mà esquerra y empunyant el sabre ab la dreta, mentres cantaven la cançó esmentada (5)”. Sembla ser, apunta el mateix autor, que els galls els eren proporcionats per les mateixes famílies que els el cedien per tal que es divertissin i, després tornar-los al galliner; als nois , però, solien preferir matar-los a cop de sabre i així poder-los menjar.
Els sabres de fusta que els nois utilitzaven com a arma solien ser proporcionats pels fusters de la població, els quals eren exposats als seus establiments des d’una setmana abans per temptar als nois. Serra afirma que “hi havia sabres explèndits: ab el mánech enmangrat y la fulla pintada de blau imitant l’acer, ab ondulacions y pichs blancs y el preu variava de 4 quartos a mitja pesseta, segons el tamany y l’obra artística (6)”.
L’origen d’aquesta festa de Ripoll s’ha pretès trobar en les, ocasionalment, difícils relacions entre la gent de la vila i el domini que exercia l’abat del monestir de Santa Maria, concretament en els drets de moldre la farina tal com fa referència la cançó; així, com diu Amades, “hom suposa que el gall al qual els infants adrecen llurs amenaces representa l’abat (7)”. Aquesta suposició sembla força versemblant i la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, en tractar la vila de Ripoll, ho verifica i fins i tot proporciona una data concreta d’inici de la manifestació quan diu: “ja a la fi del segle XIII esclataren les primeres dissensions entre els vilatans i el monestir; la primera coneguda, el 1296, donà lloc a la festa popular coneguda com el ‘Gall de Santa Caterina’, en la qual hom matava a cops un gall –emblema de la vila i escut seu derivat de l’etimologia popular ‘Rivi-pullo’- que per al poble representava l’opressió del monestir (8)”. De la mateixa opinió és Joan Soler i Amigó que recull com “s’explica que l’origen del costum prové de Ripoll, en senyal de protesta contra el domini de l’abat (9)”.
Aquesta activitat que ara consideraríem tan bèstia, va desaparèixer principi de segle XIX tal com apunta, a 1909, Rossend Serra: “la festa que havia sigut sempre puntualment observada, a últims del segle passat va anar decaient y va morir d’inanició a començos de l’actual; de manera doncs que es una costum desapareguda ara mateix, es pot dir (10)”.
La manifestació del “gall de Santa Caterina” sembla que no era exclusiva de Ripoll. S’ha documentat que es realitzaven altres manifestacions, molt semblants i en la mateixa data, en diferents poblacions de Catalunya.
Precisament, un article de Josep Puig i Cadafalch publicat al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics titulat “Una miniatura del ‘Beatus de Silos’, explicada per un costum de Ripoll (11)” explica com en un estudi sobre l’art romànic (12) s’exposa una miniatura de l’esmentat document medieval molt interessant. Diu que hi apareixen “dos personatges, calçats de socs que augmenten llur alçada, són representats dansant. Un d’ells toca un instrument de corda, una mena de viola; l’altre agafa pel coll un gall, amb la mà esquerra, mentre que amb la dreta branda un gran coltell de fulla corbada”. Aquesta escena la compara amb el desenvolupament de la festivitat ripollesa i afirma que “Heus ací un costum anterior al segle X conservat fins avui a Catalunya, que il·lustra la miniatura del Beatus de Silos” per acabar assenyalant que l’àrea geogràfica on se celebrava era molt més àmplia.
L’existència a d’altres poblacions catalanes del “gall de Santa Caterina” va exposar-la Rossend Serra i Pagès a la revista ‘El Puigmal’ (13). En un dels articles fa referència a Camarasa (Noguera) on, els nois, sortien en colla “portant un d’ells, el més aixerit d’estudi, un gall” que, corejat per la resta, cantava la següent cançó:

“Santa Caterina
Lo gall y la gallina;
Sant Nicolau
Bisbe de pau.
Panses y admetlles.
¡Tot lo que vulgau!
Virolet Sant Pere
Virolet Sant Pau.
Los Xiquets fan festa
Per Sant Nicolau
Bisbe de pau.
Panses y admetlles
¡Tot lo que vulgau!”

Així, segueix Serra, “passaven per les cases, anaven reunint panses, admetlles y altres coses, acabant la festa ab la mort del gall y el consegüent ápat de tot lo plegat, ja fos en una casa particular, ja a fora de la vila”.
Aquesta activitat se celebrava per sant Nicolau, com diu la cançó. Rossend Serra, però, defensa que, en un principi, es devia celebrar per santa Caterina “perquè de lo contrari, no tindria raó de ser que per celebrar un sant, comencessin per al·ludir a un altre”; li reforça aquesta idea la dependència antiga de Camarasa respecte el monestir de Ripoll, d’on hauria estat manllevada.
Fos quan fos, el mateix Serra reconeix que “aquesta pràctica tradicional –la de Camarasa, ha desaparescut ara mateix; en el mes de Desembre prop-passat –o sigui, el de 1908-, va deixar de celebrar-se, perquè segons sembla ‘l mestre s’hi va oposar”.
També estava desapareguda, ja a finals del segle XIX, la festa que explica Domènec Torrent i Garriga i que se celebrava a la població osonenca de Manlleu (14). Durant el curs escolar, els nens manlleuencs lliuraven, al seu mestre, un quart (tres cèntims) que servien per generar un fons econòmic amb el qual, el dia de Santa Caterina, es feia dir una missa i, amb el sobrant, es compraven galls. L’autor explica que, amb aquests galls, els nens anaven a córrer a un prat de l’entorn manlleuenc “que solia ser el que es coneixia com del Fugurull, situat al sud i a poca distància de la vila, on passaven alegrement el dia”. Acabada la sortida, tornaven a la plaça major de Manlleu on se sortejaven, entre els nens participants, els galls comprats. I acaba la referència explicant la festa que se celebrava a Ripoll tot tancant la narració de la celebració manlleuenca, precisament, fent la pregunta: “serà Ripoll el bressol d’aquesta diversió infantil?”.
En el moment en què Torrent i Garriga va descriure aquest manlleuenc “gall de Santa Caterina, el 1893, feia temps que no es feia doncs inicia el relat amb aquestes paraules: “Diversió de nens que s’ha perdut. Antigament, i fins en temps dels nostres anys jovenívols…”; això deuria ser cap a mitjan segle XIX.
Certament, fos on fos que se celebressin manifestacions infantils amb el gall com a protagonista, és innegable la importància que hi tenia aquest animal i no un altre. Joan Soler el descriu com “l’ocell solar per excel·lència” i recorda que “els sacrificis de galls són antiquíssims: amb motiu del solstici d’hivern, ritu solar (15)”. És a dir, la relació entre el moment de l’any, quan el dia és més curt i, antigament, prop del solstici hivernal i el gall no sembla casual. I és precisament, com en el cas de Camarasa esmentat abans, que per sant Nicolau es repeteixen més festes amb el gall com a protagonista –o com a víctima- i que s’explicaran el 6 de desembre.

Notes:

1 “Santa Caterina”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 703. Joan Amades atribueix a santa Caterina el patronatge dels estudiants en general i que aquests feien festa d’escola en aquesta data. Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 5, p. 727 – 735
2 Boixés,J. El petit país del Ripollès. Ripoll : Maideu, 1970, p. 217 – 218
3 Amades, Joan. Costumari català: el… Íbid, , 2001, p. 728 – 729
4 Serra i Pagès, Rossend. “El gall de Santa Caterina II”. Dins: El Puigmal – revista Autonomista Ripollès. Centre Autonomista Ripollès : Ripoll, any III, núm 76, 10 d’abril de 1909, p. 602
5 Íbid
6 Íbid
7 Amades, Joan. Costumari català: el… Íbid, p. 729
8 Pladevall, Antoni. “ La història. La vila de Ripoll. Ripoll”. Dins: Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 8, Barcelona : Gran Enciclopèdia Catalana, 1993, p. 301
9 “Gall de Santa Caterina. Gall”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia … Íbid. p. 320
10 Serra, “El gall….”, Íbid

11 Puig i Cadafalch, Joseph. “Una Miniatura del Beatus de Silos explicada per un costum de Ripoll” [en línia] Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, any: 1952, vol.: 1, p. 7 – 8 [Consulta: 23 de novembre de 2008] Disponible a: http://www.raco.cat/index.php/ButlletiSCEH/article/viewFile/32596/155944
12 Gómez Moreno, Manuel. Madrid, 1934, làm. XI, 2
13 Serra i Pagès, Rossend. “El gall de Santa Caterina II”. Dins: El Puigmal – revista Autonomista Ripollès. Centre Autonomista del Ripollès : Ripoll, any III, núm 73, 20 de març de 1909, p. 581
14 Torrent i Garriga, D. Manlleu: croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, p. 216 – 219
15 “Gall”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia … Íbid, p. 317 – 318.

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

Sant Iscle i santa Victòria, dos sants cordovesos venerats a Catalunya

La dispersió de certes advocacions, sants o santes, per la geografia catalana respon, gairebé sempre, a unes raons històriques. Jordi Bolòs i Víctor Hurtado, en els seus atles històrics de l’alta edat mitjana, solen fer referència a la importància de saber quines advocacions consten com a titulars de les esglésies del territori pel fet que, segons les seves paraules “conèixer l’advocació d’una església ens ajuda a datar-la i a interpretar l’organització del territori”; a aquesta afirmació, però, hi afegeixen una reserva davant les possibles imprecisions que d’aquest anàlisi es puguin despendre: “tot i que les dades que aporta normalment no són totalment segures (1)”.
D’entre els titulars de parròquies catalanes, enmig una gran diversitat, hi ha els Sants originaris de Còrdova, Iscle i Victòria. Aquests, segons la seva hagiografia, eren germans que vivien en aquesta ciutat andalusa que van ser, segons la tradició, martiritzats el 17 de novembre de l’any 313. El primer, Iscle, que en castellà s’anomena Acisclo, va ser degollat prop del riu Guadalquivir mentre que Victòria va rebre unes quantes sagetes a l’amfiteatre romà de la ciutat (2). Pere de Ribadeneyra, al seu Flos Sanctorum, va descriure, de forma fabulosa, com els cossos d’Iscle i la seva germana van ser recollit per una dona que duia de nom Minciana que “va sepultar el de sant Iscle a cas seva i el de santa Victòria prop de la porta del Riu (3)”. De la certesa històrica de sant Iscle en dóna testimoni el poeta cristià Aureli Prudeci. En la seva obra Peristephanon o Llibre de les Corones, escrita a inicis del segle V, quan esmenta, juntament a Zoel i a tres corones més, que “Còrdova lliurarà Aciscle (4)”. De la seva germana no se’n diu res.
La devoció catalana als germans cordovesos sembla que prové de l’època visigòtica. Una mirada a les diverses advocacions de les quals són titulars les esglésies catalanes més antigues sembla indicar que només se’n troben a l’anomenada Catalunya Vella on haurien perdurat dels temps anteriors a l’ocupació sarraïna.
Semblaria recolzar aquesta idea el fet que al Rosselló, a la Catalunya Nord, perduraria la grafia Aciscle per a Iscle; és el cas de Sant Aciscle i Santa Victòria de Sureda, documentada el 1051 (5) i Sant Aciscle de Trullars, que apareix en donació del 27 d’abril del 876 , la “villa Truliares cum omnes suos vilares, cum ipsa ecclesia in honore G. Asiscli” (6). A les comarques de l’actual Principat es troba en la grafia catalanitzada d’Iscle. A l’Alt Empordà es troba Sant Iscle de Bàscara, l’any 1020 (7) i al Baix Empordà Sant Iscle i Santa Victòria d’Empordà al municipi de Serra de Daró, consagrada el 1123, amb construcció romànica típica del segle XII i ampliada al segle XVII (8). A les comarques pirinenques hi ha un bon nombre d’edificis eclesiàstics als deos Sants: a la Cerdanya hi ha Sant Iscle de Sanavastre (Das), mencionada l’any 1018 en el testament sacramental d’un tal Bernat, que fou jurat sobre l’altar de “Sancti Asziscli martir Christi, cuius baselica sita est intus in villa Sanavaster (9)”, Sant Iscle i Santa Victòria de Béixec (Montellà i Martinet) i Sant Iscle i Santa Victòria de Talltendre (Bellver de Cerdanya); d’aquesta darrera, l’obra Catalunya romànica especifica que “per trobar una referència al titular de l’església cal arribar fins al 1170” i afegeix que “com en d’altres esglésies, més endavant s’afegí com a copatrona del temple una suposada Victòria” i esmenta que “en les visites arquebisbals dels anys 1312 i 1314, l’església consta amb els noms de Sancti Aciscli de Taltendre o Taltenre (10). A la mateixa zona muntanyenca, a l’Alt Urgell, cal esmentar Sant Iscle de Senyús (Cabó), i a les comarques del Pallars Sobirà, Sant Iscle i Santa Victòria de Surp (Rialb de Noguera), a l’Alta Ribagorça, Sant Iscle i Santa Victòria de Gironella (Pont de Suert) que, tot i que és anterior, a la darreria del segle XII s’esmenta “l’ecclesia Sanctii Aciscli de Gerundela (11)” i a la Noguera hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb (Baronia de Rialb), que l’any 1075 apareix com “…in apendicio Sancti Aziscli.. (12)”. Fins i tot a Andorra hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de la Maçana (La Maçana) la primera notícia de la qual és del 25 d’abril de 1085 en un testament on s’esmenta: “in apéndice Sancti Aciscli, qui est situs in villa quae dicitur Masana (13)”.
Al Berguedà hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars de l’Aiguadora (Castellar del Riu) i al Solsonès, Sant Iscle i Santa Victòria de Casallobeta (Navès) i Sant Iscle de Miraver (Pinell de Solsonès).
Més al sud es troben altres esglésies amb sant Iscle i santa Victòria com a titulars però no en territori de la Catalunya Nova. Al Bages hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat (Monistrol de Montserrat), que és documentada el 933 però les dades són poques i només permeten constatar la seva existència durant el segle XIII i és situada prop de l’església de Santa Maria del monestir de Montserrat (14) i Sant Iscle i Santa Victòria de Bages (Sant Fruitós de Bages) que, lloc i església, apareixen documentats el 950 i la categoria de parròquia es constata el 1066 (15); més moderna és l’església de Rajadell.
També n’hi ha a la Selva, a Sant Iscle d’Arbúcies, esmentada el 6 de Febrer de 923, de la qual no se’n coneix la situació i de la que Antoni Pladevall en diu que “podria ésser el titular d’una primitiva església del castell de Montsoriu, bé que aquesta suposició no té cap fonament històric (16)”, Sant Iscle del castell de Vidreres, que l’any 1194 és esmentat com el “castrum Sancti Aciscli” (17) i que “sembla lògic que el castell rebés el nom de la capella el castell on es guardaven les relíquies dels màrtirs cordovesos sant Iscle i santa Victòria (18)”; a la mateixa comarca hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de Sauleda (Santa Coloma de Farnés). Al Maresme, tot i que una mica posterior, es troba l’església parroquial de, precisament, Sant Iscle de Vallalta i la de Dosrius.
Finalment, al Vallès Occidental, es troben Sant Iscle i Santa Victòria de Sabadell, capella existent ja l segle XI com el nom de la serra on s’emplaça, l’anomenada de Sant Iscle des de l’any 1069 (19)(l’església, actualment, forma part de les dependències de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell) i Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes (Cerdanyola) de la qual hi ha constància documental des del 995 (20).
Caldria, però fer un repàs més minuciós per l’anomenada Catalunya Nova i comprovar si realment les dedicacions d’esglésies a sant Iscle i santa Victòria són residuals.

Relíquies de sant Iscle i santa Victòria a Breda
La devoció catalana a sant Iscle i santa Victòria té una peculiaritat. La Gran Enciclopèdia Catalana diu que unes relíquies d’aquests sants haurien anat a Breda des de Sant Iscle de Vidreres “on devien haver estat dutes pels vescomtes de Girona el 1010 amb motiu de l’expedició catalana a Còrdova (21). Efectivament, l’expedició de Ramon Borrell III i d’Ermengol d’Urgell, en companyia dels bisbes de Barcelona Girona i Vic, va arribar-se a Còrdova per ajudar Muhammad II contra els berbers de Sulayman. En el curs de l’expedició, pel juny de 1010, la capital del Califat va ésser saquejada per un contingent d’uns nou mil catalans (22). Tot i això, sembla que la devoció era ben arrelada a Catalunya quan les relíquies van ser dutes des d’Andalusia; és més, hi ha la possibilitat que la localització d’aquestes a Còrdova i posterior trasllat respongués a una acció premeditada si, com diuen les cròniques de l’expedició, tres bisbes acompanyaven l’exèrcit.
És així com, estant al castell de Vidreres ,que com s’ha esmentat, l’any 1194 és citat com el “castrum Sancti Aciscli”, el vescomte de Cabrera, Grau, el 1263 va fer-ne donació al monestir de Sant Salvador de Breda tot i deixant-ne una part a Vidreres. L’obra Catalunya Romànica fa esment del fet i explica que “Villanueva trobà una consueta del monestir manuscrita del segle XIII, una nota en la qual es disposava que se celebrés la translació del cos de sant Iscle (l’ajust), el tercer diumenge després de la Pasqua de Resurrecció (…) és a dir, ofici amb ritu doble de primera classe, com en la solemnitat de Sant Pere”. La mateixa obra recorda com “encara al segle XVIII les relíquies es guardaven en una urna de plata que desaparegué, possiblement durant la Guerra de la Independència. Les despulles passaren a una caixa de fusta que també es perdé, amb el contingut, durant la Guerra Civil de 1936 – 39. No obstant això, el rector de la parròquia de Breda, Pere Prats, en esclatar la guerra aconseguí salvar les relíquies existents dins els bustos de plata, que es conserven encara (23)”.
La festa de l’Ajust, anomenada també Festa Petita, que anualment se celebra a Breda, juntament a una Fira d’Entitats i l’Aplec de la Sardana, és testimoni d’aquell trasllat de les restes dels Sants cordovesos venerats, també, a Catalunya. Precisament, al voltant d’aquesta festa s’expliquen dues llegendes (24) que expliquen, a la seva manera, l’arribada de les relíquies a Breda. La primera esmenta que el municipi de Vidreres també colia les restes dels màrtirs Iscle i Victòria i les van robar del monestir de Breda. Les van carregar en unes mules que en arribar a l’empedrat del Batlle van caure com si tinguessin les cames trencades. Llavors, els vidrenencs van reflexionar que els Sants no volien marxar de Breda i els van retornar tot i negociant que una part es quedessin a Vidreres. La segona diu que els de Vidreres, després de robar les relíquies i en passar pel Repiaix van ser sorpresos per alguns de Breda i van iniciar una baralla; en aquesta brega, els de Vidreres van agar els cossos pels peus i els de Breda pel cap i de tant estirar es van partir i van decidir, quedar-se la part corresponent.
El folklorista Joan Amades apunta que aquests Sants, com s’ha fet anteriorment, “havien estat molt venerats i llurs imatges havien abundat molt, sobretot arreu de la Catalunya vella (25)” i esmenta que eren invocats, especialment, per guarir el mal de pits i per afavorir la lactació dels infants. I pel fet que la seva festa s’escau el 17 de novembre, quan l’hivern és ben proper, hi ha la dita “per sant Iscle, lo fred xiscle (26)”.

Notes:
1 Bolòs, Jordi; Hurtado, Víctor. Atles del comtat d’Osona (798 – 993). Barcelona: Rafael Dalmau, 2001, p. 39
2 “San Acisclo” [en línia] Cordobapedia. Wikanda. el sitio del saber popular de Andalucía [Consulta: 13 de novembre de 2008] Disponible a:http://wikanda.cordobapedia.es/wiki/San_Acisclo
3 Ribadeneyra Pere de. Flos sanctorum. Volum, 3. Barcelona : Imp. De los Consortes Sierra, Oliver y Martí, 1790, p. 425 – 427
4 Prudencia, Aureli. Llibre de les Corones, vol. 1. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1984, p. 76
5 “Sant Aciscle i Santa Victòria de Sureda” Dins: Catalunya romànica, volum.14. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 403 – 404.
6 “Sant Aciscle de Trullars” Dins: Catalunya romànica, volum. 14. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 430
7 “Sant Iscle de Bàscara” Dins: Catalunya romànica, volum. 9. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 416
8 “Sant Iscle i Santa Victòria d’Empordà” Dins: Catalunya romànica, volum. 8. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 313-314
9 “Sant Iscle de Sanavastre” Dins: Catalunya romànica, volum. 7. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 120
10 “Sant Iscle i Santa Victòria de Talltendre” Dins: Catalunya romànica, volum. 7. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 111-112
11 “Sant Iscle i Santa Victòria de Gironella” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 174
12 “Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb” Dins: Catalunya romànica, volum. 17. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 273
13 “Sant Iscle i Santa Victòria de la Maçana” Dins: Catalunya romànica, volum. 6. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 487
14 “Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat” Dins: Catalunya romànica, volum. 11. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 316 i 317
15 “Sant Iscle i Santa Victòria de Bages” Dins: Catalunya romànica, volum. 11. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 406 i 407
16 “Sant Iscle d’Arbúcies” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. p. 234
17 “Sant Iscle del castell de Vidreres” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 348
18 “Sant Iscle del castell de Vidreres” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 349
19 “Sant Iscle i Santa Victòria de Sabadell” Dins: Catalunya romànica, volum. 18. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 158
20 “Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes” Dins: Catalunya romànica, volum. 18. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 107
21 “Iscle”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 157
22 Història de Catalunya, vol 2, Barcelona: Salvat, 1978-1979, p. 54
23 “Sant Salvador de Breda” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 278
24 La portada del Maresme. Revista mensual cultural. Granollers : Piera Edicions, SL, núm. 31, abril de 2002, p. 52
25 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 724
26 “Iscle” Dins: Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca: 1975-1979, p. 726

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

Adéu-siau, doctor Saló.

«Frescor tèbia, ombra blanca,

poma d’olor en un vell calaix de roba blanca…»

Poesia de M. Torres dedicada a Josep Saló.

Divendres 25 d’octubre va morir a Manresa el metge especialista en malalties del pit, Josep Saló i Serra. Havia fet cent anys.

Des de fa temps, i per atzars de la vida, el seu nom va quedar íntimament lligat per sempre al del poeta Màrius Torres.

El Dr. Saló havia nascut a Girona el 26 d’abril de 1913, al carrer de la Força. A punt d’acabar la carrera de medecina, a finals de 1935, se li va diagnosticar una tuberculosi per la qual va ingressar al sanatori de Puig d’Olena, a Sant Quirze Safaja. El primer any al sanatori el va haver de passar al llit amb febre persistent.

Qui va decidir ser metge i triar l’especialitat de pneumologia, va haver d’experimentar en carn pròpia què era ser tuberculós i ser tractat com a tal.

A l’esclat de la Guerra Civil ja era al sanatori. Això li va salvar la vida, ja que un escamot de milicians l’havia anat a detenir, per fejocista (Federació de Joves Cristians de Catalunya) del Grup Sant Narcís de Girona, a la pensió de Barcelona on havia residit mentre estudiava.

A Puig d’Olena va ser on va començar la seva pregona amistat amb Màrius Torres. El poeta, que havia ingressat el desembre de 1935, s’hi passaria set anys, fins a la seva mort ocorreguda el 29 de desembre de 1942. Josep Saló va ser qui el va atendre i acompanyar fins el darrer moment. Hi ha un dibuix a llapis del poeta mort, fet per en Saló.

Un cop acabada la Guerra Civil, i ja guarit de la malaltia, Saló va poder llicenciar-se, i decidí desenvolupar la seva vocació al mateix sanatori que l’havia acollit com a malalt. Allà va exercir de metge resident.

Si bé va ser alumne del gran tisiòleg Jacint Reventós, com s’anomenava abans als especialistes de malalties pulmonars, ell es considerava deixeble del Dr. Gerard Manresa.

El sanatori de Puig d’Olena, fundat el 1932, va ser un dels més avançats i preparats de la seva època. Fundat per Maria Planas i Cabot, la senyoreta Maria, com l’anomenava tothom. Era, segons el Dr. Saló, una dona extraordinària, d’una gran qualitat humana, “una santeta laica”, deia.

Va ser durant els anys de guerra que al sanatori es va formar el “cenacle”, com li deien els seus components: Màrius Torres, Maria Planas, Mercè Figueres (la Mahalta dels poemes d’en Màrius), la seva germana Esperança i el mateix Dr. Saló amb la seva dona, al que a vegades s’hi afegia algun altre lletraferit, com en Joan Sales i la seva dona. En aquell grup íntim, reunit a l’habitació d’en Màrius o bé al Mas Blanc, s’hi llegien les poesies que en Màrius anava fent, es feia algun concert de piano, etc.

Com es sabut, en aquells anys no hi havia més tractament pels qui patien la tuberculosi que fer molt repòs, prendre el sol, bons aliments i quatre pastilles que no servien per a res. No va ser fins a la primeria dels anys 50 del segle passat, amb l’estreptomicina, que aquella malaltia va deixar de ser mortal. Com deia el Dr. Saló, l’estreptomicina va tancar els sanatoris.

El novembre de 1941 Josep Saló es  va casar, a la capella del sanatori de Puig d’Olena, amb Dolors Orfila i Cirach. Un dels testimonis d’aquest enllaç va ser Màrius Torres, que va dedicar-li algunes de les seves poesies, els manuscrits dels quals Saló va dipositar fa anys a la Biblioteca del Monestir de Montserrat.

Arran del meu treball sobre la incidència de la tuberculosi en aquells anys i el paper dels sanatoris, el Dr. Saló va accedir que li fes una entrevista per parlar de Puig d’Olena. Va ser a casa seva un matí de tardor de 2009.

Durant la llarga estona que va durar l’agradable i sincera conversa, un moment molt especial va ser quan, a banda d’explicar-me els darrers moments d’en Màrius, em va explicar, molt emocionat, la seva relació amb el sacerdot i diplomàtic vigatà el Dr. Antoni Vilaplana i Forcada, sobretot quan em parlà de la seva mort, ocorreguda la Setmana Santa de 1944.

El Dr. Saló era un metge curull d’humanitat, el que es necessita per estar al costat del malalt i que dissortadament s’ha anat perdent. Com molt bé deia el Dr. Moisès Broggi, els metges d’abans potser no curaven, però consolaven. Ara curen però no consolen…

El 1949 el Dr. Saló va marxar de Puig d’Olena per instal·lar-se a Manresa. Allà va exercir la seva professió fins que l’any 2001 va decidir jubilar-se.

A casa seva hi queden trenta mil fitxes, segons em va dir ell mateix, dels pacients que va atendre a la seva consulta particular al llarg de la seva dilatada vida com a metge i humanista.

Xavier Cateura i Valls

Novembre 2013

Publicat dins de Des del Montseny | Envia el comentari

Joc de mans amb la pregunta.

Els únics creïbles són els qui demanen la independència i els qui s’hi oposen. Tots els altres són malabaristes de les paraules. Enganyabadocs.

Els qui van a favor de la independència de Catalunya i els qui hi van en contra juguen net. Diuen les coses pel seu nom. Els altres juguen amb la gent. Diuen el que no pensen i pensen el que no diuen. Fan jocs de mans.

I així el circ continua. Premsa, ràdio i televisió no parlen d’altra cosa, i l’opinió pública està més confosa i perduda que mai. Els qui haurien d’orientar-la no fan sinó distreure-la dels problemes reals i confondre-la.

Parlen als ciutadans del “dret a decidir”, del “dret a votar”, del “referèndum necessari”, de la “consulta ineludible”, però aquests no saben sobre què han de “decidir”, “votar”, “referendar” o “consultar”, ni la manera com hauran de fer-ho. Només ho tenen clar, segons sembla, els independentistes i els antiindependentistes.

Això de “decidir”, “votar”, “referèndum” i “consulta” va néixer del desig i la voluntat d’independència.  Per això els seus defensors i els seus detractors ho tenen tan clar. Els altres han pujat al carro d’aquesta moguda, per oportunisme, a cop de manifestacions multitudinàries i ambigües, que han vist. o volgut veure , com una gran marea que s’ho emporta tot cap endavant.

I arribat el moment de concretar tot són discrepàncies, paraules buides o de doble sentit, o de molts sentits. No saben com compaginar el desig amb l’oportunisme, l’il·lusionisme i el realisme. Possibilitat real amb possibilitat virtual. Estem en democràcia –més o menys imperfecta o inacabada–, però en un sistema democràtic de dret que va costar molt d’aconseguir i que caldrà, certament, perfeccionar i acomodar als canvis socials. Però no es pot llançar tot per la borda.

Invocar legitimitats és lícit i raonable. Però hi ha moltes legitimitats. El marc constitucional n’ha d’incloure com més millor, perquè totes són respectables. Però, en un estat democràtic de dret, la  primera legitimitat és l’establerta per la voluntat popular de manera legal i democràtica. Cal tenir-la  en compte, encara que sigui per modificar-la o canviar-la en la seva formulació politico-jurídica.

D’aquí ve l’enrevessat problema de formular la “pregunta” per a la famosa “consulta”.

Si la consulta –sobre l’opinió, el desig o la voluntat– es planteja entre independència o no independència, el simple fet de formular aquesta disjuntiva, és a dir, de considerar la independència com una possibilitat real, ¿no suposa admetre de fet el caràcter sobirà del poble català, com ja es va proclamar en la Declaració del Congrés, recorreguda precisament davant el Constitucional?

Una pregunta així difícilment podria no ser també recorreguda, ja que admet, implícitament, la hipòtesi de la secessió de Catalunya, contrària a la lletra i l’esperit de la Constitució, que –agradi o no– consagra com a indiscutible la “unitat i soberania” nacional d’Espanya.

Per tant, mentre no es reformi la Constitució vigent, aquest tipus de pregunta no podrà prosperar, ni per l’article 92 ni pel 150.2 ni per cap altre, per molt que això es vengui com a viable. I segurament tampoc, governi qui governi, en el cas d’una hipotètica modificació del text constitucional, ja que aquest punt de la “unitat i la soberania” sempre serà considerat essencial. Contra aquesta situació no hi cabria sinó una rebel·lió de final incert. Qui la vol?.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Música galàctica tradicional


Segons els diccionaris, la tradició (del llatí tradere, “entregar”, “llegar) és el conjunt de coneixements, costums i creences que es transmeten de generació en generació per considerar-se d’alt valor per a la pròpia cultura. La tradició es transmetre verbalment o a partir d’actes comunitaris d’elevat simbolisme. En un sentit més ampli es consideren tradicionals els acte repetits al llarg del temps.

A casa nostra tenim moltes tradicions: els contes i les rondalles, les cançons, les representacions dels Pastorets, les festes anuals (la castanyada, les processons de setmana santa, el pessebre, les cavalcades de reis, els Tres Tombs, els carnavals de Torelló i Centelles, el Carquinyoli,…) i alguns esdeveniments públics molt arrelats al territori, com el Mercat del Ram. Malauradament algunes manifestacions tradicionals com la fira de Reis de Manlleu s’han pansit. Igual que algunes celebracions lúdiques que van tenir bona salut durant els anys 70 i 80, com la Vic-Bojons o el Periple Pantaner de Sau. Però en altres àmbits n’han sortit de noves: el Mercat de la Patata del Bufet d’Orís, en Toca-sons, la Fira d’Herbes Remeieres de Sau o el Mercat del Trasto de Torelló.

En aquest context caldria incloure-hi el Mercat de Música Viva de Vic, que enguany ha commemorat 25 anys. Un esdeveniment amb un quart de segle d’existència ja es pot considerar que és tradicional. De fet, diuen que una generació natural són vint anys, el temps normal que una dona està en condicions òptimes per parir.

El MMVV va néixer com una gran festa, una trobada de músics, una diversió gratuïta i un regal pera al ciutadania. Però a mesura que es va anar imposant l’autèntica finalitat d’esdevenir un mercat, va anar perdent la categoria de festa popular i es va convertir en una fira comercial, amb l’objectiu –ara ja consolidat- de posar en contacte els agents que mouen el món de la música.

Un exemple que palesa la condició de mercat són els speed meetings, unes brevíssimes trobades de vuit minuts entre professionals (programadors i mànagers) per contactar i obrir futures negociacions amb l’objectiu d’arribar, si s’escau, a tancar contractes. D’uns anys ençà, aquesta modalitat de relació entre els agents culturals ja s’està experimentant, amb uns notables índex d’eficàcia, en els principals mercats culturals i fires culturals d’Europa. A Vic, en aquesta 25ª edició, cada vuit minuts els mànagers canviaven de taula i anaven presentant les seves propostes als diferents programadors, seguint les indicacions d’un dinamitzador que anava marcant el moment del canvi d’interlocutor. En aquest sentit, la imatge recordava les partides d’escacs múltiples.

Durant dos dies, representants de diversos festivals de primera fila de l’estat i d’arreu del món i emissaris de les sales més emblemàtiques del país i d’Europa van encetar un diàleg mercantil amb els representants dels músics, on la persuasió, la oratòria, l’estil i la qualitat dels artistes van encaminat els interessats en la via de l’assoliment de possibles acords posteriors. A l’espai reservat als speed meetings,hi havia programadors d’Itàlia, França, Equador, Brasil, Japó, Canadà, Regne Unit, Bèlgica o Portugal, a banda de Catalunya i Espanya.

Per sort, la cara més estrictament comercial del MMVVno ha impedit que el públic osonenc en general pogués veure en directe una bona colla de concerts gratuïts al carrer. Una altra cosa és si l’‘oferta musical és del gust de tothom. Jo em quedo amb la sessió inaugural: la fantàstica nit que Sisa, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver van regalar als assistent al concert de l’Atlàntida (de pagament). Aquests tres músics simbolitzen la música galàctica tradicional, tres generacions enllaçades i projectades al futur, amb l’aparició de nous músics galàctics que s’insinuen a l’horitzó.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

El motiu pel qual la capa de sant Martí va generar el mot comú ‘capella’

L’origen de les paraules és, algunes vegades, ben curiós. És el cas del mot ‘capella’ sorgit, ni més ni menys, que de la cèlebre capa de sant Martí, aquella que, al partir-la, va propiciar –segons la tradició- l’estiuet sol endolcir el temps a mitjan novembre.
Segon la Gran Enciclopèdia Catalana, el mot ‘capella’ fa referència al “lloc destinat al culte en un palau, casa, convent, escola, etc. i que no té la plenitud dels drets d’una església parroquial (1)”. Aquesta definició neutra amaga, en l’etimologia del mot, un petit secret que el vincula amb la sagrada relíquia de la capa de sant Martí. La tradició atribueix la circumstància meteorològica d’alguns dies d’estranya bonança en plena tardor al fet que sant Martí, essent cavaller romà, va partir la seva capa per donar-ne una meitat a un pobre que patia fred.
La meitat conservada d’aquesta peça, suposadament antiga propietat del Sant francès, hauria provocat la transformació del nom. En aquest sentit, el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll esmenta que ‘capella’ prové del diminutiu de ‘cappa’ i que aquest té ‘l’origen de l’evolució del significat de ‘petita capa’ a ‘petita església’ en el lloc del palau dels reis francs que es consagrà a conservar la relíquia de la capa de Sant Martí de Tours i a tributar veneració a aquest sant” i conclou que “de França s’estengué el nom a les altres terres romàniques (2)”.
És aquest un cas, ben singular, que atribueix a una suposada relíquia, la importància de ser motiu per originar tot un nom comú que ha estat les diverses llengües romàniques.

Bibliografia:
1 “Capella” dins Gran Enciclopèdia Catalana, 2a edició. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 6, p. 210
2 Alcover, Antoni M; Moll, Francesc de B. “Capelleta” dins Diccionari català-valencià-balear, segona edició. Palma de Mallorca: Gràfiques Miramar, 1962, vol 2, p. 964 – 965

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

Comunicat de premsa del circuit artistic.

Ens complau convidar-vos a visitar i feu-vos ressò als vostres mitjans de comunicació tant escrit com digital de les exposicions programades pel Circuit Artístic  als espais col.laboradors següents:

Esperem que la Gestora Cultural  Circuit Artístic  sigui del vostre interès i us convidem a visitar la pàgina www.circuitartistic.com,  per tal de conèixer-lo millor.

  • CASTELL DE MONTESQUIU – LA CABANYA – III Exposició Col.lectiva Multidisciplinar d’Art Contemporàni – Disciplines: Pintura, Escultura i Instal.lació – Del 2 de novembre al 24 de novembre de 2013
  • Hotel NH Ciutat de Vic: Passatge Mastrot s/n, VIC – Artista: JOAN GISPERT de Barcelona – Pintura Abstracte – Oberta del 15 de novembre fins el 14 de gener de 2014.
  • Restaurant La Cova de la Cinglera: C/ Sant Miquel dels Sants, 3 – VIC – Col.lectiva Multidisciplinar – Artistes: MIGUEL BALBÁS de Burgos, ISAAC DAPARTE de la Corunya, MARIBEL ESCANDELL de Formentera, JOSEP MOLAS de St. Feliu Sasserra, ÀNGEL SAYALERO de Madrid, VANITIRA (Joan Garcia) de Barcelona,   – Títol: “Col.lectiva Multidisciplinar” – Oberta del 9 d’octubre al 8 de desembre de 2013.
  • Restaurant El Racó d’en Pep: Rambla del Passeig, 51- VIC – Artista: MONTSE BOADA – Pintura a l’oli – Oberta del 17 de setembre al 16 de novembre de 2013.
Publicat dins de Art | Envia el comentari

La “Independéncia” s’acabat

Amb les grans forces polítiques i economico-socials d’àmbit estatal en contra, com era previsible, la divisió política, social i econòmica que hi ha a Catalunya i que va en augment, l’opinió europea molt poc o no gens favorable i el creixent cansament de la ciutadania catalana, entre expectant i força pessimista, s’ensuma que la “independència” s’ha acabat. Almenys ara com ara.

Almenys ara com ara, cal subratllar-ho, perquè el sentiment independentista no és cap invent nou ni ha nascut fa quatre dies. Té arrels, raons, emocions i, també, males experiències en la nostra  política. I té una indiscutible legitimitat que potser algun dia serà reconeguda i podrà ser exercida. Ha estat sempre latent, fins i tot en el catalanisme més integrador. Qüestió de temps i de vents més favorables per a l’aprofundiment real de la democràcia; o en la manera d’entendre-la.

La discutida i discutible experiència de la gran moguda sobiranista d’aquests últims anys té el seu aspecte positiu. Ha remogut consciències, despertat il·lusions, advertit  negacionistes (d’aquí i d’allà) i afermat –malgrat les decepcions– el mateix sentiment  –normalment minoritari o soterrat– d’identitat desconegut, menystingut o amenaçat. Un  sentiment tan íntim difícilment el perjudicarà una nova vivència de decepció, d’impossibilitat o de derrota. Les il·lusions de l’ànima no moren mai.

Però també les il·lusions, els sentiments i les legitimitats es veuen obligades a passar pel tub del contrast amb altres legitimitats, sentiments i il·lusions a través de les regles establertes legalment, encara que modificables, del joc democràtic. I en aquest joc no tot acaba definitivament.

Per això cal dir –i advertir a uns i altres– que, si bé la possibilitat de la “independència” immediata o a curt termini, i degut a diferents i poderoses circumstàncies, segurament s’ha acabat abans de néixer, això és ara com ara.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

“III Exposició Col.lectiva Multidisciplinar d’Art Contemporàni” al Castell de Montesquiu.

El Circuit Artístic i la Diputació de Barcelona – Castell de Montesquiu, es complauen a convidar-los a la inauguració de la “III Exposició Col.lectiva Multidisciplinar d’Art Contemporàni” que es durà a terme a La Cabanya del Castell de Montesquiu el proper diumenge 3 de novembre
a les 12 del migdia. Es servirà un vernissage.

L’exposició ha estat comissariada per Eva Cunill.

Circuit Artístic
www.circuitartistic.com

Publicat dins de Art | Envia el comentari

ELS EQUILIBRIS DE ROCA-JUNYENT

Quan es vol esquivar –potser vulnerar– la legalitat vigent, se sol recórrer a la “voluntat política”, expressió que s’ha posat de moda tot i que ve de molt lluny.

Prové de Rousseau (1712-1778), per a qui l’Estat ha de ser dirigit per la «voluntat política general del poble» i els polítics i les institucions han de representar aquesta voluntat, i no les voluntats particulars o de grup.

Ara tothom parla de “voluntat política” com a recurs quan no se sap què dir o com a trampa quan no es vol dir clar i català el que realment es pensa. Polítics i mitjans de comunicació usen aquesta expressió, i n’abusen.

I amb aquesta expressió no s’aclareix res i s‘embolica tot, cosa que, sovint, és del que es tracta. Hi recorren fins i tot experts –teòrics i pràctics– en temes polítics, fet que ja és més de lamentar.

Què vol dir, per exemple, el prestigiós expolític i advocat en exercici Roca-Junyent (fundador de Convergència i defensor de la Infanta), quan afirma, convidat pel Parlament, que «la consulta és constitucional si hi ha voluntat política que ho sigui»? També l’Informe del que fou vicepresident del TC, senyor Viver, per encàrrec de la Generalitat, hi recorre. Em fa l’efecte que no vol dir res.

Per altra banda, Roca afirma que «és constitucional» (avui), però remet la qüestió a quan hi hagi la «voluntat política que ho sigui» (futur incert). Per tant, una contradicció en els seus mateixos termes (si ens acollim a la literalitat de la cita, recollida en diferents mitjans de comunicació).

«Si hi ha voluntat política que ho sigui», posa Roca com a condició. A quina “voluntat política” es refereix? Perquè la “voluntat política” o bé es mou dins un marc jurídic o bé intenta interpretar-lo d’una manera diferent a com s’ha vingut fent pels òrgans competents, o bé vol modificar aquest marc perquè hi entri dins una “voluntat política” diferent a la que va inspirar i aprovar aquell marc jurídic, del qual Roca va ser un dels autors i, per tant, responsable.

Tot això és possible, és clar, però requereix un procés i «una voluntat política general»  (Rousseau) que desemboquin en la modificació del marc jurídic vigent o en una nova interpretació del marc, que en aquest cas és la Constitució.

I aquí hi ha el problema de fons: Qui és el subjecte legítim d’aquesta «voluntat política general», tot el poble que en el seu dia va voler l’actual marc jurídic –i el va aprovar en  referèndum– o només una part d’aquest poble?

Per tant, remetre el tema, sense més ni més, al fet que hi hagi “voluntat política” perquè una cosa sigui tal com la desitgem, és fer un brindis al sol. És com no dir res, amb tot el respecte. És un recurs per a sortir del pas o una trampa lingüistico-política destinada a confondre.

En aquest tema, Roca fa equilibris, exercici en el qual és mestre, com a excel·lent parlamentari que va demostrar ser i bon advocat que és. Els seus companys de carrera diuen que, de jove, ja es distingia per saber defensar magníficament una cosa i després la contrària. Una virtut.

Wifredo Espina

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Del mas a l’altar

Del mas a l’altar

Frederic Vila i Bartrolí

El passat dia 13 d’octubre es va celebrar a Tarragona una cerimònia en la qual es van beatificar més de cinc-cents sacerdots, religiosos, monges, seminaristes i laics que van ser assassinats durant la nostra darrera guerra, mal anomenada, civil.

Entre aquests s’hi troben set claretians que el juliol de 1936 eren a la demarcació de Tarragona. Un d’aquests claretians és en Frederic Vila i Bartrolí, un veí del Brull, nascut al mas Boscàs de La Castanya, en ple Montseny, si bé de ben petit va residir a Tona, on va passar la seva infància.

Allà a Tona, la família Vila-Bartrolí va viure al carrer de Barcelona, però en Frederic, que era el fill més petit, va passar unes temporades al mas Vall-llovera on vivia una tia seva.

El seu pare, que era natural de La Castanya, s’havia casat amb una filla del propietari del mas Bartrolí, de Vidrà. Aquest matrimoni, pregonament religiós, va donar diversos fills a l’Església.

Tres filles van decidir de fer-se monges dins de la congregació de les Dominiques de l’Anunciata, del P. Coll, i dos fills van optar per ser missioners claretians.

Una altra filla d’aquell matrimoni va maridar amb l’hereu del mas Cruells de Tagamanent, i en Ramon, el fill gran, que havia estat secretari de l’Ajuntament del Brull, també ho va ser del de Tona, on es casaria amb la filla d’un fabricant de cadires d’aquell poble de la Plana des d’on, més tard, es traslladà a Rubí, exercint allà també de secretari municipal.

Als deu anys en Frederic va ingressar al Col·legi de Sant Josep, que era el seminari menor on anaven els fills de les famílies més modestes, i on va coincidir amb el centellenc Pere Barnils i Giol, amb qui anys més tard col·laboraria en la recollida de mots per a l’Obra del Diccionari, dirigida per Antoni M. Alcover.

Després d’estudiar dos anys a Vic, en Frederic va ingressar al seminari dels claretians, sent ordenat prevere quan encara no havia fet els 24 anys, en ocasió del primer centenari del naixement del fundador dels Fills del Cor de Maria, sant Antoni M. Claret.

Va arribar a ser professor de grec, hebreu, francès, arqueologia, ciències naturals, sagrades escriptures i teologia, en diverses cases que tenien els claretians, a més de ser un destacat catedràtic a la Universitat de Cervera i a la Pontifícia de Tarragona.

Frederic Vila va ressaltar per la seva entrega al treball intel·lectual, publicant molts articles en revistes i periòdics, a més de diversos llibres, entre els quals sobresurt la seva coneguda Historia de la Universidad de Cervera.

A Cervera, a més d’organitzar el museu de ciències naturals de la seva universitat, va fer una gran amistat amb l’arxiver Agustí Duran i Sanpere, una amistat que duraria tota la vida.

Durant la seva estada a Solsona com a professor, va col·laborar amb Joan Serra i Vilaró en els treballs d’arqueologia que aquest hi estava fent.

A la casa mare dels claretians, a l’antic convent de la Mercè de Vic, va organitzar i ordenar el seu Arxiu Pairal, a més de recollir els nombrosos escrits del pare Claret de qui va escriure vàries biografies.

Quan es trobava destinat a Barcelona, va ser l’impulsor de la publicació La Festa Santificada, així com de la impremta claretiana i d’altres iniciatives editorials d’aquella congregació religiosa.

Dotat d’una gran voluntat i memòria, cridava l’atenció la seva intel·ligència amb coneixements de tot tipus, com també la seva tasca com a religiós i investigador, a més de la gran activitat cultural que va arribar a desenvolupar.

Durant la Setmana Santa de 1932 va visitar La Castanya (Osona), predicant a la seva església i també a la de La Móra (Tagamanent)..

En una carta, datada el 1934, que va escriure al seu germà Modest, també claretià, que era a Xile, explica el seu somni per un futur que no podia ni imaginar com seria, però que desitjava que fos tranquil, passant els seus darrers dies en pau tot conreant un hort ―curiós ressò dels seus avantpassats de La Castanya― i esperant que arribés l’hora de la seva mort: «A l’estiu vinent demanaré un hort, on podré cavar un xic, passar tranquil·lament la vellesa que comença i preparar-se pel traspàs. Records als coneguts que ja escassegen.»

Destinat a Tarragona, l’esclat revolucionari de 1936 va fer que, per la seva condició de sacerdot, s’hagués d’amagar i busqués refugi a casa d’uns coneguts on un dia, després de practicar-hi un registre, fou detingut i empresonat en un vell vaixell amarrat al port, que es feia servir de presó.

Després de passar uns quatre mesos detingut, la matinada de l’11 de novembre va ser tret d’una de les bodegues del vaixell i portat, juntament amb d’altres presoners, religiosos i laics, al cementiri de Torredembarra, on tots van ser afusellats. Frederic Vila, tenia 52 anys.

L’atzar va voler que hores més tard que fos mort, arribés una ordre per posar-lo en llibertat gràcies a la gestió feta pel seu bon amic Agustí Duran i Sanpere, aleshores funcionari de la Generalitat.

El passat dia 17 de setembre les restes del pare Vila van ser traslladades des de l’església de Sant Agustí, de Tarragona, a la de la Mercè, de Vic, on van ser dipositades  a la cripta, prop de les de sant Antoni M. Claret.

I els altres?

Aquesta massiva beatificació d’homes i dones d’Església, aquesta l’ha anomenat com a la beatificació de màrtirs de la “persecució religiosa dels anys 30”, segurament per no utilitzar el terme de màrtirs de la Guerra Civil de 1936-1939, si bé és cert que entre els que van ser beatificats n’hi ha alguns que van ser assassinats durant la revolució de 1934 a Astúries, encara que la majoria ho van ser durant la Guerra Civil.

Ara, quan més es parla de recuperar la memòria històrica, s’ha discutit molt sobre la conveniència o no de fer noves beatificacions de gent de l’Església, ja que acabada la guerra el nacionalcatolicisme va reivindicar i honorar abastament com a «Caídos por Dios y por España» els seus màrtirs, terme utilitzat per definir els assassinats per causa de la fe. Fins i tot des de dins de la mateixa Església hi ha qui ha qüestionat que encara es facin aquestes cerimònies.

Sobretot s’ha discutit, i criticat, aquesta celebració en uns moments en què es posen tantes dificultats en poder localitzar i obrir les fosses de la Guerra Civil.

Perquè ara, per justícia, també cal preguntar-se, i els altres? Aquells vençuts de la guerra, soldats de lleva portats al front de combat sovint contra la seva voluntat i consciència. Nois amb esperances i projectes de vida estroncats, massa joves per matar o morir. Executats d’un tret en una cuneta de qualsevol carretera o en una paròdia de judici. Fugitius de les dues bandes morts per un tret quan només volien sobreviure a l’horror. Homes, dones i joves; laics i religiosos; propietaris i treballadors…

Un assassinat és i serà un assassinat, sigui per causa de les idees polítiques, religioses, de raça o de sexe. Independentment de que les persones puguin ser de dretes o d’esquerres, creients o no creients, no hi ha, ni hi pot haver, cap fet que ho pugui justificar.

Ens cal el reconeixement moral de totes les víctimes de la nostra darrera guerra civil. Posar noms als morts, quelcom tan senzill com això. Encara massa ferides resten obertes i l’únic gest que pot cicatritzar-les, ara ja després de tants anys, és aquest reconeixement moral, i de justícia, a tots els morts, molts dels quals encara avui dia resten tirats en una fossa comuna o en una cuneta, la memòria dels quals és reivindicada per llurs familiars que reclamen el suport del govern de l’Estat per portar a terme la recuperació dels seus. Tothom té dret a trobar els seus morts per enterrar-los amb dignitat, o senzillament saber on són encara que només sigui per a poder portar-hi unes flors o anar a plorar-los.

El claretià, Pere Codinachs i Verdaguer, nascut a Sta. Eugènia de Berga (Osona), traspassat fa poc, va escriure, amb tota raó, que: «Han hagut de passar molts anys per a poder tornar a obrir l’arxiu de la vella memòria i els arxius escrits. Avui, asserenats, podem retrobar la reconciliació fent parlar, ja sense passió ni amarguesa, els records i els documents. Sense cap ànsia reivindicativa; però també sense passar més temps en la fosca, en el neguit, en la pregunta sense resposta, en la sospita sobre fets i persones, en la ignorància volguda…»

Xavier Cateura i Valls

Octubre 2013

Publicat dins de Des del Montseny | Envia el comentari

Catòlics no practicants

Catòlics no practicants

Catòlics no practicantsSegons el departament d’Afers Religiosos de la Generalitat, Osona té registrats un total de 567 centres de culte, la segona comarca en nombre de temples només, superada pel Barcelonès que en comptabilitza 1.166. D’aquests centres, la gran majoria (531) són catòlics, 21 evangèlics, 6 professen l’Islam, 3 són dels Testimonis de Jehovà, 2 són budistes, 1 adventista, 1 ortodox i 1 sikhista.

Tanmateix, les xifres i les estadístiques són enganyoses. El fet que hi hagi una majoria aclaparadora de temples catòlics no significa que el percentatge de ciutadans catòlics practicants sigui ajustat als paràmetres oficials. Per començar, quan es demana als catòlics si practiquen o no, la majoria diu que no. De tota manera, el concepte “practicar” també és equívoc, perquè els suposats creients en la fe capitanejada pel Vaticà es refereixen al fet de no anar a missa, no resar el rosari o no complir amb els preceptes de la quaresma i la festa dominical, per citar-ne alguns. En canvi, a l’hora de ser fidel al precepte evangèlic de germanor, caritat, amor al proïsme i altres virtuts cristianes, molta gent que es declara no practicant si que segueix el missatge de Jesús. En aquest sentit, doncs, hi ha molts catòlics -i molts no creients, o creients en altres religions- que són fidels al missatge evangèlic, que no vol pas dir els preceptes obligats per l’Església oficial.

Fent un símil futbolístic, no tots els barcelonistes són practicants ni devoren cada dia els diaris esportius –l’Sport i El Mundo Deportivo- com si llegissin la Bíblia. Mentre alguns són intolerants i no accepten que els altres siguin de l’Espanyol, no poden dormir pensant en les copes que ha de guanyar el Barça, les possibles lesions de Messi o la pugna amb el Real Madrid, d’altres són culés, sense que això signifiqui que la seva vida i el seu estat d‘ànim estiguin condicionats pels bons o mals resultats del seu equip. També hi ha gent a qui els agrada el futbol, però que són seguidors d’altres equips. O persones que no són de cap equip, encara que es mirin els partits perquè aquest esport els interessa. Hi ha barcelonistes dogmàtics intransigents, barcelonistes més oberts, barcelonistes ocasionals o barcelonistes que ho són només per tradició familiar.

Tornant a la religió, les sis mesquites o centres islàmics de la comarca no es corresponen a la implantació real de musulmans residents a casa nostra (prop d’un 20%), que existeixen en una proporció més àmplia que el que indiquen les xifres. En aquest cas també es produeixen equívocs: no tots els musulmans que van a resar a la mesquita són bons musulmans. Igual que passa amb els catòlics, alguns hi van per afermar el seu prestigi personal dins del col·lectiu, de la mateixa manera que alguns catòlics van a missa i s’asseuen als primers bancs del temple perquè tothom els vegi i a la sortida del temple es dediquen a molestar el proïsme. També hi ha molts musulmans que segueixen els preceptes bàsics de la seva religió de manera privada, sense posar els peus a la mesquita. I musulmans de nom que no practiquen cap dels principals preceptes de l’Alcorà.

És molt probable que els adeptes a a les religions minoritàries (musulmans, evangèlics, shiks o testimonis de Jehovà) siguin més estrictes complidors de les seves respectives normes que no pas els catòlics majoritaris. Per tot plegat, és evident que cal matisar les xifres i definir amb més claredat què significa ser creient. Perquè, de fet, també hi ha molta gent que segueix una religió a la carta, persones que –per exemple- oficialment són catòlics, però creuen en el destí i en l’astrologia; o són supersticiosos; o practiquen el ioga. En l’apartat d’ateus i agnòstics, d’altra banda, també hi trobem humanistes que segueixen amb més fidelitat que cap creient els dictats ètics de la caritat, la misericòrdia, la filantropia i altres qualitats que es solen relacionar amb la religió.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

PTEROSAURES

Aquets animals anomenats pterosaures, no son realment els avantpassats dels ocells, encara que tinguin algun punt en comú amb ells: la mida del cervell, la complexitat dels pulmons, un esquelet ultralleuger amb ossos buits que els permet planar en ple aire. Tots solen tenir un llarg bec i el seu cos esta cobert de simple plomissol i no de plomes.

Des del principi de l’era secundaria, diversos rèptils voladors començant a conquerir els aires evolucionant per demunt dels mars i regions pantanoses. Tenen una cua molt llargues i mandíbules armades de llargues dents inclinades endavant. Mes tard aquets rèptils voladors es diversifiquen i es multipliquen amb mes varietats alguns tenen la cua mes curta i amb becs mes variats.

Un dels pterosaures mes coneguts es el pteranòdon semblant a un ratpenat gegant, la seva envergadura era de mes de vuit metres.

Un altre pterosaure es l’anomenat Quetzalcoatlus te la mateixa mida que un petit avio, mesurava entre els 11 i 12 metres amb un pes de 65 quilos, es la criatura voladora mes gegantina trobada en el registre fòssil.

Des de que l’ any 1.801 que Cuvier va definir el pterodactylus de Eichstott com a rèptil volador, s´ha considerat els pterosaures com a rèptils. La classe actual Reptilià avarca les tortugues de mar i de terra, el tuatara que actualment es troba a Nova Zelanda, els llangardaixos i serps i els cocodrils. Aquets quatre ordres son els únics supervivents d’aproximadament 17 ordres de rèptils que visqueren a la Terra en l’era mesozoica, anomenada l’era de l’edat dels rèptils. Entre ells i figuraven animals tan diferents com dinosaures, ictiosaures, placodines, rèptils pseudomamifers  entre altres.

De pterosaures n’existiren de diverses mides des de petits de uns vint centímetres de fins a dotze metres d’envergadura. Exemples: El Preondactylus de 45 centímetres, el Dimorphodon d’un metre i mig, Pterodactylus de dos metres i mig, el Criorhymuchus de 5 metres d’envergadura, Pteranodon Stembergi de nou metres entre altres.

La majoria dels pterosaures coneguts vivien prop del mar o en illes i llacsi s’alimentaven d’organismes aquàtics, es creu que eren la població en nombre mes important de les costes i mars mesozoics.

S’han trobat fòssils on es conserva el contingut del estomac d’alguns pterosaures permeten aquets l’estudi de la seva alimentació, en l’estomac d’un Rhamphorhymchus s’han trobat restes semi digerits de peixos empassats sencers.

Els Pterosaures foren víctimes de la gran extinció que es produir entre el Cretàcic i el Terciari.

Però no s’extingiren nomes els pterosaures, també desapareixerien els dinosaures, varis grups de rèptils marins i molts invertebrats marins des de mol·luscs a protozous d’aquest fet fa uns 65 milions d’anys.

Com podem constatar la paleontologia es a dir l’estudi dels fòssils ens ofereix informació de com era la vida fa milions d’anys enrere i així poder conèixer la vida de l’historia de la Terra.

Recordem que els humans també tard o d’hora potser mes d’hora que tard també ens extingirem igual com a passat amb moltes i moltes especies que avien existit milions d’anys enrere, així es l’historia de la vida a la Terra, sempre tot es un canvi.

Pere Tremolosa

Divulgador científic

Publicat dins de Ciència | Envia el comentari

TRENTA-SISENA CRIDA: «Els 10 dies que mai no van existir»


Benvingut al Torneig dels Escriptors de VullEscriure!

Vols escriure? No et perdis la proposta d’aquesta quinzena per esmolar la ploma. O el teclat. O el bolígraf. O el llapis. O… O les lletres en general! No necessitem muses per escriure, només folis en blanc
36a Crida: «Els 10 dies que mai no van existir»

T’imagines que desapareguessin 10 dies del calendari? Que te n’anessis adormir un 4 d’octubre i et despertessis l’endemà sent dia 15? Ciència-ficció? No: història pura.

L’octubre de 1582 el papa Gregori XIII va instaurar el calendari gregorià que utilitzem avui en dia. Fins llavors s’havia utilitzat el calendari julià, que havia estat instaurat per Juli Cèsar l’any 46 aC però que no era gaire fi a l’hora de calcular el temps. Segons els experts de l’època, al final les vacances d’agost haurien caigut en ple hivern!

Per tal de de corregir l’error, el 4 d’octubre es va adoptar el un nou calendari i es van fer desaparèixer 10 dies del calendari.

Mai no sabrem del cert com va viure la gent de peu de carrer aquest canvi, però… Què passaria si tornés a passar avui en dia?

Tindries deu dies menys de temps per preparar el pròxim examen o enllestir l’últim treball de la universitat? Si el teu aniversari caigués en un d’aquests dies desapareguts, t’hauries d’esperar un any per rebre els regals i les felicitacions? Si estaves destinat a morir un d’aquests dies, et convertiries en immortal? Si havies de néixer just llavors, no arribaries a ser mai un nen ploraner? Et descomptarien aquests dies del lloguer? De la hipoteca? Te’ls descomptarien del sou?

Només una cosa ens atrevim a afirmar: faltarien 10 dies menys per les vacances de Nadal

Tens 250 paraules per escriure el teu text. Prosa, poesia, teatre, assaig… Qualsevol gènere serà benvingut! Pots respondre a la Crida des d’ara i fins el pròxim dissabte 12 d’octubre a la mitjanit.

Una vegada s’acabi el termini, no t’oblidis de tornar a la web: tindràs una setmana de temps per criticar, com a mínim, un dels teus companys (nosaltres et direm qui) i votar pel text que et sembli més ben escrit i el que més t’agradi.

Vols deixar de ser un escriptor «però»? Vols convertir-te en un escriptor «de debò»?

Respon a la Crida: VullEscriure!

Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

La difícil pregunta

Suposem que, per fi –oh, victòria!–,  s’arriba a plantejar la famosa consulta catalana. D’entrada, si és consulta –i no referèndum–, ja no és decisió. Llavors, com queda el tan proclamat com equívoc “dret a decidir”? Doncs, en un simple dret a opinar, en l’expressió d’un desig.

I si la consulta –opinió o desig– es planteja entre independència o no independència, el simple fet de formular aquesta disjuntiva, és a dir, de considerar la independència com una possibilitat real, ¿no suposa admetre de fet el caràcter sobirà del poble català, com va proclamar la Declaració del Parlament, declaració que fou  recorreguda precisament davant el Constitucional?

Una pregunta així difícilment podria no ser també recorreguda, ja que admet implícitament la hipòtesi de la secessió de Catalunya, contrària a la lletra i  l’esperit de la Constitució, que, agradi o no, consagra la “unitat nacional” d’Espanya com un fet indiscutible.

Mentre no es reformi la Constitució vigent, cosa que, pel que fa a aquest punt i governi qui governi,  sembla inviable, aquesta mena de pregunta no prosperarà. Com tampoc no ho faria en el cas d’una hipotètica modificació del text constitucional que intentés canviar aquesta situació considerada essencial. Contra aquesta actitud, no hi podria haver altra cosa més que la incerta rebel·lió.

Llavors, què es podria preguntar en la possible consulta, encara que sigui simplement informativa o prospectiva d’opinió o de desig? S’han fet moltes càbales sobre el tema, fins i tot per eminents juristes, moltes propostes, declaracions d’intencions, argumentacions jurídiques i polítiques per a tots els gustos, però el mur constitucional hi continua essent. Efectivament, ¿es pot, legalment, plantejar des de l’Estat o de les comunitats autònomes (que formen part de l’Estat) la hipòtesi de la independència d’una part de l’Estat?

Aquest és el punt de fons i el més dèbil de totes les especulacions, argumentacions i propostes ambigües que es van formulant sobre una possible consulta relativa al futur polític de la relació Catalunya-Espanya. És a dir, que la simple pregunta ja suposa una resposta, que preguntar ja impliqui, d’alguna manera, un reconeixement de sobirania a una part del territori.

Per a esquivar aquest obstacle, segurament que només cal preguntar –fins i tot proposar decidir– sobre una reformulació del mateix Estat: federalisme, reforçament i aclariment de l’autonomisme, grau de descentralització competencial, reconeixement del pluralisme i de la diversitat cultural, lingüística, econòmica i financera, etc. És a dir, el que ara se’n diuen ‘terceres vies’ (Navarro, Navarro), i que, ben mirat, intenten una sortida legalment viable a aquesta qüestió, tant complicada, especialment si el sentiment i l’emotivitat -d’una banda i de l’altra-  s’imposen a la necessaria racionalitat i sentit pràctic. Si el Govern central, com sembla, cau en la miopia de tancar la porta a aquestes ‘terceres vies’ , s’equivocarà estrepitosament.

Com estan les coses, en definitiva, es podria consultar sobre tot el que no trenqui la unió juridico-política bàsica de les diferents identitats que donen personalitat als diversos pobles que integren el conjunt, unió consagrada –ara com ara– pel text constitucional. Limitació fonamental que amb freqüència s’oblida, o es vol oblidar, en certs plantejaments massa optimistes d’alguns nacionalistes –i d’alguns no nacionalistes– catalans i també no catalans.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

50 anys de Sau

El 13 d’agost va fer 50 anys que es va inaugurar el Pantà de Sau, un embassament mític per bé i per mal- d’una llargada de 17 km. i una amplada de 3 Km. A l’acte d’inauguració, molt magnificat pel règim franquista i divulgat a tot Espanya a través del Nodo, el noticiari oficial de la dictadura, hi van fer acte de presència els ministres d’indústria i d’obres públiques. El projecte s’havia iniciat durant la segona República (1931), però no es va desenvolupar fins a començaments dels anys quaranta.

Per acollir els nombrosos treballadors provinents de diferents regions de l’estat espanyol –bàsicament Andalusia- que van participar en la construcció de la presa, paral·lelament es va aixecar el nou poble de Sant Romà, situat sobre l’embassament, format per una colònia de cases per acollir els obrers, xalets per als enginyers, un cementiri, una església, l’escola i una caserna de la Guàrdia Civil. Amb la inauguració del pantà, l’antic poble de Sant Romà, al fons de la vall de Sau, va quedar submergit sota les aigües. Cinc anys després, el 1968 es va inaugurar el pantà de Susqueda.

Recordo perfectament l’ambient festiu que els diumenges regnava al pantà, en els mesos posteriors a la seva inauguració. Jo hi vaig anar quan tenia set anys amb un taxi –un Seat 1.500- llogat pels meus pares. De fet, en aquella època, la majoria de taxistes de Vic van celebrar amb eufòria la construcció del pantà, que per ells va significar uns ingressos extres gens menyspreables.

Els badocs que miràvem embadalits l’embassament desconeixíem que feia milers d’anys que els humans del paleolític ja corrien per zona, tal com demostren els jaciments arqueològics del Cingle Vermell i el Castell Sa Sala, on es van trobar restes de poblaments humans de 20.000 anys d’antiguitat. Els entesos expliquen que els primers pobladors eren caçadors de cavalls salvatges, cérvols, braus; i també recol•lectors de vegetals.

Amb el pas dels segles, van sorgir les parròquies de Santa Maria, Sant Romà, Sant Pere de Castanyadell, Sant Andreu de Bancells i Sant Martí de Querós, així com moltes masies disseminades pel territori. Els habitants dels anys cinquanta del segle passat eren pagesos que cultivaven blat i ordi i tenien ramats d’ovelles, cabres i vaques, a més d’explotar la vegetació per treure’n fusta i carbó.

L’embassament de Sau es va construir per regular les avingudes del riu Ter i emmagatzemar-ne l’aigua, amb la finalitat de produir energia elèctrica i, sobretot, abastar bona part de les poblacions de Girona, Barcelona i l‘àrea metropolitana. El fet és que el paisatge de Sau ja no seria mai més el mateix. A banda d’acabar amb la vida d’un poblet de pagesos, la presa va impedir la migració de peixos i els anys vuitanta va ocasionar greus problemes de contaminació, amb una gran mortaldat piscícola. L’obra faraònica també va ocasionar un canvi en les activitats econòmiques, primordialment de caràcter turístic.

Vint anys després que l’església romànica de Sant Romà quedés colgada sota l’aigua, els membres de l’estrafolari Esbart Recreatiu Palafox (en honor de la figura del general aragonès que va liderar la guerra contra els francesos) i la societat fictícia Astilleros del Ter, van organitzar el primer Periple Pantaner de Sau, una cursa no competitiva amb artilugis flotants no contaminats que durant anys va animar l’oci de molts joves osonencs i va proporcionar espectacle a les masses. La prova consistia en una travessa des de Còdol Dret, prop de Masies de Roda, fins a la presa de Sau, amb l’idea de reivindicar la neteja dels rius i la no extracció d’urani a les Guilleries. La primera edició del periple, el setembre de 1979, va comptar amb la participació de 32 espectaculars barques de fabricació casolana (llits de matrimoni, vaixells pirates, llaunes de sardina a escala, coets…) i més d’un centenar de tripulants. Durant 15 anys el Periple es va celebrar regularment, assolint un elevadíssim nivell de participació i un ampli ressò mediàtic. Al cap de poc, l’experiència d’aquesta cursa va ser imitada ràpidament arreu de Catalunya i a tot l’Estat, on es van organitzar desenes de proves similars.

Ara, el campanar de Sant Romà, apareix regularment als telenotícies com un indicador del nivell de l’aigua del pantà. Però la trempera turística ja no és la dels primers anys, ni el Parador de Sau, impulsat per Fraga Iribarne, passa pels millors moments. La pràctica dels esports nàutics ha davallat fins a cotes molt baixes i els pescadors hi agafen monstruosos silurs gegants, una raça de peixos invasora i depredadora. Mentrestant, la Riera Major –nascuda al Montseny- segueix abocant impassible les seves aigües al pantà, després de passar per sota del fantàstic pont de Malafogassa.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

ELS PIRINEUS

Els pirineus en el transcurs de l’historia sempre han estat habitats com o demostren les troballes en les coves de la zona de restes d’homes primitius i utensilis que feien servir en el dia a dia. Pedres dretes associats a ritus de la fecunditat, amoltonaments de pedres que marcant els antics camins de la transhumància, cromlecs i dòlmens son restes que ens han deixat les tribus dels nostres avantpassats pirinencs. Els homes primitius no dubtaven a pujar muntanya amunt fins el domini dels deus o dels dimonis com ells anomenaven els misteris o el que no comprenien, així o mostren els gravats de dones nues i suposats guerrers de Peyra Escrita, paratge situat a mes de 2.000 metres d’altura en els pirineus orientals. En el fons de la Vall de Galbe el pare Abelanet i descobrir 76 blocs gravats perduts en la regió del Capsir hon si troba el Lac du Diable.

Molt mes tard l’any 1.276 Pere tercer d’Aragó puja el Canigó de 2.784 metres d’altura des de on podia dominar amb la vista tot el seu regnat.

Els Pirineus tenen una distancia de 500 quilometres entre el Oceà  Atlàntic i el mar Mediterrani.

En el període terciari, fa uns 50 milions d’anys les roques sedimentaries patien les primeres pressions que havien d’aixecar els actuals Pirineus. Així els Pirineus son una cadena muntanyosa on els cims calcaris bor deixen els pics granítics de Neouvielle,Balaitous, Maladeta, Besiberri i Montcalm.

Alguns geòlegs creuen que la orogènesis dels Pirineus fou el seu origen l’acostament dels blocs ibèric i europeu. Des de el període quaternari, els grans glaciars i degut a les condicions climàtiques i a el canvi climàtic actual a anat canviant considerablement, el gran retrocés dels glaciars cada cop es mes intens i actualment la superfície dels gels perpetus no excedeix el 35 per cent. Els glaciars amb la seva retirada ens han deixat gran quantitat de llacs, aquesta multitud de llacs, la puresa de les seves aigües  i els torrents pirinencs , la seva vellesa captiva a les persones amants de la natura.

Recordem que per fer excursions o travessies pel Pirineu es molt important l’equipament personal i no oblidem que l’altitud i les tempestes mediterrànies moltes vegades son mes perilloses que les atlàntiques. Sempre abans de fer una excursió es necessari consultar la previsió meteorològica i repesar tot l’equipament necessari per la sortida. Recordem que la natura es la que mana.

Fa alguns anys una de les dites dels muntanyencs era: Deixa nomes les petjades i emportat sols nomes les fotos, però actualment masses munt anyers i excursionistes han deixat ja masses petjades , la dita actual seria: No deixis res , emportat tan sols les fotos, l’aire pur i els records que has viscut en aquells moments. Aquest es el nostre mon, si no el cuidem nosaltres, els que ens venen el darrera no el podran gaudir i admirar, així dons respectem la natura i l’entorn que ens envolta. Bon camí.

Pere Tremolosa

Divulgador científic

Publicat dins de Ciència | Envia el comentari

PETJADES DE NADOR

PETJADES DE NADOR

L’any 2004 Laila Karrouch va publicar De Vic a Nador, unes memòries centrades en l’arribada a la capital de la Plana d’una nena marroquina de vuit anys, el xoc cultural que va tenir amb la nova realitat, la seva integració a través de l’institut i  el seu accés a l’edat adulta. Ara, nou anys després acaba de publicar Petjades de Nador, la continuació del primer llibre, però ja des de la maduresa i amb notables ingredients de ficció i amb els problemes identitaris sobre la pertinença a dos mons superats. La novel•la retrata amb claredat la naturalesa de les relacions familiars dels marroquins i la sorprenent –almenys per mi- solidaritat que hi acostuma a haver entre les dones, sobretot les germanes. I ho dic amb un to d’admiració.
La novel•la està escrita en un to serè i un estil planer, farcit de frases curtes i amb la inserció lliure de diàlegs enmig de les reflexions, sense recórrer a la retòrica abarrocada. Sortosament també és un llibre que no cau en l’absurd exotisme turístic i cultural que alguns futurs lectors (sortosament no tots) potser buscaran al llibre abans de llegir-lo
La primera vegada que vaig posar els peus al Marroc va ser a Beni Anzar, passada la frontera de Melilla. D’això ja fa gairebé quaranta anys. Deixant de banda les olors, els colors, el vestuari i l’arquitectura, la meva primera sotragada va ser la contemplació en una plaça pública de l’assotament al cul d’un marrec d’uns dotze anys per part del seu pare. Vaig deduir que el vailet havia fet una malifeta i que el costum del poble era fer escarni públic. Amb tot, aquesta imatge exageradament pedagògica no va pas condicionar la meva posterior opinió de la realitat magrebina. L’endemà vaig anar a Alhoceïma. Ara encara recordo l’habitació rosa de la pensió, la cara somrient d’una noia que netejava les habitacions i el blau del cel. I d’aquí cap a Fès i Marràqueix.
Quinze dies més tard em trobava feliçment instal•lat en una fantàstica habitació d’Essaouira, a la casa d’uns pescadors que em van fer un preu molt més assequible que qualsevol hotel. Allà m’hi vaig quedar un mes. Jo tenia 17 anys i al•lucinava pepinos quan cada matí em trobava un plat de sardines a la porta de l’habitació. Entre aquelles sardines, les sardines que menjava calentes al port i les amanides de ceba i tomàquet, em vaig recuperar d’una certa debilitat física produïda pel fet de viatjar amb molts pocs diners. Però el millor de tot, les postres, eren les dues finestres que donaven a l’oceà Atlàntic, a la muralla de la medina, i els esquitxos d’aigua salada que m’arribaven a la cara quan la marea era alta. I quan l’aigua es retirava, l’espectacle de centenars de petites illes que anaven apareixent i els milers de gavines que es posaven a les roques, em va tocar. Abans de tornar a Vic, vaig visitar Taroudant, on vaig estar-me tres dies en una cova, la casa d’un músic, un excel•lent llaütista i gran persona, Hassan Tasi (encara recordo el nom), que vivia amb una seva filla petita de quatre anys, després de la mort de la mare de la petita, la seva dona. Han passat els anys i en fa dotze que estic casat amb una dona d’Essaouira. Tot plegat em porta a considerar que, ni que sigui una mica, conec la realitat magrebina.
Tornant a Petjades de Nador, enmig d’un discurs entre desenfadat i dramàtic, també hi he trobat dosis d’humor, o fina ironia, com quan una protagonista, enmig del xafastre d’un divorci, canvia el matrimoni per la família monoparental. En aquest sentit, la lectura de la novel•la m’ha revifat la reflexió personal al voltant de què és fictici i què és real. On és la frontera entre els mons inventats i les realitats imaginades per un mateix? Semblaria que inventar -o fabular- és una activitat mes lleugera i barata que no pas exorcitzar sentiments, sintetitzar-los i transformar-los en energia positiva, encara que siguin sentiments dramàtics. El repte de moltes escriptors –i moltes persones- és navegar entre dos mons a priori antitètics, però que potser no ho són tant: l’humor i la realitat. L’humor, per transmetre als lectors la necessitat de treure transcendència a la desgràcia. I la realitat, per tocar de peus a terra i no sucumbir a la ximpleria o a la fugida cap Enlloc. Tanmateix, no tot és tan esquemàtic, perquè aquests pretesos dos mons també estan fets de molts altres mons.
Una altra virtut de l’escriptora és la seva facilitat i valentia per parlar de temes íntims, encara que estiguin vernissats de ficció. Si els catalans diem que la roba bruta s’ha de rentar a casa, potser ja seria hora d’airejar totes les cases, les catalanes, les espanyoles, les magrebines i les de Patagònia. Els problemes de les persones, les gelosies, els desamors, els trencaments dolorosos, la mort de familiars i amics, tot això forma part de la vida, sigui allà on sigui. Com els amors i els desamord, els enamoraments, la conpanyia dels infants, les amistats eternes i la recerca de la tranquil•litat espiritual. Per això aplaudeixo la valentia que Laila Karrouch ha tingut d’exorcisar la realitat de moltes famílies magrebines instal•lades a casa nostra. I encara més, aplaudeixo la seva opció de navegar simultàniament en dos mons culturals diferents, sense tenir la necessitat de justificar a cada pas els seus actes, que ella decideix en plena llibertat.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

Homenatge a un pastor del pla de la Calma.

Homenatge a un pastor del pla de la Calma.

Recordant en Funda
«La meva ànima és com un pastor,
coneix el vent i el sol
i va de la mà de les Estacions,
seguint i mirant.» F. P.
Fundador Rodríguez González, en Funda, com tothom el coneixia, feia just un
mes que havia complert els 65 anys, quaranta dels quals passats entre els
paratges del nostre Montseny, i més concretament entre els pastorims,
brugues, boixos i ginebrons del pla de la Calma, on pacientment guardava el
seu ramat d’ovelles i cabres.
Com a pastor en Funda era un home acostumat a la soledat d’aquell pla
enlairat i, potser per això, era una persona acollidora i amable que rebia
sempre amicalment als excursionistes que se li acostaven per a saludar-lo i ferla
petar una estona.
La conversa amb ell amenitzada amb el so de les esquelles i només
interrompuda per donar una ordre al gos d’atura, fer un crit o un xiulet per tal de
fer girar un escamot de cabres era amena i fins i tot divertida degut a aquella
franquesa que es desprèn de la gent senzilla.
En Funda tenia la saviesa del que, acostumat a viure al bell mig de la natura,
en coneix els secrets i els signes, ja que com a pastor ha d’estar amatent a
aquella veu callada dels espais oberts de la muntanya.
Havent nascut a Santiago de la Espada, un petit poble de la província de Jaén,
s’havia identificat de ple amb aquesta terra que va triar per viure-hi i treballar-hi.
I aquí, a Catalunya, va entendre què volia dir ser ciutadà d’aquest país, i sense
renunciar en absolut a les seves arrels andaluses ni a la seva llengua, va voler
integrar-se a la nostra societat.
Ell entenia el català i fins i tot a vegades el parlava una mica, i si no ho feia més
sovint segurament era per culpa nostra, ja que tenim aquell vici de canviar de
llengua si creiem o notem que l’altre no és d’aquí. I ell ens ho repetia sovint:
“No, si te entiendo”. I encara deia més: “Aunque no hable catalán, me siento
catalán”. Penso que aquesta frase ha de ser tinguda molt en compte, perquè,
diguem-ho clar, també hi ha qui parla català i en canvi no se sent pas català.
L’atzar va voler que un bon dia pasturant el ramat per la Calma ensopegués
amb el president Pujol, mentre en Jordi Évole l’entrevistava. I vet aquí que
aquell pastor de la nit al dia va aparèixer a les portades dels diaris i el van anar
a entrevistar emissores de ràdio i de televisió. I tot per què? Perquè sent un
pastor andalús va dir que ell votaria sí a la independència de Catalunya. I és
que ell se sentia català ja que aquí, segons va manifestar, es va sentir acollit i
respectat.
A casa seva, en Funda, ensenyava la carta que el president Pujol li havia enviat
després d’aquella trobada a la Calma: «Celebré encontrarle en Tagamanent el
día de la entrevista de Jordi Évole para la televisión. Y quiero agradecerle sus
palabras amables hacia mi persona. Y más todavía hacia Cataluña. Lo que
más me complace es que las persones consideren que Cataluña es un país
acogedor y con buena convivencia. Los que siempre hemos vivido aquí, los
que vinieron de fuera y los hijos y nietos de todos nosotros. Usted dejó claro
que esto es realmente así. Gracias.»
Dissabte passat, a l’horabaixa, en Funda es va trobar malament i des de la
Calma va telefonar als seus familiars que l’anessin a buscar. Però ja no hi van
ser a temps, doncs quan van arribar allà on pasturava se’l van trobar mort. Un
atac de cor fulminant va posar fi a tota una vida de pastor, ja que de ben petit
tindria uns cinc anys ja feia de guardador de ramats, com diu el poeta. A
l’arribar a Osona va anar a fer de pastor a Viladrau i més tard, domiciliat ja a
Centelles, la Calma va ser l’espai del seu trescar per aquest massís.
I l’atzar també va voler que diumenge passat el president Pujol i la seva dona
s’acostessin al Bellver i preguntessin per en Funda, ja que volien saludar-lo.
Assabentats que havia mort sobtadament el dia abans, es van fer acompanyar
a casa dels seus familiars per donar-los el condol.
Què serà d’aquests paisatges de la Calma quan cap pastor hi porti un ramat?
Fa uns anys va traspassar en Pitu, del Molar, i ara és en Funda que hi deixa un
buit. Cal que l’Administració, i en aquest cas la Diputació de Barcelona que és
qui gestiona el Parc Natural del Montseny, es plantegi molt seriosament ajudar i
facilitar que el pastoreig no desapareixi d’aquell indret. Els pastors són els
jardiners i garants que la muntanya segueixi viva. Ells mantenen viu el
paisatge, i ensems els vells coneixements i les tradicions.
Ara potser encara som a temps de preservar la feina callada que fan els
pastors, i així evitar que en un futur s’hagi de fer un altre museu per ensenyar a
la mainada què era i què feia un pastor, i haver de representar-lo al costat
d’una ovella de cartró…
Xavier Cateura i Valls

Homenatge a un pastor del pla de la Calma.Recordant en Funda«La meva ànima és com un pastor,coneix el vent i el soli va de la mà de les Estacions,seguint i mirant.» F. P.Fundador Rodríguez González, en Funda, com tothom el coneixia, feia just unmes que havia complert els 65 anys, quaranta dels quals passats entre elsparatges del nostre Montseny, i més concretament entre els pastorims,brugues, boixos i ginebrons del pla de la Calma, on pacientment guardava elseu ramat d’ovelles i cabres.Com a pastor en Funda era un home acostumat a la soledat d’aquell plaenlairat i, potser per això, era una persona acollidora i amable que rebiasempre amicalment als excursionistes que se li acostaven per a saludar-lo i ferlapetar una estona.La conversa amb ell amenitzada amb el so de les esquelles i nomésinterrompuda per donar una ordre al gos d’atura, fer un crit o un xiulet per tal defer girar un escamot de cabres era amena i fins i tot divertida degut a aquellafranquesa que es desprèn de la gent senzilla.En Funda tenia la saviesa del que, acostumat a viure al bell mig de la natura,en coneix els secrets i els signes, ja que com a pastor ha d’estar amatent aaquella veu callada dels espais oberts de la muntanya.Havent nascut a Santiago de la Espada, un petit poble de la província de Jaén,s’havia identificat de ple amb aquesta terra que va triar per viure-hi i treballar-hi.I aquí, a Catalunya, va entendre què volia dir ser ciutadà d’aquest país, i senserenunciar en absolut a les seves arrels andaluses ni a la seva llengua, va volerintegrar-se a la nostra societat.Ell entenia el català i fins i tot a vegades el parlava una mica, i si no ho feia méssovint segurament era per culpa nostra, ja que tenim aquell vici de canviar dellengua si creiem o notem que l’altre no és d’aquí. I ell ens ho repetia sovint:“No, si te entiendo”. I encara deia més: “Aunque no hable catalán, me sientocatalán”. Penso que aquesta frase ha de ser tinguda molt en compte, perquè,diguem-ho clar, també hi ha qui parla català i en canvi no se sent pas català.L’atzar va voler que un bon dia pasturant el ramat per la Calma ensopeguésamb el president Pujol, mentre en Jordi Évole l’entrevistava. I vet aquí queaquell pastor de la nit al dia va aparèixer a les portades dels diaris i el van anara entrevistar emissores de ràdio i de televisió. I tot per què? Perquè sent unpastor andalús va dir que ell votaria sí a la independència de Catalunya. I ésque ell se sentia català ja que aquí, segons va manifestar, es va sentir acollit irespectat.A casa seva, en Funda, ensenyava la carta que el president Pujol li havia enviatdesprés d’aquella trobada a la Calma: «Celebré encontrarle en Tagamanent eldía de la entrevista de Jordi Évole para la televisión. Y quiero agradecerle suspalabras amables hacia mi persona. Y más todavía hacia Cataluña. Lo quemás me complace es que las persones consideren que Cataluña es un paísacogedor y con buena convivencia. Los que siempre hemos vivido aquí, losque vinieron de fuera y los hijos y nietos de todos nosotros. Usted dejó claroque esto es realmente así. Gracias.»Dissabte passat, a l’horabaixa, en Funda es va trobar malament i des de laCalma va telefonar als seus familiars que l’anessin a buscar. Però ja no hi vanser a temps, doncs quan van arribar allà on pasturava se’l van trobar mort. Unatac de cor fulminant va posar fi a tota una vida de pastor, ja que de ben petittindria uns cinc anys ja feia de guardador de ramats, com diu el poeta. Al’arribar a Osona va anar a fer de pastor a Viladrau i més tard, domiciliat ja aCentelles, la Calma va ser l’espai del seu trescar per aquest massís.I l’atzar també va voler que diumenge passat el president Pujol i la seva donas’acostessin al Bellver i preguntessin per en Funda, ja que volien saludar-lo.Assabentats que havia mort sobtadament el dia abans, es van fer acompanyara casa dels seus familiars per donar-los el condol.Què serà d’aquests paisatges de la Calma quan cap pastor hi porti un ramat?Fa uns anys va traspassar en Pitu, del Molar, i ara és en Funda que hi deixa unbuit. Cal que l’Administració, i en aquest cas la Diputació de Barcelona que ésqui gestiona el Parc Natural del Montseny, es plantegi molt seriosament ajudar ifacilitar que el pastoreig no desapareixi d’aquell indret. Els pastors són elsjardiners i garants que la muntanya segueixi viva. Ells mantenen viu elpaisatge, i ensems els vells coneixements i les tradicions.Ara potser encara som a temps de preservar la feina callada que fan elspastors, i així evitar que en un futur s’hagi de fer un altre museu per ensenyar a la mainada què era i què feia un pastor, i haver de representar-lo al costatd’una ovella de cartró…

Xavier Cateura i Valls

Homenatge a un pastor del pla de la Calma.Recordant en Funda«La meva ànima és com un pastor,coneix el vent i el soli va de la mà de les Estacions,seguint i mirant.» F. P.Fundador Rodríguez González, en Funda, com tothom el coneixia, feia just unmes que havia complert els 65 anys, quaranta dels quals passats entre elsparatges del nostre Montseny, i més concretament entre els pastorims,brugues, boixos i ginebrons del pla de la Calma, on pacientment guardava elseu ramat d’ovelles i cabres.Com a pastor en Funda era un home acostumat a la soledat d’aquell plaenlairat i, potser per això, era una persona acollidora i amable que rebiasempre amicalment als excursionistes que se li acostaven per a saludar-lo i ferlapetar una estona.La conversa amb ell amenitzada amb el so de les esquelles i nomésinterrompuda per donar una ordre al gos d’atura, fer un crit o un xiulet per tal defer girar un escamot de cabres era amena i fins i tot divertida degut a aquellafranquesa que es desprèn de la gent senzilla.En Funda tenia la saviesa del que, acostumat a viure al bell mig de la natura,en coneix els secrets i els signes, ja que com a pastor ha d’estar amatent aaquella veu callada dels espais oberts de la muntanya.Havent nascut a Santiago de la Espada, un petit poble de la província de Jaén,s’havia identificat de ple amb aquesta terra que va triar per viure-hi i treballar-hi.I aquí, a Catalunya, va entendre què volia dir ser ciutadà d’aquest país, i senserenunciar en absolut a les seves arrels andaluses ni a la seva llengua, va volerintegrar-se a la nostra societat.Ell entenia el català i fins i tot a vegades el parlava una mica, i si no ho feia méssovint segurament era per culpa nostra, ja que tenim aquell vici de canviar dellengua si creiem o notem que l’altre no és d’aquí. I ell ens ho repetia sovint:“No, si te entiendo”. I encara deia més: “Aunque no hable catalán, me sientocatalán”. Penso que aquesta frase ha de ser tinguda molt en compte, perquè,diguem-ho clar, també hi ha qui parla català i en canvi no se sent pas català.L’atzar va voler que un bon dia pasturant el ramat per la Calma ensopeguésamb el president Pujol, mentre en Jordi Évole l’entrevistava. I vet aquí queaquell pastor de la nit al dia va aparèixer a les portades dels diaris i el van anara entrevistar emissores de ràdio i de televisió. I tot per què? Perquè sent unpastor andalús va dir que ell votaria sí a la independència de Catalunya. I ésque ell se sentia català ja que aquí, segons va manifestar, es va sentir acollit irespectat.A casa seva, en Funda, ensenyava la carta que el president Pujol li havia enviatdesprés d’aquella trobada a la Calma: «Celebré encontrarle en Tagamanent eldía de la entrevista de Jordi Évole para la televisión. Y quiero agradecerle suspalabras amables hacia mi persona. Y más todavía hacia Cataluña. Lo quemás me complace es que las persones consideren que Cataluña es un paísacogedor y con buena convivencia. Los que siempre hemos vivido aquí, losque vinieron de fuera y los hijos y nietos de todos nosotros. Usted dejó claroque esto es realmente así. Gracias.»Dissabte passat, a l’horabaixa, en Funda es va trobar malament i des de laCalma va telefonar als seus familiars que l’anessin a buscar. Però ja no hi vanser a temps, doncs quan van arribar allà on pasturava se’l van trobar mort. Unatac de cor fulminant va posar fi a tota una vida de pastor, ja que de ben petittindria uns cinc anys ja feia de guardador de ramats, com diu el poeta. Al’arribar a Osona va anar a fer de pastor a Viladrau i més tard, domiciliat ja aCentelles, la Calma va ser l’espai del seu trescar per aquest massís.I l’atzar també va voler que diumenge passat el president Pujol i la seva donas’acostessin al Bellver i preguntessin per en Funda, ja que volien saludar-lo.Assabentats que havia mort sobtadament el dia abans, es van fer acompanyara casa dels seus familiars per donar-los el condol.Què serà d’aquests paisatges de la Calma quan cap pastor hi porti un ramat?Fa uns anys va traspassar en Pitu, del Molar, i ara és en Funda que hi deixa unbuit. Cal que l’Administració, i en aquest cas la Diputació de Barcelona que ésqui gestiona el Parc Natural del Montseny, es plantegi molt seriosament ajudar ifacilitar que el pastoreig no desapareixi d’aquell indret. Els pastors són elsjardiners i garants que la muntanya segueixi viva. Ells mantenen viu elpaisatge, i ensems els vells coneixements i les tradicions.Ara potser encara som a temps de preservar la feina callada que fan elspastors, i així evitar que en un futur s’hagi de fer un altre museu per ensenyar ala mainada què era i què feia un pastor, i haver de representar-lo al costatd’una ovella de cartró…

Xavier Cateura i Valls

Publicat dins de Des del Montseny | Envia el comentari

Estimar el poble i el món

El conferenciant, aquella vegada, anava  acariciant les oïdes i inflamava els sentiments patris dels fidels a la reeixida convocatòria anual a la Casa-Museu Prat de La Riba, glosant amb entusiasme les obres de joventut, i més abrandades, del gran pròcer català considerat “el seny ordenador de Catalunya”.

Aixecant la mirada, des de la silent  intimitat del pati històric, on  se celebra la vetllada d’homenatge al prohom, es podia veure com sobre les teulades s’alçaven antenes parabòliques escrutant el món, i com, en el cel blau intens, es creuaven les esteles blanques dels aerodinàmics  avions, desafiant el temps i l’espai.

Aquest fascinant contrast es repeteix feliçment, amb més o menys intensitat –depenent de l’orador i de la pulcritud de la llum de la vesprada– any rere any. Tradició i modernitat al cor de l’entranyable poble de Castellterçol.

Són dues maneres de veure i de viure l’existència. O millor dit, dues vessants d’una mateixa i eterna recerca humana de la identitat fonamental de la persona, que a fi de comptes és el centre de l’univers.

La tradició -que és proximitat- busca i intenta trobar i protegir la puresa d’aquesta identitat de la persona en les arrels de la seva història, dels seus costums, de la seva llengua, del seu tarannà i del seu entorn més proper -la llar, el poble, la terra, els records, els principis i creences-, embolcallat de tot allò que ha envoltat el seu naixement i el seu desenvolupament. I dins de tot això s’hi arrecera, sobreviu i es potencia l’autenticitat personal i creadora de l’individu, mentre se’l preserva de la difuminació i de la soledat. Tot és molt natural i explicable. El sentiment patri de pertinença és fort, irrenunciable.

La modernitat -que és globalitat-, en canvi, despulla l’individu de tot allò que no és ell mateix, de tota adherència, de tota incrustació històrica. Ell és ell i prou. Tal com ell mateix s’ha fet i s’ha enriquit, amb les seves idees i sentiments, amb el seus dubtes e incerteses. I sense més bagatge que la llibertat i la responsabilitat personal –no mirant enrere ni sentint nostàlgia de seguretats– es llença a l’aventura de la vida, d’afrontar l’existència a pèl, de desenvolupar la seva personalitat i conquerir, amb esforç i preparació -estudis i experiències-, un lloc en el món, i millorar-lo.El triomf i el fracàs només seran seus… i de les circumstàncies. Aquí rauran la seva grandesa i la seva servitud: l’individu desafiant-t’ho tot; en la sort i en els riscos.

Dues visions de la vida i de les coses. Dos camins dispars, buscant la persona, el ‘jo’. Són dues filosofies de veure i de viure. Una, des de la seguretat, i, l’altra, des del risc. Des de l’arrelament que fruitarà i madurarà, o des del salt sense xarxa cap a l’autoafirmació. Preservar i renovar fecundament en la solidesa de la tradició, viscuda i contrastada, o arriscar-se innovant en l’esperit obert i cosmopolita.
En fi, sovint estem en la cruïlla: les arrels pàtries o la vivència global. Veïnatge o ciutadania mundial. La possible, no gens fàcil, síntesi: estimar la terra i estimar món. En el fons, estimar veritablement la persona.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Prec a Mònica Terribas

Apreciada Mònica Terribas:
Ets una gran professional, i saps molt bé que aquesta és la meva sincera opinió de fa molts anys; no et deixis portar per partidismes ni manipular per partits, per cap!. ni per ningú. Em plau remarcar-ho ara que, arran del teu nou nomenament, rebras moltes presions i et cauran moltes crítiques. La teva demostrada professionalitat i preparació acadèmica, de la que en sóc coneixador i testimoni des dels teus inicis, com també saps i il.lustre bé aquesta foto del 1995 recollint l’important premi científic del Centre d’investigació de la Comunicació, CEDIC, ha d’estar sempre per demunt de tot i de tota temptació. És la millor manera de servir el Periodisme de qualitat, el teu, i el país, que és de tots. Gràcies. Una abraçada.
Wifredo Espina
Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

¿Caurà, el Govern?

Se’ls acumulen els maldecaps, a Rajoy i al seu govern. I el desenllaç sembla no poder esperar.  Són assumptes de primera magnitud i urgents.

En política no hi ha res que sigui predictible, però de tot se’n poden raonar les possibilitats. I un raonament basat en les dades que tenim a l’abast sembla portar a la conclusió que, malgrat tot, el govern de Rajoy no caurà. Però, és clar, no se sap mai…

El primer maldecap seriós per al Govern –que el sobrepassa en profunditat i durada, encara que no solament a ell– és la greu crisi econòmica, amb la dramàtica conseqüència social i humana de l’atur.

Si no es confirmen aviat les dades de canvi de tendència –que de moment semblen més conjunturals i de bons desitjos que realitats– el malestar augmentarà, amb el risc de desbordar-se al carrer. Pel contrari, si s’evidencia que la política d’austeritat i les retallades –amb molt de sacrifici per part dels ciutadans– han servit per a dreçar el rumb cap a un creixement sostenible,  la ira i la resignació poden derivar en esperança. Els esforços del Govern són evidents i, a més, els organismes europeus els avalen. Almenys a nivell macroeconòmic. Tot això li donaria una base d’estabilitat molt important.

L’altre maldecap governamental, que ara mateix desperta passions, és l’esclat del “cas Bárcenas”, que afecta directament el Partit Popular i que fins i tot podria esquitxar el seu president.

No perquè el finançament irregular dels partits polítics sigui molt generalitzat, fet que és la lacra de la nostra democràcia, això pugui servir d’excusa per a no depurar responsabilitats polítiques en tots els casos, i més encara en el partit del govern. I possibles derivacions penals sobre alguns dels seus membres, o sobre el mateix president, podrien donar la volta a la situació política. Tanmateix, l’ample suport electoral que les urnes van donar a Rajoy li permetria, d’alguna manera, resoldre el problema internament, amb un canvi de persones de la mateixa formació política.

El president Rajoy s’ha compromès a donar explicacions, diu que aviat, sobre aquest cas tan tèrbol. Veurem què passa. Però no sembla que per aquí pugui fallar la necessària estabilitat política que Rajoy va prometre garantir per no posar en perill tot, o una part, el que s’ha aconseguit en el terreny econòmic.

La tercera gran preocupació de Rajoy, tot i que intenta dissimular-ho, és el desafiament separatista del nacionalisme català, que no de Catalunya, com se sol dir inapropiadament. Durant segles no s’havia produït un repte d’aquestes dimensions, que compta amb un suport popular i parlamentari molt ampli. El govern de l’Artur Mas l’ha fet seu i juga aquesta carta fermament, i manté enjòlit l’opinió pública i la societat catalana i l’espanyola, totes dues angoixades i dividides. L’acord no sembla possible, però la topada frontal no la vol ningú que sigui mínimament responsable.

Artur Mas s’ha proveït d’arguments i d’instruments de tota mena –a més de mobilitzar l’opinió pública mitjançant les estructures de govern, les institucions subvencionades i els mitjans de comunicació públics, i els privats afins o agraïts, per a afrontar l’envit.

I, empès per l’ERC de Junqueres, als braços de qui es va llençar per a salvar la presidència després del revés electoral, acaba d’enviar una subtil i compromesa carta al president Rajoy en què li demana obrir negociacions, com més aviat millor, perquè es pugui fer un referèndum sobre la independència de Catalunya. Carta oficial a la qual Rajoy caldrà que respongui d’alguna manera. Desafiament, doncs, en tota regla, ja que s’hi apunta la possibilitat d’una declaració unilateral d’independència, si no s’autoritza la consulta o exercici de l’anomenat “dret a decidir”. Si bé Mas, amb un cert cinisme, es cuida prou de dir i repetir que desitja que es pugui fer d’una manera, segons ell, “ben feta”.

Amb tot, és possible que Rajoy no trobi molt difícil, formalment, respondre a la carta. Es pot limitar a dir que la reenvia a les Corts, com a representació màxima de la sobirania del poble espanyol, ja que això que se li demana sobrepassa les seves competències de president del govern  en plantejar-se-li ni més ni menys que la possible divisió de la “unitat nacional”, consagrada en la Constitució massivament referendada.

Com que en la mateixa carta de l’Artur Mas s’afirma que no es tracta d’un problema “jurídic” sinó “polític”, Mariano Rajoy pot al·legar tranquil·lament que precisament per això ho han de decidir les Corts, és a dir, els representants de tot el poble espanyol, els catalans inclosos.

Per tot l’exposa’t, per tant, en aquest moment i si no hi ha greus sorpreses, no és previsible que el govern de Rajoy caigui –si bé podria experimentar alguna remodelació–, i la necessària estabilitat política del país sembla estar garantida.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

L’HOME I LA NATURA

La falta del contacte amb la natura influeix en les nostres vides. En els temps actuals precisarem d’un marc transformador necessàriament em  d’anar cap a un retrobament entre els humans i la natura. En una època actual de rapides transformacions mediambientals, socials i econòmiques, el futur serà per les persones que es comportin d’acord amb la natur, a els individus, empresaris, famílies i polítics que adquireixin un coneixement mes profund de la natura i que equilibrin  lo virtual amb el real, volem o no, els humans pertanyem a la natura.

La felicitat no la trobarem mai en lo material, la trobarem en les petites coses com caminar pel bosc, per la muntanya, banyar-se el riu, el mar, observant la llibertat dels animals, escoltant musica, estimant, entre altres…

Caminar per la muntanya lògicament amb una motxilla i ben equipats i allunyar-se de les ciutats ens proporciona contacte amb la natura i descobrir sensacions noves i sanes com la sensació del vent a la cara, observar la nit amb les estrelles i la immensitat del univers, sortir de la tenda de campanya on em dormit i observar com neix el nou dia i l’olor de la matinada entre altres. Son sensacions úniques que ens poden donar felicitat i fer-nos sentir mes vius.


fotografia Manel Dot.

La tranquil·litat, la soledat i el valdre’s per un mateix  son conceptes estranys per moltes persones. La tecnologia actual amb els mòbils, ordinadors, vehicles entre altres… poden limitar les perspectives que tenim del mon natural , una societat com mes tecnològica es mes inhumana es torna. Tot a de tenir el seu equilibri.

Una petita caminada a la natura pot refrescar-nos la ment i el cos i lliurar-nos de problemes i pensaments, al cap d’una estona d’estar a plena natura els pensaments ban desapareixent i la ment lliure de la confusió  i dels pensaments diaris , relaxada per l’espai natural i la soledat s’obre i tot esdevé mes clar.

Cents d’anys de vida còmode han acabat per privar-nos de l’herència que era nostre per naturalesa, la facultat de comunicar-nos amb el medi natural, de caminar de fluir amb la natura, de viure amb muntanyes o deserts. Tenim que tornar a aprendre a utilitzar mes les nostres cames, els nostres pulmons, el nostre cor. Depenem massa dels aparells moderns. Em de tornar a aprendre a orientar-nos a preveure les condicions meteorològiques a no dependre tan dels aparells electrònics. Tenim que desfent-se de les traves físiques i mentals que ens a imposat la vida moderna.

L’èxit  d’una sortida a la natura no es el que portem a les nostres motxilles,  son les coses que observem, les sensacions que experimentem , els sons que escoltem, l’aire net que respirem.

Sortir a gaudir a sentir la natura, entra amb contacte amb la natura  ens donarà  salut, vida, alegria, i felicitat sigui estiu o hivern , primavera o tardor ens donarà sorpreses i lliçons. Recordem l’home pertany a la natura. Respectem la natura i vivim naturalment.

Pere Tremolosa

Divulgador científic

Publicat dins de Ciència | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Crida Especial d’Estiu: «Relat a 40 mans»

VullEscriure.Cat – Crida Especial d’Estiu: «Relat a 40 mans»

Si el Relatcrossing et va agradar, aquest any el nostre nou joc d’estiu t’encantarà!

Et proposem una escena, molt simple però plena de personatges. Llegeix-la, tria el personatge que et faci més gràcia i a escriure s’ha dit!Inventa’t un passat pel teu personatge, com ha arribat fins aquí, què el preocupa, com reaccionaria davant d’un anunci de bomba,… Tens 40 personatges per escollir! Amb tots els fragments rebuts, crearem un veritable text interactiu que publicarem a la web a principis de tardor.

A més a més, la crida especial d’aquest estiu és doble: per escriptors i per il·lustradors. Els escriptors teniu des d’avui i fins el 10 d’agost per enviar els vostres textos (màxim 500 paraules). Els il·lustradors tindreu fins el 14 de setembre per enviar les vostres il·lustracions.

Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!

Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Trenta-quatrena Crida: «Sol solet»

VullEscriure.Cat – Trenta-quatrena Crida: «Sol solet»

Les temperatures no acompanyen i l’estiu es fa pregar, però a la nostra petita web tenim molt clar que ha arribat l’estació dels gelats, de les migdiades a la platja i de les llargues passejades entre els camps de blat madur. I per animar el sol a que es decideixi a canviar d’estació, hem decidit dedicar-li la nostra última quinzena «normal» abans de vacances!

Tens 250 paraules per escriure un text que tingui el sol com protagonista: prosa, poesia, teatre, assaig… Qualsevol gènere serà benvingut! Pots respondre a la Crida des d’ara i fins el pròxim dissabte 6 de juliol a la mitjanit.

Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

El Concert del Camp Nou

El Concert del Camp Nou va ser impressionant. Emotiu, electritzant, contudent. Una immensa i popular operació polític-festiva. És del que es tractava.
Buscant opinions solvents sobre aquest esdeveniment, em sembla molt interessant el comentari del sempre ponderat i agut José Antich, director de La Vanguardia, titulat, potser amb excessiva cautela, “Una mica més que un concert”, perquè en realitat fou bastant més que un concert.
Antich ho descriu com “una barreja d’acte reivindicatiu i també de to festiu”. I ho valora així: “Òbviament no va ser el concert de tot el catalanisme ja que les absències d’organitzacions i personalitats va ser significativa. Però sí d’una part molt important del catalanisme, la més mobilitzada i activa”.
Considero molt exacta aquesta valoració. Distant de la fàcil lloa incondicional, buscant l’aplaudiment d’un sector, i de la injusta mirada cicatera, que plauria a un altre sector. És, crec, una visió equilibrada i serena del que va passar, en el context de la realitat social catalana actual, dirigida per una classe política, en el poder, molt sobreexcitada
Una classe política dominant dels ressorts del poder, que, representativa d’un molt ampli sector social, empeny a la seva militància, als seus electors, simpatitzants i a les capes populars més permeables als plantejaments i registres emocionals, per expandir-se i, si és possible, envair i imposar-se a l’altre sector. En el fons, tendeix a instal·lar -amb tota la seva maquinària- el pensament únic, com denuncia, fins i tot, el líder socialista Pere Navarro.
Malgrat la seva innegable força i importància, l’anomenat “Concert per la llibertat”, en realitat va ser “per la independència”, segons els crits, cants, pancartes i consignes. Com escriu Antich “òbviament no va ser el concert de tot el catalanisme ja que les absències d’organitzacions i personalitats va ser significativa”. Però hi ha més.
Perquè si és evident -i actes com aquest ho posen en relleu- que hi ha, com a mínim, dos catalanismes -el radical i el moderat-, també és cert que el catalanisme no esgota tot l’ample ventall ideològic català. També hi ha espai per a la catalanitat, és a dir, la condició de català sense “ismes”, de cap classe.
El que succeeix és que és la menys mobilitzada i activa políticament, la més moderada i silenciosa. La que precisament permet la bona i fecunda convivència ciutadana a Catalunya, malgrat els excessos d’altres.
És a tota aquesta diversa i plural Catalunya a la qual, en la seva tornada, es va dirigir l’expresident Tarradellas amb la seva famosa salutació de benvinguda: “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Una carta per a Rajoy

De la important reunió al parlament català de polítics i representants de la societat han sortit dues coses concretes. Una, l’enviament d’una carta a Rajoy; i una altra, l’encàrrec d’un document de consens sobre el tractat en aquesta assemblea constituent del Pacte per al Dret a Decidir.
És un altre gest grandiloqüent amb el qual el president Artur Mes tracta de recaptar suports i al mateix temps passar-los la patata calenta, que li crema a les mans, del desafiament sobiranista que va decidir plantejar-li a l’Estat.
Tres coses han quedat clares entorn d’aquesta reunió del Pacte per al Dret a Decidir. Que uns partits no volen saber res del mateix -PSC, Ciutadans i PP, que no han assistit-, que entre els assistents hi ha diversitat d’opinions sobre el procediment a seguir i l’objectiu final, i que predomina el criteri que el que es faci ha de ser per la via del diàleg i la negociació.
Aquesta constatació és un pas notable per aclarir les coses. La primera, ja sabuda, és que Catalunya és plural i diversa. La segona, que hi ha un anhel molt arrelat que es respecti la seva personalitat com a poble. I la tercera, que existeix un moviment en marxa -no només polític sinó també social- per a la defensa d’aquesta personalitat.

Quan fa ara trenta-cinc anys -març de 1978- vaig declarar públicament en el Saló de la Columna de Vic, que “Catalunya vol l’autonomia per viure la seva pròpia personalitat” (publicat a tota pàgina en la portada de l’exemplar inaugural del prestigiós diari El 9 Nou) no feia res més que recollir, ja llavors, aquest sentiment majoritari, que ara es manifesta amb major contundència, d’una banda, i amb més reticències per una altra, a causa de diversos factors.

L’actual radicalització per un ampli sector molt actiu no és garantia d’èxit, potser el contrari. L’enfrontament, l’automarginació i la diversitat de posicions -reflex d’una societat cada dia més plural- no permeten la simplificació. Per això, d’un gest tan solemne com el de la constitució del Pacte per al Dret a Decidir no han sortit més que l’encàrrec al moderat democristià Rigol d’un document, que haurà de ser consensuat, i una carta al president Rajoy demanant-li diàleg dins del marc legal vigent, com s’ha posat oficialment de relleu.
El gest de la insòlita reunió pot llegir-se com un pas endavant en la reivindicació nacionalista, però el reconeixement oficial d’algun refús i de notables discrepàncies evidencia que caldrà rebaixar exigències per aconseguir alguna cosa més o menys important.
Estem entre dues postures. La del republicà Junqueras: “Doneu-me 86 escons i proclamo la independència”, i la del democristià Duran Lleida: “tot això quedarà en res”.
Mentre, el president Artur Mas gesticula radicalitat al mateix temps que va diluint el seu envit amb paraules suavitzades, i, a més, traslladant la responsabilitat a la societat catalana més inclinada al “seny” que a la “rauxa”. Què dirà en la carta a Rajoy? La resposta està cantada. I qui dia passa, any empeny.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Trenta-tresena Crida: «Sense llum»

VullEscriure.Cat – Trenta-tresena Crida: «Sense llum»

El 5 d’agost del 2010, l’esfondrament d’una mina xilena va deixar atrapats 33 miners a 700 metres sota terra. La notícia va donar la volta al món i les feines de rescat van ser retransmeses en directe als sis continents. El 13 d’octubre, després de 33 dies de perforacions, els miners van ser trets en vida de la mina.

33a Crida: «Sense llum»

Aquesta quinzena et proposem que intentis posar-te en la pell d’aquells miners, que intentis imaginar-te com seria tornar a veure el món després d’haver-te passat setmanes atrapat en la més pregona de les foscors.Busca un lloc en calma i tanca els ulls durant cinc minuts. Després obre’ls a poc a poc, fixa’t en allò que et quedi més a prop i descriu-ho amb el màxim de detall.

Tens 250 paraules i una setmana de temps per enviar-nos la teva descripció, des d’ara mateix i fins el pròxim dissabte 22 de juny a la mitjanit.

Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

Artur Mas, personatge de tragèdia

Morir com un heroi o com un traïdor. En tot cas, morir políticament. S’està perfilant –si els déus no hi posen remei– el destí del president Artur Mas.

És llàstima que qui podia haver estat un gran president de la Generalitat hagi optat per convertir-se en un personatge de tragèdia. En un d’aquests personatges que, enmig d’un gran espectacle, tan tremendista com inútil, acaben malament. Ell ho ha triat, en ús de la seva llibertat –i abús de la seva representativitat– escollint un camí d’errors i temeritats.
L’herència que va rebre del forjador de la Catalunya reconstruïda, Jordi Pujol –que amorosament el va elegir a dit–, no l’obligava a ser un hereu amb una fidelitat servil i sense personalitat, sinó a continuar i millorar la tasca amb noves cotes d’ambició i idealisme per a un poble amb identitat i llarga història capaç i ansiós d’assumir un major protagonisme en el futur. És massa corrent que els hereus es pategin l’herència rebuda. I això li està passant a Artur Mas dividint internament la societat catalana i guanyant l’animadversió de fora del país que, miopement, tanca en el concepte, bastant cursi, de “casa nostra”.
És el preu de muntar precipitadament al cavall de la rauxa oblidant l’altra virtut catalana del seny.
De les últimes subtils maniobres polítiques de Mas, alguns en dedueixen senyals de certa rectificació. Negociada o no -secretament- amb altes instàncies de l’Estat, davant la impossibilitat de seguir en un carreró sense sortida –com no sigui la traumàtica, que la majoria no desitja–, el més difícil serà salvar la cara quan s’ha jugat a tot o res. L’heroi fàcilment pot convertir-se en traïdor. La tragèdia és en el seu punt culminant.
L’oratòria fàcil i comunicativa d’Artur Mas pot intentar-ho tot. Però les paraules, que aguanten molt, no ho poden tot. Sobretot quan no és la primera vegada que intenten vendre gat per llebre. Tothom recorda la negociació a la baixa, amb nocturnitat i traïdoria (a esquenes dels altres partits), amb el president Zapatero de l’Estatut que havia estat aprovat al Parlament. És difícil entendre com, d’un dia per l’altre, canvia el seu objectiu de “Pacte fiscal” pel de la Independència, per molt que es simuli que s’havien esgotat totes les vies d’una negociació, que no es va plantejar seriosament. I qui pot comprendre –més enllà d’estratègies polítiques– que a finals de juny el Govern encara no tingui pressupost? I com s’explica que, a sobre, planti cara a la Fiscalia que acusa el seu partit de suposades comissions il.legals en el lamentable “Cas Palau”, que de segur acabarà malament i esquitxant a molts?
Les paraules agudes, solemnes i massa contundents i els gestos incisius i escarafalls poden semblar convincents, però la realitat és tossuda i la gent no es llepa el dit. Artur Mas ho té malament en aquesta tragèdia que ha contribuït decisivament a muntar i que, al•lucinat pel sorollós embat d’una bella gran onada popular, va decidir liderar. ¿Heroi o màrtir? Les urnes no el van triar ni per a una cosa ni per l’altra, sinó per governar un país plural i complex. Que és el que no fa, o, ficat en aquest embolic, no pot fer. Ell ho ha escollit.
Amb tot això, s’haurà perdut el temps, s’haurà agreujat la crisi econòmica, provocat una profunda crisi política i aconseguit una societat dividida, enganyada i desconcertada … que no veu el final d’aquesta al•lucinant i errònia jugada.
I, a sobre, s’haurà dilapidat una herència de catalanitat i catalanisme fecunda i convivencial. I, a més, potser, al final, s’hagi cremat a l’estil bonze una personalitat que apareixia com a potent i vàlida, aixecant esperançes al capdavant d’una força política arrelada, ara a la baixa i perseguida per la justícia, com a prometedor President de Catalunya. Llàstima!

Que l’error i la temeritat no l’enceguin i els déus –no pas les belles sirenes ni els fantasmes– l’ajudin i el beneeixin en la seva tasca primordial de governar, Molt Honorable senyor Mas.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Vacances infantils.

Diuen que el paradís és la infantesa. Però les coses tampoc no són tan clares. Depèn d’on has nascut, en quina família i en quina època. Tanmateix, els psicoanalistes tenen raó quan diuen que els primers anys marquen i defineixen tota una vida. La infantesa és un paradís quan ens convé, perquè en un moment o altre, tothom té arrelades a l’inconscient pors atàviques relacionades amb algun episodi fosc de quan érem molt petits, des de la por al dimoni, a les plantofades sistemàtiques de les autoritats familiars, religioses i escolars; o por a l‘ànima d’en Rosega-cebes, al llop i a la bruixa de la casa de xocolata. També podríem dir que l’infern és la infantesa. O el purgatori.

Sigui com sigui, en general recordem més els moments que ens van procurar l’alegria de viure, com les vacances escolars, sobretot les estiuenques, un període de temps que la majoria de nens de la meva edat esperàvem amb candeletes perquè suposaven ampliar l’hora del pati a tota la jornada, a tot un estiu, i posar-nos en contacte ocasional amb el mar, la muntanya, els rius i els boscos. I si a casa no hi havia cotxe ni diners, a Vic teníem la possibilitat d’anar a la piscina de l’Estadi, la de Can Martra i a la de la Conxa.

Les vacances, almenys les des d’abans, es començaven a olorar a finals de maig. Encara anàvem a l’escola, però teníem un horitzó molt concret: la revetlla de Sant Joan i la de sant Pere; les berenades a la font dels Frares, la de la Talaia, la del Pi o la d’en Bruguer; les captures amb mocador de peixos i capgrossos al riu; les caminades amb el caçapapallones a la mà; o les excursions amb “els estudiants” a Gatillepa i al Cantarell; les banyades a les basses, els campaments amb els escoltes i les estances en alguna casa de pagès d’on eren originaris els pares o familiars directes.

Fins que amb la introducció de la televisió –la caixa tonta- a la majoria de llars, el panorama va canviar i es va encetar l‘època de les vacances virtuals a la petita pantalla, amb la sèrie “Viaje al fondo del mar” i els dibuixos animats americans. La televisió va acabar monopolitzant l’atenció de la mainada i els camins rurals i les fonts es van començar a buidar.

Recordo els estius passats a Cal Moliner, a Santa Eulàlia de Puig-oriol, on vaig descobrir les quadres de vaques, el femer, les màquines de batre, les oques, els ànecs, les gallines i els conills; les excursions per anar a buscar cargols després d’un ruixat estiuenc; el mató que fabricava la iaia amb herba col; les anades a la botiga de Cal Penyora a comprar algun petricó de llet o una pastilla de mantega del Cadí, quan gairebé ningú tenia ni nevera ni rentadora; les pel•lícules del Gras i el Sec que passava un projectista ambulant a la plaça del poble, els jocs rituals amb un gos (en el meu cas es deia Bambi i era negre), o les llargues hores de lectura de tebeus assegut a la porta del forner.

Passades cinc dècades, encara ressona a les meves orelles la cantarella dels nens que ens trobàvem a migdia a la plaça de Santa Eulària per rebre amb entusiasme l’autobús de Sant Quirze -amb el sostre exterior carregat de maletes, cistelles, bótes, trastos i mercaderies i, de vegades persones- tot cridant “El cotxe, el cotxe!”, així, en singular. De fet, a començaments dels seixanta eren poquíssims els vehicles de motor que arribaven a aquesta població i “el cotxe de línea” era el paradigma del progrés.

Finalment, “el cotxe” ha guanyat la batalla. I encara que la crisi també afecta la venda d’automòbils, la vida de la gent ja no gira al voltant de la natura, els arbres, les cases de pagès i les cabanes al bosc. Els cotxes s’han multiplicat en una progressió meteòrica, saturen la superfície del país i dictaminen l’urbanisme general. Ara, el que és insòlit és la tranquil·litat, el ritme pausat i el tarannà calmat d’abans. Estem nerviosos i no sabem què fer quan arriben les vacances, si és que tenim la sort de tenir feina i de fer vacances.

Vint anys enrere, vam poder gaudir de les platges catalanes; i després, de les platges de països exòtics, a l’altra punta del món. Però avui, la cosa no dóna per tant. Ni per portar la canalla a colònies o apuntar-la a l’escola d’estiu. No hi ha diners. I a la majoria de piscines, l‘últim reducte de l’oci socialitzat, cobren uns preus prohibitius per la majoria de famílies.

Avui, molts nens i nenes passen les vacances davant del televisor o l’ordinador, en un món fantàstic governat per Bob Esponja, Tom & Jerry i Doraemon, amb un immens assortit dels jocs de futbol virtual, on l’usuari infantil del ciberespai sempre guanya els partits per golejada, davant d’un rival escollit a la carta. Abans es podia patinar al carrer, fugir de l’escomesa dels guàrdies municipals, jugar a bales, a cavall fort o a futbol al carrer. Però ara no es pot, hi ha massa risc. Potser caldrà redescobrir els antics camins que van a la font -encara que l’aigua no sigui potable-, una profitosa alternativa als parcs urbans i a les sorreres que veiem la resta de l’any. O a determinades piscines, mentre no abaixin els preus.

El Ter.net

article :Opinió

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

FOTOGRAFIA I CIENCIA

Gracies a la fotografia podem plasmar i mostrar la realitat o el moment de les imatges captades. Dins el mon de la fotografia i podem trobar moltes tècniques, estils i àmbits per fotografiar com poden ser fotografia de paisatges, de persones, de ciutats, d’interiors, de natura, macrofotografia, fotografia científica entre altres.

La importància de la fotografia esta en captar moments únics , irrepetibles i fascinants. La bellesa, l’interès, les emocions  que transmeten les imatges fotogràfiques no es poden expressar amb paraules, fen veritat la dita de que una imatge val mes que mil paraules.

Veritablement la verdadera fotografia no la fa la càmera si no la ment del fotògraf.

La fotografia de la natura es considera fotografia científica, ja que gracies a aquesta tècnica s’han pogut fer estudis i descobriments d’espècies noves i conèixer millor els secrets de la natura, per exemple amb la macrofotografia podem observar imatges que ens passen desapercebudes  normalment com d’insectes, plantes, minerals entre altres.

Sortir a fotografiar la natura tan de paisatges com plantes i animals sembla fàcil però realment es necessiten diversos coneixements  tan de geografia, botànica, comportament animal, meteorologia i també d’una gran paciència per part del fotògraf i tenir una bona forma física per poder transportat la motxilla amb el material fotogràfic i el material de seguretat per moure’s lluny de la civilització a plena natura.

Per obtenir fotografies excepcionals  i impressionants es important estar en el lloc adequat i en el moment correcta, però recordem que la natura es imprevisible i una bona fotografia pot aparèixer quant menys ens o esperem, cal estar sempre preparat.

L a fotografia de fenòmens meteorològics es una activitat fascinant veritablement també es fotografia científica.

L a fotografia amb microscopi ens ofereix imatges que no podem observar normalment, amb imatges impacta’ns i impressionants.

La fotografia astronòmica ens plasma la immensitat del univers.

La fotografia geològica o macrofotografia de minerals ens ofereix imatges dels cristalls dels minerals i detalls d’aquets realment fantàstics que d’altre manera ens passarien desapercebuts.

Com podem constatar la fotografia sigui de la tècnica o temàtica que es vulgui ens transporta amb imatges a moments únics i irrepetibles.

Recordem sempre que respectar la natura i el medi ambient  junt amb tots els essers que i viuen es el prioritari i el mes important per un bon fotògraf de natura i fotografia científica.

Pere Tremolosa

Divulgador científic

Publicat dins de Ciència | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Trenta-dosena Crida: «La ràdio!»

DIUMENGE 2 DE JUNY DE 2013

VullEscriure.Cat – Trenta-dosena Crida: «La ràdio!»

El 2 de juny de 1896 Guglielmo Marconi va patentar la ràdio (fa exactament 117 anys!). Una cançó va pronosticar que el vídeo la mataria, però la ràdio sobreviu tan viva com el primer dia. Ni Facebook, ni Twitter, ni Skype: no hi ha res que li faci por!

32a Crida: «La ràdio!»

Tens 250 paraules i una setmana de temps per escriure el teu text, des d’ara mateix i fins el pròxim dissabte 8 de juny a la mitjanit. Poesia, prosa, teatre, assaig,… Tots els relats radiofònics seran benvinguts!

Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!

Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Trenta-unena Crida: «Matalassos… Només per dormir?»

VullEscriure.Cat – Trenta-unena Crida: «Matalassos… Només per dormir?»

Matalassos de plomes per dormir a les nit, o per fer-hi una capcinadeta a mitja tarda, matalassos de molles per saltar-hi quan els pares no ens veuen, matalassos inflables per prendre el sol a la piscina, matalassos amb llençols de seda per… Qui ho ha dit que els matalassos només serveixen per dormir? (hehe)
31a Crida: «Matalassos… Només per dormir?»
Tens 250 paraules i una setmana de temps per escriure el teu text, des d’ara mateix i fins el pròxim dissabte 25 de maig a la mitjanit. Poesia, prosa, teatre, assaig,… Tots els matalassos seran benvinguts!
Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

El greu error de Wert

És paradoxal que la discussió sobre una llei d’educació porti a actituds flagrants de mala educació. Una norma que neix així porta en el seu si l’esperit de contradicció. No és, per tant, res prometedora. I com està encara en fase de projecte, hi ha temps per corregir l’error.
Que arran d’aquesta polèmica l’eurodiputat popular Vidal Quadras qualifica als dirigents nacionalistes catalans de “xusma” no és precisament educatiu ni tolerable. Com no ho és que el president Artur Mas, en referir-se als membres del govern de l’Estat, els anomeni despectivament “aquesta gent” i utilitzi, com ja comença a ser habitual, un llenguatge de guerra.
S’està ressuscitant, lamentablement, aquella nefasta dialèctica falangista d’”els punys i les pistoles”, amb una dialèctica de mutu menyspreu, ofensa i d’enfrontament bel·licista, que a res bo pot conduir. Els qui cauen en actituds tan baixes i fins i tot verbalment violentes mereixerien que l’opinió ciutadana i el vot dels electors els marginessin de la política. Fan un pèssim favor a la política i a la convivència.
La gestió del ministre Wert, en el procés d’elaboració de la nova llei, ha estat clarament provocativa. En un tema tan summament important i sensible, no pot tenir una actitud impositiva i desafiant. Són molts els factors, punts de vista i interessos a tenir en compte. No fer-ho, o almenys intentar-ho seriosament, provoca contestació i rebuig. Que és el que està passant.
Tampoc es pot tractar amb la fredor i asèpsia d’un assaig de laboratori. L’educació escolar no és un assumpte de proveta. Ni tan sols de freda anàlisi sociològica, matèria de la qual el ministre Wert és especialista. És una cosa molt més complexa, humanística i vital. Fins i tot en aquells aspectes en què Wert pugui tenir força raó, que n’hi ha, la manera d’explicar-ho, en les paraules i en el tó   que ha utilitzat no son els més escaients. Hi ha posat més passió i desafiament que raonament. I no diguem quan es tracta de matèries de llengües i de religió, que massa sovint resulten explosives.
Aquest, penso, ha estat el greu error del ministre Wert: no tenir en compte les diferents concepcions ideològiques, pedagògiques, i arrelaments tradicionals i de territori en matèria educativa. Quan la senyora Cospedal va dir -inoportunament, en aquest cas- que l’educació ha de servir per fer que els joves “estimin a la seva pàtria”, no va tenir en compte que dins de l’Estat espanyol per a molts hi ha diverses pàtries, i la seva convivència dins del mateix són -i han de ser- compatibles. És un error pretendre “espanyolitzar” o “castellanitzar-ho” tot. Oficialment s’està massa lluny de “l’Espanya plural” -invocada pel Rei- o de “la nació de nacions” -com propugnava Maragall-, que permetrien una millor convivència i més fructífera.
Aquesta concepció de pluralitat -encaixable en el marc constitucional i que seria una culminació federalitzant de l’Estat autonòmic- està sent bombardejada ferotgement -i amb miopia- des del centralisme espanyolista i des dels nacionalismes trencadors. En aquesta línia estan tant destacats personatges del PP com del PSOE, per citar els dos grans partits, com els senyors Vidal Quadras (presoner d’algun rancor) i Artur Mas (ostatge voluntari de Junqueras). Parlar d’”aquesta xusma” o d’”aquesta gent”, com d’”estem en guerra” i “moral de victòria” és aberrant i impropi de polítics, que es desqualifiquen a si mateixos.
Entrar en aquesta dinàmica de l’enfrontament, en lloc d’esgotar les vies del diàleg i ser sensible a les diferents propostes raonables, ha estat l’error de Wert, no corregit a temps per Rajoy. No es tracta de renunciar al programa d’un partit legitimat per governar, perquè ha obtingut en les urnes una àmplia majoria absoluta en l’àmbit estatal, sinó de saber escoltar i atendre, en la mesura possible, els arguments raonables d’altres representants de la ciutadania, especialment si han aconseguit el suport majoritari en els seus territoris. La unitat essencial o troncal de l’Estat no es trenca incorporant les legítimes diversitats; es trenca quan no se les té en compte, se les margina o les intenta esborrar com a un gargot en un quadern escolar.
Hi ha temps per l’esmena, en el tràmit parlamentari, senyor Wert. Siguin raonables i no facin, d’aquesta Llei, munició per al desafiament bèl·lic, senyors Rajoy i Mas. Governin amb realisme i no siguin insensats.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Esquiu Rajoy i xuleria de Mas

Eloqüents les fotos de la coincidència d’Artur Mas i Mariano Rajoy a la inauguració del Saló Internacional de l’Automòbil, a Barcelona. Els gestos amb freqüència delaten l’estat d’ànim. També un gest, de vegades, val més que mil paraules.
Així va passar en aquest cas. Es van guardar les formes –només faltaria!–, però l’actitud nerviosa i arrogant del president Mas va contrastar visiblement amb la del president Rajoy, aparentment més natural i propera, fins i tot una mica tímida. Sento constatar-ho aquí, perquè legalment tots dos són els meus presidents i sento més pròxim el català que l’estatal, encara que sigui –i no només per raons de la distància.
Cal  considerar-los a tots dos intel•ligents i preparats, encara que les dificil.líssimes circumstàncies en què els toca governar –i que els desborden clarement– conviden a pensar una altra cosa. En tot cas, cap dels dos em satisfà, si bé aquesta apreciació personal no té cap importància. Els dos són massa conservadors i nacionalistes, cada un, és clar!, des de la seva posició i òptica respectiva.
I pel que fa al tarannà, Rajoy és excessivament esquiu respecte de l’opinió pública i els mitjans de comunicació, que sembla temer, i Mas peca d’actituds força xulesques  precisament davant els mitjans i l’opinió pública.(”Guapo!.-Gràcies!”, els sona?). Cadascun utilitza les seves armes.
Segurament, l’enorme pes de les responsabilitats del president del Govern espanyol el fan més reservat i parc en paraules del que molts desitjaríem i potser seria convenient per enfortir el seu lideratge. I no hi ha dubte que al president de la Generalitat, de brillant oratòria, la seva permanent presència davant l’opinió pública i als mitjans de comunicació, que controla, li és imprescindible per a l’apostolat independentista, que ha convertit en la croada de la seva vida i que s’obstina que sigui la de tota la societat catalana, per difícil que això sigui, donada la pluralitat demografia i ideològica de Catalunya, i també si cal fer cas de les enquestes.
La mal dissimulada timidesa i l’actitud esquiva de Rajoy, en la forma de governar, que no coincideixen amb la seva ‘campechanería’ i proximitat en el tracte personal (recordem, fins i tot, el seu èxit al programa televisiu ‘Tengo una pregunta para usted’), tal vegada sigui eficaç a l’hora de prendre algunes decisions dures, però sens dubte debiliten la seva imatge de líder polític fort i inqüestionable que el país necessita en aquests moments.

L’actitud altiva i desafiant d’Artur Mas, explicable des del seu objectiu molt difícil o de “missió impossible” (almenys per ara), el presenta com un líder decidit i convençut, capaç d’arrossegar masses, tot i sostenir-se en terreny movedís i amb forts vents en contra. És una actitud més voluntarista que realista. Com la d’aquell predicador que em confessava que si cridava tant des de la trona era per convèncer-se a ell mateix. I té raó el periodista Jordi Barbeta quan diu que a Mas abans li interessa gastar més en la governamental TV3 (per a la causa sobiranista), que en altres coses de millor govern, i això explica el sentit d’algun dèficit  i  de certes retallades en els pressupostos. Primer de tot, la propaganda; menjar el coco de la gent per la causa.
Les fotos de Rajoy i Mas al Saló de l’Automòbil de Barcelona van evidenciar un cop més aquestes dues actituds, reveladores de diferents estats d’ànim i d’estratègies enfrontades. A Rajoy se’l veia esforçar-se a mirar-li la cara a Mas i aquest li esquivava la mirada. Mariano, hipòcritament o diplomàticament, intentava comportar-se com si res no passés, malgrat el xoc per la Declaració sobiranista del Parlament i la seva suspensió pel Constitucional, mentre Artur assajava aires de superioritat, marcant mentó i amb mirades per sobre de tothom, ratllant la xuleria.
Ho sento, senyors presidents, però si no aconsegueixen tan sols mirar-se a la cara, ¿com podran dialogar, més enllà de parlar de dècimes de dèficit i diners urgents, mentre per darrere un il·luminat vol marxar trencant la convivència, la geografia i anys d’història, i l’altre, entossudit, simulant un rar i esquiu somriure, li tanca de cop totes les portes?

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

EL MINERAL DE QUARS

El quars es un  dels minerals on i podem trobar mes varietats com per exemple macro cristalls, cristalls visibles a simple vista, criptocristal·lins formats per cristalls microscòpics. El primer grup pertany el quars pur o cristall de roca de color i transparent i amb varietats que poden presentar moltes coloracions com el quars ametista, també el quars fumat o groc com el citrí. El segon grup i trobem la calcedònia, jaspi i el sílex que inclouen subvarietats com la cornalina i l’àgata.

La forma típica dels cristalls de quars es la de prisma hexagonal, amb els extrems piramidals. El quars esta format per silici i oxigen i te una duresa de set en l’escala de Mohs.

Si el quars es sotmès a pressió en determinades direccions es carrega elèctricament, mentre que si es posa  en un camp elèctric altern vibra de manera característica.

El quars constitueix el dotze per cent de l’escorça terrestre. S’han trobat cristalls de quars de mes de 36 tones de pes a el Brasil.

Si observem un cristall de quars ens podem sentir atrets per la seva brillantor i bellesa, encara que ens sembli mentida un mineral te una vida diferent a la que estem acostumats a conèixer, un quars amb el pas del temps i les condicions idònies amb el pas dels anys pot arribar a créixer.

El quars ja era conegut per les antigues civilitzacions, considerant el quars com una pedra sagrada a la que s’atribuïen poders màgics i curatius. En l’historia el quars a estat anomenat de diferents maneres segons les civilitzacions com pedra de lluna, aigua congelada, llum de pedra, gent de pedra  entre altres.

La seva energia forma un camp d’irradiació i acció de uns 92 centímetres en els quarsos petits, com els que es porten en forma de penjolls,  val a dir que aquesta irradiació al ser natural es bona per els humans.

El quars es un mineral molt important per la ciència, amb el quars es fabriquen oscil·ladors controlats per cristalls de quars, utilitzats per l’enginyeria en l’àrea de radiofreqüència. El quars també te propietats piezoelèctriques i es fa servir molt a la tecnologia electrònica moderna. Els científics han comprovat recentment que el cristall de quars manté un alt ordre i estabilitza la composició de l’estructura molecular del camp energètic de l’esser humà.

El quars es veritablement un gran regal que ens ofereix la sàvia natura.

Pere Tremolosa

Divulgador científic

Publicat dins de Ciència | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Trentena Crida: «Per a què serveixen les sogres?»

VullEscriure.Cat – Trentena Crida: «Per a què serveixen les sogres?»

Arribem a la trentena! Quinzena rere quinzena ens hem fet grans, hem crescut, hem afilat les lletres… I per demostrar que no hi ha crisi dels trenta que ens espanti, i que som escriptors madurs, hem decidit dedicar la 30a Crida a unes mares molt especials: «Per a què serveixen les sogres?»
Hi ha versions per tots els gustos. Sogres amb una mà excepcional pels fogons que s’entesten a ensenyar-te a fer un guisat a la teva pròpia cuina, sogres que tracten els seus fills com nadons de bolquers i a tu com una harpia diabòlica, sogres que malcrien les seves filles com si fossin princeses i a tu et detesten com un vulgar lladregot, sogres que et tenen en un pedestal per haver acceptat compartir la teva vida amb els inútils dels seus fills, sogres que ni tu ni els seus fills no veieu ni en pintura, sogres que us trobeu fins a la sopa,…
Siguin com siguin, totes les sogres tenen alguna cosa en comú: són les mares de les nostres parelles. Feliç dia de la mare, cridaner!
Et donem 250 paraules i una setmana de temps per explicar-nos la teva experiència. Poesia, conte, teatre,… Qualsevol format serà benvingut!
Tens temps des d’ara mateix i fins el pròxim dissabte 11 de maig a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!
Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

Dia del treball

Dia del treball

Llevat dels diumenges, Nadal i cap d’Any i algunes festes locals assenyalades, amb el pas dels anys, els números vermells del calendari van variant i s’adapten a les noves iconografies històriques i a un nou santoral civil. Tanmateix, hi ha un dia a l’any que, de moment sembla inalterable: l’1 de maig, que en diferents èpoques i diferents indrets ha anat canviant de nom segons els vents que bufaven: Dia Internacional dels Treballadors, San José Obrero, San José Artesano, Primer de Maig, Dia del Treball, Festa del Treball…

Quan jo era un marrec de set o vuit anys, l’1 de maig, a la plaça de Vic els escolars de la ciutat executaven una vistosa parada gimnàstico-militar, en pantalons curts i samarreta, imitant la mítica demostració sindical que cada any Franco presidia a l’estadi Santiago Bernabéu. La parada vigatana l’organitzada el perínclit professor de Formación del Espíritu Nacional don Carlos Sureda, un falangista d’idees fixes.

El Dia Internacional dels Treballadors, o Primer de Maig, va néixer com una jornada reivindicativa del moviment obrer mundial per la millora de la qualitat de vida del proletariat (o la classe obrera o els treballadors, com es vulgui). La idea va néixer al congrés dels sindicats dels Estats Units celebrat el desembre de 1888 a Saint Louis, on es va decidir organitzar manifestacions l’1 de maig per exigir la jornada laboral de vuit hores i recordar els treballadors morts poc abans a Chicago, a mans de la policia, durant unes jornades de protesta.

L’any 1891, després del congrés a Brussel·les de la Segona Internacional Socialista, la festa del Primer de Maig es va institucionalitzada amb la finalitat de celebrar vagues i manifestacions solidàries i impulsar la unitat i la fraternitat dels treballadors de tot el món.

Durant dècades, a casa nostra, el moviment obrer va girar al voltant del sindicat anarquista CNT, assembleari i radical. Però després de la victòria feixista de 1939, tots els treballadors es van haver d’afiliar obligatòriament a un únic sindicat vertical depenent del govern, i estaven subjectes a a l’ordre disciplinari de l’empresa i als dictats dels buròcrates sindicals, amb l’objectiu de glorificar sistemàticament el règim dictatorial. Es pot dir que, en certa manera, els treballadors estaven militaritzats.

Amb la legalització dels sindicats democràtics durant la transició, el Primer de Maig va recuperar part de les essències reivindicatives. Però des del principi va quedar clar que els mitjans de protesta havien de ser civilitzats i que, en cap cas, es podien fer vagues generals incondicionals, sense la rèmora dels serveis mínims. D’aquesta manera, el poder i l’eficàcia de les vagues es van anar diluint a remolc de la domesticació dels treballadors i l’acatament d’unes normes pactades entre la burocràcia sindical i la patronal.

Fins fa poc temps, el Primer de Maig s’associava a una festa, igual que la Diada Nacional de Catalunya, que de commemorar la tràgica derrota de 1714, va passar a ser una celebració festiva i colorista. Però amb la virulenta explosió de la crisi, la recessió i les retallades sanitàries, educatives i de serveis socials, el panorama laboral ha quedat definitivament dinamitat, amb un esgarrifós índex d’atur, impensable fa deu anys.

És en aquest context que l’1 de maig ha recuperat el seu sentit primigeni de defensa dels drets dels treballadors a tenir un lloc de treball digne, a mantenir-lo, a evitar que es destrueixi i a frenar l’ofensiva patronal que, aprofitant les disposicions legals establertes pel govern del PP, s’ha abocat descaradament a la pràctica de l’acomiadament lliure o a la presentació de molts expedients de regulació fraudulents. El fet que hi hagi sis milions d’aturats a l’estat -600.000 a Catalunya- no ha de servir d’excusa per tenallar i fer callar els treballadors en actiu, crear enfrontaments entre els treballadors i frenar qualsevol intent d’organització laboral combativa, sota l’amenaça de deixar sense feina els elements crítics amb el sistema. S’ha de reactivar la lluita contra la por.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

Joan Arimany. Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 15 al 21 d’abril.

15 d’abril de 1134.

L’arquebisbe Oleguer i el comte Ramon Berenguer IV concedeixen als templers poder establir-se als territoris de Barcelona i en els de la sobirania de Ramon Berenguer IV .

15 d’abril de 1680.

Processó dels Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, de Vic al santuari de la Mare de Déu de la Gleva (Masies de Voltregà) detallat en full imprès.

15 d’abril de 1895.

És beneïda l’artística campana que havia estat fosa pel taller Barberí d’Olot per al santuari de Puig-agut de Manlleu. Desapareixeria a l’inici de la Guerra Civil.

16 d’abril de 1414.

Guillem de Bellver, teixidor de llana resident a Vic funda un benefici que obliga als seus descendents a celebrar un diumenge per altre una missa matinal a l’altar de Santa Maria “la primera hora després de la sortida del sol”.

16 d’abril de 1753.

Una processó provinent de Vic amb la Mare de Déu del Bonsuccés visita Torelló i, especialment, les relíquies de sant Fortià en petició de pluja.

17 d’abril de 1825.

Des de la casa Boada del Raval de Terrassa, són traslladades les relíquies de sant Josep Oriol fins a l’església de l Sant Esperit, amb una processó presidida per l’Ajuntament, on se celebra un ofici acompanyat per orquestra.

17 d’abril de 1938.

És canonitzat el beat Salvador d’Horta, frare llec franciscà, per Pius XI.

18 d’abril de 1887.

Són començades les obres de la portalada neogòtica de la catedral de Barcelona.

18 d’abril de 1993.

És beatificada Paula Montal, fundadora de les Escolàpies, per Joan Pau II.

19 d’abril de 1317.

En un testament  de Pere de Cayer o del Gay se cita, per primera vegada, un altar dedicat a sant Fortià a l’església de Sant Feliu de Torelló.

19 d’abril de 1683.

L’arqueta amb les relíquies de sant Fortià és portada al santuari de Rocaprevera per demanar pluja.

20 d’abril del 888.

Gotmar, bisbe de Vic, presideix la consagració de l’església de Santa Maria de Ripoll,  edificada pels comtes Guifré i Guinedilda i la posen en mans de l’abar Daguí i els altres monjos per tal que hi convisquin sota la regla de sant Benet.

20 d’abril de 1874.

El Vicari general de l’orde dels Predicadors legalitza  la fundació de les Germanes terciàries de Sant Domènec (Dominiques) feta Vic per sant Francesc Coll.

20 d’abril de 1878.

Un grup de socis de l’Associació Catalanista  d’Excursions Científiques, acompanyat pel vigatà Joaquim Salarich, fa una visita de dos dies a les restes del monestir de Sant Pere de Casserres.

20 d’abril de 1895.

El bisbe de Vic, Josep Morgades, visita les restes del monestir de Sant Pere de Casserres i expressa el desig de la seva restauració.

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

Terenci Thos i Codina i Mn.Cinto Verdaguer

Terenci Thos i Codina (1841-1903) i Jacint Verdaguer (1845-1902)

[Reproduïm aquí dues cartes inèdites de Jacint Verdaguer. Una escrita des de Barcelona el 5 de novembre de 1883, i l’altra escrita a la Gleva el 30 de novembre de 1894. Són un parell de cartes adreçades a Terenci Thos i Codina, advocat, catalanista conservador, Mestre en Gai Saber i un dels intel•lectuals de la Renaixença més desconegut, on Verdaguer comenta la seva impressió sobre un parell d’obres de Thos, amb qui va mantenir una cordial relació.]
___________________

«Digueu-me com parla un poble, i, va de bo, jo us diré com pensa; digueu-me com pensa, jo us diré com obra. Si em dieu com canta, jo us diré com sent. Si m’esplicau quins són els seus esplais i esbargiments, jo us diré quants punts calça en la ètica i la estètica; jo us endevinaré son estat físic, intel•lectual i moral; que si fa o no fa me sembla que és endevinar-ho tot.» T. Thos i Codina.

THOS
Es pot dir que Terenci Thos i Codina és, potser, un dels intel•lectuals més desconeguts de la nostra Renaixença. Escriptor, advocat i polític, influiria, anys a venir, en el moviment del catalanisme catòlic i conservador. Com a escriptor, va ser un dels impulsors dels Jocs Florals, on arribaria a ser proclamat Mestre en Gai Saber.
Acabada la primera guerra carlina, l’1 de setembre de 1841, naixia a Mataró (Maresme) el nostre personatge. Fill de Ramon Thos i Bonsoms, advocat, natural de Malgrat de Mar, i de Francesca Codina i Collell, de Mataró. En Terenci Thos i Codina, que estudià a l’Escola Pia de la seva ciutat natal, ben aviat va tenir inquietuds culturals, segurament influït per l’ambient de la capital catalana, on es desplaçà per cursar la carrera de dret i la de filosofia i lletres.
Traslladat, per estudis, a Madrid, el 1860 aconseguí el doctorat en filosofia i lletres, i més tard el de dret civil i canònic. Va ser catedràtic d’economia política i de legislació industrial a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.
Es va casar a Mataró, el 1867, amb Encarnació de Bofarull i de Palau, també de Mataró, amb qui tingué quatre fills. Uns dels testimonis d’aquest enllaç foren Coll i Vehí(1), i Estanislau Reynals(2). L’any 1881 es casà, en segones núpcies, amb Carme Cabanyes i Rabassa, d’Argentona.
Fou un treballador incansable en diferents associacions culturals i en activitats cíviques, que sovint havia impulsat ell mateix. Va ser el fundador de l’Associació Artístic-Arqueològica Mataronesa (3), primera associació catalanista nascuda a Mataró; de l’Associació Excursionista de Mataró; del Centre Catòlic, i impulsor d’una Escola d’Arts i Oficis a Mataró, entre d’altres iniciatives. Va ser membre destacat en la creació del Col•legi d’Advocats de Mataró, del qual fou degà. També va ser professor i director (1868-1888) del col•legi de Valldemia, reconegut col•legi de la capital del Maresme d’aquells temps, i president de la Caixa d’Estalvis de Mataró.
A partir de l’any 1864 col•laborà setmanalment en el Diario de Barcelona, del “gran conservador” Mañé i Flaquer, com faria en d’altres publicacions periòdiques: La veu de Catalunya, Revista Mataronesa, La Veu de Montserrat, La Renaixensa, Semanario de Mataró, Ilustració Catalana, La Costa de llevant, Fulla catalanista del Diario de Mataró, que ell havia fundat i va dirigir els anys 1895-96, Revista Catalana, Calendari Català, etc.. Intel•lectual catalanista, compromès amb el seu temps, dins les files del conservadorisme catòlic, com ja hem dit, fou un gran defensor del Codi civil català en aquells anys difícils. Va ser diputat provincial (1877-1880) pel Partit Conservador de Duran i Bas (4) —lligat a Cánovas— entre les seves propostes hi ha la de crear la càtedra d’història de la llengua i literatura catalana i provençal a la facultat de Filosofia i Lletres, proposició que fou, com era d’esperar, tombada a Madrid. Li fou concedida la placa d’Isabel la Catòlica. Va ser signant del missatge a la reina regent. Participà a l’Assemblea catalanista de Manresa. Impulsà el moviment catalanista al Maresme, al qual feren costat, entre d’altres, Josep M. Pellicer(5), Emili Cabanyes(6), o l’il•lustre mataroní Puig i Cadafalch(7), el qual deia que Terenci Thos havia estat el seu mestre. L’any 1890, per encàrrec de Manuel de Bofarull(8), Víctor Balaguer(9) i altres, va escriure la circular per a la fundació, a Madrid, d’un Centre Català.
Quant només tenia divuit anys assistí a la primera festa dels Jocs Florals, després de la seva restauració, celebrada el mes de maig de 1859, de la qual sortí entusiasmat i de la qual, en recordar-ho, comentava que aquell dia se li féu palesa la ferma creença que la renaixença de les lletres catalanes no es podia pas separar del renaixement de la pàtria(10).
Val a dir que el 1861 es va presentar al Jocs Florals de Barcelona, on se li van concedir dos accèssits per les composicions “Lasseta de mi!” i “Los veremadors”. En altres ocasions hi tornà a presentar creacions seves, i aconseguí diferents premis. El 1863, amb vint i dos anys, en fou mantenidor, i pronuncià un discurs que aixecà polseguera.
El 1863 ingressa a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. L’any següent aconsegueix un altre accèssit als Jocs per “L’àliga, l’ós i la formiga”, i l’Englantina d’Or per “Lo castell de Mataplana”.
Va relacionar-se amb personatges de la Renaixença com ara Aguiló(11) , Milà i Fontanals(12) , Coll i Vehí, Mañé i Flaquer(13) , Matheu (14), Collell(15) , Guimerà(16) , el bisbe Morgades(17) o Jacint Verdaguer, etc.
Va formar part, juntament amb Elies Rogent(18), Milà i Fontanals i Mañé i Flaquer, de la comissió per a la restauració del monestir de Ripoll; per aquest motiu va escriure unes “Cobles arromançades (A honor de nostra dona de Santa Maria de Ripoll, en lo mil•lenar de la consagració de son monestir)”(19), que li foren premiades. En una carta de Thos al bisbe de Vic, Josep Morgades, del 24 de juny de 1893, hi llegim: «L’Associació artístich-arqueológica mataronesa ja fa temps prengué l’acort de fer presentalla á nostra Dona Santa Maria de Ripoll d’una bandera sots la advocació de Sant Jordi y Santa Maria, pera que en tots temps, si cal, tingan á má los catalans una senyera que’ls guihe en les lluytes per Deu y per la Patria»(20). En aquest projecte d’oferir una bandera o estendard al reconstruït monestir de Ripoll, hi van tenir un paper destacat tant Terenci Thos com E. Cabanyes, J. M. Pellicer i J. Puig i Cadafalch. En l’estendard, dissenyat per Puig i Cadafalch, i elaborat a mà per un grup de senyores benestants de la capital del Maresme, penjat a l’entrada del monestir l’1 de juliol de 1893, s’hi podia llegir l’estrofa «Regina de Catalunya, tornaunos la llibertat!», dels versos de Thos. En una cara s’hi veia una representació de la Mare de Déu, i en l’altra, sant Jordi. Amidava uns set metres d’alçada per un i mig d’amplada, amb un pes total d’uns cent quilos. Va desaparèixer durant la darrera Guerra Civil(21).
L’any 1886 guanyà, per segona vegada, l’Englantina d’Or, amb la poesia “¡Visca la ganiveta!”, una espècie d’Himne dels segadors; aquella que a la coda fa: «¡Visca la ganiveta / de tall´’l pa, – de tallá’l pa: / visca la Catalunya que’l sap guanyá – que’l sap guanyá!”; en la seva darrera estrofa hi afegeix: “que’l sap guanyá… – y defensá!». Hi posà música Borràs de Palau(22), qui també posà música a poemes de Jacint Verdaguer.
El 1887 guanya la Viola d’Or i argent i se li concedeix el títol de Mestre en Gai Saber per les seves composicions “Lo castell de Mataplana”, “Visca la ganiveta” i “Més enllà”, títol que li lliura Jaume Collell. Com a escriptor, va col•laborar molt en la premsa i en publicacions periòdiques, i va publicar Lo llibre de l’infantesa. Rondallari català (1866)(23), un llibre “dues voltes ideal”, segons el seu autor: «Rondalles son, aço es, relacions de fets imaginats y que tocant sa major part en la esfera, dues voltes ideal, de lo que no es veritat en la historia ni possible en la naturalesa, troban en ella les dues fonts de maravellosa poesia»(24). I més endavant del proemi a aquest llibre de rondalles, Thos expressa la seva esperança: «Així es tambè com en un jorn no llunyer, nosaltres, catalans, mallorquins y valencians, llegirém ab gran plaher estampades les avuy, ab no pochs ni gayres afanys, recullides fulles de nostre rondallari; y com mentres aquest jorn s’atansa, jorn de gotx per nostra benvolguda patria que, molts anys fa, li prepara un de sos millors fills y mes grans poetes, s’es remogut en mi lo desitx, y ell m’ha donat entenent, de posar en mans de l’infantesa y de quants, si n’hi haurán, …»(25)
Aquest llibre es pot considerar el primer recull de rondalles catalanes publicat. El seguirien les rondalles recollides per Maspons i Labrós, com per exemple Lo rondallayre: cuentos populars (1871). Convé dir que aquest llibre assolí una gran acollida per part del públic, mentre la resta de l’obra escrita de Thos restava desconeguda, per dispersa o inèdita.
Va traduir al català el Tractat de la Imitació de Christ (1894)(26), de Tomàs de Kempis(27). Aquestes dues obres, el rondallari i la traducció del Kempis, van merèixer els comentaris elogiosos de mossèn Cinto(28). També edità una obra professional: Legislación industrial (1890).
Sobre el seu tarannà d’home pregonament religiós i militant catòlic, reproduïm aquí un escrit, inèdit, traduït del italià, que Thos va dirigir al Papa Pius IX, el 13 de gener de 1865, que a més fa referència a la seva tasca de propagandista al Diario de Barcelona. «Beatíssim Pare, Terenci Thós y Codina, llicenciat en jurisprudència i escriptor del diari catòlic “Diario de Barcelona”, diòcesi de Barcelona, a Vostra Santedat humilment exposa, que per millor rebatre els errors que desgraciadament dominen l’època present, li sigui concedit permís per poder llegir i tenir els llibres prohibits. Súplica que espera vulgui concedir-li Vostra Beatitud de la manera més generosa.»

VIC
Thos va mantenir una estreta relació amb els lletraferits i partidaris del catalanisme conservador de la plana de Vic, a través del Círculo Literario de Vich(29), Collell, Verdaguer, Morgades, Masferrer i Arquimbau,(30) Serra i Campdelacreu(31), Xavier Calderó(32), Martí i Genís(33), … De fet, el 1862, el germà de Terenci, Silví (34) —amb qui Terenci va començar la traducció(35) del poema de Frederic Mistral(36) Mireia, que restà inacabat— ja col•laborava amb el diari El Ausonense(37), i en els actes fets amb motiu de la canonització de sant Miquel dels Sants, Silví Thos va llegir la seva poesia titulada “A la ciutat de Vich”.
Terenci Thos era soci d’honor del Círcol Literari. Recordem que a la darreria del segle XIX i primeria del XX, a la ciutat de Vic s’hi desenvolupava una gran activitat cultural. Entre els llibres que Thos posseïa, n’hi havia de la gent de la capital d’Osona, com Lo nou códich civil. Cartes d’un misser y cap de casa català, de F. X. Calderó, amb una dedicatòria “Al Sr. D. Therenci Thos y Codina: Aquí teníu, amich, eixes poncelles vigatanes: si per cas, esbadellantles fan pera vos quelcuna olor, fiqueules á la garlanda hermosa que estan trenant pera la Patria ab les vostres obres catalanes. Y si per cas, no’n feu pas d’eixes fruites aspres gran conserva”(38). Un altre títol d’un autor de la Plana amb una dedicatòria (“A l’inspirat poeta en Terenci Thos y Codina. Joseph Serra y Campdelacreu”) és en el llibre Primavera trista(39), entre d’altres títols. D’altra banda, el Círculo rebia els diaris Crónica Mataronesa, Mataró, El Mataronés, …(40)
Jaume Collell va ser un dels vigatans que més va tractar Thos. Recordem que el de Mataró col•laborava a La Veu de Montserrat, periòdic fundat i dirigit pel canonge Collell, i que aquell també era col•laborador de la Revista Catalana, dirigida així mateix per Collell. En diverses ocasions el canonge va visitar Mataró, on es veié amb tota seguretat amb el seu correligionari i amic. Mossèn Collell, el juliol de 1882, va passar uns dies a Mataró amb motiu de la festa major de les Santes, predicant en la Basílica de Santa Maria. A més, en diverses ocasions, Thos va ser a Vic, com podem llegir en la seva correspondència, entre altres qüestions per parlar sobre el projecte de restauració del monestir de Ripoll; no endebades tant Collell com el mateix bisbe de la seu vigatana, Josep Morgades, n’eren impulsors.
L’octubre de l’any 1881, quan mossèn Cinto i Collell, entre altres, organitzaren la trobada de poetes i escriptors a Montserrat, amb motiu de les festes del mil•lenari, Terenci Thos hi fou un dels convidats, que recità els seus versos dedicats a Catalunya: «Ser lo que forem / Açó volem: / Catalans sempre, / sempre serem».(41)
Tant Terenci com Silví Thos i Codina són, a ben segur, dels primers membres de la Renaixença que entren en contacte amb el grup afí de Vic, a través del seu Círcol Literari o de l’Esbart.

VERDAGUER
Sembla que Thos i Verdaguer es van conèixer l’any 1865 en els Jocs Florals celebrats a Barcelona aquell any, on Verdaguer fou premiat, i que posteriorment es tractaren en les reunions a casa de Marià Aguiló (que també conegué a Verdaguer aquell mateix any), i que mantingueren des d’aleshores una franca relació. Paga la pena recordar que la primera carta, que s’ha conservat, de Verdaguer al de Mataró, porta la data del maig de 1866. Segons explica Jaume Vellvehí en el seu estudi sobre la vida i obra de Terenci Thos(42) —on, per fi, es recull pràcticament tota la seva obra dispersa—, Verdaguer, que mantingué una relació amb Mataró i alguns pobles del Maresme (Argentona, Caldes d’Estrac, Llavaneres, Vilassar, Canet…) visitaria la casa de Thos en alguna de les seves estades a Mataró. D’altra banda, cal recordar que la filla del seu cosí germà, Joaquim Salarich i Verdaguer(43), estava casada amb Ramon Spà i Torrent(44), farmacèutic de Mataró, i no seria estrany, doncs, que mossèn Cinto l’hagués anat a visitar en alguna ocasió a la casa que tenien al centre de Mataró, just al davant de la Basílica de Santa Maria, i a prop de la casa de Thos i Codina.
Sobre la relació de Verdaguer amb altra gent de Mataró, recordarem també a Melcior de Palau, traductor al castellà de L’Atlàntida; i a la Sra. Anna Masdexexart i Comas(45), que faria un préstec de 12.500 pessetes al capellà-poeta, per a la compra de la capella de la Santa Creu de Vallcarca.
En una carta de Verdaguer, del mes de desembre de 1871, a Marià Aguiló, trobem que mossèn Cinto li fa l’encàrrec de donar a Thos, quan vingui a casa seva, entre d’altres «amichs que solia veure a casa seva»(46), el full Noves cançons de Nadal.
Referint-se al Llibre de l’infantesa de Thos, de ben segur el llibre més important de la seva creació literària en prosa, i el més conegut en vida de l’autor, Aguiló deia en una carta adreçada a Verdaguer «Damá passat li enviarem les Rondalles den Thos, que estan á punt de exir»(47). I el 14 de maig, Verdaguer escriu a Terenci Thos: «Encare que un xich tardanes, prenga de bon grat les quatre ralles que li envio no més que pera dirli la meva admiració per son Llibre de la infantesa, que en compte de minvar ha anat sempre en aument fins a la tersa y quarta vegada de llegirlo. Tot m’ha caigut al ull en aqueix ditxós llibre …»(48). Així contestava Verdaguer a la dedicatòria que l’autor li havia fet «Al Sr. D. Jacinto Verdaguer son afectat amich. Lo Rondallaire»(49).
En les Rondalles de Verdaguer, publicades pòstumament l’any 1905, ja hi trobem, en la titulada El castell de Mataró, que mossèn Cinto hi apunta «Me diu Thos Terenci que li contà Manyer que damunt Mataró hi havia dos castells: lo de Burriach(50), que encara hi és, y lo d’en Nofre Arnau, destruït fa pochs anys…»(51) Així es complia la intenció de Verdaguer de fer un llibre de rondalles, tal com deia en una carta adreçada a l’autor de Lo llibre de l’infantesa: «plague á Deu que cap á mes velleses puga tornarli’l jornal ab un altre llibre que imitás lo de vosté»(52).
Una altra de les composicions de l’autor mataroní que va merèixer un comentari de Verdaguer, segons les poques cartes conservades a Thos, va ser Cobles en llaor de les glorioses Santes Juliana i Semproniana(53), musicades per García Robles(54). Vegeu aquest comentari en la carta que reproduïm més avall.
Verdaguer li dedicà algunes de les seves obres, com l’exemplar de L’Atlántida(55) amb traducció castellana de Melcior de Palau: «Al inspirat autor del Rondallari D. Terenci Thós y Codina sos amichs Jacinto Verdaguer Pbre. Melchor de Palau(56) »; o Pàtria(57) , on podem trobar la següent dedicatòria de l’autor: «A mon nou y distingit company en Gaya Ciencia D. Terenci Thos y Codina Jacinto Verdaguer Pbre.»
A la biblioteca de Terenci Thos s’hi trobaven també altres exemplars dedicats pel poeta de Folgueroles. Es tracta de Sant Francesch, on va escriure: “A mon estimat amich D. Terenci Thos, inspirat autor del Llibre de la infantesa y traductor de la Ymitació de Crist, en penyora de coral afecte l’autor”(58). L’aparició d’aquest llibre motivà una de les cartes de Thos al seu autor. Un altre és Flors del Calvari, dedicat “Al poeta, autor del Llibre de la Ynfantesa, y traductor de la Ymitació de Crist, D. Terenci Thos y Codina, son admirador y amich, Jacinto Verdaguer Pbre.”(59). Són llibres que Thos comentava a la premsa mataronina.
___________________

Terenci Thos i Codina, mataroní il•lustre, advocat, poeta, periodista, activista cultural, polític conservador, i catòlic de cap a peus, va ser un infatigable divulgador de la nostra llengua, cultura i història. Va dur a terme aquesta tasca a través del catalanisme polític de la darreria del segle XIX, des de posicions de l’anomenat “regionalisme català”, aquell que deixà escrit «Volem la Catalunya que sia catalana,/que ho sia ara i sempre, en tot, de soca rel,/catalana la pensa, catalana la llengua,/catalanes les obres, català tot, arreu./… /Y visca sempre Espanya. Y visca tota entera./Y’ls espanyols tots viscan units com bons germans./Pe’ls espanyols Espanya; pe’ls castellans Castella,/y dintre Catalunya nosaltres, catalans.»(60) Desenvolupà la seva tasca fonamentalment des d’una vessant del moviment cultural. Va morir el dia de la Mare de Déu de Montserrat de l’any 1903. En la seva poesia que titulà “Cant darrer”(61) deia, tot evocant Ausiàs March, «viscut he molt sens ésser conegut»(62), quelcom que sembla una premonició del que passaria amb la seva obra i la seva figura dins el món cultural del nostre país.
Com hem vist Thos i Verdaguer es deurien conèixer, cap al 1865, en el Jocs Florals d’aquell any —certamen al qual acudiren en diverses ocasions— i fou a partir de llavors que mantingueren una sincera i cordial relació, fins hi tot en els moments en que a Verdaguer molts li giraren l’esquena, com es pot veure per les cartes, poques, que s’han conservat; es dedicaren algunes de llurs obres; tots dos, amb el seu estil i notables diferències, conreaven la poesia i s’interessaren per la rondallística, i es pot dir que foren coincidents amb el cercles literaris de la seva època i per tant amb les persones que els freqüentaven.
Thos va morir quasi un any després del traspàs de mossèn Cinto Verdaguer, amb qui havia creuat algunes cartes. Ara en reproduïm aquí un parell que han restat inèdites.
No volem acabar aquest escrit sense abans agrair a la Sra. Maria Thos i Meseguer, néta de Terenci Thos i Codina, les facilitats donades per a la reproducció d’aquestes cartes, que junt amb altres escrits i documents del seu avi, ha guardat amb cura en el seu domicili del País Basc. Amb aquesta petita aportació hem volgut contribuir a eixamplar, una mica més, l’epistolari de Jacint Verdaguer i Santaló.
___________________

CARTES
Per tal de fer més entenedores les paraules que Verdaguer va adreçar a Thos, transcrivim les que aquest havia enviat a mossèn Cinto, així com les de Verdaguer adreçades a Thos, i que ja han estat publicades.

Carta A/
De Jacint Verdaguer i Santaló a Terenci Thos i Codina
Carta (original extraviat)
Datada: Riudeperas, 14 de maig de 1866

Riudeperes, 14 de maig de 1866(63)

Encare que un xich tardanes, prenga de bon grat les quatre ralles que li envío no més que pera dirli la meva admiració per son Llibre de la infantesa, que en compte de minvar ha anat sempre en aument fins a la tersa y quarta vegada de llegirlo. Tot m’ha caigut al ull en aqueix ditxós llibre, desde’l comensament del prólech; fins la darrera ralla; sols que pujava de punt mon enamorament quan vosté parlava del esguart tant bell y trist de la castellana, quan deya alló del anell encisat, del pelegrí y na Catarineta, y arribava al cim al contarnos del drach y de la coloma que de les térboles aygues del gorch de Canigó’n sortiren. Oh! Aleshores, si jo hagués sigut de l’aliga, tot volant cap á l’illa encantada, de mar endins, estich segur que m’hauría posat a la finestra de casa de vosté, y, dient “Déu y home”, hauría entrat y li hauria dit lo que aprés no’s digueren ab la filla del rey qu’en la finestra guaytava. Y si hagués gosat, no me’n hauria volgut anar sense apetonarlo.
No pot ser sinó que alguna fada de les que conta vosté, li ha donat aquell llenguatge, pus si fos veritat lo que diuhen que l’aprengué entre’l poble, jo que’n so fill y m’hi he criat, y fins avui día y en una terra en que , com la parla catalana, tot és més pur, fins l’ayre que aleno, hauría trobat lo trau de parlarlo tant bonic; y fins are no m’he vist ab cor d’escriuren una ralla. Y en proba de aixó he esquexat ara mateix, de desesperat, la primera rondalla que per matar una tarda d’estiu havía escrit.

Però, ja que vosté no ha pas de menester les meves y justes alabances, me’n despedexo dientli mon agrahiment y’l greu que’m sap de no poder pagar-li ab res per are. Plague á Deu que cap á mes velleses puga tornar-li’l jornal ab un altre llibre que imitas lo de vosté, no fos sinó de lluny en lluny!.
___________________

Carta B/
De Terenci Thos a Jacint Verdaguer
Carta
Datada: Mataró, 26 de maig de 1892

Reverend mossèn Jacinto Verdaguer, Pvre.(64)
Mon estimat amic i bon company: Li agraesc moltíssim tot quant ha tingut de bé fer i de més a més d’ací en avant es proposa fer encara en mon obsequi. Ja m’ho esperava jo de son cor d’amic, de català i de capellà. Tant si venç com si no venç mon intent, guardaré bona memòria de son auxili i valiment en totes ocasions amb sencer desig de correspondre-li. Visca, doncs, molts anys i que Déu l’hi pac. Per a son govern dec dir-li que d’aquest projecte n’està també enterat nostre bo i lleial amic Don Eusebi(65), qui em penso obrarà com a tal(66).
Ara com ara, en les estones de vaga que em deixa mon despatx d’advocat estic avançant una traducció catalana del tex llatí del Kempis. Desitjaria sebre si d’aqueix llibre ne té o n’ha vist vostè la traducció catalana del P. Pere Gil(67), jesuïta. Les del Rnd. Bonansa (68) [sic] i d’en Pi(69) de Figueres ja les tinc. Fa molt de temps que crec que una “Imitació de Crist” en nostra llengua manca a nostra renaixença literària, i com [que] les traduccions d’aquells que jo só vist castellanegen per tot arreu, temps fa que em vaig proposar fer-ne una castissa com sia possible, sens pecar d’arcaica i per tant d’intel•ligible. Déu vulla que ho conseguesca.
Mentrestant me repetesc de vostè affm. Amic
q.s.s.q.b.s.m.(A)

Terenci Thos i Codina
26/5/92
___________________

Carta C/(70)
De Terenci Thos a Jacint Verdaguer
Carta
Datada: Barcelona, 27 de desembre de 1894

—————————–
(A) Forma de comiat equivalent a: “que’s son segur servidor que besa sa mà”
———————————-

Barcelona, 27 de desembre de 1894(71)

Jesus, Josep y Maria, siau la nostra alegria.

Benvolgut é inoblidable amich: Molts dies fa que, desitjant respondre á la seua estimada carta, m’ho privan les meues tasques d’advocat qu’ara com ara, en exes derreríes del any, se tocan l’una ab l’altra, y no s’acavan may.

Lo que Vosté ha fet ab mí, jo deuria haverho fet amb Vosté moltes vegades, jatsia que sovint he pogut tastar y assaborir los bells fruits de son enginy. Mes Vosté es un arbre que’ns te tan avesats á veureli llevar fruyts, que se’n esperan los explets com deguts, mentres que jo so un renoch que dexa á tothom boca-badat quan tan sols trau florida. Sia com vulla, estich content y donch gracies á Deu de que m’haja permés oferir-li, per la gloria de son Nom y’l bé dels nostres catalans, eix senzill trevall qu’ha motivat en exos moments la nostra correspondencia.
Molt de goig me va donar sentir lo seu parer, puig, encara que en sa benevolença hi reconech l’amich, faig també’l cas que dech del qui, com prohom del gremi, te’l vot de reconeguda y primera autoritat en la materia. Ben segur, que avans de donar ma traducció á l’estampa vaig pensar moltes vegades ab Vosté, recantme que no’m vingués á tom de poderli demanar que ab la ploma á la ma’m dongués una ullada demunt de les quartilles, que bona cosa’m penso que hi haurian gunyat. Si Deu volgués que exa traducció tingues edicions succesiues, no deixaria de demanarli, y ab temps, que m’hi dongués una repassada, pera dexarla tan polida y endreçada com li cal á una obra de tanta válua com la Imitació de Christ. Sembla que, essent ella mirall de vida espiritual, exigeig que la forma sia del tot remirada. Algunes correccions, si podia, ara jo hi faria, y me penso que Vosté també, tot ben entés, en lo sentit de la puresa de la llengua. Es un gran pler veure lo rica y lo rumbanta qu’es aquesta, y es un cárrech de conciencia minvarli una sola de ses belleses, un tan sols dels joyells de son abundós tresor.
De totes maneres, li estimo molt les encoretjadores paraules que m’ha enviat, y demanantli en ses oracions un recort pe’l traductor de la Imitació de Christ quan tinga en ses mans, y desitjanli santes y joyoses Pasqües de Nadal, me repetesch de Vosté, ab desitx de veure’l, coral amich y s.s.q.s.m.b.(B)

Terenci Thós y Codina

Carta D/
De Terenci Thos a Jacint Verdaguer
Carta
Datada: Mataró, 11 d’octubre de 1895
________________________________
(B) Inicials abans de la signatura que es signifiquen com a: “son servidor que sa mà besa”
________________________________

Mon benvolgut amich(72): Diumenge, dia 6, passant per davant de la llibreria de’n Duran Bori del carrer de Fernando(73), vaig tenir la agradosa sorpresa de veure en l’aparador estampat lo poema Sant Francesch. Comprar un exemplar, qu’encara mollejava, ficarme al tren y llegirlo tot de cap á cap abans d’arrivar á casa fou tot hu. Després l’he anat rellegint á troços y assaborint á glops, y no tinch de dirli que m’agrada molt, puig no’m pot agradar mes. Lo trovo moltíssim ben sostingut de sentiment y de carécter y ben treta de relleu l’amorosa figura del Poverino di Dio. No cal tampoch dir que’l trobo escayent y triat de llenguatge y d’istil.
L’endemá mateix d’haverme rebut l’impressió, desitjós de transmétrela y de contribuir á escampar una tan bona obra entre’ls cristians tant com entre’ls amadors de les nostres lletres, vaig posar les adjuntes ratlles en la fulla catalanista del “Diario de Mataró” y la comarca, encarregant li enviessen á Vosté un exemplar, com penso ho haurán fet.
Deu nostre Senyor, per intercessió del serafich Patriarca, li donga á Vosté la merescuda recompensa y molts anys de vida pera poderlo servir consemblants obres.

Sempre seu bon amich y cofrare q.s.m.l.b.(C)

Terenci Thós y Codina

Mataró, 11 d’octubre de 1895

P.D. Escrita la present, tinch lo gust de rebre un exemplar ab dedicatoria de Vosté. Mes, encara que’l sobrescrit va dirigit á mi, la dedicatòria va á M. Paul Marieton. Penso, donchs, que hi ha hagut una barata entre’ls dos. Per tant, lo primer dia que jo vagi á exa, retornaré’l que so rebut á la llibreria de l’Avenç, esperant rebre’l(75) que suposo que Vosté s’es servit adreçarme y per lo qual li avanço las mes afectuoses gracies. Vale
___________________

Es tracta d’un parell de cartes inèdites de Verdaguer, que, encara que tractin un tema menor, creiem que pagava la pena donar a conèixer, per contribuir d’aquesta manera a ampliar, una mica més, l’epistolari verdaguerià. Una és de l’any 1883 escrita des de Barcelona.
L’altra és de 1894, i va ser enviada durant el seu confinament, o refugi, a la Gleva. Recordem que Verdaguer va anar al Santuari de la Gleva (Osona) el mes de maig de 1893, d’on no marxaria fins a l’any 1895.

Carta E/
De Jacint Verdaguer a Terenci Thos
Carta
______________________________
(C)Inicials equivalents a: “que sa mà li besa”
______________________________
Datada: Barcelona, 5 de novembre de 1883


Barna, 5, novembre, 1883.

Molt estimat amich:
Grans mercés per les Cobles de las Santes Juliana y Semproniana que’ha dignat enviarme. Las he trobades saboroses, plenes d’uncio y de bell y triat catalanesch; mes això es una espiga de la garba de son camp, que sia com les primicies que venen davant l’esplet com deya V. en son bellissim prolech del inimitable Rondallari(76)

Se repeteix de V. S.S.S.(D)
amich en Jesus y Maria,
Jacinto Verdaguer Pbr.
___________________

Carta F/
De Jacint Verdaguer a Terenci Thos
Carta
Datada: La Gleva, diada de sant Andreu de 1894

Capçalera, al marge esquerre de la carta, amb una il•lustració de la Puríssima, amb la llegenda “Bendita tú eres entre todas las mugeres. (Elisabet á María)”

Jesus, Joseph y Maria sian nostra companyia.

He llegida de cap a cap, y alguns capitols dues y tres vegades, sa traduccio de la Ymitacio de Crist(77) y li tinch de dir que la trobo verament escayguda y bella. Ab molt y gran plaher que he trobat sempre en llegir aqueix unich llibre, V. m’hi afegeix lo plaher de la llengua, visca V. molts anys y Deu li pach, ell que es lo gran pagador de totes les obres bones. La seva no se m’apartará ja de prop y espero que tot ensenyantme de caminar pel caminar del cel, m’animará tambe á treballar en lo camp de les lletres, ahont Deu m’ha donat tan bona companyia.

Mani y disposi d’aquest agrahit e inutil hermitá.

S.S.S.(E) a en Jesus y Maria,
Jacinto Verdaguer Pvr.
Nª Sª de la Gleva
Diada de Sant Andreu, 94
_______________________________
(D) Igual a: “de Vostè Son Segur Servidor”
(E)Inicials de la frase de comiat epistolar: “Son Segur Servidor amic en Jesús i Maria”

NOTES:
1 Josep Coll i Vehí (1823-1876). Nascut a Torrent (Baix Empordà). Escriptor, catedràtic de retòrica i poètica. Membre de l’Acadèmia de Bones lletres de Barcelona. Col•laborador a diferents diaris. Considerat un del portaveus destacats del conservadorisme català.
2 Estanislau Reynals i Rabassa (1822-1876). Advocat. Catedràtic de dret i rector a la Universitat de Barcelona. Membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. Col•laborador al Diario de Barcelona. Escriptor que deixà publicades algunes obres, com El criterio conservador (1872).
3 L’Associació Artistic-Arqueològica Mataronesa va ser fundada l’any 1888. El seu president era Terenci Thos; sotspresident, Gabriel Cardona; tresorer, Emili Cabanyes; vocal, Josep Puig i Cadafalch; secretari, Josep Manent; conservador del museu, Josep M. Pellicer.
4 Manuel Duran i Bas (1823-1907). Doctor en dret i polític que va néixer a Barcelona. Escriví a diferents periòdics, principalment al “Brusi”. Catedràtic i més tard rector de la Universitat de Barcelona. Ponent al congrés de juristes espanyols, on defensà el dret civil català. Redactor de la Memoria acerca de las instituciones del derecho civil de Cataluña (1883) entre altres obres de jurisprudència. Presidí diferents institucions com l’Ateneu Barcelonès, l’Acadèmia de Bones lletres, l’Ateneu Català, l’acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, etc. Diputat provincial i a corts, senador vitalici, ministre de Gràcia i Justícia, etc. Influí en el nomenament de Josep Morgades i de Torras i Bages com a bisbes de seus catalanes.
5 Josep M. Pellicer i Pagès (1843-1903). Historiador nascut a Barcelona. Fou un dels més destacats propagandistes per a la restauració del monestir de Ripoll, sobre el qual va escriure algunes obres, a banda d’altres de caire històric i arqueològic, d’on li va venir la popularitat. Va morir a Mataró, on exercia de mestre.
6 Emili Cabanyes i Rabassa (1850-1917). Arquitecte, fill de Mataró. Realitzà diferents obres i fou col•laborador de Melcior de Palau.
7 Josep Puig i Cadafalch (1867-1957) Va néixer a Mataró. Doctor en ciències físiques i matemàtiques; arquitecte que té una sèrie d’obres representatives del corrent modernista; historiador de l’art que impulsà el reconeixement de l’art romànic català amb la publicació de diverses obres. Va col•laborar a “La Renaixença” i “La Veu de Catalunya”; membre de diferents moviments catalanistes, fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista; elegit diputat a corts per Solidaritat Catalana. President de la Mancomunitat de Catalunya (1917-1923).
8 Manuel de Bofarull i de Palau (1851-1929). Notari i polític nascut a Mataró. Senador per Girona; diputat a corts pel partit tradicionalista; president del Centre Català de Madrid. Té al seu haver diferents obres jurídiques. Una germana seva es va casar amb Terenci Thos.
9 Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901). Polític liberal i progressista, historiador i home de lletres, va néixer a Barcelona. Col•laborador en diferents publicacions de l’època. Fundà el diari “El Catalán”, “La Corona de Aragón”, “La Montaña de Montserrat” i d’altres capçaleres. El 1859 va participar en la restauració dels Jocs Florals de Barcelona, on fou proclamat Mestre en Gai Saber l’any 1861. Va publicar nombroses obres de literatura històrica. Autor de la famosa obra Los Pirineus (1893), traduïda a diverses llengües. Diputat a corts en diferents ocasions; va ser nomenat ministre d’ultramar. Morí a Madrid, on s’havia instal•lat per la seva carrera política.
10 OMAR i BARRERA, Claudi, dins Tríptic de biografies del mataroní il•lustre Dr. Terenci Thos i Codina. Ajuntament de Mataró, 1923, pàg. 68.
11 Marià Aguiló i Fuster (1825-1897). Filòleg, poeta i bibliòfil que va néixer a Palma de Mallorca. Fou nomenat Mestre en Gai Saber en el Jocs Florals de 1866; membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Pel seu treball en el camp de les lletres, com a investigador i divulgador, va esdevenir una figura cabdal en el moviment de la Renaixença en l’àmbit dels Països Catalans. Autor, entre altres obres, del Diccionari Aguiló.
12 Manel Milà i Fontanals (1818-1884). Escriptor i filòleg, doctor en filosofia i lletres i catedràtic de literatura a la universitat de Barcelona. Autor prolífic d’obres sobre literatura catalana, encara que escriví fonamentalment en castellà. És autor del conegut Romancerillo catalán. Va ser president de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. En dues ocasions va presidir els Jocs Florals.

13 Joan Mañé i Flaquer (1823-1901). Periodista i escriptor. Catedràtic de llatí i castellà a la Universitat de Barcelona. Col•laborador d’Antoni Brusi al Diario de Barcelona, del qual fou director de l’any 1865 fins a la seva mort. Liberal davant els carlins, i moderat enfront dels progressistes, segons definició de Joan Maragall, que fou el seu secretari.
14 Francesc Matheu i Fornells (1851-1938). Escriptor i editor, fou un dels fundadors de La Jove Catalunya i de l’organització dels Jocs Florals des del 1871. Mestre en Gai Saber (1897). Si bé deixà escrites diverses obres literàries menors, és més coneguda la seva tasca com a editor sobretot en la revista i editorial de LaIlustració Catalana. Fou president de L’Orfeó Català i de L’Ateneu Barcelonès.
15 Jaume Collell i Bancells (1846-1932). Sacerdot i escriptor nascut a Vic. Membre fundador de l’Esbart de Vic. Col•laborador en diferents periòdics de caire catalanista conservador i catòlic. Fundà i dirigí La Veu de Montserrat, des d’on fou un propagandista a favor de la restauració del monestir de Ripoll, del dret civil català, del Museu Episcopal de Vic, entre d’altres iniciatives catalanistes. Col•laborador també de la Revista Catalana, la Gazeta Montanyesa, la Gazeta de Vich. Va deixar escrites diverses obres. L’any 1871 fou proclamat Mestre en Gai Saber. Va contribuir a la conservació del Temple Romà de Vic.
16 Àngel Guimerà i Jorge (1845-1924). Nascut a Sta. Cruz de Tenerife i mort a Barcelona. Dramaturg i poeta. Col•laborà a La Jove Catalunya, La Renaixença; en fou un dels fundadors. El 1877 fou nomenat Mestre en Gay Saber. Autor de nombroses obres teatrals: Mar i cel, Maria Rosa, Terra baixa, etc., i d’altres de poesia i narrativa. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i president de l’Ateneu Barcelonès, on pronuncià el seu discurs en català que suscità una viva polèmica i enfrontaments.
17 Josep Morgades i Gili (1826-1901). Sacerdot que arribà a ser bisbe de la seu de Vic de 1882 a 1899, on fundà el Museu Episcopal. Fou el gran animador per a la reconstrucció del monestir de Ripoll i defensor d’utilitzar la llengua catalana en el si de l’església de casa nostra. El 1899 passà a regir la diòcesi de Barcelona.
18 Elies Rogent i Amat (1821-1897). Natural de Barcelona. Catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Com a arquitecte executà diverses obres representatives del seu estil, com la Universitat de Barcelona o la presó de Mataró, entre moltes altres. Projectà les obres de restauració del monestir de Ripoll (1866) i dirigí les obres de l’Exposició Universal de 1888.
19 Publicades a Jochs Florals de Barcelona en 1889. La Renaixensa 1889.
20 Carta reproduïda a VELLVEHÍ i ALTAMIRA, Jaume. Terenci Thos i Codina (Mataró, 1841-1903), un home de la renaixença. Caixa d’Estalvis Laietana, 2003. Premi Iluro 2002. pàg. 1014.
21 L’any 1997, a iniciativa del Grup d’Història del Casal de Mataró, es va tornar a col•locar al seu lloc una nova bandera votiva molt semblant a la que hi havia hagut.
22 Joan Borràs i de Palau (1868-1953). Músic nascut a Barcelona. Exercí la crítica musical i compongué diverses cançons catalanes i música religiosa. Entre altres va musicar la poesia de Verdaguer La farigola.
23 THOS i CODINA, Terenci. Lo llibre de l’infantesa. Rondallari català. Estampa i llibreria Verdaguer. Barcelona, 1866. Hi ha una edició facsímil d’Editorial Alta Fulla, 1985.
24 Thos, T. Lo llibre de l’infantesa. Edició citada pàg. 1.
25 Thos, T. Lo llibre de l’infantesa. Edició citada pàg. 9.
26 TOMÀS DE KEMPIS, Tractat de la imitació de Christ, traduhit de la llengua llatina á sa primogénita la llengua catalana per Therenci Thos i Codina. A. López Robert, 1894.
En el proemi que va escriure Thos hi podem llegir: “(…) Per açó, obehint als desitgs, –inspirats en los manaments d’antichs concilis- dels savis Prelats y de gran munió d’honorables sacerdots de la nostra benvolguda terra, com y també dels mes experts mantenidors del catalanesc renaxement, á fi y efecte de que’l nostre poble sia sempre adoctrinat, nodrit y apeixat en tot quant á la Religió y á la devoció pertoca en son propi y nadiu parlar, com á mes entenent y mes emmotllat á sa genial manera de pensar y de sentir, hevém volgut traduhir ara de bell nou, y ab triat, pur y vivent llenguatge del terrer, de la llengua llatina á sa primogénita la catalana exa obra capdal, entre la dels homens sens comparansa, que traduhida gaire bé á totes les llengües del món, fins y tot á les mes estranyes, ho havia estat aixís mateix, encara que ab migrada sort, á la nostra en mal hora avorrida y desheratada, quan ella anava á mal borràs y de cada jorn mes aperduada.” Vellvehí, J. Obra citada pàg. 846.
27 Tomàs de Kempis (c.1380-1471). Religiós alemany que es creu que és autor, entre molts altres escrits místics, del molt popular llibre La imitació de Crist. El seu vertader nom era Thomas Hemerken, si bé es conegut amb l’altre nom.
28 Vegeu les cartes de Verdaguer a Thos del 14 de maig de 1866, i la del 30 de novembre de 1894, que reproduïm aquí.
29 Cercle Literari de Vic, fundat l’any 1860. Verdaguer, Collell, Genís i Aguilar foren alguns dels membres d’aquesta associació literària que servia de nexe entre els escriptors de la capital d’Osona i el moviment de la Renaixença. Mantingué una intensa activitat cultural fins cap al 1921.
30 Francesc Masferrer i Arquimbau (1847-1901). Llicenciat en dret i doctor en filosofia, nascut a Vic, on fou un dels fundadors de l’Esbart de Vic. Mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el 1874. Col•laborador a La Veu de Montserrat, La Renaixensa, Lo Gay Saber, etc.
31 Josep Serra i Campdelacreu (1848-1901). Nascut a Vic. Historiador, poeta i arxiver, va participar en la fundació del Círculo Literario de Vich. Col•laborador de La Veu de Montserrat, La Renaixensa, Calendari Català de Pelagi i Briz. Descobridor i restaurador del Temple Romà de Vic i organitzador del Museu Episcopal.
32 Xavier Calderó i Vila (1832-1908). Advocat i periodista vigatà. Un dels membres fundadors del Círculo Literario de Vich, així com del diari El Eco de la Montaña, del qual va ser director de 1863 a 1868. Col•laborador de La Veu de Montserrat. Va ser amic de Thos, a qui, el 17 d’agost de 1889, des del mas Grau de Sant Agustí de Lluçanès, escrivia: “En esta masía, hont estich passant l’hestíu, com de costum, he rebut sa afectuosa carta motivada per haberli regalat un exemplar de les Cartes d’un Misser ect. novament publicades. Bonament, y al mateix temps que presen de amich, fou memorial pera solicitar y coneixer son valiós parer y discreta y penetrant censura, per’çó que tan excesivament benevola y favorable ha sigut, mes regoneixo obligat per deute de tan generosa proba de amistat y bon afecte, y me fa ple manifestarli ver agraiment…”. Aquesta carta es troba a la Biblioteca de la Caixa Laietana de Mataró.
33 Martí Genís i Aguilar (1847-1932). Nascut a Vic. Farmacèutic de professió i escriptor. Va participar en la creació de l’Esbart de Vic. Poeta premiat als Jocs Florals de Barcelona. Com a escriptor de prosa
publicà Julita, segurament la seva obra més coneguda.
34 Silví Thos i Codina (1843-1911). Nascut a Mataró. Enginyer de mines; membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts. Presidí l’Institut Nacional de Sant Isidre. Com a escriptor col•laborà al Diario de Barcelona, La Veu de Montserrat i publicà nombrosos estudis científics. Conreà la poesia, i amb només disset anys va ser premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals celebrats a Barcelona el 1860. A la col•lecció “Biblioteca d’autors catalans” de “Lectura Popular” (Il•lustració Catalana, 1913), s’hi recullen poesies tant d’ell com del seu germà Terenci.
35 Amb motiu dels actes que es varen celebrar durant tot l’any 2003 a Mataró per commemorar el centenari de la mort de Terenci Thos, es va organitzar una exposició a la sala de la Caixa Laietana sota el títol de “Thos i el seu temps”, on, entre altres documents inèdits, es van poder veure uns fragments, que es creien perduts, de la Mireia de Mistral traduïda pels germans Thos.
36 Frederic Mistral (1830-1914). Escriptor occità, autor, entre moltes altres obres, de Mirèio, publicada el 1859 i que el féu cèlebre; fou un del promotors del grup de felibres, que promouria el contacte dels escriptors provençals amb els catalans de la Renaixença. Va ser premi Nobel de Literatura l’any 1905.
37 El Ausonense, periòdic que apareix el 1861 com a portaveu del Círculo Literario de Vich. N’era el director Joaquim Salarich i Verdaguer. A partir de 1863 el substituí la capçalera de El Eco de la Montaña.
38 Cartes d’un misser y cap de casa català. Escrites al mestre en Gay-Saber Mossen Jaume Collell. Estampa de Ramon Anglada. Vich 1889. Exemplar conservat a la Biblioteca de la Caixa Laietana de Mataró.
39 Primavera trista. Estampa de Ramon Anglada. Vich 1880. Es troba a la Biblioteca de la Caixa Laietana de Mataró.
40 SALARICH i TORRENTS, Miquel S. Història del Círcol Literari de Vich. Patronat d’Estudis Osonencs, 1962.
41 Poesia datada el 17 de febrer de 1881 que porta per títol Á Catalunya!, llegida per Terenci Thos a l’Aplec de Poetes a Montserrat el 16 d’octubre de 1881. Va ser publicada a La Veu de Montserrat el 26 de maig de 1882.
42 Obra citada, pàg. 49.
43 Joaquim Salarich i Verdaguer (1816-1884). Metge i escriptor. Fundador del Círcol Literari de Vic i d’altres iniciatives culturals vigatanes. Director de El Ausonense. Entre d’altres moltes publicacions col•laborà a La Renaixensa, La Il•lustració Catalana, La Veu de Montserrat, etc. Deixà publicades varies obres científiques i d’història. Home delicat dels pulmons, d’ençà 1880 va fer llargues estades a Caldes d’Estrac (Maresme) on exercí de metge i on va morir.
44 Ramon Spà i Torrent, nascut a Vic el 1841. Home profundament catòlic, president de la Junta Tradicionalista de Mataró. Es va casar amb una filla de Joaquim Salarich i Verdaguer, Joaquima Salarich i Giménez, natural de Vic, amb qui va tenir set fills.
45 Anna Masdexexart i Comas (1861-1952). Natural de Mataró, filla de Joan Masdexexart i Rosselló i de Anna Comas i Balari. Es va casar, el 1880, amb Josep Mustarós i Escorsa, amb qui va tenir un fill que moriria l’any 1882. Després de la mort del seu marit ocorreguda el 1883, es va tornar a casar, el dia de Reis de 1886, amb Llorenç Balari i Coll, de l’Hospitalet, cosí germà de la seva mare, pel que van necessitar la preceptiva llicència apostòlica degut al grau de consanguinitat; no tingueren cap fill. El 1891 enviudà de nou. Després de residir un temps a la capital catalana, tornà a la seva ciutat nadiua on moriria.
46 Epistolari de Jacint Verdaguer, vol. I. Transcripció i notes de J.M. de Casacuberta. Editorial Barcino, 1989, pàg. 123.
47 Carta de la primeria de 1866. Epistolari de Jacint Verdaguer, vol. I. Transcripció i notes de J. M. de Casacuberta. Editorial Barcino, 1989. pàg. 35.
48 Omar i Barrera, C. Obra citada, pàg. 71-72. Carta del 14 de maig de 1866 que reproduïm aquí.
49 Exemplar que es conserva a la Biblioteca de Catalunya.
50 Ens resulta estrany que Mañé hagués de donar la notícia de l’existència d’aquests castells a un mataroní coneixedor de l’historia local com ho era Thos.
51 VERDAGUER, Jacint. Rondalles. Edició a cura d’Andreu Bosch i Rodoreda. Ed. Barcino, 1992., pàg. 378.
52 Carta de Verdaguer del 14 de maig de 1866, que reproduïm aquí.
53 Les Cobles en llaor de les glorioses Santes Juliana i Semproniana, Patrones de la Ciutat de Mataró. “La Veu de Montserrat”, edició del dia 25 d’agost de 1883.
54 Josep García i Robles (1835-1910). Músic olotí que arribaria a destacar en el moviment de la Renaixença. Estudià a Reus, Vic i Barcelona. Residí un temps a Mataró, on exercí de professor a l’escola de Valldemia. Fou mestre de la família del comte Güell. Compositor prolífic del qual podem destacar l’oratori a Santa Isabel de Hungria, o les obres corals La bandera catalana i Catalònia, entre moltes altres obres.
55 La Atlantida, poema de Mossen Jascinto [sic] Verdaguer ab traducció castellana per Melchor de Palau. Estampa de Jaume Jepús, Barcelona 1878. Exemplar que es troba a la Biblioteca de la Caixa Laietana de Mataró.
56 Melcior de Palau i Català (1842-1910). Enginyer nascut a Mataró. Membre de la Real Academia Española. Escriptor i poeta tant en català com en castellà. Van ser famosos els seus Cantares (1904). El 1905 s’edità Poesias y cantares amb comentaris de B. Pérez Galdós, E. Pardo Bazán, F. Rahola, J. Itxart, Clarin, etc. Va escriure la lletra que serví d’himne per a l’Exposició Universal de 1888, al qual posà música el mestre Rodoreda. Traductor de L’Atlántida (1878) de Verdaguer. Terenci Thos estava casat amb una cosina de Palau, Encarnació de Bofarull.
57 Patria, poesíes de Mossen Jacinto Verdaguer ab un prólech de Mossen Jaume Collell. A. Verdaguer Barcelona, 1888. Aquest exemplar es troba a la Biblioteca de la Caixa Laietana de Mataró.
58 Sant Francesch. Poema. L’Avenç, 1895. Exemplar a la Biblioteca de la Caixa Laietana de Mataró.
59 Flors del Calvari. Llibre de consols. Impremta de Henrich y C. 1896. Exemplar a la Biblioteca de la Caixa Laietana de Mataró.
60 Poesia de Thos titulada “Via fora!”. Vellvehí, J. Obra citada, pàg. 285-286.
61 Cant darrer publicat a La Costa de Llevant el 17 de maig de 1903.
62 Ausiàs March, Cants d’amor XV.
63 Copiada de la transcripció feta per J. M. de Casacuberta a l’Epistolari de Jacint Verdaguer. Editorial Barcino, 1989, vol. I, pàg. 39-40. Aquesta carta fou publicada inicialment en l’obra citada d’Omar i Barrera, C., pàg. 71-72.
64 Transcripció extreta del DVD Correspondència de Jacint Verdaguer. Col•lecció Verdaguer-Panadès (1878-1892). Arxiu Nacional de Catalunya, 2002.
65 Don Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918). Important industrial que exercí de mecenes per a diverses obres culturals.
66 Desconeixem a quin tipus d’ajuda fa referència Thos, ni quina fou la causa que la motivà.
67 Pere Gil i Estalella (1551-1622). Jesuïta català, nascut a Reus. Va ensenyar teologia a Barcelona i a Mallorca. Deixà escrites diverses obres, Ars bene moriendi, Historia natural y eclesiastica de Catalunya, etc. Cal destacar la titulada Llibre primer de la història catalana en lo qual se tracta d’història o descripció natural, ço és, de coses naturals de Catalunya, escrita el 1600 i que no fou publicada fins a l’any 1949. La seva traducció del Kempis és de 1621.
68 Deu tractar-se del Rev. Pere Bonaura. La seva traducció catalana del llibre de Kempis és de 1740, de la que se’n van fer diverses edicions, titulada Tractat de la imitació de Christo y menyspreu del mon: del V. Thomas de Kempis. Traduhit en llengua cathalana de son original llati per lo Rev. Pere Bonaura, etc.
69 Es tracta de Geroni Pi. El llibre que fa esment Thos, va ser publicat a Figueres l’any 1845 per Gregori Matas i de Bodallés.
70 Vegeu la carta F enviada per Verdaguer, que és anterior a aquesta resposta de Thos als comentaris elogiosos que li feia mossèn Cinto del llibre de la Imitació de Crist.
71 Transcripció feta a partir de J.M. de Casacuberta i J. Torrent i Fàbregas l’Epistolari de Jacint Verdaguer. Editorial Barcino, 1986 vol. IX, pàg. 37-38. A la transcripció d’aquesta carta feta per Vellvehí, J. (obra citada, pàg. 1018), hi afegeix, abans de la signatura, “Diada de la Mare de Deu de l’Esperança”. Cal recordar que per aquells dies s’havia produït, a causa del seu embaràs, l’acomiadament de Simona Aparicio com a minyona de donya Deseada, i que això desencadenà l’agreujament dels problemes de mossèn Cinto. La campanya de difamació endegada contra Verdaguer, comportà que molts que fins aleshores es podien considerar amics seus, li giressin l’esquena o participessin, fins i tot, en aquesta campanya. Com podem veure per aquesta carta, i la següent, aquest no fou el cas de Terenci Thos.
72 Transcripció de Epistolari de Jacint Verdaguer vol. IX. Transcripció i notes de J .M. de Casacuberta i J. Torrent i Fàbregas. Ed. Barcino, 1986 pàg. 145-146. Pensem que aquesta carta està escrita just quan els atacs al voltant de Verdaguer eren més aferrissats. Salvant algunes excepcions, com la de Thos, que restà fidel al amic, es pot dir que els catalanistes més destacats li feren el buit. Guimerà, com d’altres, creien que Verdaguer s’havia trastocat. Patint aquella situació, el gener de 1896 Verdaguer, en una carta a Cosme Vidal, es queixava: “De Guimerá y’ls demés catalanistes grossos, sols puch dirli que sols m’han donat fel y vinagre en mon Calvari; y d’alguns mes, no’n parlem. Tot sia per amor de Deu.”
73 Recordem que el Diario de Barcelona tenia les seves oficines al carrer Ferran, per aquell temps un dels carrers distingits de la capital catalana.
74 Terenci Thos pertanyia al tercer ordre de sant Francesc, com Verdaguer.
75 Finalment Thos rebé l’exemplar dedicat per mossèn Cinto. Aquest exemplar es troba a la Biblioteca de la Caixa Laietana de Mataró.
76 En la introducció al Llibre de l’infantesa diu Thos: “Qual col•lecció, essent tan sols un ensatx y una petita mostra de lo que pot y deu esser encara nostre matern llenguatje, replegant y conservant tot quant viu y pertany al antich catalá popular y literari, mots y paraules, espressions y tropichs, franchs modismes y sabis y bèn encertats proverbis, valdament que’s troben en los recons mes isarts de les terres de nostra aragonesa Corona, ab tal que s’hi troben, vulla Deu que tambè sia com la gentil florida que ve devant l’esplet, la qual mústiga y desfullada cau tant bell punt com los desitjats y saborosos fruits aparexen.” Obra citada, pàg. 9-10.
77 A la Biblioteca de Catalunya hi ha un exemplar de la traducció de Thos, on es poden veure les anotacions fetes per Verdaguer. El 2 de novembre d’aquell any, Verdaguer havia escrit aquells versos que resumien l’estat de la seva ànima en aquells dies: “D’improperis y dolors, / quina tiroya m’arriba!…/ Una cèdula de boig, / un protocol de follía, / y d’un cálzer al voltant / una corona d’espines”. I el 24 d’aquell mateix mes, festa de sant Joan de la Creu, el bisbe de Vic cridà al capellà per tenir amb ell, segons diu Torrent i Fàbregas en el seu llibre Mossèn Cinto a la Gleva (pàg. 188), “una memorable entrevista, la més dramàtica, segons els indicis, de totes”. Creiem que la lectura de la traducció de Thos de l’Imitació de Crist, deuria aportar-li quelcom de consol al místic capellà-poeta. En aquests moments dolorosos, Verdaguer no s’està de senyalar que l’obra l’ensenyarà a caminar “pel caminar del cel”, però, a més a més, n’oblida la seva tasca de compromís amb la llengua, i després de dir que el llibre de Thos li aporta “lo plaer de la llengua” diu: “m’animará també á treballar en lo camp de les lletres”.
78 Dia 30 de novembre, festivitat de sant Andreu apòstol.

Publicat dins de Des del Montseny | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Vint-i-vuitena Crida: «Digues que no a un clàssic!»

VullEscriure.Cat – Vint-i-vuitena Crida: «Digues que no a un clàssic!»

Desperta l’editor funest que portes dins. Aquell que mai no troba bé res del que escrius. Aquell que et deixa bloquejat davant del foli en blanc. Aquell que espanta totes les muses.

Agafa el teclat i digues que no a un clàssic!

Digues-li al senyor Cervantes que ningú amb dos dits de front no es llegiria una història protagonitzada per un boig de literatura «en un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme». Boig de televisió, encara, però boig de literatura?

O digues-li a un tal Shakespeare que les històries d’amor entre adolescents són una moda passatgera, siguin vampirs, robots o nobles italians (i de passada aprofita per recomanar-li que es canviï el cognom: sembla un embarbussament!).

Juga a dir que no als grans mestres de la literatura!

Agafa una obra mestra, qualsevol, fes-li una rellegida i convence’t que està sobrevalorada: si haguessis estat tu l’encarregat de publicar-la, no hauria vist mai la llum del sol! Sigues tan impecable com ho ets amb tu mateix.

Tens 250 paraules i una setmana de temps per escriure la teva carta, des d’ara mateix i fins el pròxim dissabte 13 d’abril a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!

Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

No és l’hora de fugir, Catalunya.

La temptació és forta. Fugim, encara que sigui per la ratera. No ens enfonsem en el mateix vaixell, que dóna massa senyals de naufragi. No hi ha temps a perdre. Que s’arreglin ells, des de la Corona i altres institucions, fins als partits polítics.

Les cròniques de la situació ens pinten núvols alarmants. A tots els nivells i latituds. Ens aguaita la tempesta. Llavors, a què esperar per sortir corrent? Aquest discurs -entre emotiu i racional- s’està instal•lant (ben orquestrat) a la societat catalana.

Emocionalment, aquest discurs, empalma amb la històrica reivindicació identitària, enfocada distintament pel catalanisme i pel nacionalisme. Aquell tenia un esperit de cooperació regeneracionista, el segon s’inspira, sobretot, en l’autoafirmació. Dues actituds legítimes fortament sustentades ambdues en la diferència (amb “l’espanyol”) i en la incomprensió.

Racionalment, el discurs és més complex. En temps regirats -encara que ofereixin una oportunitat temptadora- la fugida no és una solució si no se sap ben bé cap a on es va i si no hi ha garanties raonables d’arribar. Fins i tot el simple anunci -més altiu que pràctic- de la fugida ha complicat les coses.

Divideix a la societat catalana -plural i diversa- que no és unànime en l’actitud de fugida. Fa molt difícil que algú estigui disposat a acomiadar-nos amb desitjos de bona sort, i tant o més que altres ens donin una eufòrica benvinguda. És un viatge al desconegut.

Es va dir i repetir emfàticament -enmig de la trompeteria de l’anunci “arturmasià” – que, per fi, s’havia creat una gran il•lusió col•lectiva enmig del desànim general per una crisi econòmica paorosa i sense llum al final del túnel. No estava mal vist, com màrqueting, i alguna cosa hi ha de veritat. Aquesta il•lusió, però, sembla que està amainant en contacte amb la dura realitat. No és un desig, és una simple constatació no científicament verificada.

Hi ha una lògica més simple. Fugir per fugir no té molt sentit, si no és el “que se salvi qui pugui”, ni realista ni digne.

No sembla realista desentendre’s de la cooperació mútua en moments en què l’edifici estatal -fins ara comú- amenaça amb ensorrar-se i que el més probable és que se’ns vingui a sobre, principalment si amb la fugida accelerem la seva caiguda. És més raonable intentar renovar-lo o reconstruir-lo, fent-nos un espai just i confortable en el mateix. Ara sembla el moment oportú.

Tampoc sembla el més digne, en temps de greu tempesta, intentar abandonar l’altre -per molt ressentiment que s’hagi acumulat-, oblidant llarga història de convivència, múltiples vincles de sang, benèfica col•laboració en molts moments, i sobre tot renunciant al nostre tarannà pactista i l’esperit creador, innovador i modernitzador que ens ha caracteritzat en tots els camps: des de l’econòmic, social, cultural, jurídic i artístic, que tant pot aportar en un altre intent de convivència renovada sobre bases democràtiques més profundes.

Renunciar al nostre realisme, pactisme i a la nostra dignitat -ànimes del catalanisme- seria també una renúncia a la pròpia identitat. Més que el moment de fugir, segurament és el d’involucrar-nos novament a la inevitable regeneració de la cosa pública estatal, en una segona transició, com ja vam fer en la primera, restauradora de la democràcia i forjadora d’un llarg període de pau i prosperitat.

No l’enfonsem més, acabem de construir -fent-hi el nostre espai-, amb nous aires de modernitat i real pluralisme, la nostra democràcia encara inacabada.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

IRIDOLOGIA

La iridologia es la ciència que investiga l’estat de salut mitjançant l’observació del iris dels ulls, ja que a l’ull es troben representades les diverses zones del cos humà.
L’iris es una membrana circular retràctil del ull, situada darrera la cornea i davant del cristal•lí. La coloració varia en cada persona i porta el seu centra la pupil•la, que es contrau i dilata regulant així la quantitat de llum que penetra en l’ull.
Els signes del iris mes fàcils de distingir son: taques, cercles, estriacions, decoloracions, anells, corones entre altres, tots ells indicis d’anomalies, processos inflamatoris entre altres. Les malalties agudes dels diversos òrgans queden reflexa des en l’iris mitjançant taques blanquejades, mentre que les cròniques es manifesten per mitja de decoloracions grisoses arribant a poder augmentar la intensitat fins a arribar a tons ennegrits a mesura que s’agreuja la dolència.
L’historia de la iridologia començar l’any 1.836 quant el jove Ignaz Von Peczely jugava al jardí de casa seva amb un mussol que havia capturat, el mussol a l’intentar escapar-se es va trencar una pota en el precís moment que Peczely li mirava els grans ulls, va observar que va aparèixer de cop una taca a la regió de l’iris de l’animal, que corresponia a l’extremitat danyada. Aquest fet va produir una gran commoció a la ment de Peczely, que el va impulsar, anys mes tard, quant ja era doctor a estudiar les relacions que tenia l’iris amb la resta de l’organisme i descobrir alteracions de salut representades a l’iris.
Peczely fou el descobridor de la iridologia, molts científics, doctors i observadors han dedicat la seva vida a perfeccionar i estudiar aquesta ciència.
Actualment es molt difícil trobar un iris perfecta, ja que la persona en la civilització actual que vivim, transgredim molt sovint les lleis de la salut i de la natura.
Per observar o estudiar l’iris d’una persona es necessita un llum i una lent d’augment o lupa, on identificar les diverses parts de l’ull, es important disposar d’un mapa d’iridologia dels ulls per poder localitzar exactament cada part de l’organisme dins l’ull.
La iridologia es una ciència demostrada científicament i efectiva per poder diagnosticar la salut d’una persona i fins i tot els veterinaris l’utilitzen per saber la salut dels animals.
Com podem constatar la ciència avança gracies a l’esforç i els estudis de científics, doctors i científics amateurs entre altres.

Pere Tremolosa

Divulgador científic

Publicat dins de Ciència | Envia el comentari

Aturar el fracking

Estem en una època marcada per la utilització d’anglicismes i paraules incomprensibles per la majoria de mortals. Aquests dies es parla molt del fracking. Però què vol dir aquesta paraula? Parlant en plata i en català, significa que una empresa multinacional ha vingut a casa nostra per foradar la terra fins a 5.000 metres de profunditat (cinc quilòmetres en vertical). Una vegada fets els pous, a l’interior hi provocaran explosions per trencar la roca i introduir-hi milers de tones d’aigua a molta pressió i centenars d’additius químics d’alta toxicitat, amb la finalitat d’extreure gas i petroli. Resumint: volen foradar la terra, contaminar el subsòl i les aigües subterrànies, endur-se el gas i el petroli que suposadament hi ha emmagatzemat i quedar-se amb els beneficis que se’n deriven, a costa de malmetre el territori i posar en perill la salut de les persones. Això és el fracking, també conegut com a fractura hidràulica.

Fa mig any, la Generalitat va donar permís a l’empresa anglesa Teredo Oils United per investigar la presència d’hidrocarburs a l‘àrea de vuit municipis d’Osona, així com vuit més del Ripollès i vuit de la Garrotxa. En un principi, el permís comportava una fiança de protecció i restauració del medi natural de més de 5,8 milions d’euros; però després del recurs presentat per l’empresa, aquesta fiança es va reduir considerablement.

Miraculosament, el passat 15 de març, davant de l’incompliment per part de l’empresa Teredo, titular de les condicions establertes en l’autorització, el Govern li va retirar el permís d’investigació d’hidrocarburs, deixant-lo sense efecte per fer prospeccions en el subsòl d’una àrea de 51.200 hectàrees. Aquesta retirada de permís serà ferma si la multinacional no presenta al·legacions en el termini legal estipulat, si aquestes són estimades. Sembla, doncs, que de moment s’ha aturat el projecte.

El permís anul·lat afectava vuit municipis d’Osona (Vidrà, Santa Maria de Besora, Sora, Montesquiu, Sant Quirze de Besora, Sant Pere de Torelló, Orís i Santa Maria de Corcó), vuit d’El Ripollès (Campdevànol, Les Llosses, Ogassa, Ribes de Freser, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Sant Pau de Seguries i Vallfogona de Ripollès) i vuit de La Garrotxa (Vall de Bianya, Sant Joan les Fonts, Riudaura, Olot, Santa Pau, la Vall d’en Bas, les Preses i Sant Feliu de Pallerols). En total afecta una superfície de 50.000 hectàrees.

Aquesta notícia va alertar molts sectors socials de les comarques implicades, visualitzats en les organitzacions polítiques ICV, la CUP i ERC, a banda, una vegada més, en els ecologistes del Grup de Defensa del Ter. Mica en mica, a les veus d’alarma s’hi va sumar el Consell Comarcal d’Osona, que va presentar al·legacions al projecte i, posteriorment, han anat sorgint moviments d’oposició i municipis que es manifesten públicament en contra del fracking. Ara, el rebuig social comença a ser clamorós. Darrerament, a més, una vintena d’entitats d’arreu de Catalunya van crear la Plataforma Aturem el Fracking.

Com que els manaies de torn acostumen a anar de bracet de les multinacionals i sempre blasmen els crítics que s’oposen als mètodes contaminants de recerca d’energia i els acusen de no tenir alternatives, el moviment anti-fracking té respostes clares i planteja “la necessitat d’una transició energètica vers les energies renovables (de generació descentralitzada, transparent i democràtica), les millores d’eficiència i la reducció del consum energètic (implicant canvis des dels estils de vida, al model territorial, industrial, de transport, de producció agrícola…).

La primera batalla va començar a Riudaura, municipi garrotxí que reclama l’anul·lació del permís d’investigació d’hidrocarburs a Teredo, coincidint amb les declaracions del responsable de la multinacional, Phillip Paris, que fa poc va assegurar que a l’estiu iniciarien les extraccions de gas.

Tanmateix, aquesta empresa, també tenia previst prosseguir les prospeccions de petroli en una àrea situada entre Sant Joan de les Abadesses i Vallfogona. De moment, les prospeccions no prosperaran, però cal evitar adormir-se en els llorers d’una pretesa victòria popular, perquè aquesta mena de multinacional no dorm mai. A tall d’exemple convé recordar la lluita contra l’extracció d’urani que va protagonitzar la comarca d’Osona ara fa trenta-tres anys.

El 1979 es va produir l’esclat d’una importantíssima revolta popular, contra les prospeccions d’urani que la multinacional nord-americana Chevron Oil Corporation efectuava a la comarca, amb la finalitat d’obrir mines a cel obert (sobretot a la zona dels cingles de Tavertet) i explotar aquest mineral radioactiu, amb el vistiplau de la Junta de Energía Nuclear. De la nit al dia van sortir com bolets comitès antiurani a la majoria de pobles de la comarca, que es van coordinar en l’anomenat Comitè Antiurani d’Osona, un organisme popular que va funcionar en base als principis assemblearis. El moviment va tenir el suport de moltes entitats i ajuntaments, que es van adonar del perill real que comportava aquella bestiesa. Una història que ara sembla repetir-se amb el fracking.

A banda d’una intensa campanya de sensibilització, la celebració d’assemblees populars (una que es va fer a l’Institut de Vic va reunir 2.000 persones), l’edició de publicacions i manifestacions multitudinàries, els militants antiurani també van recórrer a l’acció directa. Així, a mitjans de juny, van interceptar dos tècnics de la Chevron que estaven fent treballs d’exploració a Vilalleons. Els militants antinuclears van intimidar, amenaçar i expulsar els tècnics de la multinacional, a qui també van requisar un voluminós plec de papers, plànols, estudis i documentació relativa a les exploracions, que van entregar al Comitè Antiurani. Tot aquest material va ser analitzat per estudiosos i experts en la temàtica nuclear i després va ser lliurat a la premsa, que va esbombar amb ets i uts tota l’activitat que la multinacional feia d’amagat.

Un dels moments culminants del moviment antiurani va ser la manifestació que es va celebrar a Vic el 22 de juny, que va comptar amb la presència intimidartòria de 200 policies de les brigades antiavalots, que van carregar contra els manifestants amb porres i trets de bales de goma. Dies després, una delegació de tècnics del govern espanyol es va entrevistar amb els alcaldes de la comarca per dir-los que les mines d’urani no representaven cap perill. El mes de juliol, dos executius de la Chevron van ser descoberts a la Plaça, quan sortien d’entrevistar-se amb l’alcalde Montanyà; els antiurani els van ruixar amb esprais de pintura i els van expulsar de Vic.

L’acte més important de la lluita contra l’extracció d’urani, va tenir lloc el 14 de juliol al camp de futbol de l’Esquirol, on es van reunir més de 6.000 persones per assistir al Festival Antiurani que es va batejar amb el nom de Visca la Terra! El cartell anunciava les actuacions d’Els Esquirols, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Rafel Subirachs, Ramon Muntaner, Sisa & Melodrama, Duble-Buble, La Clenxa, Tribu i l’Orquestra Sèmola.

Mesos després, veient que les protestes s’anaven ampliant, la companyia Chevron va paralitzar les prospeccions d’urani i va decidir anar a buscar aquest mineral radioactiu a Extremadura. Tres dècades després d’aquests esdeveniments, ha arribat l’hora de mantenir viu el caliu de la revolta. No oblidem que el govern central del PP és un ferm defensor del fracking i és a punt de treure’s de la butxaca una llei que podria obrir la veda a les multinuacionals per fer el que els doni la gana.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

Credibilitat periodística i lectors

S’oblida el que és obvi. No és missió dels mitjans fer política partidista. Ni dels partits governamentals ni de l’oposició. Quan cauen en aquest error, es converteixen en simples butlletins partidaris. Deixen de ser mitjans periodístics de comunicació per ser instruments de propaganda.

Ja no serveixen a l’interès general, sinó de la força política afí, i principalment dels seus dirigents. Ni tan sols es preocupen d’evitar la seva censura, ja que fins i tot se sotmeten voluntàriament al seu servei. Bé per convicció dels seus directius –empresarials o periodístics–, bé a canvi de suport financer.

Si és per convicció, estem davant d’un cas de sectarisme, Si és per diners, es tracta d’una venda deshonesta de la ment. Cap dels dos casos respon als principis d’objectivitat i independència de la professió periodística.

No és una novetat històrica, però semblava que anàvem cap a la superació d’aquestes servituds amb la professionalització del periodisme, integrat en els estudis universitaris i en col•legis professionals. Fins i tot amb brillants codis d’ètica solemnement proclamats, als quals gairebé ningú no en fa cas.

Al contrari, assistim a certes pràctiques d’alguns mitjans que actuen com a “braços armats” o “braços mediàtics” de partits polítics. No només són portaveus de les seves ideologies, sinó fins i tot de les seves consignes, allò que tant repudiem del franquisme. Més encara, hi ha mitjans que col•laboren en el joc tàctic de les lluites partidistes, com a simples instruments innobles dels seus foscos regatejos i enfrontaments de poder o interessos. Fastigós.

En aquests casos, on és la seva dignitat? Quina credibilitat poden tenir davant l’opinió ciutadana? La resposta hi és, malauradament, en enquestes recents que gairebé ya equiparen la credibilitat dels mitjans a la dels polítics. Quin mal servei a la societat i a la democràcia. Cal reaccionar, companys!

I cal reaccionar, també, amics lectors! No tots els mitjans són iguals, per fortuna. Convé saber distingir. Perquè hi ha, principalment, dos grups ben definits de lectors.

Hi ha lectors, o teleespectadors o radiooients, que a l’hora d’escollir un mitjà només busquen aquell que els confirmi i afalagui en les seves idees, creences o sentiments. Amb això no enriqueixen els seus coneixements ni les seves opinions, només se senten complaguts. No pas ben informats o orientats. Això és empobridor i no s’immunitzen de les possibles manipulacions del seu mitjà preferit.

Altres lectors, en canvi, busquen informar-se millor i contrastar les seves informacions i opinions amb diversos mitjans de comunicació, diferents i de vegades contraris a les pròpies conviccions. Això és obrir la ment, això és enriquidor. Fan cas al filòsof Balmes quan alertava als lectors d’”un sol llibre”. I, a més, saben fer una lectura crítica dels mitjans escollits.

Mentre els lectors del primer grup contribueixen a ha creació d’una societat tancada i monolítica, propensa al dogmatisme, a la intolerància i les corrupteles, els del segon grup ajuden a la formació d’una societat oberta, dialogant i sanejada, i, a la vegada, ajuden que el sistema comunicatiu sigui més plural, representatiu de la societat i transparent de la veritat de les coses.

A la denúncia del servilisme polític i del sectarisme de certs mitjans, cal afegir aquesta altra denúncia del comportament cec –la “fe del carboner”– d’alguns lectors, radiooients o televidents, que no ajuda al sanejament social i del sistema comunicatiu, peça fonamental de la democràcia. Tots compartim responsabilitat.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

La lenta agonia de les tertúlies

Les clàssiques tertúlies  del Segle XX tenen la lenta agonia del peix fora de l’aigua.Parlem, és clar, de les clàssiques tertúlies en torn les inoblidables  taules de marbre o de fusta en  les que s’hi asseien plàcidament una colla d’amics i on al costat d’una pacífica tassa de cafè o de torrefacte mòlt, es  parlava   de futbol, de teosofia o d’història barata i s’espigolaven anècdotes, de remors de ciutat  o de llegendes urbanes. I allí s’hi entronitzaven personatges populars. Es parlava de la parada del Gravat, del gec llustrós del  “Brillant”, de les invectives d’en Roca  o del memorable “John Bux” i la seva darrera exhibició de claqué.

Les tertúlies eren un telediari que, amb més o menys categoria, s’assemblaven a “congrés” on només hi faltava una parella de lleons petjant, a la quieta, unes boles de bronze com les del Congrés en majúscula que tots coneixeu. Hi havia,és clar, la rebotiga que era com una diminuta Sala del Consell, algunes vegades presidides per un canonge lectoral o per un botiguer elitista. Però ha estat el canvi de segle i el seu entorn mediàtic i social els han estat els botxins de les tertúlies. I la lenta agonia de la tertúlia o fins i tot de la rebotiga, no és pas cosa d’aquesta crisis que ens estreny el cinturó, ja que normalment sempre ens queden a la butxaca, cinc euros per un cafetó. I és que ara les presses temporals, els invents telefònics de tota mena i les tertúlies amb aire magistral que aboquen els canals de televisió, fan inútils aquelles tertúlies casolanes de cafè, copa i “Rosli” .

Jo mateix i no m’ho prengueu com una immodèstia, havia estat tertulià del Colon i del Cafè Nou i la rebotiga de Can Costa sabater. I allà havíem parlat d’en Nines,
d’en Peret de Casa Caritat, del senyor Lluís i de la Guerra de Filipines. I era tan enriquidor, que això sol ja valia més que no pas el cafè mateix. La taula de marbre o aquell racó apartat de la tertúlia s’han esvaït. Ja no es parla de personatges populars ni es posa en quarantena el darrer acord municipal. El gran munyidor del cafè és la barra, on només es parla a la voleia i si no vols ho deixes, de coses intranscendents sobre en Messi i en Ronaldo. Pel telediari no us explicaran que Vic és una ciutat riquíssima en ponts, rucs i llonganisses, ni tampoc cap paraula sobre el mut de Can Robert. Ni us informaran sobre la vida i miracles de personatges populars que abans mereixien difusió com és el cas d’en Fortino, que amb versos com aquells tan celebrats: “Vila Moncau: Que porteu Frau ?”, van ser mereixedors d’una corona de llorer del Cafè de al Granja. Tot un prodigi de rima, la d’en Fortino.

Recordo una vegada que a la tertúlia del Cafè Nou, una veterana assemblea en la que es parlava de la pluja del dia abans, de les eleccions a Mèxic o del Catecismo del Padre Astete, quan més atrafegats estàvem parlant sobre els aspersors de la Plaça, entrà un senyor tot mudat, com si anés a un casament i conscient que es trobava al local de la Penya Barcelonista, degué pensar que tota la clientela era culé. Parà en sec la tertúlia per demanar-nos què ens havia semblat el resultat del Barcelona ( perdó, del Barça ) i trobà es trobà amb la germana indiferència, per l’encongiment general d’espatlles. L’amo del cafè ens salvà la situació dient que dels set o vuit que érem allà només dos o tres sabien que la pilota era rodona. L’home marxà incrèdul, decebut i sorprès.

També recordo de la tertúlia del Colon que un dia, concretament un dissabte a la tar-
da, en plena bullícia, s’escaigué en passar per la part de dalt de la Rambla del Passeig. un lent i lànguid enterrament de tercera: dos lacais amb levita i copalta negres, poltres de càrrega de crinera negra amb plomalls al vent…. de color negre, amb un seguici del dol força nombrós, amics, familiars i capellans; tots ells de negre.

Parlo de quan era costum acompanyar el cadàver a peu seguint la carrossa fúnebre…tota negra, d’en Cuberta. Els qui estàvem rere la vidriera de la tribuna del Cafè, ens posàrem dempeus per respecte al desconegut difunt que ens ignorava. Un senyor, que havia entrat feia poc, un pagès educat i curiós, deuria pensar que el mort era un parent o amic nostre, raó per la que ficant-se en una tertúlia on no hi coneixia ningú gosà preguntar en veu alta :

-Perdó: Qui és el mort ?

I un dels tertulians li respongué amb posat seriós………

– És el qui va la caixa

- Ah ¡ – contestà el bon home amb el mateix timbre de veu com qui ja ho té clar. I s’entornà a la barra, a prendre el cafè que ja li havia preparat en Ton .

Deixeu-me dir, ara que acabo la història, que el de l’aclariment era jo.. .

S’han esllanguit les tertúlies. La de Colon era enriquida pel director d’una gestoria, pel doctor Corominas, per en Martí de Cal’U, i per en Masferrer, un “sifonófob” impenitent; és a dir, un que fugia dels sifons com gat escaldat.

Quants personatges quedaran fora de l’àmbit de la noticía i la vida ciutadana degut a la lenta desaparició de les tertúlies ¡ .

Josep Mª Solà i Sala
(periodista i cronista )

Publicat dins de Solà i Sala - Escriptor i cronista de Vic | Envia el comentari

Quaranta anys sense processó del Sant Enterrament (I)

Avui, al Diari de Manlleu, primera part del reportatge sobre la desapareguda processó de Setmana Santa de Manlleu.

L’any 1973, la processó de Setmana Santa no es va celebrar a Manlleu. De fet, els dos anys anteriors no va poder sortir per causa de la pluja, però tot estava a punt per fer-ho. Això vol dir que, enguany, es commemoren les quatre dècades de la desaparició definitiva d’una manifestació popular de gran envergadura i de record molt intens per a molts manlleuencs i manlleuenques que la van viure.La religiositat barroca, impulsada pel Concili de Trento, promovia les manifestacions col·lectives de pietat popular. Aquestes assolien la seva màxima expressió en les representacions simbòliques de la Passió de Crist. Tota la Setmana Santa era un record, present, gairebé tangible, dels darrers dies de Nostre Senyor. El Diumenge de Rams se celebrava el Viacrucis, veritable camí de la Creu, que adquiria el seu màxim sentit quan es desenvolupava pels carrers del Dalt i Baix Vila. El dilluns i el dimarts sants es feia el Salpàs, amb el qual es protegia les masies del terme amb aigua beneïda i sal. El dimecres es duien els càntirs per beneir l’aigua, especialment entre la mainada, per repartir-la per les llars a finals de setmana i protegir-la dels mals averanys. I el dijous, més tard el divendres, se celebrava la magnífica processó del Sant Enterrament enmig de la pietat mostrada per tots els manlleuencs i manlleuenques. Aquesta és la fastuosa representació de la Passió de Crist que transcorria pels principals carrers de la població enmig del silenci i la penombra.Fa just quaranta anys que es va deixar de celebrar. Les noves consignes dins la institució eclesiàstica i les noves dinàmiques socials van aconsellar-ne l‘eliminació. Manlleu encara recorda nostàlgicament, passades les quatre dècades, la importància i el relleu d’aquella gran manifestació de religiositat popular.

Una processó centenàriaL’origen de la processó de Setmana Santa a Manlleu es perd entre la boira dels temps passats. S’esgrimeix, de part d’alguns autors, que ja apareix esmentada en un document del l’Arxiu Parroquial del 25 d’octubre de 1086 que fa referència a la fundació de la canònica agustiniana. Difícilment es pot fer una afirmació d’aquestes característiques.Domènec Torrent, a part de l’anterior referència, també esmenta que en època medieval, la processó no estava formada per figures escultòriques sinó que eren els mateixos manlleuencs que, vestits de forma més o menys adient, representaven les diverses escenes. Segons sembla, el correcte desenvolupament i la conservació de les formes va permetre que aquesta manifestació no fos afectada per les diferents prohibicions dictades per les autoritats eclesiàstiques i civils de diverses èpoques.A primers del segle XVIII, la processó se celebrava el vespre de Dijous Sant. El bisbe de Vic, Ramon de Marimon, en la visita pastoral que va fer a la parròquia de Santa Maria el juliol de 1737 va manar que se celebrés a la tarda del mateix dia: “Com tinga inconvenients ferse de nit las funcions de la Iglesia, manam que la professó del dijous Sant se comense a hora que puga ser acabada a posta de sol, a fi que los de las Masias pugan esser a casa ab claror de dia”. No sembla que la disposició es portés a terme ja que, cinc anys després, pel novembre de 1742, en una nova visita del bisbe Marimon es feia memòria de la indicació emesa anteriorment. Aquest segon requeriment, però, tampoc es va fer efectiu i es va acabar imposant la celebració quan ja era plena fosca.A finals del segle XVIII, la processó es va anar conformant amb l’estètica que va mantenir fins a la Guerra Civil. En el transcurs d’aquells anys, entrant ja al segle XIX es va establir el cos d’armats i el d’estaferms amb les seves particulars indumentàries. Segons Torrent, els primers duien “un vestit senzill, més o menys bonic”, però els segons anaven “d’un modoridícul, tapant el seu cap amb una espècie de cucurulla amb trofeus de la Passió pintats”. Diu el mateix autor que, en aquella època, es van afegir els tres cantors, un dels quals duia una creu i una tovallola, cantant la cobla d’ El Record. Així, la formació de la processó era la que segueix: cos d’armats, cantors d’El Record, nens de les escoles amb un ciri encès, dues fileres de devots i devotes amb atxes enceses i, al mig, una altra filera de devots amb vesta que portaven els improperis; d’aquests, destaca Torrent, alguns “anaven descalços arrossegant grosses cadenes”. També s’hi podien veure diversos passos conduïts sobre les espatlles dels portants: un Natzarè, un Sant Crist, elSant Sepulcre rodejat del cos d’estaferms i la Mare de Déu dels Dolors precedida per un cor. Seguien tres dones, una vídua, una casada i una soltera. Finalment, hi anaven les autoritats acompanyades per una banda musical tocant marxes fúnebres.A mitjan segle XIX, la processó va rebre una gran empenta gràcies a l’interès de rector Tomàs Carbó i un grup de convilatans. Es va construir el Natzarè que va perdurar fins a la Guerra Civil i es van fer nous vestits per als cossos dels armats, amb model barceloní, i dels estaferms, amb model del manlleuenc Isidre Bracons. Aquells foren anys d’una processó molt lluïda i seguida per un nombrós públic que mantenia un gran respecte i silenci. El 1860 va aparèixer el Sant Sepulcre.A finals de la segona meitat del segle XIX, però, va decaure notablement. L’any 1899, des de les pàgines de la publicació El Ter, es donava un curiós avís: “Si no se procura tomar alguna medida encaminada á que las personas que concurren á la procesión del Jueves Santo no sufran en sus vestidos los efectos de las gotas de cera que caen á donde no deberían caer, se perderá del todo la afición á concurrir a ella. Afición que por otra parte es muy conveniente que se estimule á fin que revista esplendor  la solemne é imponente función religiosa  de que tratamos, mayor, si cabe, que la que ostentaba en no muy remotos años”.L’any següent, la processó, com devia ser costum, va sortir a les 7 de la tarda i, segons l’esmentat periòdic “vióse regularmente concurrida, recorrió el curso acostumbrado y fué presenciada por casi tot el pueblo, con orden y compostura”.El recorregut, com de fet va quedar establert per als temps futurs, s’iniciava a l’església parroquial de Santa Maria. A l’interior s’organitzava l’ordre de pas. Sortint de l’edifici,es prenia la direcció cap a la plaça de Dalt Vila per baixar pel costat de la font de la Mare de Déu i, pel carrer de la Font, s’arribava al call del Ter (actual carrer d’Enric Delaris); se circulava per aquesta via i es tombava pel carrer de Sant Domènec fins al carrer del Pont. Posteriorment, es dirigia al punt de les Tres Creus. De nou, s’enfilava fins a la font de la Mare de Déu i es pujava per la seva vora, altra vegada, fins a Dalt Vila. Després d’un breu circuit pels carrers, s’acabava al mateix punt de sortida, dins l’església parroquial.
L’empenta de la segona dècada del segle XXLa processó de Dijous Sant, a l’edició de 1917, va rebre un impuls cabdal que la va fer reviure de les seves cendres. Aleshores, la burgesia manlleuenca formada per representants de famílies com els Rifà, Vilaseca, Puget, Anglada i d’altres, va iniciar un procés de renovació i de recuperació de l’esplendor perdut. Es van promoure tres misteris o passos escultòrics nous als taller barceloní de M. Moreu i M. Teys. El Primer misteri de dolor (oració de Jesús ple d’angoixa a l’hort de Getsemaní) fou pagat per subscripció popular encapçalada per devotes manlleuenques. S’estrenà el matí de Divendres Sant de 1917. ElSegon misteri de dolor (flagel·lació de Jesús) fou sufragat per Teresa Munt i Costa, vídua de Rafel Puget, i estrenat l’any 1918. El Tercer misteri de dolor (coronació d’espines)  el van costejar el col·lectiu de pagesos manlleuencs amb l’aportació de Joan Rifà i Munt i es va estrenar l’any 1928. A més d’aquests, es van renovar els passos que encara es conservaven: el Quart misteri de dolor (camí del Calvari amb la creu a coll / Natzarè), d’autor desconegut i pagat pel Tercer Orde de Sant Francesc provenia de mitjan segle XIX i el 1917 li foren renovats la túnica i el tabernacle. La Verge dels Dolors també era d’autor desconegut i possiblement va ser feta el 1821 o poc abans; presidia l’altar de la Mare de Déu dels Dolors situada a la capella fonda o del Santíssim que, per a la processó, era col·locada damunt un tabernacle. Es va salvar miraculosament de l’incendi ocorregut a la capella durant la nit de cap d’any de 1877/78.L’edició de 1929 va mantenir el següent ordre de participants: llambrots, cos d’armats, improperis, 1r misteri, improperis, 2n misteri, senyores, improperis, cantors d’El Record, improperis, 3r misteri, improperis, escolania parroquial, 4t misteri, senyors sense vesta, improperis, 5è misteri, improperis, senyors amb vesta, penó de la Germandat dels Dolors, Schola Cantorum,Verge dels Dolors voltada dels dotze apòstols, les tres Maries, cos d’estaferms i hebreus, Sant Sepulcre, improperis, Junta d’Obra Parroquial, comunitat de sacerdots, Ajuntament, i autoritats militars i judicials.L’any 1930 es posava en funcionament la Confraria de la Puríssima Sang que feia funcions de coordinació de totes les activitats de la Setmana Santa manlleuenca. L’any 1932, els aires polítics envoltaven la processó i les autoritats municipals es van negar a assistir-hi. Es va perdre l’estrena de la Creu dels improperis, esculpida al taller de Lluís Comas i decorada pel daurador Ramon Torrents de Vic.
De 1939 a 1955La tercera època de la processó, que encara molts manlleuencs i manlleuenques recorden, va renéixer després de la Guerra Civil Espanyola. Aquell 1939, poques setmanes després de l’entrada de les tropes franquistes, la processó es va celebrar de nou. Manlleu només va estar dos anys, dues Setmana Santa, sense la representació sacra.La gran majoria d’elements de la processó van ser víctimes de la iconoclàstia de la guerra. Cap dels misteris o passos, alguns amb més d’un segle d’existència, van sobreviure. Tampoc ho van fer altres peces escultòriques que no van poder ser protegides. Igualment, l’any 1942, va caldre la recomposició de la Congregació de la Puríssima Sang. alguns dels seus components havien estat morts durant la contesa bèl·lica.L’ordre de la processó celebrada, pocs dies després de donar-se la guerra per acabada, és un reflex dels precaris mitjans de què es disposava: Creu, improperis, cantors d’El Record, improperis, cors, Sant Crist, sacerdots i autoritats. La curiositat és que el Sant Crist que va protagonitzar l’eix del seguici de les quatre edicions posteriors a la Guerra era originari de Rupit; casualment s’havia pogut conservar a Manlleu mentre que, paradoxalment, no es va poder fer aquest gest amb la imatgeria pròpia. L’any 1942 es va estrenar un nou crucifix, obra de l’escultor manlleuenc Ramon Pujol i Escalé. En aquell moment, també s’estrenaven uns nous vestits per als armats i reapareixien els grups d’hebreus i els apòstols formats per nens vestits per a l’ocasió.L’edició de 1944 va oferir importants novetats. S’estrenava un nou Sant Sepulcre, obra de l’escultor barceloní Josep M. Camps i Arnau, pagat per les Filles de Maria. L’acompanyaven el nou cos d’estaferms i el mateix grup de Filles de Maria constituïdes en  Confraria Menor del Sant Sepulcre. També s’estrenaven els nous llambrots, decorats pel polifacètic Francesc Pujol i Escalé. Els duien els seminaristes manlleuencs.L’any 1945, les dimensions que anava recuperant la processó van aconsellar la reorganització de la Confraria de la Puríssima Sang, provisionalment recuperada poc després de la Guerra Civil. Per formar part de la processó era imprescindible la inscripció en aquesta confraria.Els estaferms van estrenar nous uniformes el 1947 i en aquesta data es va constituir la Confraria Menor de la Verge dels Dolors que assumiria la recuperació del pas de la Dolorosa l’any següent. I l’any 1949, gràcies a l’aportació del jovent manlleuenc organitzat en la Confraria Menor del Natzarè, es recuperava el pas del Natzarè fet per l’escultor Silvestre Blasco. El 1950, els alumnes i antics alumnes del col·legi de La Salle, reunits en la Confraria Menor de la Soledat, van oferir l’escultura de laSoledat, obra de l’escultor barceloní Josep M. Camps i Arnau. Igualment, el 1952 va iniciar la seva participació el pas de Jesús a la columna o de l’Assotament, que reunia obrers i patrons d’indústries diverses i que, reunits en la Confraria Menor de la Flagel·lació,  va estrenar estendard l’any 1960.En aquella època, els gremis dels sectors professionals més dinàmics de la població (tèxtil, metal·lúrgic i agrícola-ramader) assumien un paper destacat de dinamitzador de la processó. La Confraria dels Elois, o dels metal·lúrgics el 1950 va estrenar el pas de l’Oració de Jesús a l’hort de Getsemaní, i recuperà el primer misteri existent d’abans de la Guerra Civil. Dos anys després, el 1952, el gremi del sector tèxtil o Clarets va estrenar el pas de la Verònica que conduïa la confraria del mateix nom. Finalment, el 1953, el gremi del sector agrícola i ramader va recuperar el tercer misteri o de la Coronació d’espines com ja havia conduït abans de 1936 i que, en aquesta nova versió, era obra de l’escultor manlleuenc Ramon Pujol i Escalé.Precisament, l’any 1953  van participar 1.160 persones en la formació de la processó i es va calcular que, en qualsevol punt, la durada del pas del seguici era de 58 minuts. És a dir, qualsevol espectador hauria observat algun moment del seguici, davant seu, durant gairebé una hora.El 1955 es va estrenar l’estendard titular de la Confraria Major de la Puríssima Sang, confeccionada a la casa Jorba de Barcelona amb disseny de Mossèn Josep M. Gasol. La solien portar les màximes autoritats civils de la població.Punt i a part mereix la feina que, durant sis anys, va fer l’artista Jacint Riera. La representació, en miniatura, de tota la processó del Sant Enterrament és un testimoni plàstic que encara perdura de la nombrosa i magnífica manifestació religiosa popular que, en aquells anys, va assolir la màxima expressió.
(Continuarà la setmana que ve…)

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Vint-i-setena Crida: «Per a què serveixen els poetes?»

VullEscriure.Cat – Vint-i-setena Crida: «Per a què serveixen els poetes?»

Felicitats, poetes! Avui és el dia de la poesia catalana a internet, el 21 és el dia mundial de la poesia i d’aquí a poc és Pasqua, dia per antonomàsia de la crítica rimada. Poques setmanes a l’any trobareu tants versos junts!
# Si voleu sentir corrandes
us en cantaré deu mil
que les porto a la butxaca
lligadetes amb un fil.
De cançons i de corrandes
us en cantaré un grapat
la meitat en són mentida
i les altres veritat. #
Pels poetes i pels no poetes, pels assagistes i pels narradors de rondalles, us portem una Crida dedicada al noble art de la poesia: Per a què serveixen els poetes?
Venedors de fum? Intel·lectes superiors de difícils comprensió? Músics sense instruments? Els millors retratistes d’ànimes? Expliqueu-nos-ho amb un text en prosa o demostreu-nos-ho amb una poesia. Màxim 250 paraules.
Teniu temps des d’ara mateix i fins el proper dissabte 23 de març a la mitjanit. Aneu a la web de VullEscriure.Cat i responeu a la 27a Crida!
Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

Una carta del rector de Tagamanent al bisbe de Vic.

Quan un va als arxius per intentar trobar quelcom més que l’ajudi a completar una determinada investigació, sol passar que, a vegades, enmig de documents, cartes i altres històries del passat amagades, hi apareix de sobte un escrit que hom pensa que pot tenir interès rescatar de la foscor i airejar en alguna publicació. És el cas de la carta que aquesta vegada remeto al Butlletí dels Amics de Tagamanent, ja que crec que la seva difusió paga la pena.

Es tracta d’una carta escrita per mossèn Joan Ordeig, que l’any 1865 ja era ecònom de Tagamanent. Aquest capellà, que havia nascut a Sant Pere de Torelló l’any 1818, va prendre possessió com a ecònom del santuari de Tagamanent el dia 10 de gener de 1866. A final d’agost de 1873 s’hagué de retirar per malaltia. De totes maneres, un cop restablert, va poder tornar a la seva parròquia, on es va estar fins que va morir, el dia 2 de gener de l’any 1890 a la seva rectoria.

La carta, escrita el dia 28 d’agost de l’any 1882, era adreçada al bisbe de Vic, que aleshores era Josep Morgades i Gili (1826-1901).

Reproduïm el text de la carta tot deixant la llengua i l’ortografia originals.

___________________

28 Agosto 1882

D. Juan Ordeig Pbro. cura párroco de Sta. Maria de Tagamanent en este obispado a V. S. Ilma. Con el debido respeto expone:

Que deseando aumentar entre sus feligreses y comarcanos la devoción a la Ssma. Virgen, cuya antiquísima imagen, que es titular de la parroquia, van a visitar con frecuencia en sus necesidades, ha pensado levantar de nuevo, las arruinadas paredes de la cueva, donde, según tradición, fue milagrosamente hallada, restaurando la pequeña capilla que los antepasados habían construido. A fin pues de recoger limosnas para tan piadoso objeto, trato de distribuir unas estampitas con la oración que al dorso va copiada y una ligera incitación a la piedad de los fieles, cuyo sencillo medio será mucho mas eficaz si V. Ilma. se digna conceder indulgencias a cuantos de un modo u otro cooperen a aquella obra en honra de Maria Ssma.

Por tanto suplica rendidamente a V. S. Ilma. que tenga a bien, si lo considera conveniente, aprobar la impresión de la citada estampita y oración, y conceder indulgencias para cuantos contribuyan a restaurar la cueva de la Ssma. Virgen.

Gracias que espera de la reconocida devoción que V. S. Ilma. profesa a la Reina de los cielos.

Vich 29 Agosto de 1882

B. el A. de V. S. Ilma.

Por expresa comisión del párroco recurrente

Firma: Juan Bernadet

___________________

(Dorso)

Fulla que deurà imprimir-se.

Oració

Per dir-se davant de la antiga i trobada imatge de

Maria Ssma. que es venera en lo altar major de la

parròquia de Tagamanent, bisbat de Vich.

Amorosíssim Jesús, que amb admirable providència haveu disposat que vostra Mare Ssma. fos coneguda i venerada en lo cim de nostres muntanyes i que en ses antigues i devotes imatges trobessin remei i consol en les necessitats presents, concediu-nos la gràcia de que tots los que pugen a visitar-vos en Tagamanent, experimentin los beneficis de sa poderosa intercessió en aquesta vida i tinguin després entrada en lo cel. Amén.

A fi de donar glòria a Maria Ssma. i augmentar més i més sa devoció, se ha pensat en restaurar la cova ahont fou miraculosament trobada. Tots los que contribuiran de qualsevol manera que a tan piadosa obra, a demés del premi que poden esperar de la inesgotable bondat de la Reina del cel, podran guanyar 40 dies de indulgència concedits per la Ilm. i Rm. Sr. D. D. Joseph Morgades i Gili, Bisbe de Vich.

___________________
Fins aquí la carta amb la proposta que feia Mn. Ordeig al bisbe de Vic. Per acabar el nostre escrit, hem cregut interessant reproduir un article aparegut el 15 de maig de 1891 —per tant, ja fa 118 anys— a la revista La Il·lustració Catalana. Es tracta d’un text, dins una secció dedicada a les tradicions religioses de Catalunya, en què s’explica com va ser trobada, segons la llegenda, la Verge de Tagamanent.

TRADICIONS RELIGIOSES DE CATALUNYA

La Verge de Tagamanent

Conten que aquesta Mare de Déu fou trobada al cor d’un dels boscs de la rodalia de Tagamanent per un pastor que guardava moltons. Un pic l’hagué trobada, corregué a dir-ho a tot lo poble, i heus aquí que tot seguit la recolliren i van portar-la a Barcelona a l’església de Santa Maria del Mar; mes la santa imatge no volgué per casa seva aquelles grandioses naus i altes columnes de pedra, sinó que s’estimà més l’asprositat de les muntanyes i la frondositat del bosc; doncs quan la comitiva que l’havia acompanyada tornà al seu poble, va quedar sorpresa de veure els arbres secs, marcides totes les plantes, lo cel nuvolós i trist, sens que se sentís un aucell enlloc, amb tot i ser al temps del any en que els arbres tenen més saba, les plantes més ufana, lo cel que és més blau i els aucells se senten per totes parts, alegrant amb les seves passades la terra que és deixonda i saludant a la primavera que arriba.

Miracle feu lo més vell de tots los que allí es trobaven—; la Verge ens castiga perquè l’havem treta d’aquest indret que ella s’havia triat per fer-se’n la seva estada; correm a cercar-la i portem-la aquí de nou.

I axis ho feren. Van tornar altre vegada a Barcelona, i se la endugueren al seu poble. Al arribar al terme los hi esperava una solemne processó, i prenent lo senyor rector la santa imatge, va portar-la a l’església. Llavors restà tothom alegrement meravellat al veure aquells boscs secs i marcits lo dia abans, tant tendres i rics d’ufana com poblats d’aucells, que amb ses cantúries alegraven aquells llocs on feia poc hi regnava la tristor i la mort. Des de llavors, aquella imatge, que encara avui se hi conserva, és coneguda per la Verge de Tagamanent.

Publicat dins de Des del Montseny | Envia el comentari

Globus punxats

La nostra historia recent, amb la transició liderada pel rei Juan Carlos i Adolfo Suárez, amb la complicitat de molts altres, i una bona col·laboració de Jordi Pujol des de Catalunya, va començar bé.

I va continuar anant bé, amb alts i baixos i moltes clarors i ombres, amb Felipe González i José M. Aznar. Després es va  entrar en un període de decadència i desconcert amb incompetent José Luís Rodríguez Zapatero i un desbordat  Mariano Rajoy en el govern de l’Estat, i a un altre nivell, un somiador Pasqual Maragall, un gris José Montilla i un desconcertant Artur Mas en la Generalitat catalana. I per a acabar-ho d’adobar, la figura del monarca, per raons diverses, comença a no estar a l’altura de les circumstàncies, a desinflar-se.

Sempre que comença una nova etapa, les il·lusions creixen. Hi ha ganes de deixar enrere l’anterior, deteriorada, i iniciar un nou rumb amb aires renovats. És la  necessitat de tornar-se a il·lusionar. És el que dóna força als pobles.

També s’espera molt, potser massa, de les noves promeses de renovació, de creixement econòmic i social, de recuperació política. L’esperança –diuen és l’última cosa que es perd; o  -millor dit- que es vol perdre. Ens hi aferrem com a un clau roent.

Els nous personatges públics que van sorgint per a liderar cada nou temps, desperten curiositat i se’ls dóna un ampli marge de confiança, generalment confirmada abans en les urnes. Es necessiten timoners que orientin el rumb cap al destí de la nau col·lectiva.

Gairebé tot això ha fallat, últimament. Moltes il·lusions s’han esfumat; molts programes han fracassat o han hagut de ser canviats; alguns, i no pocs, dels personatges que ens havien venut bé llur imatge –fins i tot decorada amb una aurèola de figura d’altar– han decebut.

Els mars nacionals i internacionals han estat procel·losos, certament; les travessies, plenes de dificultats rocoses i d’horitzons borrosos; i les capacitats de lideratge, aquí i a fora, massa limitades. Aquest és el panorama, que cal desitjar que canviï bren aviat.

I aquesta és la sensació, molt generalitzada, que en té el ciutadà: la de trobar-se davant un quadre surrealista i depriment, de massa globus punxats, de líders dèbils, desorientats o venedors de fum –a vegades per a amagar impotència o vergonya pròpies o alienes–, tant a nivell nacional com autonòmic. Fins i tot en les màximes altures institucionals. I així s’estén el pànic.

En una nova antologia de breus reflexions al peu de la notícia, amb la vibració dels esdeveniments frenétics viscuts en els tres últims anys, intento recollir-hi les vivències més destacades.

L’il·lustre periodista Lluís Foix, gran professional i creador de la millor opinió pública des dels mitjans de comunicació més prestigiosos, ha tingut l’amabilitat de prologar aquesta recopilació de textos sobre fets i d’idees que indueixen més a la reflexió que a l’optimisme. Tal com a ell li agrada dir, cal sobreposar-se al desànim.

Què s’hi pot fer? La societat, com a ésser viu, es renova constantment. I n’hauran de sortir noves energies, il·lusions engrescadores, líders sense llastos de passats tèrbols o dubtosos i amb idees i forces capaces de tornar a encendre  esperances a prop i llums a la llunyania.

Tot això, que sona a poesia, haurà de baixar, de nou, a la consciència ciutadana i marcar el batec quotidià de les coses de la vida real. La història humana no es para mai… I ser optimista encara no és prohibit.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

El calvari de l’Eix Transversal

Abans que l’Eix Transversal entrés definitivament en funcionament el 1997 (amb alguns anys de retard), la Generalitat el va inaugurar en dotze ocasions, coincidint amb l’acabament d’algun minúscul tram i a remolc del calendari electoral. Aleshores, els veïns de la Plana de Vic pensàvem, innocents passerells, que l’Eix seria una plàcida carretera que ens permetria accedir a la platja pel camí més curt, sense haver de desviar-nos a Granollers per agafar l’autopista.

Les expectatives aviat es van veure defraudades i l’Eix es va convertir en una variant gratuïta per als vehicles de gran tonatge que volien estalviar-se el peatge de l’autopista i un camí de roses per a la flota de camions de les plantes embotelladores que estan deixant secs els aqüífers del Montseny. Avui, en alguns trams de la via, poden transitar uns cinc mil camions cada dia.

Des del 1997 fins avui, a l’Eix hi ha hagut molts accidents amb resultat de mort a causa de la seva perillositat, un dels factors que van empènyer les autoritats a desdoblar-lo. Per boca de Joaquim Nadal, el govern del primer tripartit va dir que no cauria en els errors del passat i que quan hi hagués els diners suficients es farien les obres. Doncs bé, fa un mes que es va obrir al trànsit el desdoblament complet, una autovia de 153 quilòmetres que va des de Cervera fins a Caldes de Malavella.

Les obres s’han eternitzat durat quinze anys, des que es va inaugurar. I ara l’Eix pot acollir un trànsit d’entre 8.000 i 17.000 vehicles diaris. L’impacte econòmic d’aquesta actuació, que inclou uns 50 viaductes, 14 túnels i 40 enllaços ha comportat un pressupost de 733 milions d’euros, dels quals el Govern (a través de les butxaques dels ciutadans de Catalunya) pagarà setanta milions cada any fins al 2040, en concepte de “peatges a l’ombra”. Unes xifres massa estratosfèriques en temps de crisi.

Per recuperar algun diner, el Departament de Territori i Sostenibilitat pensa implantar l’eurovinyeta, una mena de peatge pels camions i vehicles de gran tonatge que es controlarà a través d’uns sensors situats a l’entrada i a la sortida de l’Eix, a Girona i Cervera, i que obligarà els vehicles de gran tonatge a donar-se d’alta. Amb aquesta mesura, la Generalitat pensa recaptar deu milions anuals (una setena part), que repercutiran en la millora de la carretera. Però segons el govern, la intenció no és recaptatòria sinó dissuasòria, i pretén que la carretera deixi de ser un via exclusiva feta a mida dels camions de gran tonatge. Ja hi tornem a ser, igual que l’any 1997.

Aquests darrers dies, els camioners han protestat contra la implantació de l’eurovinyeta i han tallat o bloquejat l’Eix amb marxes lentes en diverses ocasions. Diuen que ells no poden assumir-ne el cost i que la mesura agreujarà la seva complicada situació. Potser tenen raó, no ho sé. Però el que no pot ser és que els ciutadans amb l’aigua al coll, que paguem impostos directes i indirectes, fins i tot per respirar, haguem d’assumir que se’ns carregui el mort. D’allà on no n’hi ha no en raja. El deute l’ha de pagar proporcionalment qui més utilitzi l’Eix, o sigui els empresaris i propietaris de la flota de vehicles pesants, no els assalariats que condueixen els camions, que poques vegades en són els amos.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Vint-i-sisena Crida: «Per què serveixen els homes?»

VullEscriure.Cat – Vint-i-sisena Crida: «Per què serveixen els homes?»

Segons els anuncis de la tele, les dones tenim tots els papers de l’auca, des de «femmes fatales» (capaces de vendre un cotxe amb una aclucada d’ull) fins a escarrassades mestresses de casa que tant et preparen un guisat com et deixen la roba a punt de neu. A voltes sembla que tinguem súper poders.
Som les mares de la humanitat i les filles que fan caure la bava, les amigues a les que pots trucar a altes hores de la matinada i les veïnes que et porten de corcoll, les àngels capaces de salvar-te de qualsevol mal dia i les perverses disposades a fer-te caure en les pitjors temptacions.
Tenim tants papers que és difícil no preguntar-se… Per què serveixen els homes?
Maria Mercè Marçal deia que «una dona sense un home és com un peix sense bicicleta». I tu, què n’opines? Poesia, teatre, prosa,… Tot s’hi val! Màxim 250 paraules.
Tens temps des d’ara mateix i fins el proper dissabte 9 de març a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la 26a Crida!
Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

El pluralisme a Catalunya

L’anormal seria que la societat catalana no fos plural. Que fos monolítica, com preferirien certs extremismes, d’un i altre signe. Doncs no, resulta que és una societat normal, amb algunes característiques molt accentuades.
Per la seva història peculiar i la seva rica composició social, no pot ser altra cosa que plural en tots els aspectes: lingüístic, cultural, demogràfic, racial, religiós, ideològic, etc. I això es reflecteix, lògicament, en el seu pluralisme polític.

Aquest pluralisme polític que resol -o hauria de resoldre, sempre- les seves tensions en el camp de les regles democràtiques. Amb joc net, sense trampes, sense ànim d’imposició d’uns sobre altres. No sempre passa de forma tan nítida. A la política hi ha interessos i passió que, amb freqüència, emboiren la ment, aleshores comença la incomprensió mútua.

El tema identitari, sobretot quan s’alia, o serveix de tapadora, a interessos econòmics, tensa el debat polític fins a extrems que dificulten la convivència, posant-se, de vegades, en fora de joc de la normativa democràtica vigent, furgant i fins i tot ‘inventant’ altres terrenys democràtics. La inventiva és lliure, però la convivència requereix normes. Si unes ja  no serveixen, substituir-les per unes altres.

En el camp de joc democràtic han de cabre totes les tendències polítiques per competir sense trampes. Per exemple, totes les derivades de la diferent conjunció de posicions identitàries i socials diverses. Totes les que en l’escenari actual pugnen per conservar o per guanyar quotes de poder.

El panorama actual és ampli i complex. En els extrems hi ha les formacions polítiques que consideren Catalunya com una part de l’Espanya unitària (PPC), i les que defensen que constitueix una ‘identitat nacional’ a part, totalment diferent (ERC). Dins d’aquestes últimes, hi ha les que circumscriuen aquesta ‘identitat nacional’ a l’antic Principat, i, contràriament, les que (com CUP) l’estenen a tots els ‘Països Catalans’ (la històrica Corona d’Aragó);  posició que està força marginada o en declivi. Entre aquests extrems, amb les seves peculiaritats, hi ha les altres tendències.

Tres importants moviments recents han trastocat el panorama clàssic de ‘catalanistes’ i ‘espanyolistes’, en els seus diferents graus: el nacionalisme moderat i col·laborador amb l’Estat (CiU de Jordi Pujol), l”espanyolisme matisat’ defensor de la singularitat catalana dins Espanya (PSC-PSOE), i l”autonomisme constitucionalista’ (PPC, de Sánchez-Camacho).

Però els tres moviments que han canviat l’escena han estat, principalment: la radicalització sobtada d’Artur Mas (CDC), apostant pel ‘sobiranisme’ rupturista amb Espanya, l’aparició amb força de Ciutadans (Albert Ribera) optant pel respecte escrupolós del marc constitucional des d’una esquerra catalana il·lustrada, i la irrupció de Pere Navarro (PSC) liderant un socialisme català federal i contrari a la independència però a favor de que una nova relació Catalunya-Espanya sorgeixi de l’exercici, legal i pactat, del ‘dret a decidir’ reconegut al poble català, en virtut d’un invocat “principi democràtic”, que empara persones i pobles.

Convindrien noves matisacions per a una major clarificació. Però el que més crida l’atenció ara, és el pas fet pel PSC de Pere Navarro (distanciant-se clarament del PSOE), però mantenint una fonamental diferència amb CiU d’Artur Mas, fora de la seva òrbita, però a la qual sembla acostar-se.

Artur Mas (CiU) pactant -per mantenir la presidència de la Generalitat- amb Oriol Junqueras (ERC), no només s’ha proposat liderar el procés independentista, sinó que ha aconseguit que el Parlament proclamés la “sobirania del poble català”, definint a Catalunya com un “subjecte polític i jurídic sobirà”. És a dir, primer proclama unilateralment la “sobirania” perquè després, en referèndum o consulta, es consagri un “estat independent”, sigui de forma legal o al marge de la llei. Com era d’esperar, el govern de l’Estat ja ha anunciat que recorrerà aquest acord davant el Constitucional. Amb la qual cosa, per ara, el fre està posat.

Què fa Pere Navarro (PSC)?. Primer es declara contrari a la independència i afirma, a més, que un eventual referèndum ha de ser “legal i pactat” amb el Govern, i que en aquest cas el seu partit votaria en contra. No obstant això, d’entrada proclama que el poble català, per un principi democràtic, té ja “el dret a decidir” sobre el seu futur, podent dir “sí” o “no” a la independència. Però la qüestió de fons és aquesta: atribuir-se el “dret a decidir” sobre el futur ¿no suposa ja una implícita declaració de “sobirania”, encara que després en un referèndum es voti “no” a la independència?

La diferència amb la “Declaració” del Parlament, propiciada per Mas i Junqueras, és que aquesta pressuposa que -proclamada ja la sobirania- caldrà votar a favor de la secessió, mentre que la proposta de Navarro se situa, aparentment, en una una posició més neutra, però sobretot es diferencia que la consulta s’ha de fer per la via del diàleg i de manera “legal i pactada”. Gairebé res.

Catalunya és i seguirà sent plural i diversa, potser més que qualsevol societat normal. I amb una personalitat molt acusada, encara que no uniforme.  Però, en el context actual, aquesta mateixa diversitat i pluralitat poden ser un obstacle infranquejable al proclamat somni, més o menys compartit, de sobirania.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Josep Pijoan i un parell de cartes sobre l’edició de les obres pòstumes de Verdaguer

«Immortal a qui els déus sempre donaren

de cants els més suaus per onsevulla

que un inspirat desvari l’emportés…»

Homer

Josep Pijoan i Soteras

Josep Pijoan i Soteras (Barcelona, 1879 – Lausana (Suïssa), 1963). Arquitecte, historiador de l’art, poeta, assagista, periodista, agitador cultural. Va col·laborar a La Renaixença, Pèl i Ploma, La Veu de Catalunya i Empori, entre d’altres publicacions. Després de la Guerra Civil (1936-1939), col·laborà a Quaderns de l’Exili, de Mèxic.

El 1902 acaba la carrera d’arquitecte, i l’any següent fa el seu primer viatge a Itàlia per ampliar els estudis; és des d’allí que divulga l’obra de Llull, per qui sent gran admiració. En tornar d’aquest viatge, Pijoan, home inquiet i entusiasta a l’hora de fer feina, va tenir un paper destacat en la realització de diferents iniciatives culturals. Va ser col·laborador d’Enric Prat de la Riba quan aquest va arribar a la Diputació, i també membre de la Junta de Museus. Col·laborà en l’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona el 1906, i, l’any següent, en l’Exposició Internacional de Belles Arts. L’any 1907 es va fundar l’Institut d’Estudis Catalans, del qual impulsà la creació i fou primer secretari general. També gràcies a la seva empenta prengué forma el Museu d’Art de Barcelona, que més tard esdevindria el Museu d’Art de Catalunya. Treballà en la defensa i recuperació de l’art romànic català, al qual va donar ressò internacional. Va ser impulsor de la futura Biblioteca de Catalunya i secretari, en funcions de director, de l’Escola Espanyola de Roma (que ell va organitzar) de 1911 a 1913, etc.

El 1913 es traslladà a Toronto (Canadà), on treballà com a arquitecte i impartí classes a la universitat. Posteriorment, el 1921, marxà als Estats Units, a Califòrnia, on fou professor d’història de l’art a Los Angeles, i, més tard, a la Universitat de Chicago; després es va traslladar a Nova York. També va ser assessor de la Societat de Nacions per a qüestions culturals.

Alguns llibres seus són: El cançoner (1905); Les pintures murals de Catalunya (1907); Historia del Arte (tres volums) (1914); Historia del Mundo (tres volums) (1926); El meu Don Joan Maragall (1927); Historia general del arte (1931-1961); Mi Don Francisco Giner (1932); Les pintures romàniques a Catalunya (1939); Obra Catalana (1963), etc. La seva obra més ambiciosa, i la més divulgada, va ser Summa Artis, monumental història de l’art, de la qual va redactar en solitari els setze volums inicials. Durant tots aquests anys sols féu breus estades a Barcelona.

Un cop abandonà els Estats Units, s’instal·là a Suïssa fins a la seva mort, ocorreguda a Lausana el dia 16 de juny de 1963, quan tenia 84 anys.

Josep Pijoan al Montseny

Cap a l’any 1901, quan Pijoan era un estudiant d’arquitectura preocupat per les qüestions socials i polítiques del seu país, inquiet per tot allò que tenia a veure amb l’esperit i el llenguatge —ja que, com deia Heidegger, “el llenguatge és la casa de l’ànima”—, havia començat a conrear aquella expressió de l’esperit i el sentiment anomenada poesia, a la que més endavant, influït per Maragall, afegiria l’espontaneïtat.

No feia gaire, a la primeria de 1901, havia publicat alguns poemes a Pèl i Ploma. Això va donar peu al fet que Joan Maragall, mitjançant Eduard Marquina,[1] un amic comú, volgués conèixer el jove que havia donat a publicar aquells primers versos que en prometien d’altres de més feliços i que a un poeta com ell li havien cridat l’atenció.

Sembla que aquell noi de 20 anys i aquell home de 40 es devien trobar alguna vegada, interessats per unes inquietuds intel·lectuals semblants, en cercles compromesos pel país i les lletres. Sabem que de vegades anaven junts a Els Quatre Gats, el local on es reunien els modernistes.

Sigui com sigui, el cas és que aquell jove i futur arquitecte va caure malalt i hagué de passar unes temporades fora de la ciutat per raure en un casalot enlairat del Montseny, on esperava que uns aires més purs que els de la gran ciutat, unes bones viandes i el contacte amb la natura li anirien més bé per als seus mals que qualsevol medicina.

És l’any 1902 quan trobem Josep Pijoan instal·lat en un “racó de muntanya seca i alterosa”, en una casa de pagès on, en expressió seva, “presenciava els misteris de la parla i escoltava unes veus que rajaven clares”. I és que allà, al Montseny d’aquells anys, com assenyalava el mateix Pijoan, la gent parlava com mossèn Cinto.

Des d’aquella casa, la Figuera de Tagamanent, Josep Pijoan, que gaudia de temps i tranquil·litat allà vora el pla de la Calma, a més de dedicar-se a preparar els exàmens per treure’s el títol d’arquitecte, estudiava filosofia, Kant, Spinoza, entre altres lectures, a més del seu autor predilecte: Ramon Llull.[2]

Després de passar diverses temporades en aquella casa, on mentrestant acabà la carrera d’arquitectura, va escriure la major part de les poesies que conformarien el seu únic llibre de poemes, titulat El cançoner —que publicaria l’any 1905 amb un pròleg-poema que Joan Maragall va escriure per l’“amic febrós”, com l’anomenava—, i va recopilar rondalles i cançons de pagesos, carboners, pastors i traginers, com també les rondalles que la padrina de la Figuera li contava. De fet, les temporades en aquella masia del Montseny foren els seus anys d’aprenentatge, en els que tingué un paper destacat Maragall. Un aprenentatge que, sobretot, tindria continuïtat en els anys que passaria a Itàlia.

Josep Pijoan i els papers de Verdaguer

És sabut que Verdaguer, que havia traspassat el juny de 1902, havia deixat en mans dels seus marmessors, el doctor Ramon Turró, el mossèn Josep Costa, l’advocat Joan Moles i el comerciant Rafael Baster[3], els seus escrits. I és així com Turró es posà en contacte amb Marquina i Pijoan per plantejar-los la possibilitat que posessin en ordre els papers dispersos del capellà poeta amb la finalitat d’editar-ne les obres pòstumes.[4]

Va ser durant les seves llargues estades al Montseny que Pijoan va preparar la publicació verdagueriana de Colom seguit de Tenerife,[5] que editaria L’Avenç l’any 1907, i on trobem un pròleg fet per ell, datat a la Móra el 1903. Cal dir que la masia de la Figuera és dins el terme parroquial de Sant Cebrià de la Móra.

En el pròleg, Pijoan deixa clar que ha sentit que Verdaguer segueix viu en el llenguatge de la gent senzilla d’aquelles muntanyes; que les veus de la gent de muntanya són franques, vives i lliures, reafirmant allò de la “paraula intensa” maragalliana. «[...] És el moment santíssim d’una llengua alhora en què es reuneixen la inspirada fantasia d’un gran poeta i la riquesa verbal de la tradició muntanyesa. Sembla que els pobres mots arraconats en les afraus de la serra esperin l’hora de renàixer sortint de la boca del poeta. Meravelleu-vos, gents ciutadanes! Aquestes veus que admiràrem aquí tant per la fina percepció com per la força en l’expressió d’un concepte, nosaltres les hem sentit, vives, franques i lliures, com les parla la gent avui encara en la terra nadiua del poeta. En Verdaguer no féu més que usar-los amb inspirada justesa, renovant-los al calor de la seva imaginació, donant al vocable popular una força més intensa, per l’intima relació del sentiment i la paraula. Sembla que, al dictar el poeta els mots que el poble pronuncia sense emoció, se renoven en la dita inspirada, com si es dictessin de nou, com si eixissin a la llum per la primera volta. Heus aquí l’acció més alta i principal de la poesia: crear el llenguatge ideal, l’ànima del llenguatge, que vivifica els termes materialitzats en la realitat del dia [...].»[6]

El maig de 1903 Pijoan necessita explicar al seu amic poeta què ha trobat en els escrits de Verdaguer, i escriu a Maragall des de la Figuera, on aquest darrer acabava de passar-hi uns dies i a qui acompanyà, sota la pluja, fins a l’estació de tren d’Aiguafreda: «L’endemà, aquí va ploure també. Vaig aprofitar-lo per atacar aquesta tasca de treure en net el que es pugui del Colom, que no és poca la feina que portarà. Han anat sortint nous fragments del poema definitiu, que augmenten la importància de l’obra. Hi ha un tros que suposo que serà el començament del cant terç, i un altre de l’arribada a la illa, millor dit, el desembarc. Ademés, en els borradors o llibretes primitives hi he trobat moments d’interès tant per la resolució de la llegenda com per la desbocada fantasia del poeta. És curiós que el temperament català doni de vegades una mostra d’imaginació tant sense treves, tant estupendament romàntica. Crec que el cas de mossèn Cinto no és únic en el nostre art i literatura. En tots nosaltres s’amaga una propensió al romanticisme, per reacció a la sequedat de nostra raça. Mossèn Cinto, en aquest sentit, s’escapa de tota ponderació. Al costat del primer Colom, Victor Hugo es queda curt.

»[...] Mossèn Cinto fou sempre un poeta romàntic; l’últim pinàcul de l’escola romàntica a Catalunya. Es necessita tota la cadena dels artistes del Renaixement català per produir un tipo tan accentuat dintre del seu caràcter com mossèn Cinto.»[7]

Dels articles de Pijoan sobre els anomenats papers de Verdaguer, es desprèn que el que més va interessar a Pijoan de Verdaguer, a qui no estalviava alguna crítica, era l’ús que feia el de Folgueroles del llenguatge de la gent del poble, de com utilitzava les veus dels senzills camperols i com sabia aprofitar el vocabulari de les gents de muntanya, en especial el fruit de les cançons populars, punt coincident, aquest —com hem vist i com veurem més endavant—, amb ell mateix i amb Maragall.

Durant les seves estades al Montseny, Josep Pijoan s’interessà sempre per les cançons de pastors, carboners i pagesos d’aquelles contrades. Sovint aquell “saltacarenes”, com anomenava la gent del país a Pijoan, anava per les cases del voltant per tal d’anotar les cançons que li dictaven. En la correspondència entre Pijoan i Maragall, s’hi troben nombroses referències a la cançó popular, i també hi sovintegen les al·lusions a Verdaguer per l’interès que li despertaven les cançons del poble.

Així, Pijoan recordava, a La veritable vida de don Joan Maragall, un fet que va tenir lloc en sentir una cançó: «De totes maneres, en Verdaguer se va salvar per la cançó popular que el perseguia fins quan estava rodejat de Tallaferro i dels Atlans. Una vegada, amb en Maragall ens vàrem adonar d’aquesta educació inconscient d’en Verdaguer, quan en una masia del Montseny, excitant les dones perquè ens cantessin, van començar una cançó de Nadal una mica estranya. La melodia era tan tendra, que vam demanar qui els l’havia ensenyat, i, amb sorpresa, van treure un paper d’estrassa imprès a ca l’Anglada de Vich amb la cançó i una nota dient: Cantis amb la tonada De la torra xica – de la torra gran. I la lletra era d’en Verdaguer.»

Es tractava del poema de Verdaguer titulat La Nadala, que comença així: «D’un roser a l’ombra / d’un roser de maig / n’ha florit un lliri / la nit de Nadal.»[8] Com hem vist, la qüestió de la cançó popular interessava tant a Pijoan com a Maragall, sobre la qual més tard el primer escriví: «Aquests eren els nostres mestres. Tant per mi com per en Maragall, va ser una revelació veure que la naturalesa que sembla impassible, gran i hermosa, pro fadada muda, sense veu ni ànima, se’ns animava i treia un cant viu, tan apropiat a la seva hermosura. El paisatge i la gent es compenetraven en aquell cant popular, el món se’ns explicava amb una claredat nova: per què tant treball, tanta misèria com la d’aquelles cases brutes, mal bastides, sense a penes mobles ni finestres, a on els nostres pagesos viuen i moren? Doncs per elaborar aquesta llengua nostra, crear, viure ells també d’art i de bellesa! Aleshores en Maragall i jo vàrem comprendre que l’art, més ben dit la poesia, no és l’entreteniment vanitós d’uns quants que s’afanyen per les ciutats, sinó una cosa universal i eterna que explica satisfactòriament la nostra presència aquí baix a la terra. Ella, la terra, necessita de nosaltres perquè diguem en veu apropiada el que representa cada paisatge, o la color del món. Nosaltres necessitem de la terra per parlar, perquè sens ella serien filagarses etèries, tremolins de llum blanca, com esgarrifances d’una animeta o follet.

»Aquesta vida carnosa, formosa com deia en Maragall, necessita del paisatge i el paisatge està encarnat en la cançó popular. En la cançó és la terra que parla per nosaltres. Sent nosaltres, doncs, quasi inconscients col·laboradors del gran miracle de la llengua, amb quin respecte no devíem dir les paraules que ens surten del cor. Aquestes i sols aquestes són poesia. Són l’expressió de Déu fet natura i humanitat. Al començament era la Paraula, repetia en Maragall tot abstret de contemplació en tan gran veritat. Al començament era la paraula i la paraula era Déu. [...]»[9]

Posteriorment a les estades al Montseny, l’agost de l’any 1903 Pijoan va viatjar per primera vegada a Itàlia, com hem assenyalat, amb la intenció d’aprofundir en els estudis d’art. Després de passar per Gènova, Pisa, Florència —on restà uns mesos—, Perusa i Assís, finalment Pijoan arribà a Roma, on va romandre fins a la meitat de l’any següent. Cal esmentar que a Roma Pijoan va descobrir, dins l’Arxiu del Sant Ofici, de la Biblioteca Vaticana, un original en català de Llull: el Llibre de Santa Maria, que faria estampar a Catalunya.[10]

Va ser precisament a Roma on rebé, del marmessor de Verdaguer, Ramon Turró, un parell de cartes referides als entrebancs per a la publicació de les obres pòstumes del poeta de Folgueroles. Però deixem que el mateix Pijoan expliqui com va anar la cosa:

«Com que jo no havia tingut mai amb mossèn Cinto cap tracte ni relació de cap mena, me va venir més de nou l’encàrrec d’ordenar i classificar les obres del difunt poeta i proposar, junt amb en Marquina, un pla de publicació. Va ser una feina que el nostre bon amic comú, el senyor Turró, va voler de totes les passades que la féssim en Marquina i jo.

»Nosaltres prou que ens en vàrem excusar, perquè la muntanya del paperam feia basarda. Els qui estiguin enterats de la manera com mossèn Cinto anava elaborant els seus poemes, copiant un mateix manuscrit infinitat de vegades, i canviant cada mot segons la inspiració de cada dia, ja es podran figurar quantes raimes de paper, quantes llibretes sortiren en confosa barreja, dels dos baguls on mossèn Cinto guardava els seus documents particulars i escriptures.

»Els marmessors ja havien fet per endavant una tria de tot el que, al seu judici, pogués tenir algun valor literari. Allò és el que ens passaren a nosaltres perquè esclaríssim els textos, poséssim pròlegs on no n’hi havia i restablíssim la bona lectura on hi podia haver alguna confusió per les variants. Jo vivia aleshores, amb intermitències, allà dalt, en una masia sobre la plana, i em facilitava molt el treball sentir cada dia la mateixa llengua en què eren dictats aquells poemes, rajar clara i abundosa al meu costat per la boca dels nostres muntanyesos. [...]

»Encara des de lluny vaig voler gestionar, perquè aquells llibres preciosos se publiquessin. Jo em trobava aleshores a Roma, en una frenètica activitat d’estudis, llençant conceptes falsos i prejudicis amb què se m’havia nodrit des de petit, i esforçant-me per a conquistar-me quan menys un superficial vernís de cultura moderna. [...]

»Allí tot, veient que tot el nostre esforç, entregat generosament, anava a perdre’s, vaig insistir que no es retardés més la publicació d’aquelles obres pòstumes, oferint-me a imprimir aquells llibres, allí mateix a Itàlia. Els gastos de Duanes i transport de l’edició vindrien compensats per les economies amb què es faria el treball d’impremta. Jo m’oferia a anar cada diumenge a Città di Castello,[11] a on encara funcionaven les antigues estamparies de l’Úmbria, amb sos preus tradicionals inverosímils…

»A poc a poc les cartes van anar sent més rares, i quan vaig tornar, ja els quatre volums de les “Pòstumes” corrien de nou disgregats, i fins d’una mateixa obra n’hi havia fragments en diferents mans. Vaig aconseguir, sempre amb l’ajuda carinyosa del senyor Turró, reintegrar les obres mutilades, però decidit que aquet fos el meu darrer pas en l’assumpte.

»¿Per què, doncs, avui torno a parlar-ne? ¡Ah! Perquè no puc contenir ja més la meva impaciència! No és just, no és decorós detenir ni un moment més la publicació d’aquests llibres. Obres com aquestes no són de l’un, ni de l’altre, són de tots… i el nostre esperit en valdrà menys fins al dia que es publiquin. [...]»[12]

Segurament va ser Turró qui més afany va posar en el fet que es publiquessin les obres que Verdaguer havia deixat inèdites. Malgrat les bones intencions de l’un i de l’altre, el cert és que aquell primer projecte d’edició de les obres pòstumes de Jacint Verdaguer se’n anà en orris a causa de problemes de finançament, com tants projectes culturals del nostre país.

Josep Pijoan i Ramon Turró

Ramon Turró i Darder (Malgrat de Mar, 1854 – Barcelona, 1926). Biòleg i filòsof. Va començar els estudis de medicina el 1871, disciplina que abandonà tres anys després, però acabà els de veterinària. Traslladat a Madrid, col·laborà a El Progreso i en diverses revistes de medicina. De retorn a Barcelona, ingressà al laboratori de Patologia que dirigia el doctor Pi i Sunyer. Fou nomenat, el 1894, membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, i membre de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1912. També fou soci fundador de la Societat de Biologia de Barcelona, de la qual fou president, i de la Societat Catalana de Filosofia.

L’any 1912 va publicar la coneguda obra Els orígens del coneixement: la fam, on exposa el seu pensament filosòfic.

Després de la mort de mossèn Cinto Verdaguer, al qual havia tractat també com a metge, Turró va escriure, el 1903, un llibre que amb el títol ja ho diu tot: Verdaguer vindicado por un catalán.[13] Aquest llibre va aparèixer sense el nom de l’autor i amb un pròleg d’Eduard Marquina.

Pijoan va conèixer Turró a casa de Joan Moles, un cop ja havia mort Verdaguer, on començà a fer-se càrrec de la feina que els havien encarregat a ell i a en Marquina, que era cunyat de Moles. Però, atès que Marquina marxava a Madrid, fou Pijoan qui s’encarregà de començar la tasca de classificació dels escrits. Segons explica el mateix Pijoan, ell solia anar al domicili de Turró, a Barcelona, on discutien sobre què calia fer amb els papers deixats pel poeta de Folgueroles.

Molts anys més tard, el 1945, Pijoan encara va escriure un article a la revista Quaderns de l’Exili, editada a Coyoacán (Mèxic) per un grup de catalans exiliats després de la Guerra Civil, sobre els manuscrits de mossèn Cinto i Turró. Entre altres consideracions, Pijoan diu: «Jo no coneixia ni el doctor Turró ni els altres marmessors; però era íntim amic de l’Eduard Marquina, cunyat del Joan Moles. Un dia, va venir a trobar-me el Marquina per dir-me si voldria inventariar els papers de mossèn Cinto. Vaig dir que sí, i va portar-me a can Turró, que vivia aleshores en un pis al carrer del Doctor Dou. Tot seguit vam fer-nos amics, i el Turró va confiar-me el paperam. Sembla mentida que es pogués emportar tot allò quasi d’amagat.»[14]

Recentment hem localitzat una carta de Josep Pijoan, escrita l’any 1947 des dels Estats Units, en la que esmenta aquell temps que, gaudint de la pau del Montseny, ordenava els papers deixats per Verdaguer, i on recordant el Diari íntim del capellà-poeta, entre d’altres coses, diu: «Coneixem de notícies verídiques d’aquests estats estranys, que es diuen fenòmens psíquics, perquè no tenim millor nom per donar-los-hi. Molta gent ha sofert d’aquestes sensacions anormals i han patit doblement perquè no gosaven confessar-les i no tenien precedents recordats d’altres semblants. Un cas que conec bé és el de mossèn Jacinto Verdaguer, del que vaig tenir un diari íntim que varen fer fonedís els marmessors (Moles, Turró, Coromines).»[15]

Josep Pijoan rep unes cartes de Turró

Reproduïm aquí un parell de cartes, inèdites, de Ramon Turró a Josep Pijoan —el qual es trobava a Itàlia, com hem explicat—, que creiem que aportaran algunes dades més als estudiosos de l’obra verdagueriana. Aquestes cartes, escrites al final de l’any 1903 i a la primeria de 1904, parlen precisament de les dificultats monetàries per tirar endavant la publicació dels escrits pòstums de Verdaguer.

Turró fa referència a la “vehemència” natural del jove Pijoan, característica que, d’altra banda, definiria a Pijoan durant tota la seva fecunda activitat cultural futura.

Pijoan troba, a l’Úmbria, un lloc on editar les obres de Verdaguer a un preu, segons ens diu, més barat que no pas a Catalunya. Per les cartes ens assabentem, però, que, per damunt de l’oportunitat de tirar endavant la publicació malgrat sigui a Itàlia —qüestió en què Turró sembla estar d’acord—, la resta de marmessors deduïm que no volen fer-ho fora de Catalunya. Potser tot plegat era una excusa per no escometre una tasca que els hi semblava ingent. El mateix Turró arriba a reconèixer a Pijoan que la publicació de les obres inèdites de Verdaguer resulta un qüestió enutjosa i avorrida.

Veurem que Pijoan havia concebut un pla per tal de publicar les obres inèdites finançades per Turró, si bé a aquest devia semblar-li un empresa tan gran que finalment reconeix que no es veu amb cor d’assumir-la tot sol.

___________________

Carta A:

Amigo Pijioan. Recibí a su debido tiempo su extensa carta cuyo proyecto me gustó salvo algunos detalles referentes a mi persona que estimo modificables. Inmediatamente puse por obra los medios de realizarlo. Me entendí con Bonay[16] y, cuando ya todo estaba planeado para convocar el albaceazgo y formalizar el contrato, me sale con que él no es escritor des del punto [de] vista legal y que no quiere arrastrar la responsabilidad en que pudiere incurrir, cte, cte. Entonces di pasos para que los albaceas las editáramos a nuestro cargo, corriendo con los gastos, dada la exigua cantidad que U. señala, y henos que cuando yo y Basté[17] [sic] nos entendíamos, ese se constipa, y espero a que pase la tos, y esta no pasa y se pone enfermo, y así estamos. Ese proceso ha sido largo y fastidioso con tanta conferencia, tantas idas y venidas, obstáculos, dudas, vacilaciones, y demás cosas que salen cuando son varios los que han de resolver un asunto. Mosén Costa[18] es actualmente un hombre inútil por lo quebrantado de su salud; Moles unas veces por lo del gas Strache,[19] otras por las elecciones, otras por lo del Lerroux,[20] anda preocupadísimo con sus repúblicas; Basté, hombre de alta banca, con sus sociedades, sus bancos y sus líos, no es de aquellos que disponga libremente de un tiempo para disfrutarlo con esas futesas [sic], y yo con mis negocios, mis microbios, la publicación de mi Notas y otros líos que me devoran los sesos, tampoco puedo consagrarme a esa tarea en cuerpo y alma. Con estos datos y otros antecedentes U. puede reconstruir in mente el proceso de cuanto ha ocurrido, y me ahorra el detallarlo, y verá que no he olvidado el asunto pero que tampoco se ha llegado a una solución concreta y práctica, pero creo indudable llegar a ello, pues en último resultado yo cargaría con el muerto y lo costearía solo y a mis costas. Si U. estuviera aquí puede que a estas horas ya hubiéramos emprendido por el atajo, pero está U. lejos, Marquina en Madrid, y con Utrillo no hay que contar, y yo estoy solo. Mandarle los originales y girarle el dinero para que U. en Roma lo retire es hoy por hoy imposible, pues no se acordó por los albaceas antes bien dominaba la tendencia de hacerlo aquí. Total: que hay que esperar a que se enhebre la aguja y se vuelva a coser. Esas cantidades claro que han de contrariar la natural vehemencia de sus deseos ¿pero qué remedio queda?… Paciencia…

U. me dirá ahora: que por qué no contesté a su carta y he dejado transcurrir tanto tiempo? Yo le contestaré que desde luego no he procedido bien, pero atenúa mi pecado el hecho de que mis demoras obedecían a que expresaba poderle dar noticias concretas la semana que viene, y esperaba esta semana, y unas veces por Bonay y otras por los albaceas, ha transcurrido un mes sin haberle acusado siquiera recibo de la suya. Reconozco que esto está mal hecho, mas yo no me esperaba que la solución se demorase tanto. No es que no haya leído y releído su carta ni que haya descuidado su asunto; no se ha pasado un solo día sin acordarme de esto; es que quería contestarle sin vaguedades y satisfacer sus anhelos, que son los míos, bien que no tan impetuosos. U. me perdone y desde luego le enteraré de cuanto de nuevo ocurra, que algo ocurrirá dentro poco tiempo.

Suyo siempre inalterable

R. Turro

Barna 12/903 Novbe.

R. Turro-Notariado -10.

___________________
Carta B:
Amigo Pijoan. Recibida su postal (siempre escribe U. en postales muy apretado y a veces ininteligible) y me va bien su proyecto, pues contribuye a la obra del poeta. Retratos no tengo más que uno en un cuadro; los otros los he ido regalando conforme me los han pedido. Así es que en esto no puedo servirle, y crea U. que lo siento por el difunto, pues Mosén Cinto tenía una cara que se recomienda. Respecto aquel, arrogante y buen mozo, que se hizo cuando estaba a can Comillas, no lo he tenido nunca, pues entonces lo veía solo de paso: adéu y adiós y se acabó.

En su reseña diga lo que quiera; a mí no me ha de molestar nada de cuanto U. diga, y sobretodo: piense U. que la verdad es soberana señora y no hay que sacrificarla a convencionalismos sociales.

Lo de la publicación de las obras inéditas es una cuestión fastidiosa y aburrida; ahora estoy en tratos por la vía de Bonay con unos señores tan recelosos como estúpidos. Si U. estuviera aquí, los publicaría por mi cuenta según su plan (el plan de aquella carta tan larga) y Cristo con todos; pero yo, cómo me meto solo en esos trotes?

Cuando vendrá U.?

Sabe le quiere de verdad.

Mándeme un ejemplar de lo que publique en esa Revista.[21]

R. Turro

Barna 28/4 Enero

Mi dirección: R. Turro.

Notariado-10-Barna.

___________________
Per acabar, volem agrair a la família Pijoan les facilitats donades per a la reproducció d’aquestes cartes de Ramon Turró.

Xavier Cateura i Valls


[1] Eduard Marquina i Angulo (1879-1946), escriptor que l’any 1902 s’instal·là a Madrid, on esdevingué un conegut autor d’obres teatrals. Escriví també un llibre de memòries titulat Días de infancia y adolescencia, en què explica la seva amistat juvenil a Barcelona amb Josep Pijoan.

[2] «És Llull, per mi, de tota la gent catalana, la persona que més me ha ensenyat, la que més me ha fet gosar, obrint-me les potències. Jo, en els llibres, els hi poso voluntat com a les persones, y voldria trobar sempre la manera de paga’ls-hi el bon temps que m’han fet passar.» Carta de Pijoan a Joan Maragall, escrita a Roma el 21 de desembre de 1903.

[3] Josep Costa, Joan Moles i Ramon Turró, juntament amb Rafael Baster, havien estat nomenats marmessors de mossèn Cinto Verdaguer en el segon i decisiu testament.

[4] Verdaguer, ja al llit de mort, lliurà els seus escrits i les seves cartes a Ramon Turró i Darder (metge), Joan Moles i Ormella (advocat), Mn. Josep Costa i Malet (beneficiat de la parròquia de Santa Anna de Barcelona) i Mn. Pere Valls (beneficiat de la parròquia de la Concepció de Barcelona). Els deia, segons va escriure el mateix Moles: «Són documents que no vull que vagin a parar a mans de gent estranya, i per això us els confio a vosaltres, amics meus.»

[5] Verdaguer, Jacint. Colom seguit de Tenerife. Col·lecció Obres Pòstumes. L’Avenç. Barcelona. 1907.

[6] Pròleg de Josep Pijoan a Colom seguit de Tenerife. L’Avenç. Barcelona. 1907.

[7] Carta de Pijoan a Maragall escrita des de la Figuera probablement el maig de 1903. Per la correspondència entre Pijoan i Maragall, referida a aquells anys, vegeu: Blasco i Bardas, Anna. M. Joan Maragall i Josep Pijoan – Edició i estudi de l’epistolari. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992.

De la mateixa autora vegeu: «Josep Pijoan i Jacint Verdaguer», dins Anuari Verdaguer 1993-1994, p.295-323.

[8] En el seu llibre Biografia de mossèn Jacinto Verdaguer, Valeri Serra i Boldú diu: «Sabent pels seus companys d’infantesa i estudis àdhuc per ell mateix, que el poeta era molt cantador i amant de la poesia popular, no és d’estranyar que no deixés de petge tota persona que pogués ensenyar-li cançons. Un dia diu que li va agradar tant la tonada i la metrificació d’aquella cançó popular que comença A la torre xica – a la torre gran, sentida cantar a un fadrí ferrer, que, després d’escriure-la i concentrar-se un xic, va dir tot content: “Ara tot seguit vaig a compondre una cançó de Nadal que s’adigui amb aquesta tonada.”»

[9] La veritable vida de Joan Maragall, transcripció del llibre d’A. M. Blasco Joan Maragall i Josep Pijoan – Edició i estudi de l’epistolari, pàg. 564.

[10] Com comenta un redactor de La Veu de Catalunya: «L’original català s’havia perdut, i en Josep Pijoan, a qui tantes coses deu la renaixença de la nostra Pàtria, el va trobar, després de seguir-li la pista en condicions veritablement detectivesques, i més encara – no faltaria més, tractant-se d’en Pijoan! – pintoresques.»

Aquest llibre de Llull, que fou editat per la impremta de J. Oliva de Vilanova i la Geltrú l’any 1905, porta un gravat al boix fet per Josep Pijoan. Va ser la mateixa impremta la que, aquell mateix any, imprimí la primera edició de l’obra de Pijoan, El cançoner.

.

[11] Città di Castello, de la província de Perusa i dins la regió de l’Úmbria, va ser un lloc amb una important tradició en les activitats del món de la tipografia i de l’edició.

[12] La Veu de Catalunya, 14 de març de 1906.

[13] Verdaguer vindicado por un catalán. Librería Española, Barcelona, 1903. L’Ajuntament de Malgrat de Mar en va fer una edició facsímil, dins els quaderns de la sèrie “Matinals d’història”, l’octubre de l’any 2002.

[14] “Els manuscrits de Mn. Cinto”, Quaderns de l’Exili, núm. 12, 1945.

[15] Carta de Josep Pijoan a la senyora de Soler Moreu. Paper amb una capçalera impresa “United States Lines. S. S. America” i l’adreça, escrita a mà: “64, Morgan Place. North Arlington. New Jersey. USA. 23 juliol 1947”.

Es tracta d’Emíla Bachs i Pelayo (1892-1984), muller del metge i músic, Martí Soler i Moreu (1890-1977) que residien a Sant Genís de Vilassar. Biblioteca de Catalunya, fons de reserva Ms-3111.

[16] Es deu tractar d’Alfons Bonay i Carbó, arqueòleg, amic d’infància de Verdaguer (la seva família era natural de Folgueroles), i un del hereus universals que s’anomenaven al penúltim testament de Verdaguer.

[17] Rafael Baster, un dels marmessors de mossèn Cinto.

[18] Mossèn Josep Costa i Malet, marmessor.

[19] Aquells anys l’Ajuntament de Barcelona discutia la conveniència d’establir un conveni per a la construcció de fàbriques d’un gas d’aigua anomenat Strache (ja que la patent era de la Societat Internacional de Gas Sistema Strache). Moles havia estat vocal de la ponència que defensava el conveni amb aquesta societat que, després de tres anys de discussions, finalment fou rebutjat.

[20] Alexandre Lerroux García, anomenat  l’Emperador del Paral·lel. Polític nascut a Andalusia. L’any 1901 obtingué l’acta de diputat al Congrés, per Barcelona, i el 1903 sortí reelegit per les llistes republicanes. Aquest mateix any va participar en la reorganització de la Unió Republicana que, dos anys més tard, aconseguí agrupar la majoria de les formacions republicanes de la demarcació de Barcelona. L’any 1908 va crear el Partit Republicà Radical.

El novembre de 1901 Joan Moles havia estat elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona pels lerrouxistes. El mes de novembre de 1903, data de la carta de Turró, van haver-hi eleccions municipals. A Barcelona els republicans van obtenir més de vint-i-vuit mil vots, mentre la Lliga, per exemple, n’obtenia poc més de dotze mil. Més tard Moles milità a les files del catalanisme polític.

[21] Segurament fa referència a un escrit de Josep Pijoan a Nuova Antologia, una de les més prestigioses revistes culturals, de periodicitat quinzenal, creada l’any 1866 a Florència i editada per Le Monnier, però que el 1878 traslladà la seu a Roma i passà a ser setmanal. Hi ha dubtes, però, sobre si realment l’escrit de Pijoan fou finalment publicat.

Vegeu “Els manuscrits de Mn. Cinto”, publicat a Quaderns de l’Exili, núm. 12, 1945.

Publicat dins de Des del Montseny | Envia el comentari

No és cap disbarat, l’abdicació

Pot sorprendre, però no és cap disbarat. Que un destacat polític demani l’abdicació del rei no constitueix cap  blasfèmia. És l’expressió d’una opinió ben legítima.

Si ho fa respectuosament i raonadament, pot ser una interessant contribució al debat públic. És el que ha fet el líder dels socialistes catalans, Pere Navarro, que sol dir les coses amb serenitat i d’una manera argumentada.

A més, és una idea que, per diversos motius, també comparteix gran part de l’opinió pública. I els qui s’han afanyat a escandalitzar-se’n públicament, es molt possible que en privat pensin d’una altra manera. No és bo continuar exercitant la hipocresia.

Al cap i a la fi, el marc constitucional ja preveu la possibilitat d’una abdicació del titular de la corona. Com també preveu l’assumpció de funcions per part del príncep. Llavors, la qüestió és de motivacions i d’oportunitat.

En canvi, el que no s’hi considera és la secessió d’una part del país de tot el conjunt, i d’això se’n parla cada dia i n’hi ha que ho defensen com a millor solució per a resoldre el problema català.

Pere Navarro, que davant la dinàmica “soberanista” ja va sorprendre amb la seva proposta “federalista” –recollida ja oficialment pel PSOE–, llança ara públicament i formalment la petició d’una “necessària” abdicació del rei. En cap dels dos casos no se surt del marc legal, cosa que sí que fa Artur Mas.

Es podrà discutir l’oportunitat de la petició i la manera de fer-la, però està en el seu dret de líder polític; fins i tot pot ser que fos la seva obligació, fer-la.

Precisament, i des del seu “republicanisme”, Navarro surt així en defensa de la monarquia demanant-ne l’actualització:  en la figura del titular, perquè sigui substituït per qui és cridat legalment a succeir-lo quan arribi el cas, i regulant millor i amb més transparència la institució de la corona.

I ho fa des del reconeixement explícit de la gran aportació de Joan Carles I (“un bon rei”) a la restauració de la democràcia i al servei del país. En el fons, doncs, no se li pot objectar res.

Fins i tot pot resultar que el moment sigui l’adequat, considerant la necessitat d’obrir un procés de regeneració política i institucional començant pel mateix cap d’Estat, tenint en compte l’edat i el delicat estat de salut del rei i la incidència de qüestions d’índole diversa que el desgasten i el poden afectar seriosament.

Aquesta actualització o “modernització” haurà de fer-se amb “serenitat i responsabilitat”. I Pere Navarro  afegeix: «Crec sincerament que el paper del príncep Felip ha de ser, o, si m’ho permeten, pot ser rellevant per a arbitrar els profunds canvis que requereix el nostre país. Aquesta segona transició s’ha de construir sobre unes noves bases institucionals modernes i que concordin amb els temps actuals.»

Davant l’immobilisme del grans partits –PP i PSOE– i l’arriscada aventura secessionista de CiU i ERC, el líder del PSC propugna una reforma profunda, incloent-hi la més alta institució. Les reaccions en contra han estat moltes, sobretot per part dels partits estatals, preocupats per problemes més urgents.

I als partits nacionalistes catalans no els pot haver caigut gaire bé, la proposta, ja que desvia l‘atenció de la soberania “sigui com sigui” cap a una via legal, molt atrevida, profundament reformadora, però no rupturista. Si Junqueras (ERC) es va apropiant del terreny d’Artur Mas (CiU), Pere Navarro (PSC) intenta, també, amb aquest vaitot, guanyar terreny i protagonisme a tots dos.

Cal esperar i desitjar que la proposta vagi més enllà d’una intenció política domèstica i estratègica i arribi a projectar-se en un pla viable de regeneració d’àmbit estatal.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Manlleu ja té el seu tram del Camí de Sant Jaume.

Manlleu ja té el seu tram del Camí de Sant Jaume.

Ahir vespre, l’Ajuntament de Manlleu va aprovar per unanimitat una moció de reconeixement al camí de Sant Jaume – camino de Santiago català- pel seu pas per Manlleu. Aquest itinerari ha estat impulsat des de la Federació d’associacions catalanes del Camí de Sant Jaume i, especialment, des de l’Associació Gerunda.

Trams catalans del Camí de Sant Jaume

Trams catalans del Camí de Sant Jaume

D’aquesta manera, es tanca un tram més d’aquest emblemàtic i simbòlic camí, de mil i un circuits que es dirigeix a Sant Jaume de Galícia. En aquest cas, entra a terres catalanes per Perpinyà i baixa seguint el curs del riu Tec per enfilar-se a Col d’Arres; d’allà, cap a Camprodon i Ripoll on segueix el curs del riu Ter fins a Torelló i Manlleu. Des d’aquesta darrera ciutat, arriba a Roda de Ter on se suma al camí provinent de la Garrotxa i, més enllà, des de l’Empordà.

Pas del Cami per Manlleu

El camí de Manlleu, com podeu veure en la imatge corresponent, arribaria al terme per la Gleva, segueix el curs del riu Ter –camí Vora-Ter- per entrar al nucli urbà pel passeig del Ter, carrer Vendrell, carrer de Sant Jaume –ben escaient- carrer Fedanci i plaça de Fra Bernadí. Des de l’àgora manlleuenca, es dirigeix pel carrer de sant Jordi i del Pont, cap al passeig de Ter. Surt del terme manlleuenc, en direcció a Roda de Ter, pel camí del Vicens passant a tocar de Sant Miquel de la Guàrdia. Ben aviat, l’Ajuntament de Manlleu procedirà a fer la senyalització corresponent d’aquest tram manlleuenc.

Planta de la primera ermita de Sant Jaume

Centenària devoció de Manlleu a Sant Jaume

Si bé pot sorprendre, en un primer moment, que Manlleu sigui lloc de pas del camí de Sant Jaume, no cal oblidar la centenària devoció de la ciutat per l’apòstol. Al capdavall, és el copatró tradicional de la població i hi ha indicis ben palpables de l’estreta relació i de les mostres de pietat que se li han adreçat en el transcurs de la història. De mitjan segle XIII hi ha les primeres notícies d’una església dedicada a Sant Jaume dins el terme de Manlleu. Fortià Solà, a la seva Història de Torelló, reconeix l’església medieval en el lloc anomenat Sant Jaume Vell i en dóna algunes dades històriques: “El torellonenc Berenguer de Saniàs cita aquesta capella en el seu testament del 1267, i li llega dotze sous, o sigui, el doble de la quantitat que li assigna a d’altres capelles”. Seguidament, Solà afirma que “depèn, com és natural del priorat agustinià de Manlleu, el qual destina per al seu servei un capellà custodi” que en 1298 era el prevere G. Del Camp”(1). Igualment, aquest autor recull dos altres llegats: el de G., muller de G. Reig, l’any 1317, i la del notable torellonenc Bernat de Perafita, el 24 d’abril de 1392. Per altra banda, es constata com els fidels de Sant Feliu de Torelló s’hi solien desplaçar en processó (2).

Goigs de 1838

Les dates concorden amb l’anàlisi de l’historiador medievalista Jordi Bolòs sobre els hagiotopònims (topònim format pel nom d’un sant o d’una santa, generalment acompanyat d’un altre nom) catalans quan diu que “a la baixa edat mitjana, es difongueren advocacions lligades a les noves influències i a les noves formes de religiositat “ i cita el cas de sant Jaume (3). Mossèn Pau Parassols i Pi, entre les seves aportacions sobre la història local (massa vegades sense fonament) esmenta un monjo manlleuenc anomenat Jaume de Vilamontà que el 1307 hauria edificat l’església damunt mateix de les parets de casa seva i la va dedicar a l’apòstol sant Jaume. Fou seguir per Domènec Torrent i Garriga que deixa el mateix testimoni (4). L’església seria centre de la devoció  i pàctica religiosa durant diversos segles. De fet, en el Llibre de visites pastorals a la parròquia de Santa Maria de Manlleu, segons recull Francesc d’A. P ujol i Escalé en un volum de les Lletres amicals, apareix una disposició del bisbe Ramon de Marimón del 22 de setembre de 1728 en la qual hi consta que “fassan boveda de pedra en la capella rural de S. Jaume de Vilamontà”. Igualment, en la visita del bisbe Manuel de Muñoz, el 1746,  encara s’esmenta l’església però sense cap observació; això fa pensar a Pujol que la reforma dictada  pel prelat antecessor ja devia estar realitzada (5).El primer autor en estudiar les escasses restes que han arribat fins als nostres dies d’aquesta esglesiola fou el mateix Pujol. A l’obra indicada, fa esment que, a la seva època “en la part corresponent a l’absis s’hi veu encara una obertura de traçat ben definit a manera de tronera” i afegeix que “cal observar que en aquesta part, les

Ermita de Sant Jaume "Nou"

deixalles del mur encara s’alcen prop d’un metre”. Pujol, a més, va mesurar la planta de l’edifici i ofereix les dades de: llargada total, 17,80 metres, amplada exterior de 6,20 metres amb uns mura laterals d’uns 80 cm. Aquest gruix dels murs li fan pensar que havien d’aguantar una volta de canó. Per altra banda, del gruix dels murs de l’absis en diu que feien 40 cm.La construcció, però, no va fer perdurar molt més temps l’edifici de Sant Jaume. És molt possible que a finals del segle XVIII o principis del XIX, tingués algun desperfecte que en va desaconsellar de rehabilitació. Aquesta devia ser la causa que, a mitjan segle XIX, els manlleuencs van prendre la decisió de reedificar-la en un lloc més proper al nucli urbà i amb motiu d’un “vot de poble”.Domènec Torrent i Garriga recorda que “el invierno de 1853-54 fué tal vez el más crudo que ha sentido Manlleu en el presente siglo [XIX]” i, més endavant explica que “si el invierno fué malo, el verano de 1854 fué peor. Vino con él el cólera morbo, que causó muchas víctimas en la villa (6)”. Davant tanta dissort, els habitants de la Manlleu, desesperats per la gran mortalitat que es produïa la malaltia entre els veïns, van fer una prometença o un vot de poble (7): si la població superava aquest mal pas edificarien, amb els seus esforços, una ermita dedicada a sant Jaume. Les cròniques de

Estampa de goigs de 1886

l’època diuen que la pitjor afectació era una envestida del còlera va entrar pel port de Vigo (Galícia), el novembre de 1853, i que set mesos després, pel juliol de 1854, ja havia arribat al de Barcelona espantant tot el país. La població, que no veia remei a l’abast, es va refugiar en el sentiment religiós. Jaume Serra, un manlleuenc que ho va viure, recorda l’episodi amb les següents paraules: “davant aquella penosa situació els veïns de Manlleu dirigien els seus ulls al Cel, suplicant al Déu Totpoderós volgués apartar el flagell que sobre d’ells pesava, posant per intercessor de les seves súpliques, al gloriós Apòstol Sant Jaume a qui feren vot, si obtenia de l’Omnipotent que finís la pesta, d’aixecar una nova capella a ell dedicada, en substitució de la que feia més de cinc-cents anys existia en terres de Vilamontà i era ja mig ruïnosa. Nostre Senyor sempre bondadós, atengué la súplica dels desolats manlleuencs, i als pocs dies desaparegué el terrible flagell, i aquests es disposaren a complir la promesa” (8). Un any després de tanta desgràcia, el 1855, el bisbe de Vic Antoni Palau va beneir el nou recinte sagrat que, des d’aleshores, va ser lloc habitual on s’expressaven les rogatives i precs davant les desgràcies més diverses. Aquesta ermita ha estat objecte de difrents edicions degoigs.

Estampa de goigs de 1955

Des d’aleshores, aquesta ermita es coneix com “Sant Jaume Nou” i l’anterior, prenent (o donant nom) a la masia que li és propera, es coneix com “Sant Jaume Vell”.Els manlleuencs passats van mostrar la seva devoció a sant Jaume de diverses manera a més de les dues ermites esmentades fins ara i va considerar-lo patró (juntament amb la Mare de Déu Assumpta) de la població. Precisament, a la primera meitat del segle dinovè, devia estar present una imatge del sant dins l’edifici parroquial de Santa Maria com en donen testimoni uns goigs editats el 1838 amb la següent capçalera: Gois del glorios apostol Sant Jaume, que se venera en la Iglesia Parroquial de Manlleu”.En aquella època ja s’havia assignat el nom d’aquest apòstol a uncarrer dels principals del barri de Baix Vila. En una de les primeres cases d’aquesta via, el 1884 s’hi va col·locar una capelleta amb la imatge del sant. En aquella època es van succeir diversos episodis epidèmics i és possible que els manlleuencs demanessin, de nou, ajuda a sant Jaume; després de superar els mals moments se li devia construir la fornícula en acció de gràcies i en coincidència amb el nom del carrer.

Capelleta del carrer de Sant Jaume

Ramon Puntí i Hom, aLes generacions parlen, esmenta que va ser inaugurada per l’alcalde Ramon Albanell (9). Domènec Torrent i Garriga diu que el carrer, a finals del segle XIX, feia festa el 25 de juliol, diada del sant; en alguna ocasió, a mitjan segle XX, es va repetir aquesta manifestació popular. I amb motiu del centenari de l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà (Sant Jaume Nou), la imatge de la capelleta va ser-hi conduïda en processó pels veïns del carrer.Finalment, cal recordar que des de l’any 1881 que Manlleu disposa d’un hospital dedicat al sant. Des d’aquesta data i fins a 1903 restava al carrer de Sant Domènec. Aleshores es va signar la fundació del Patronat de l’Hospital de Sant Jaume de Manlleu. Aquesta institució assumiria la construcció d’un nou edifici sanitari que s’inauguraria el 12 de maig de 1913 al cim del Puig on encara perdura (10). Notes:1 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1948, vol. 2, p. 2592 Solà, Fortià. “Sant Jaume de Vilamontà” dins Homenatge a la vila de Manlleu al apostol Sant Jaume ab motiu de la festa patronal celebrant la restauració de sa ermita de Vilamontà. Vic : Tip. Franciscana, 1928, p. 4 i 53 Bolòs, Jordi. Catalunya medieval. Barcelona: Pòrtic, 2000, p. 1204 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic: Imp. Y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 1435 Pujol, Francesc d’A. “La capella de Sant Jaume”, Lletres amicals, vol. 18, 1958 [s.p.] (sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu)6 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis… [op. cit.], p. 1097 Segons Joan Soler i Amigó, un ‘vot de poble’ és una “prometença col·lectiva feta a Déu o a un sant de complir -una sola vegada o, més sovint, cada any o amb una periodicitat establerta- una determinada pràctica piadosa -processó, missa, peregrinació. amb motiu de ser estalviada la població d’una pesta o altra calamitat pública”.- “Vot. Vot de poble”. Dins: Soler i Amigó, Joan.Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 799. Els manlleuencs, en el cas que ens ocupa, van prometre edificar tota una ermita. 8 Serra, Jaume. “Memória” dins Homenatge a la … [op. cit.], p. 69 Puntí, Ramon. Les generacions parlen. Vic: Copivic,1978, p. 22810 Roca, Àlex. L’Hospital Sant Jaume de Manlleu. Manlleu: Gràfiques Manlleu, 2006, p. 9-1

3

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Vint-i-cinquena Crida: «Un quart de segle!»

VullEscriure.Cat – Vint-i-cinquena Crida: «Un quart de segle!»

A VullEscriure.Cat estem de celebració: tenim 1000 seguidors al Twitter, 100 amics al Facebook… I 25 Crides de la Quinzena!
Per celebrar-ho com es mereix, hem decidit que el número 25 sigui el protagonista de la Crida d’aquesta quinzena. Moltes gràcies a tots el qui ho heu fet possible, Cridaners!
Te’n recordes del teu 25è aniversari? Del dia que vares celebrar 25 anys de casats? Dels primers 25 dies del teu fill? Segur que tens en la memòria alguna celebració especial que tenia el 25 com a protagonista!
25a Crida: «Un quart de segle!» Tens temps des d’ara mateix i fins el properdissabte 23 de febrer a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat irespon a la 25a Crida!

Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

El soroll de tanta pudor

Caldria baixar el soroll de tanta pestilència. Amb posar decibels a la pudor no es guanya res. I la vida es fa més insuportable.
Encara que potser no sigui el més indicat, Oriol Pujol demana explicacions davant “el festival d’espies, escoltes, enregistraments, seguiments i documents apòcrifs”, però té tot el dret demanar-ho. Les coses s’han d’aclarir. Però el soroll no és el millor ambient per a això. El soroll distreu, emmascara, tapa i distorsiona els arguments.

Darrere del soroll s’amaguen, sovint, culpabilitats, complicitats i interessos no sempre justificables. Segurament per això es posa el volum alt, de vegades estrepitós, a la densa pestilència política o social. A la pudor insuportable de l’acumulació, en poc temps, de “festivals” d’aquest tipus, però sobretot del que hi ha darrere d’aquests. És a dir, de les pràctiques irregulars, il·lícites, corruptes o delictives que inspiren o provoquen aquestes festes “festivaleres”.

Amb tot, seria bo rebaixar el to irresistible de tant soroll amb el qual ens despertem cada matí. Cal demanar i donar explicacions del que passa, però no a crits. Que les institucions, especialment els Parlaments i els Tribunals, facin la seva feina ràpid i bé. Seria el normal i desitjable. I l’exigible. Si no, per a què són?

Cert que els polítics -i no polítics- concernits per fets inconfessables- busquen, de vegades, desesperadament micros, altaveus i equips de bateries festivaleres per elevar el soroll fins ensordir orelles i torbar ments. És la seva defensa. Però les institucions encarregades de fer llum i justícia no haurien de caure en el parany.

I els mitjans de comunicació tampoc. És una temptació, cert. I sol donar notorietat i beneficis. Però el sentit ètic de la professionalitat i la raonable moderació de ser un servei públic de la societat, demanen no passar-se. La competència i el benefici no ho justifiquen tot.

Una de les primeres lliçons que, sovint, es donen en periodisme és ensenyar trucs per cridar l’atenció del lector, oient o telespectador. En lloc de dir, per exemple, “460 morts” posar “mig miler de morts”, o en comptes d’ “uns 470 mil manifestants”, dir “mig milió”. Crida més l’atenció, però això és una corrupció professional.

Un record personal inoblidable del director de “El Correo Catalán”, Andreu Roselló, era la seva obsessió per valorar bé la importància objectiva de les notícies per donar-los el tractament i col·locar-les en el lloc que els corresponia. Amb honroses excepcions, això s’està perdent o ja s’ha perdut. Més que la notícia “informació” es busca la notícia “espectacle”. Greu error, sobre el qual convindria reflexionar seriosament. És missió dels mitjans informar degudament, ser contrapoder de l’excés del poder (o poders), denunciar irregularitats i fins i tot destapar femers, però els mitjans no estan per fer soroll.

També seria bo que la ciutadania rebutgés l’excés de soroll. Que no s’habitués a aquest. Que posés doble vidre a les orelles, en defensa pròpia. I que no reaccionés a crits de “Calleu!”. Afegint més soroll al soroll.

Demanem claredat, sanejament de la vida pública. Que no hi hagi tanta pestilència, que atordeix el nostre olfacte. Però amb calma i serenor. Perquè, si no, a la pudor de podrit li estem afegint, entre tots, un soroll insuportable. Insuportable per als sentits, per a la ment i el cor. I per a la convivència.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

METEORITS

Els meteorits son objectes d’origen extraterrestre que poden ser des de diminutes partícules de la mida de un gra de sorra, fins a objectes de quilometres de diàmetre.

Quant un objecte extraterrestre entra a l’atmosfera de la Terra i sobreviu a la desintegració arriba’n a caure  a la superfície terrestre s’anomena meteorit.

Existeixen tres grups de meteorits. De ferro, de pedra i d’una barreja de pedra i ferro. Els mes abundants son els de pedra, que representen el noranta per cent dels que cauen a la Terra i aquets es divideixen en condrites i acondrites.

Els meteorits ferruginosos o de ferro representen aproximadament el cinc per cent dels que cauen al terra, els de mescla de ferro i pedra son poc abundants.

Mes difícil d’observar son els anomenats bòlids, que son veritables boles de foc que travessen l’atmosfera amb freqüència acompanyats de fortes explosions.

La major part dels meteorits trobats estan formats per masses d’una elació de ferro i de níquel i moltes vegades acompanyats  de olivi, piroxens.

Els descobriments de meteorits metàl·lics enterrats sota terra caiguts fa temps i gracies a la seva composició ferruginosa, permeten recupera-les fent servir un detector de metalls.

La xifra mitja diària de meteorits que penetren a l’atmosfera terrestre es de uns 430.000 milions. Per sort la majoria de aquets son com un gra de sorra i queden desintegrats. Però també n’hi a de mes grans i aquets com mes grans son mes possibilitats tenen de arribar a la superfície terrestre.

Una partícula de quatre grams de massa quant impacta amb l’atmosfera i s’encén es formen les anomenades estrelles fugaces i també les anomenades llàgrimes de Sant Llorenç.

Un dels impactes de meteorit mes coneguts es el Meteor Crater, a Arizona que mesura 1.250 metres de diàmetre i la seva profunditat es de 180 metres, es calcula que el meteorit que impacta era de uns 60 metres de diàmetre.

La major part de meteorits o asteroides que impacten amb l’atmosfera terrestre no tenen mes de deu metres de diàmetre i es solen desintegra. Tan sols un u per cent es converteixen en petits meteorits que arriben a caure a la superfície terrestre o en els oceans i mars.

Quant cauen meteorits de desenes de metres de diàmetre aquets ja provoquen danys de gravetat, solen caure en un promig d’un cada cent anys .Un meteorit o asteroide de un quilòmetre de diàmetre ja pot produir una catàstrofe planetària, aquets solen impactar un cop cada 100.000 anys.

De cada deu asteroides grans que viatgen  i poden passar prop de la Terra nou son un misteri.

El perill d’un impacte d’un meteorit o asteroide de grans dimensions contra la Terra es un perill que no el podem ignorar. Els anomenats NEOS son meteorits o asteroides perillosos que poden passar pròxims o impactar contra la Terra.

Fa 65 milions d’anys la caiguda d’un asteroide de deu quilometres de diàmetre a Yucatan, Mèxic provoca l’extinció en massa de milions d’espècies de la Terra incloent-hi els dinosaures.

Pere Tremolosa

Divulgador científic

Publicat dins de Ciència | 1 comentari

El Papa intel·ligent

Sorpresa o no sorpresa, això no importa. El rellevant és la qualitat de la decisió papal. I de l’intel·ligent Ratzinger era d’esperar una decisió intel·ligent.

Que si conservadora o progressista, tampoc és ara l’interessant. És una decisió realista. Reconeix públicament la seva “incapacitat per exercir bé”, i renúncia per donar pas a un altre.

És, a més, una decisió “lúcida” i “coherent”, com destaca el cardenal Sistach. I res de “estem orfes i ens omple de pena” del cardenal Rouco.

Que es facin les coses bé no és cap “pena”. I no suposa cap “orfandat” deixar que algú, amb més “capacitat” – vitalitat corporal i una ment més al dia -, el substitueixi. És un acte de lucidesa d’un gran intel·lectual, coherent amb el seu pensament. I, a més, un gest exemplar d’humilitat.

La retòrica i les especulacions són inevitables. Es parlarà de solitud, de manca de control de l’entorn curial, de pressions de la dreta i de l’esquerra… També de fracàs davant uns molt greus problemes de tota mena -morals, ideològics, clericals, organitzatius, cansament, desgast, etc. -. Possiblement hi hagi una mica de tot.

Caldrà preguntar-se si un gran intel·lectual -com és Ratzinger- era la personalitat més adequada per a la complicadíssima tasca de regir un pontificat de projecció global. Un intel·lectual, per naturalesa, tendeix a balancejar en el regne de l’especulació i el dubte, molt llunyà al de la dura i pràctica governació.

Més encara si a aquesta condició s’afegeixen una avançada edat i una salut més aviat feble. Aquests dubtes els va confessar ell mateix, honestament, just en el moment de ser designat. Malgrat tot, ha afrontat amb decisió problemàtiques internes (pederàstia i divisió en tendències) i externes (diàleg ecumènic), de gran calat. I ha llançat el desafiament de rearmar de valors i de reevangelizar un món dominat pel relativisme i el culte al material.

El papa Ratzinger ja no era ara, d’altra banda, l’incisiu, decidit i combatiu personatge que tant va influir en l’històric Concili Vaticà 11. El pes de la porpra pesa molt, massa. Sens dubte, serà criticat, fins i tot pels seus col·legues en teologia, però ningú pot dubtar de la seva capacitat i honestedat intel·lectual.

La seva renúncia, com ens confessa clarament, ha estat molt meditada i és totalment lliure. Naturalment, havia de ser una sorpresa, ja que hauria estat una irresponsabilitat anunciar-la amb antelació o deixar que fos objecte de xafardeig, deslligant tot tipus de reaccions, algunes interessades o frívoles. No podia ser notícia o rumurología per les tertúlies de cafè, disfressades de periodístiques, ni per al “Hola”.

El papa Ratzinger deixarà digna i voluntàriament la seva missió d’aquí a uns dies, per retirar-se a un convent, en un gest amb precedents fa 600 anys. Ja havia dit que renunciaria si arribava un dia en què les seves forces li fallessin. No ha volgut repetir el discutible espectacle del viacrucis i l’agonia televisiva del papa Wojtyla. Però una pregunta teológica: tindrem ara dos papes?

I vindrà, ben aviat, un altre Papa. ¿Sorpresa? Que els cardenals, o l’Esperit Sant, no “es tornin” a equivocar…

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Efemèrides de febrer

L’origen de la paraula “efemèride” va lligat a l’astronomia i ens remet a l’estudi dels cossos celestes. Però el llenguatge popular l’ha convertit en un esdeveniment notable que es recorda en el seu aniversari. Una de les efemèrides més conegudes i mítiques del mes de febrer és el famós cop d’estat protagonitzat el 23-F de 1981 pel tinent coronel Tejero, una conspiració compartida per membres d’extrema dreta franquista d’una trama civil, un grup de militars de rang elevat de l’exèrcit espanyol i, per activa o per passiva, el mateix rei Juan Carlos. Molts anys abans, el mes de febrer de 1946, l’Assemblea General de les Nacions Unides va condemnar durament el règim del general Franco i li va prohibir ingressar a l’organització mundial.
Però el mes de febrer també és el marc d’aniversaris molt més positius i enriquidors, que associem amb benefactors de la humanitat, la cultura i la ciència. Així, el 3 de febrer de 1468 va morir Johanes Gutemberg, un home que no va morir en va perquè ens va llegar l’impremta, un dels invents més transcendentals de la civilització. El seu descobriment va fer possible la publicació de llibres en grans quantitats i va ser un dels factors més decisius per a la difusió de les idees del Renaixement a tot Europa. I posteriorment, va afavorir la socialització de la literatura i la premsa escrita.

Gràcies a l’aportació de Gutemberg tots hem pogut llegir (de grans i de petits) les meravelloses aventures novel·lades de Jules Verne, nascut un mes de febrer de 1828 i impulsor de la literatura de ciència-ficció. Tanmateix, en el món de les belles arts, ningú no posa en dubte l’extensa herència de Miquel Àngel Buonarroti, l’escultor, pintor, arquitecte i poeta italià del Renaixement que ens va llegat obres tan immortals com La Pietat, el Moisès, el David, la cúpula de la basílica de Sant Pere i les pintures de la Capella Sixtina.

El 12 de febrer de 1809 va venir al món Charles Darwin, el naturalista anglès que ens va fer baixar de les altures i tocar a tots de peus a terra amb la teoria de l’evolució. Però el món no seria el món sense música; i això és el que deuria pensar George Harrison, el membre dels Beatles més serè i vibrant de l grup, que va néixer el febrer de 1946. Queda clar, doncs, que les dictadures i el soroll de sables militars mai podran fer ombra a la música, la literatura, la pintura, l’arquitectura i la Ciència.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Vint-i-quatrena Crida: «Dijous gras»

VullEscriure.Cat – Vint-i-quatrena Crida: «Dijous gras»

Dijous que ve és dijous gras. Si ets de Vilanova i la Geltrú, segur que se t’afilen els ullals només de sentir a parlar de la Merengada.
«Per Carnaval, tot s’hi val». Dijous gras és el tret de sortida d’una setmana en què tots els excessos estan perdonats i precisament els excessos són els protagonistes d’aquesta quinzena.
Relata’ns aquella celebració… Que se te’n va anar «una mica» de les mans. O aquell sopar d’empresa en què vares acabar ballant la conga davant del rígid director general. O aquella guerra d’ous en la que vares deixar l’antipàtica professora de matemàtiques recoberta de rovells (hehe).
Tens temps des d’ara mateix i fins el proper dissabte 9 de febrer a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Catrespon a la 24a Crida!
Vols escriure? VullEscriure!
Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

ENFONSAR LA NAU O SALVAR-LA?

Segurament que ha estat massa rotund. Rajoy pot respondre dels seus actes, però és molt difícil que pugui fer-ho pels de les persones del seu entorn. Hi ha un consens bastant generalitzat sobre l’honestedat personal de l’actual president del govern. Els dubtes apareixen quan es tracta d’alguns dels personatges que l‘envolten, i sobretot d’alguns que l’envoltaven i ara es vengen.
La gravetat de les acusacions requerien un desmentiment clar. Més clar que rotund. La rotunditat no sempre afavoreix la claredat. Pel que fa a la defensa personal de la seva figura pública i privada, Rajoy ha estat força convincent. I l’opinió popular sembla haver-ho percebut així. És important, però no és suficient.
L’honestedat d’una persona, d’un líder, no comporta ni empara la d’altres persones del seu equip, sigui l’actual o l’anterior. Seria un error, pretendre-ho. D’aquí la reacció del líder de l’oposició, Rubalcaba, en acusar Rajoy “d’enrocar-se”, de posar-se a la defensiva amb tots els seus, sense admetre possibles casos reprovables. Això, a més d’ésser perillós, contribueix també a obtenir respostes contundents.
I no són precisament actituds de rotunditat i contundència verbals les que requereixen les actuals circumstàncies de comprensible irritació per una corrupció molt generalitzada, de mútues acusacions molt pujades de to en el terreny polític, i en el contex d’una molt greu crisi econòmica i social. Afegir més llenya al foc no portarà a cap solució. Cal netejar, amb celeritat i fermesa, el terreny embrutat per tant de comportament personal i institucional irregular i delictiu. Però, sense retardar això, la prioritat principal és salvar la nau, en lloc d’enfonsar-la.
Sembla, tanmateix, que es fa tot el contrari, conscientment o inconscientment, en nom d’un “patriotisme” que cadascú interpreta a la seva manera. És patriòtica, certament, la denúncia de la creixent corrupció, que ho emmerda tot; és patriòtic exigir totes les responsabilitats, caigui qui caigui; és patriòtic, fins i tot, indignar-se i irritar-se i mostrar-ho públicament com a teràpia social i perquè se n’assabentin els qui han d’assabentar-se’n, sense discriminació. El límit sensat és no cremar la nau i que no ens enfonsem tots.
En aquestes reaccions airades i comprensibles, cal distingir bé el que és raonable dels interessos més o menys ocults. Interessos del partit governant per a mantenir-se en el poder; interessos dels partits de l’oposició per a guanyar-li el terreny en aquest riu revoltat; interessos dels protagonismes personals bastards; dels interessos localistes sobre els interessos generals; interessos d’alguns mitjans de comunicació que volen augmentar l’audiència i les vendes a costa del que sigui. Denunciar tot això també és patriòtic.
Però la màxima urgència, la primera prioritat, és el bé comú d’un país i uns ciutadans que floten amb un salvavides, o ja sense salvavides, enmig d’una tempesta econòmica i social a la qual es va fent front de la manera que es pot i a costa de molts sacrificis. No és hora d’afegir més llenya al foc ni de tirar més aigua dins el vaixell perquè acabi d’enfonsar-se amb tot el personal a bord. És l’hora de la supervivència per a sortir a flor d’aigua com abans millor i de la millor manera que sigui possible.
Per això hi ha unes institucions –polítiques, legislatives, jurídiques i governamentals– que, malgrat tots els seus inadmissibles defectes, és necessari que continuïn funcionant. Ni “l’enrocament” del govern –en la seva defensa a ultrança–, ni la demagògia d’una certa oposició irresponsable, ni la voracitat d’uns mitjans de comunicació frívols o poc assenyats, ni els aldarulls al carrer més o menys dirigits i orquestrats, contribueixen a aclarir res ni a redreçar el rumb de les coses.
O som capaços, entre tots, fins i tot empassant-nos gripaus, d’aixecar l’estendard del “seny”, la sensatesa, per sobre de totes les onades embravides de la mar esvalotada, o, al final, les campanes repicaran per a tothom.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 21 al 27 de gener

21 de gener de 259 Fruitós, bisbe de Tarragona, i els seus diaques Auguri i Eulogi són morts en martiri en una foguera a l’amfiteatre de Tàrraco.

22 de gener de 1679 Queda llesta l’edificació del convent de l’orde carmelità descalç a Vic.

22 de gener de 1956 El Dr. Narcís Jubany és nomenat bisbe auxiliar de Barcelona a la mateixa catedral de la ciutat comtal.

24 de gener de 1431Se sap que Joan Carbó, beneficiat de l seu de Barcelona, també té un benefici  a l’altar major de l’església del castell de Sant Martí Sarroca.

24 de gener de 1722 El Vaticà emet el decret  que atorga l’extensió i l’ofici diví  i la missa propis de sant Bernat Calbó concedits, prèviament, a l’orde del Císter per tal que es puguin celebrar a Vic.

24 de gener de 1772 Els administradors de la Confraria del Roser de Mataró sol·liciten llicència al bisbe de Barcelona per vendre joies d’ofrena per poder pagar la decoració del cambril adossat a la capella que tenia la confraria a l’església parroquial de Santa Maria.

26 de gener de 1772 El bisbe de Barcelona autoritza als administradors de la Confraria del Roser de Mataró vendre joies d’ofrena per poder pagar la decoració del cambril adossat a la capella que tenia la confraria a l’església parroquial de Santa Maria. La venda és de tres anells d’or amb pedres, dos botons d’or, un parell d’arracades de plata, sis poms de plata, una creueta d’or amb perles, uns ulls i una cinteta de plata.

27 de gener de 1622L’arxiprest Sebastià Illa reconeix l’Hòstia Sagrada el Santíssim Misteri del Sant Joan de les Abadesses que queda dividia en cinc partícules.

27 de gener de  1951 S’estrena de la nova pica baptismal del temple de Santa Maria de Corcó.
27 de gener de 1974 És canonitzada la beata Teresa de Jesús Jornet, fundadora de les Germanetes dels Ancians Desemparats, per Pau VI.


Bibliografia (cliqueu)

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

Sobirania de Catalunya

La declaració de sobirania de Catalunya és molt clara. No juguem amb les paraules. Va ser proclamada solemnement al seu Parlament per una àmplia (insuficient?) majoria de vots. Això són els fets, la resta és literatura, política o jurídica,
El que es va sotmetre a votació era essencialment això: la sobirania. És a dir, el caràcter de “subjecte polític i jurídic sobirà del poble català”. Això del “dret a decidir” era l’ham per pescar adhesions. A qui no li agrada que se li reconegui el seu “dret a decidir” qualsevol cosa en la vida ordinària? Doncs en major mesura, encara, en la vida pública. Aquest ham dels promotors –CiU i ERC– va funcionar a mitges en el parlament català, però té molt ganxo en l’opinió pública, sobretot si es barregen sentiments identitaris i interessos econòmics, més, en temps de greu crisi.
Per això, abans de la reunió, en la sessió parlamentària i després d’aquesta, s’ha insistit, i s’insisteix, sobretot en “el dret a decidir”, i no tant en la proclamació de la sobirania, que comporta en ella mateixa la declaració anticipada de la independència. En canvi, “el dret a decidir” és més ampli, més democràtic, ja que permet diverses decisions posteriors, no prejutja res en concret. D’aquí el forcejament, els jocs malabars i els canvis en la redacció –poc afortunada– del text a votar.
En aquest ham no va voler picar el Partit Socialista de Catalunya, PSC, tot i importants discrepàncies internes del partit, com es va manifestar amb les cinc clamoroses abstencions, tan aprofitades pels seus adversaris. Per sobre de l’hàbil argumentació emprada pel president Mas i les més rotundes expressions del seu soci republicà, Junqueras, estava molt clar en el text el que es votava: “la Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya”. Encara que, en realitat, “el dret a decidir” –en el qual estratègicament es posa l’accent– ja va implícit en la “declaració de sobirania”. Un poble sobirà té, lògicament, el dret a decidir el que vulgui.
El PSC, de Pere Navarro, està a favor del “dret a decidir” perquè això permet decidir entre diferents opcions. I ja ha anunciat repetidament que, si s’escau, es pronunciaria pel ‘no’ a la independència. No és una formació política independentista, però sí catalanista, a diferència del Ciutadans i el PPC, que són catalans autonomistes. Pretendre alinear-los, com maliciosament es fa, no és correcte, és una forma de pressionar-lo.
Aquesta “Declaració de sobirania” podrà no tenir efectes jurídics, com ha declarat, per part del Govern, el ministre Margallo. Per ara, almenys. Però és evident que tindrà efectes polítics clars. Els “efectes jurídics” podran venir després, a llarg termini. Busca el seu fonament en l’anomenat “principi democràtic” dels pobles i nacions a pronunciar-se i escollir, si poden, la seva posició pròpia en el mapa polític general. I si aconsegueixen el suficient reconeixement polític internacional, els seus pronunciaments poden arribar a tenir “efectes jurídics”.
Aquesta és la via, arriscada, que ha triat, en el seu “procés”, el sobiranisme català. Xoca frontalment, és cert, amb les vies “constitucionalistes”, o de respecte del marc legal vigent a l’Estat democràtic sorgit d’una Transició pactada (també amb els nacionalistes) i plasmada en una Constitució refrendada molt massivament (un 80 per cent a Catalunya) pel poble. Una Constitució nascuda, és cert, en unes determinades circumstàncies molt condicionants i superada pels canvis en una societat que ja no és igual a la que la va donar a llum. Aquí està el ‘quid’ de la qüestió.
O es busca definitivament –sense precipitacions perilloses– una reforma o adequació del text constitucional a les noves circumstàncies, en aquelles demandes veritablement rellevants i justificades, o per contra petrifiquem el “marc legal” vigent i veiem com aquestes demandes comencen a obrir-se vies al marge de la legalitat, intentant –amb més o menys raó– trobar un –segons ell– millor acomodament. És l’alternativa que es planteja.

Aquestes són les dues vies o camins per a una pacífica convivència. Una altra vegada, davant del dilema: reforma o ruptura. Com es va fer, amb generositat i altura de mires, en la Transició política, també ara, en el diàleg sincer i honest i en una visió d’interès general i no partidària, s’hauria de trobar la solució de compromís.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Vint-i-tresena Crida: «Les bruixes existeixen»

VullEscriure.Cat – Vint-i-tresena Crida: «Les bruixes existeixen»

«Dones de Centelles, bruixes totes elles.» «Sant Hilari, Breda, Arbúcies: dotze cases, tretze bruixes.» «De bruixes a Llers, i de pa a Fortià, n’hi ha més que en tot l’Empordà.»
Som un país de bruixes, el refranyer n’és testimoni. Explica’ns perquè creus que la vella que viu al cinquè segona és una bruixa. Relata’ns aquella sèrie de desgràcies que et van fer creure que t’havien llençat un malefici. Conta’ns què et va passar el dia que vas contractar una vident perquè et llancés les cartes del tarot.
Tens temps des d’ara mateix i fins el proper dissabte 26 de gener a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Catrespon a la 23a Crida!
Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

DINOSAURES

Els dinosaures eren un grup de rèptils que es van convertir en els vertebrats terrestres dominants en el planeta Terra des de la primera part del Triàsic superior 231 milions d’anys enrere fins el final del període Cretaci 65 milions d’anys enrere. Hi havia una gran varietat de dinosaures des de herbívors enormes, com el Barosaurus, que feia 27 metres de longitud  o el Diplodocus amb 26 metres de longitud. També carnívors com el Tiranosaurus Rex de grans dimensions i dinosaures petits com el Compsognathus .

Els dinosaures es poden classificar en dos grans grups segons l’estructura de la pelvis: dinosaures ornitisquis que tenen la pelvis semblant a la dels ocells i dinosaures saurisquis de pelvis semblant a la dels llangardaixos. Els ornitisquis tenien un ili pla i relativament llarg i un  pubis inclinat cap enrere. La majoria de saurisquis tenien un ili curt i profund i un pubis inclinat cap endavant. Un tercer grup, petit,  de dinosaures, eren els herrerasaures, que tenien ossos pelvians semblants els dels saurisquis.

Com es forma un fòssil ?. Perquè es formi un fòssil de dinosaure han d’existir diverses condicions, un cop mort l’organisme i desapareguts els teixits tous amb la descomposició, els ossos han de quedar enterrats per els sediments, seguidament poden passar dos processos, que la matèria orgànica dels ossos es podreixi i es reemplaçada per minerals quedant així els ossos petrificats, i l’altre procés seria que els ossos es dissolguin deixant un motlle buit i aquest s’ompli de minerals que formen una replica exacte del os. Desprès els moviments terrestres i l’erosió poden deixar el fòssil apunt per a descobrir.

Existien gran varietat d’espècies de dinosaures de gegantins i també de molt petits de uns 20 centímetres.

Dinosaures molt coneguts com Tiranosaurus Rex, Diplodocus, Brachiosaurus, Velociraptor, Estegosaurus, Deinonyhus, Triceratops entre altres, son els mes coneguts, però cada any es descobreixen especies noves i actualment encara falta molts enigmes per saber i descobrir com per exemple com era el color de la seva pell, o si eren de sang freda o calenta.

Fa 65 milions d’anys una gran catàstrofe va causar l’extinció dels dinosaures, els científics apunten cap a una caiguda d’un asteroide que impacta contra el planeta Terra, gracies a l’impacta d’aquest asteroide els mamífers varen prosperar i gracies a aquest fet nosaltres els humans existim. Però també em de pensar que un asteroide de grans dimensions podria acabar amb la vida dels humans.

Pere Tremolosa

Divulgador científic

Publicat dins de Ciència | Envia el comentari

El globus punxat

Artur Mas ha punxat el seu globus. El globus tant inflat que va imaginar i crear a partir d’una inexacta valoració de la realitat. El globus de la il·lusió –il·lusionant per a molts catalans– de tenir una nació-estat soberana i independent gairebé a quatre passes. Greu error per a un governant, penjar-se al fil d’un globus.

Va fer un govern “dels millors”… que va durar encara no dos anys. Conjuminà un “pacte fiscal” per a –va dir– negociar-lo amb el govern central sense voler adonar-se que políticament i jurídicament era inviable, i a més a més el va presentar com un ultimàtum i sense entrar en cap  altra negociació possible.

En un calculat rampell de victimisme davant aquell “cop de porta inadmissible” de Madrid, veient passar pel carrer l’èxit d’una gran manifestació popular (que ell mateix havia animat i a la qual havia donat suport) amb un clamorós accent nacionalista, Mas s’enfilà a la carrossa de comandament i proclamà als quatre vents el gran somni independentista. Així ell –i només ell– seria el Messies que portaria el poble al marge salvador. Amb aquesta fe d’il·luminat per algun déu convocà les masses a unes eleccions “transcendentals”, “històriques”… i pegà una esclatarada: res d’una “majoria excepcional”, fins i tot va perdre dotze diputats.

Com que els “herois” mai no es rendeixen, es va agafar a un clau roent per seguir endavant amb la seva il·lusió. Es posà en mans de l’antic partit adversari, ERC, ara liderat pel rotund i simplista Junqueras, àmpliament votat per separatistes, que fins i tot li imposà la data per a l’entrada triomfal al cel de l’estat propi i sobirà. Tot això –es diu– creà una “gran il·lusió en el poble català”. En temps d’una crisi tan gran com la que patim, les il·lusions ajuden, tot i que no se’n viu. És a dir, que com a mínim tothom estava entusiasmat en aquest misteriós viatge a Itaca.

Sembla que gairebé ningú –mentre els mitjans de comunicació, els politics i altres castes es dedicaven a cremar encens en honor al redemptor– no havia pensat en les grans dificultats del  viatge. Es volia esborrar, d’un cop de ploma, cinc-cents o tres-cents anys d’història i d’interessos entrellaçats entre Catalunya i Espanya. Tota una proesa en la qual molts catalans han somiat i continuaran somiant sempre. Aquest desig és molt més que un globus, és una històrica i fonamentada reivindicació. El globus d’Artur Mas ha estat presentat com a factible i proper, i que és un desig prioritari i de la gran majoria de  ciutadans de Catalunya del segle XXI.

I resulta –qui ho havia de dir!– que l’Estat també hi tenia alguna cosa a dir, en aquesta batalleta, i que no es quedaria pas amb els braços plegats. I resulta que dins el país, entre els partits, no solament no hi ha coincidències, sinó que hi ha greus discrepàncies. I que la ciutadania també està dividida. La patronal dels empresaris catalans, per exemple, acaba de dir al president Mas que negociï unes bones condicions de finançament amb l’Estat i es deixi de somnis, per molt legítims que siguin; sobretot en aquests moments de crisi econòmica profunda. I a aquestes veus se n’hi afegiran altres, sense cap dubte. D’aquesta manera Mas es va quedant sol, amb el seu “amb il·lusió!” i marcat estretament per Junqueras.

D’aquí ve que hagi hagut de rebaixar molt el document de declaració de sobirania presentat al Parlament perquè aquest se’l faci seu. La posició ferma del PSC –liderat per Pere Navarro, un dels polítics catalans més sensats– ha contribuït molt a la moderació de Mas i Junqueras. Però les reticències del PSC són encara més fortes. Mentrestant, Ciutadans i PP hi estan radicalment en contra perquè consideren que el tema de la declaració que es pretén es troba fora de les competències de la Generalitat, i això motivaria la presentació d’un recurs al Constitucional.

Així les coses, ara Mas acaba de reconèixer públicament que en lloc d’un referèndum “vinculant” potser calgui acontentar-se amb una simple consulta “sense valor jurídic”. Una enquesta amb urnes. «No ens enganyem –diu Mas–, no és igual fer un referèndum autoritzat per l’Estat i amb vinculació jurídica sobre la decisió que fer una consulta organitzada per les institucions catalanes en la qual el poble expressarà la seva opinió, però sense vinculació jurídica.» Per això, en una clara reculada, «insta l’Estat espanyol a oferir “alternatives atractives” a Catalunya en lloc de limitar-se a refusar el procés sobiranista». «Que com a Estat espanyol –rebla– faci un oferiment a Catalunya». El globus de Mas ha punxat abans de començar a enlairar-se.

I Rajoy, que calla però que té moltes boques, ja ha parlat per boca del ministre García-Margallo, que ha dit: «Cal fer alguna cosa per a solucionar el conflicte amb Catalunya», i ha apuntat tres objectius prioritaris: un gran esforç en infraestructures, prestar molta atenció a la llengua i la cultura catalanes i trobar un encaix a les aspiracions de Catalunya en el finançament autonòmic, que aquest any toca revisar.

Les dues parts comencen a canviar el llenguatge i el contingut dels missatges. El globus de Mas continuarà legítimament enfilant-se amunt i fent capitombes, però ja és un globus punxat….

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Parany al Rei

Ara, sembla que es tracta de posar-li un parany al Rei. Com es va fer amb Rajoy, i en el qual aquest matusserament hi va caure. Veurem què passa en el cas del Rei.

D’Artur Mas es podran dir moltes coses, però no se li poden negar altes dosis d’habilitat i coratge, adobat amb cert cinisme. Ara mateix té en suspens tot Espanya amb el seu desafiament independentista, sent ell, com és constitucionalment, el representant ordinari de l’Estat a Catalunya. Qui ho diria!.

Amb el seu soci republicà, el clar i contundent Oriol Junqueras, amb qui s’ha confabulat per governar i portar els catalans a la independència, ha iniciat l’arriscat camí amb una unilateral i radical declaració sobiranista. El text que han subscrit, que proclama Catalunya com a un “subjecte polític i jurídic sobirà”, fixa que el seu objectiu és constituir “un nou Estat”. Això pot ser legítim, però no és legal si no es canvia abans la Constitució, com propugna el PSC, partidari del federalisme.

I la pretensió de Mas i Junqueras és que el Parlament faci seva aquesta declaració, cosa que possiblement aconseguiran per majoria de vots, amb alguna modificació formal, tot i que els altres partits ja s’hi han declarats obertament contraris, per diferents raons. I un cop feta seva oficialment pel Parlament, què?.

Doncs molt senzill, s’esgrimirà com a “l’expressió democràtica” de la voluntat del poble. Com es va fer amb el “Pacte fiscal” que el president Mas va lliurar a Rajoy, no pas amb la intenció de negociar –ja en els seus termes era legalment innegociable– sinó de provocar un ‘no’ de la Moncloa. I ho va aconseguir, presentant-ho després com “un cop de porta” inadmissible i humiliant. Però resulta que aquest “no procedeix” expressat per Rajoy, va ser un pretext perfecte per anticipar de més de dos anys les eleccions catalanes (tot i tenir el “Govern dels millors”) i fer seva, en un canvi de rumb, la demanda majoritària de la gran manifestació independentista de la Diada, nodrida també, entre d’altres coses, pel descontentament social per les retallades (de Zapatero, Rajoy i Mas), com ha dit Joan Herrera, líder d’Iniciativa, que no deixa d’advertir que el que és urgent ara és el problema econòmic i social dels ciutadans.

I ja no s’ha parlat més del famós “Pacte fiscal” –que s’al·legava que era la voluntat popular– ni de negociar una substancial millora del finançament econòmic per a Catalunya, que propugnen el PSC, Ciutadans i el PPC. Ara només es persegueix la ruptura, la sortir d’Espanya després d’un premeditat i sorollós “xoc de trens” proclamat fa temps, sense calcular-ne ni explicar-ne les conseqüències.

Ajuntar una crisi econòmica tan greu com la que vivim amb un desafiament de ruptura política és una greu irresponsabilitat, per més que aquesta pretensió pugui ser legítima i per les vies adequades. CiU ha enterrat el seny dels temps bons del seu fundador Jordi Pujol, per emborratxar-se de la rauxa d’un Artur Mas que va ser precisament qui una nit (amb nocturnitat) va negociar a la baixa amb Zapatero el nou Estatut, del qual Maragall després se’n va penedir reconeixent que abans s’hauria d’haver modificat la Constitució, i no intentar rebentar-la des de dins.

Ara Mas s’entesta a liderar la radicalitat separatista, malgrat el revés personal i polític en les últimes eleccions, en què va cremar la seva ànsies messiàniques i, a més, va perdre dotze diputats per al seu partit. I, de poder governar sense massa problemes, ha passat a haver de tirar-se en braços de l’ERC de Junqueras per seguir governant, lligat de peus i mans per aquesta formació política, a la qual molts votants han traslladat per coherència la confiança que ara han negat a Mas a les urnes.

Però Mas no es rendeix. No és el seu estil. I així, ja demana reunir-se amb el Rei per lliurar-li la declaració de sobirania per la independència, un cop hagi estat adoptada per majoria de vots al Parlament. La nova cita amb Rajoy vindrà després. Jugada mestra.

Com que el Rei no pot acceptar la seva proposta o petició, ja que no és a les seves mans, perquè políticament i jurídicament no li correspon, Artur Mas, en la seva proclamada voluntat d’esgotar les vies de diàleg (diu), ja podrà esgrimir un altre ‘no ‘, un altre “cop de porta” inadmissible i humiliant. El victimisme, una altra vegada. Tot a punt per, “democràticament”, una hipotètica proclamació unilateral i solemne d’independència. Novament, l’habilitat, coratge i dosi de cinisme d’Artur Mas han tingut l’efecte desitjat pel nacionalisme més radical, el de la ruptura.

Al Rei ja se li haurà parat el parany. S’hi deixarà atrapar?

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Antiga benedicció per al nou AVE (TAV)

La posada en funcionament de l’AVE (TAV) que es va posa en funcionament el dia 8 de gener i que uneix Barcelona amb Girona i Figueres es mereix tota la sort del món i un excel·lent resultat per als seus viatgers. Per aquest motiu, reproduïm una antiga oració de benedicció que es feia als trens a mitjan segle XIX. Aleshores, quan s’estenia la xarxa de rodalies (que cap a Vic, Manlleu, Ripoll i Puicerdà no ha millorat gaire des d’aquell moment), s’adreçava aquesta benedicció a les màquines i a les vies:

Fórmula de la “bendición de ferro-carriles, locomotoras y vagones, establecida por la Sagrada Congregación de Ritos”: Oremus: Omnipotens sempiterne Deus, qui omnia elementa ad tuam gloriam utilitatemque hominum condidisti, dignare, quaesumus , hanc viam ferream ejusque instrumeta bene+dicere, et benigna semper tua providentia tueri; et dùm famuli tui velociter properant in via, in lege tu ambulantes, et viam mandatorum tuorum currentes, ad coelestem patriam felicitèr pervenire valeant. Per Christum Dominum nostrum. Amen. O sigui: Preguem. Omnipotent i sempitern Déu, que vas crear per la teva glòria i la utilitat dels homes tots els elements i la seva explotació, bene+eix aquesta via fèrria i els seus instruments, i benignament mantén-la protegida sota la teva providència. I ja que els teus fidels amb diligència fan via pel camí de la llei i dels teus manaments, fes que puguin assolir feliçment la pàtria celestial. Per Crist senyor nostre. Amén. Posteriorment, calia espargir amb aigua beneïda el camí, la locomotora i els cotxes. I, apa, bon viatge…Font:“Fórmula de la bendición de ferro-carriles, locomotoras y vagones, establecida por la Sagrada Congregación de Ritos”, Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Vich, núm. 353, 20 de gener de 1865, pàg. 41-42

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

La destrucció del pessebre

El que s’ha de fer per guanyar diners! Fa unes setmanes el Papa de Roma va posar a la venda el llibre de 176 pàgines “La infantesa de Jesús”, publicat a cinquanta països, al preu de 17 euros. La majoria d’historiadors asseguren, sense entrar qüestions de fe, que no es poden saber els detalls exactes del naixement de Jesús ni del seu entorn immediat. Tanmateix, en la seva obra, el teòleg Joseph Ratzinger, ara Benet XVI, no desmenteix la realitat històrica del naixement de Jesús, ni la virginitat de Maria; però, mutila sense pietat, amb pretesos arguments científics, la iconografia bàsica del portal, a banda de Jesús, Josep i Maria: el bou, la mula i l’estrella. I proclama, com aquell que res, que els tres Reis Mags eren andalusos.

No sóc catòlic i per tant no tinc cap opinió feta del dogma de la divinitat de Jesús, ni puc demostrar que la seva miraculosa concepció no es va produir sense intervenció humana. Però afirmar la seva divinitat i concepció amb arguments de fe i negar la presència d’animals al pessebre amb fonaments pseudocientífics, només per vendre llibres, em sembla una solemne ximpleria.

Mentrestant, què han de fer els pares i les mares amb els pessebres dels seus fills? Treure del portal de Betlem els pastors, els animals, l‘àngel, el caganer i el riu de plata? Pintar-li una cara blanca al rei Negre? Voler eliminar aquests símbols és desmuntar l‘última alenada d’innocència i poesia del pessebre. Posats a dir bestieses, jo també podria assegurar –i no ho faig- que l‘àngel del portal era de Saragossa; que el bou era tibetà; que la mula no era una mula, sinó un burro català; que el caganer era un masover de Falgars; que el rei blanc era extraterrestre; i que entre els presents fets a l’infantó no hi havia ni panses, ni figues, ni nous, ni olives, ni mel i ni mató, sinó donuts, bollicaos, maduixes de Lepe, llonganissa de Vic i formatge de Cabrales.

Ara només falta que el Vaticà, aconsellat i assessorat pel ministre falangista José Ignacio Wert, monseñor Rouco Varela i la Conferencia Episcopal Española, esborri per decret qualsevol vestigi de catalanitat del pessebre i Els Pastorets: en Martinet i la missa del Gall, les barretines d’en Lluquet i en Rovelló (els rabadans de mas Torrat), la vara florida de Josep, la barba d’en Getsè, la seva filla Isabeló, el mut Jeremies i els set pecats capitals (llevat del de l’avarícia). No crec pas que Ratzinger hagués fet vot de pobresa. Però estic segur que els beneficis generats pel seu llibre seran multimilionaris.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Vint-i-dosena Crida: «Em volia morir!»

VullEscriure.Cat – Vint-i-dosena Crida: «Em volia morir!»

Tots hem viscut una situació en la que hauríem volgut que el terra s’obrís sota els nostres peus i se’ns empassés, o que un huracà entrés per la finestra i se’ns emportés d’una revolada, o que ens regalessin un seient pel pròxim transbordador amb destí a la lluna, sense bitllet de tornada.
La gràcia de la Crida d’aquesta quinzena és que pots relatar el dia que vas passar més vergonya de la teva vida… O inventar-t’ho totalment. Seràs capaç de fer-nos creure que una història fictícia va ser real? O al revés?
Tens temps des d’ara mateix i fins el proper dissabte 12 de gener a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Catrespon a la 22a Crida!
Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

Els segrestos de Catalunya

Catalunya se la pot segrestar de moltes maneres. I des de fora o des de dins. També des de fora i des de dins al mateix temps.
Si segrestar significa treure a algú -persona o poble- la possibilitat de moure’s i desenvolupar-se segons els seus propis desitjos, desposseir o limitar aquesta elemental llibertat constitueix un segrest.

Imposar a una persona o un poble alguna cosa que no li és propi o no vol, és caure en aquest abús. Encara que sigui en nom d’interessos o valors que algú consideri superiors. Superior a la llibertat només hi ha la vida, i sobretot la vida de les persones.

La història i l’actualitat, ens mostren molts casos d’aquests tipus de segrest. Aquí i més enllà. Gairebé mai reconeguts pel segrestador i sovint assumits -conscient o inconscientment- per la resignació dels segrestats. És l’eterna i injusta dialèctica dels poderosos i els febles, sigui quina sigui la classe de poder i qui ho sustenti.

Una concepció unitària i uniformista de l’Estat, en els casos en què es dóna, sol comportar una submissió de les parts integrants malgrat tenir personalitat pròpia. És a dir, el seu segrest, més o menys explícit.

Certs esdeveniments històrics i de diversa índole (guerres, dictadures, pactes d’estat, fluxos demogràfics, situacions de debilitat o pobresa, etc.) han situat Catalunya, com a altres pobles, en situacions efectives de segrest, en diversos graus. I arriba un moment, en què es produeix una reacció de rebel·lia o d’ànsies d’alliberament. D’anhel de ser.

No és nou. Però ara, per raons conegudes de determinats abusos centralistes i uniformadors, està passant de forma especialment remarcable i tensa. Sense reconèixer el fet elemental de la diversitat i pluralitat -de la pluralitat nacional de l’Estat espanyol- no es trobarà mai la solució del desitjable equilibri entre respecte i col·laboració (autonòmica, federal, confederal). Produint, en conseqüència, l’enfrontament entre legitimitat i legalitat vigent. Podria qualificar-se d’un cas de segrest extern.

Però hi ha un altre nivell de possible segrest, gens menyspreable i també perillós. El segrest intern.

Ocorre quan dins d’un col·lectiu, d’una comunitat o d’un país, una part intenta imposar-se a les altres parts integrants. Per diferents motivacions, igualment inacceptables. Poden ser ètniques, de procedència, de cultura, de llengua, de religió, etc. Solen articular-se políticament entorn d’una ideologia partidista, que s’eleva a la categoria de veritat per a tots.

Es dóna en els casos extrems d’una concepció global d’aquesta col·lectivitat, sense tenir en compte tampoc la seva diversitat i pluralitat interna. Els nacionalismes radicals -reactius o dogmàtics- pugnen pel segrest del tot en detriment de les parts que el componen.

Estem, en certa manera, en un d’aquests moments. El pacte CiU-ERC -amb components de reacció i de fonamentalisme- s’inicia com impositiu a la resta de posicions legítimes, més que respectuós i integrador. Les crides a la col·laboració sonen més a virtuals i tàctiques que a sinceres.

Pot passar amb qualsevol altra formació política que, creient-se posseïdora de la veritat, es tanqui al diàleg i a la col· laboració. Però Catalunya no és un tot compacte i uniforme. La diversitat i pluralitat és més que patent en la seva ciutadania. Podrà saber greu a alguns, puristes o nostàlgics, però és així.

No reconèixer-ho constituiria la llavor de la discòrdia i una greu temptació segrestadora. Com en el segrest exterior, no seria acceptable una posició homogeneïtzadora. Més encara, els drets dels ciutadans sempre han de prevaler a les ambicions -interessades o ideològiques- d’un col·lectivisme, sempre més utòpic que real.

Encara que la governabilitat requereix de normes compartides o comuns, el democràtic és respectar el diferent, el “propi” d’ “els altres”, el seu grau de legítima identitat.

Catalunya no pot ser objecte de segrest, ni des de l’exterior ni des de l’interior. La imposició no és legítima. Mereix el respecte de tots, como a col·lectiu i, sobretot, per tots els seus ciutadans.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

UN NOU CALENDARI

Els apòstols no són, en veritat, uns autèntics biògrafs. Són la veritat d’uns fets que avalen una doctrina i que aplanen la nostra fe. Jesús, fill de Maria de coberta per  l’ombra de l’Esperit Sant, va portar al món el Fill de Déu. Per Déu no hi ha ni temps ni lloc. Els pobres humans no sabem pas quanta anys tindries avui Adam o Eva. Fins i tot els que no som teòlegs no ens hem aventurat a llençar xifres. Déu és el nunc stans. L’ara que no passa. Els apòstol no son historiadors de calendari, A més, Jesús va néixer a Betlem i sabem que una menjadora on  no hi havia ningú. Ni mula ni bou.

L’espòs de Maria, Sant Josep, no es pas que hagués d’empadronar-se en companyia de la seva esposa legal. I no seria pas perquè  no trobaven posada enlloc- per falta de diners. Ja que Josep era un tekton (fuster, un graó  inferior al d’architekton) i no hauria embarcat la seva esposa encinta, acabat el temps d’infantar en un decrèpit hostal de l’època en un penós viatge si no  fos per la necessitat de l’amor de la companyia per manament diví. No sabem l’edat de Sant Josep, que deuria tenir no gaire més de vint anys, segons costum jueu, ni hauria sortit de Natzaret amb la butxaca ben buida. L’evangelista ho explica dient que “no hi havia lloc  per a ells a Betlem,” a uns quinze quilòmetres de Jerusalem..

No importa pas saber si el primer plor fou un 25 de desembre o un 15 d’abril o un 29 de maig. L’important és que va passar en el silenci d’un lloc amb una menjadora sense comadrona, sinó atravessant el sí de la Verge, com un raig  de sol a travessa un cristall: sense canviar-lo ni tranformar-lo. I per això diem que era una “Virgo parens”. Verge abans del part i durant i després del part. Els sants biògrafs no hi eren. Només ho explica Sant Lluc, confident de Maria.

Els pastors eren al cel ras guardant les ramades. Això deu fer suposar que no seria al cor de l’hivern. Això del 25 de desembre, té a veure amb el càlcul d’un frare medieval que per arrodonir xifres va datar el naixement de Jesús entre l’any  del principi de la nostra era. Quan, en realitat  Crist nasqué uns sis o set anys abans de Crist. Això ho aclareix el propi  Sant Lluc amb l’episodi del Reis d’Orient, que anaren a Natzaret a adorar Crist “a casa” de Natzaret, i foren alertats per Herodes el Gran  del que sí sabem la data  històrica. Es a dir: el bon frare va errar en el càlcul d’aquesta data.

Donat que l’Església tampoc no sabia ni el dia ni l’estació meteorològica del naixement, va partir de la certesa de la mort al Calvari, va recular trenta tres anys endarrere -valent-se d’una frase aleatòria d’un jueu no cristià-  que quan Jesús va dir, durant la vida pública  comentar “Si  que si enderrocaven el Temple de Jerusalem ell el referia  en tres dies”, va respondre, sardònicament: Aquest només té trenta anys,  i la hipótesis del frare va ser acceptada i afermada per la jerarquia eclesiàstica. Com la mort dels innocents, ordenada per un gelòs Herodes el Gran.: qui, davant l’afirmació que anaven adorar el Rei de Judà avisats per una estrella, Herodes el rei de Judà, que res no tenia de diví ni esperava ser acompanyat per una estrella ordenà la mort de tots els nadons d’entre el naixement i els tres anys . Ricciotti calcula, pel cens infantil i que només s’estenia l’ordre pels nens aquests no passarien d’una vintena. Per cert: Herodes el Gran va morir pocs mesos després a Jericó.

Avisats amb antelació per un àngel a Josep en  la quietud de la nit, li ordenà que ell la seva esposa i la criatura comencessin la fugida  Egipte. Segons el evangelis apòcrifs, fou un viatge triomfal, on les palmeres s’ajocaven al seu pas perquè poguessin collir els dàtils amb facilitat i els lleons besaven els seus peus. Aquests  dubtes històrics han d’augmentar encara més la nostra fe.  Són asseveracions que certifiquen que res no canvia l’alegria del nostre Nadal¡¡¡

Josep M. Solà Sala

Cronista de Vic

Publicat dins de Solà i Sala - Escriptor i cronista de Vic | Envia el comentari

El clau roent d’Artur Mas

Intenta salvar-se agafant-se a un clau roent. Fins i tot a risc de portar el país a la màxima tensió política i a un desastre econòmic i social. La seva temeritat –i el seu ‘ego’– no li permeten rectificar.

Pot ser una segona gran patacada, després d’aquella gesta messiànica que el va conduir a la perdició. Està posseït per la “rauxa”, a la qual va empènyer en el seu moment a masses de ciutadans, i ara aquestes l’arrosseguen potser cap al precipici. Per això s’agafa al clau roent d’un pacte sense gaire sentit.

No va escarmentar amb el primer desastre, que el va portar a perdre prestigi i vots –en unes eleccions innecessàries–, i ara hi insisteix. No es resigna a ser un governant normal, dels que saben perdre i dimitir. Ha nascut per l’heroïcitat, sembla. “Antes muerta que sencilla”.

I, una altra vegada, de cara a la galeria torna a presentar aquesta segona gesta com el camí cap a ‘la gran il•lusió’, que lamentablement la realitat, després de molts sacrificis de tots, s’encarregarà més aviat que tard d’esvair. El mal d’aquest autoengany ja s’haurà consumat.

Però ara, a Artur Mas, la processó li va per dins. Era per ser emmarcada la foto de Mas i Junqueras després del famós pacte “per a l’estabilitat” i “el referèndum el 2014″. Junqueras amb cara somrient i aires de vencedor, Mas amb rostre preocupat i abatut. Efectes d’agafar-se a un clau roent per salvar l’honor temeràriament perdut.

Aquest pacte és un lliurament humiliant del líder convergent, Artur Mas, al líder republicà, Oriol Junqueras, una pedra per negociar. Quina necessitat tenia d’arribar a aquest forçat acord, ple de contradiccions? Potser la de la supervivència personal i política després de tancar gairebé totes les portes, de volar tots els ponts amb els altres partits. Cal reconèixer que els durs atacs des de fora –principalment des del PP i algun diari– han ajudat força que els dos líders tanquessin files, i sobretot han ajudat a una postura d’autodefensa de Mas, Pujol, CiU, etc.

Poc recorregut es preveu a aquest acord entre dues formacions polítiques que, en el fons, coincideixen en poques coses essencials. CiU no ha estat mai ni és majoritàriament un partit independentista, com sempre ho ha estat ERC. Econòmicament i socialment, CiU és de centre-dreta, amb un electorat de classe mitjana o burgesa. ERC és clarament d’esquerres. En el text del pacte predominen la ideologia i el programa d’ERC. Com pot funcionar?

Junqueras és, per tant, el clau roent al qual s’ha agafat Mas. Exposant-se a la seva pròpia crema i la del seu partit, governant amb la responsabilitat d’inevitables retallades econòmiques i més impostos, i amb un radicalisme independentista que no li correspon. Tot sembla un mal negoci per a Artur Mas.

L’única vàlvula d’escapament que, intel•ligentment, Mas ha aconseguit ‘in extremis’, en el dificilíssim compromís imposat de celebrar el referèndum per a la independència l’any 2014, és la clàusula “d’excepció en el cas que “el context socioeconòmic i polític requereixi una pròrroga “, tot i que la nova data “serà pactada per les dues parts”. Clàusula sibil•lina que, cal reconèixer-ho, pot donar molt joc al president Mas. Per exemple: tornar a avançar les eleccions. Però no li canvio el lloc…

Per a aquest viatge potser “no feien falta alforges”, ni tensar tant la vida pública –catalana i espanyola– ni perdre uns anys decisius per sortir de la crisi. Uns anys que, en lloc de bona governança, seran de paràlisi i d’enfrontament en un interminable i esgotador esprint cap a un incert referèndum amb resultat també incert.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

La festa del ‘Sol Invictus’, predecessora del Nadal cristià

Joan Arimany per aquiosona.com

Els nostres avantpassats van constatar que, efectivament, després de cert moment de l’any el dia tornava a créixer. El fet no era gens menyspreable; el procés que duia cap a una progressiva fosca i l’augment de la nit s’estava invertint. Es podia donar per segur que, almenys per un temps, el dia, la claror i el Sol tindrien un major protagonisme.
M. Dolors Llopart i Josep Rovira expliquen que “des de la més remota antigor el Sol ha format del món mític de tots els pobles, fins al punt que alguns historiadors de les religions, com els del ‘escola de la mitologia comparada de F. Max Müller, han pretès de reduir les nombroses divinitats importants d’una religió al Sol” i afirmen que “dins una línia d’interpretació ‘global’ dels mites, el Sol mític no és simplement l’astre que il·lumina i escalfa, sinó que és una projecció d’un conjunt d’experiències (no específicament religioses) lligades a la lluminositat, a la claror, a la periodicitat, a la desaparició i al retorn, a la fecunditat… (1)”.
Els romans tenien el Sol com antiga divinitat local i de culte molt reduït essent, bàsicament el déu protector del pagesos; a partir del segle III dC, promocionat pels emperadors Heliogàbal (204 – 222) i Aurelià (~214 – 275), el culte va prendre protagonisme (2). Es va conèixer amb el nom de ‘Deus Sol Invictus’ (‘el déu sol invicte’) associant-lo a la figura del mateix emperador.
Joan Soler ens diu que, a l’època romana, “el 25 de desembre tenia lloc una festa de caràcter marcadament imperial, el ‘Natalis Solis Invicti’ el naixement del sol victoriós, quan el dia comença a créixer de bell nou” i recorda que “també una divinitat semítica, la Verge Celestial, paria un fill el 25 de desembre i en la religió mitraica, de procedència oriental i força estesa arreu del món romà, el déu solar Mitra naixia el 25 de desembre en una cova “. És així, segueix dient, que “l’any 354, amb la cristianització de l’imperi, la festa solsticial del ‘Natalis Solis’ va ser considerada el ‘Natalis Dominis Iesu Christi’ (3)” en tant que es pretenia substituir la figura de Jesucrist per al del déu que, fins aleshores, havia tingut una major consideració. De manera semblant s’havia fet amb el diumenge, declarat ‘dia del Sol’ i jornada de repòs oficial.
L’associació de Jesucrist amb el Sol i, específicament, amb la llum però, ja surt esmentada al Nou Testament quan l’evangeli de sant Joan relata com el mateix Jesús, davant els escribes i fariseus del temple i després de perdonar una adúltera, va dir-los: “Jo sóc la llum del món; qui em segueix no caminarà en les tenebres, sinó que tindrà la llum de la vida (4)”. Jèp de Montoya, Xavier Pedrals i el mateix Joan Soler afirmen com “Nadal, doncs, celebra el “naixement del sol (5)”. Aquesta vinculació de Nadal amb el Sol i la llum encara es conserva en moltes poblacions catalanes on hi ha el costum, en la nit que el precedeix, d’encendre fogueres o teies al mig de la plaça.

Nadal i l’inici d’any a Catalunya
El nostre país ha tingut diverses dates considerades com a l’inici de l’any. Joan Amades, al seu Costumari Català, fa referència que “antigament l’any començava per l’Encarnació, o sia el 25 de març (6)”. És una dada que corrobora Joan Soler quan fa esment que “en el calendari popular, l’Encarnació correspon a l’equinocci de primavera. Segons els antics, pels volts d’aquesta data se celebrava l’Any Nou: els jueus, amb la Pasqua, i també els romans” i continua afirmant que “com que l’Encarnació de Jesús –el primer dia de la Redempció- havia de coincidir amb el primer dia de la creació, esqueia que fos el 25 de març; nou mesos més tard, exactament, seria Nadal, el 25 de desembre (7)”. Aquesta forma d’inicar l’any va perdurar fins que, diu Amades, “el rei Pere el Cerimoniós, amb la finalitat d’honorar més la festa de Nadal, va manar que als seus dominis l’any comencés per Nadal, i per aquest motiu des de 1350 al reialme d’Aragó van coincidir i fusionar-se els dies de Nadal i de Cap d’Any (8)”. Així, la referència a aquests anys va ser el d’”any de la Nativitat”, com diu Jordi Teixidor a la Gran Enciclopèdia Catalana: “Aquesta indicació cronològica, molt estesa durant l’edat mitjana, és coneguda en els documents amb la fórmula ‘anno a Nativitate Domini’ (i vol dir que aquell any havia començat set dies abans que l’actual” i esmenta que “fou molt emprada a Roma, a la cancelleria pontifícia, i s’estengué per tot Europa” i que “perdurà fins al començament del s. XVIII (9)”. A Catalunya sembla que va persistir fins al regnat de Felip II de Castella en ple segle XVI (10).
En alguns territoris europeus, segons Soler, encara persisteix en record de l’Any nou per Nadal. És el cas de França, que el Nadal es coneix com a Noël (de ‘novellum’, nou), al País Basc amb el nom Eguberri (dia nou) i a la Provença amb ‘Li Calendo’ (calendes, primer dia) (11).
Notes:
1 Llopart, M. Dolors; Rovira, J. “Sol” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 21, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 299
2 Falcón, C; Fernández-Galiano, E; López, Raquel. Diccionario de mitología clásica, volum. 2. Madrid: Alianza, 1980, p. 573
3 Soler, Joan. “Del calendari romà i la seva cristianització. Hivern i Nadal”. Dins: Tradicionari, vol. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 53
4 NT Jo 8, 12
5 Montoya, Jèp de; Pedrals, Xavier; Soler, Joan. “Del Nadal del Sol al Nadal del Nen Jesús. Hivern i Nadal”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 110
6 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 325
7 “Encarnació”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 239

8 Amades, Joan. Costumari català… [op. cit.]
9 “Any. Any de la Nativitat”. Teixidor, Jordi. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 2, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 149
10 Amades, Joan. Costumari català… [op. cit.], p. 326
11 “Nadal”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia… ee[op. cit.], p. 477

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Vint-i-unena Crida: «Si neteges les empremtes…»

«El teu avi sempre ha estat el boig de la família. Va desaparèixer fa 50 anys sense deixar rastre i tots ja el donàveu per mort, però fa dues setmanes vas rebre una carta d’ell en què et demanava ajuda i et citava en un mas del Ripollès. En lloc del teu avi, al mas hi trobes dos homes que afirmen viatjar en el temps. T’expliquen que han creat una associació que es dedica a donar asil a famosos que necessiten fugir de la seva línia temporal i t’ofereixen la possibilitat de treballar amb ells. Acceptes la seva proposta per guanyar temps, però tan aviat com es despisten, aprofites per estabornir-los amb una mà de morter. Comproves que encara respiren i t’afanyes a netejar les empremtes per tocar el dos, però just en aquell moment el teu avi surt de la màquina del temps ferit de bala, tan jove com el dia que va desaparèixer, i et demana que viatgis en el temps amb ell per impedir que el matin. Cau inconscient entre els teus braços al mateix temps que els dos homes comencen a despertar-se…»
Què fas? Viatges en el temps amb el teu avi? Cap al futur o cap al passat? Agafes el cotxe i el portes a un hospital? Pots fer alguna altra cosa?
Respon a la Crida: Escriu la teva aventura!
Tens 500 paraules per proposar la teva continuació! Pots enviar el teu text des d’ara mateix i fins el proper dissabte 22 de desembre a la mitjanit.Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!
Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

Hi ha vida més enllà de la Constitució

La vida transcorre sempre. Per això és vida i no és mort. Transcorre més enllà de marcs jurídics i de pactes polítics. Aquests són essencialment temporals i peribles. Voler eternitzar-los és com intentar momificar-los. Fer-los inservibles.

Són normals i legítimes les aspiracions reformistes i també les rupturistes enfront de la momificació de legalitats i acords de tot tipus que pretenen aturar el transcurs vital en què estan immersos els individus, els pobles i la societat. Una altra cosa seria anar contra natura.

Els marcs legals i els pactes polítics són fruit d’uns consensos en unes circumstàncies històriques concretes. Tenen vocació de permanència temporal, la més llarga possible, indefinible però no infinita. També les constitucions ratificades pels pobles. La nostra va néixer d’un gran pacte de supervivència i de generositat de les diferents posicions polítiques i socials, en un moment molt singular.

Als immobilistes recalcitrants cal recordar-los que hi ha vida més enllà de la Constitució. Si les noves circumstàncies vitals, profundes i contrastades, ho demanen clamorosament, caldrà modificar-la en consonància amb els nous temps i les legítimes demandes majoritàries de la col•lectivitat que la va aprovar o d’una part d’aquesta, amb personalitat cohesionada i sòlida, que tingui o hagi assolit majoria d’edat.

Si els instruments o les vies per a aquest canvi no són adequats o són pràcticament intransitables, la iniciativa i la imaginació política responsable hauria de trobar les fórmules adequades en un marc d’entesa, lleialtat i convivència. L’enfrontament provoca enfrontament, la deslleialtat, deslleialtat, i l’agitació, imposició autoritària.

La Constitució és garantia de convivència democràtica, però fins a un límit raonable. Més enllà d’aquest, com seria considerar-la intocable o un text sagrat, podria ser garantia de tot el contrari, de inconvivència. És fàcil comprendre-ho. Com ho és pensar que segurament hem arribat a aquest límit raonable, si més no en alguns aspectes. El principal, la revisió de la distribució territorial del poder.

No tot es redueix a la simplista disjuntiva centralisme o independentisme d’alguna comunitat que reclama més reconeixement de la seva personalitat. Hi ha més formes possibles –no fàcils–de reorganització territorial: des d’un estat autonòmic millor clarificat, més respectuós amb les competències de cadascú i amb institucions de mútua col•laboració (el Senat, per exemple), fins a la federació o la confederació. I tampoc cal caure en la simetria, ja que ni totes les comunitats són iguals ni tenen les mateixes possibilitats o aspiracions.

Cal fugir de l’immobilisme i del simplisme. Ni la Constitució és la Bíblia inspirada per algun déu, ni l’enfrontament independentisme contra unitarisme constitueix un mandat de déus. Tots dos són més aviat productes de l’obstinació. En definitiva, d’actituds legítimes però molt dogmàtiques.

I els dogmatismes són contraris a la democràcia, que és encara la millor actitud i garantia de la pacífica convivència. La que més es correspon amb l’incessant transcórrer de la vida mateixa.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Nadal 2012


Malgrat les recomanacions oficials d’estalvi d’electricitat per fer front a l’elevat cost del petroli, l’energia nuclear i les energies renovables, els carrers de tot el país començaran a resplendir amb les il·luminacions nadalenques. La majoria de la població ha deixat de ser catòlica practicant, però la tradició de comprar compulsivament, gastar en participacions de loteria, posar caganers als aparadors, organitzar sopars d’empresa i reunir-se amb la família al voltant d’una taula, persisteix sense alteracions.

I començaran a sortir aturats disfressats de pare Noel. Els dimonis d’Els Pastorets esmolaran les seves forques per escometre en Lluquet i en Rovelló. I els àngels presidiran els pessebres, disposats a foragitar Satanàs i Llucifer. Però molta gent ha perdut les referències mitològiques i religioses d’aquests personatges. Simplement són herois ficticis, com Superman.

També hi haurà persones que celebraran les festes de Nadal, però des de la vessant més simple i lligada a l’exaltació de la pobresa, simbolitzada en les figures de Jesús, Josep i Maria, front a la perversió consumista. Per elles, Jesús va néixer en un pessebre perquè ningú no va voler donar acolliment a la seva mare abans de parir. Tanmateix, molts han oblidat les arrels del Nadal i han convertit el cant a la senzillesa i la fraternitat en una fastigosa apologia del diner, l’abundància i la competitivitat.

Mentre les botigues, els hotels i els restaurants ompliran més o menys els calaixos, els moderns Jesús es fotran de fred o de tristor. La solidaritat amb els pobres s’ha transmutat en adulació i adoració dels mercats: s’ha d’ajudar els que es forren amb la crisi i s’ha de trepitjar l’escòria de pàries i desnonats que caminen sense nord, sense casa i amb les butxaques buides.

Hi ha massa gent que es deixa portar per l’orgull i l’afany de dominació. Obeeixen cegament la doctrina oficial i prefereix ser solidària amb el colesterol, la diabetis i la hipertensió. Alguns ciutadans no suporten aquestes festes perquè els obliguen a simular que són feliços. I és que ens podem barallar tot l’any, però per Nadal toca pau i alegria. Mentrestant, esperarem que ens toqui la grossa. I com deia Joan Salvat-Papasseit, “Demà posats a taula oblidarem els pobres / i tan pobres com som. / Jesús ja serà nat. / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i després de mirar-nos arrencarà a plorar”.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Vintena Crida: «Si acceptes l’oferta de treball immediatament…»

VullEscriure.Cat – Vintena Crida: «Si acceptes l’oferta de treball immediatament…»

Toques el dos del mas? Esperes que es despertin per obtenir respostes? Truques al mòbil demanant ajuda? Inspecciones la màquina? Aquestes són les opcions que ens proposava la Violeta al final del seu fragment, però les possibilitats són infinites!
Respon a la Crida: Escriu la teva aventura!
Tens 500 paraules per proposar la teva continuació! Pots enviar el teu text des d’ara mateix i fins el proper dissabte 8 de desembre a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!
Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

La bombolla político-mediàtica

El que ha ocorregut a Catalunya, a propòsit de les recents eleccions autonòmiques, és que ha esclatat, per fi, la bombolla político-mediàtica. La responsable de l’anomenat “oasi català”, una nefasta ficció que durant decennis ha emmascarat la realitat catalana.

Aquest contuberni entre política i periodisme es va iniciar en temps del President Jordi Pujol, hàbil teixidor de complicitats entre aquests dos mons, i ha continuat fins ara sense que s’albiri el seu final, malgrat aquest desemmascarament puntual. Per allò d’estar en un país petit, en el qual tots es coneixen, en el qual els interessos s’entremesclen i per l’encoratjada necessitat de fer front a un comú enemic exterior: el centralisme de l’Estat.

L’”oasi català” era molt còmode per als polítics, però prostituïa la funció periodística. El nou director interí de ‘Le Monde’ advertia, precisament aquests dies, del necessari distanciament entre polítics i periodistes. Cadascú en el seu lloc i amb la seva missió. El no haver ocorregut sempre així, ha portat a la perplexitat i a la desorientació generalitzada davant un resultat electoral no previst. I, en conseqüència, a la dificultat de treure conclusions serioses, i, en últim terme, de prendre decisions polítiques precises per encarar bé el futur. Tot s’ha mogut en un món de gran ficció, dintre de la bombolla político-mediàtica.

Que un líder com Artur Mas, que gaudia d’una posició política bastant estable per governar, un bon o mal dia, es deixa enlluernar per l’espectacle d’una gran manifestació popular, a causa d’una mala lectura de la mateixa, i vulgui erigir-se en miraculós redemptor d’un poble, i acabi sent derrotat en la seva obstinació i retrocedeixi en representativitat, s’explica en bona mesura pel miratge d’aquell contuberni político-mediàtic.

Ha estat, crec. el ponderat periodista Lluís Foix qui ha afirmat que Artur Mas i CiU “s’han cregut la seva pròpia propaganda”. Amb uns mitjans de comunicació públics al seu servei (TV3, principalment), i molts dels privats subvencionats (en primer lloc ‘La Vanguardia’), era fàcil caure en aquesta confusió. Sobretot si, a més, la seva pròpia empresa enquestadora li cantava una victòria gairebé rotunda. Com escriu el sociòleg Manuel Castells, amb “la influència decisiva dels grans partits i grups empresarials sobre els mitjans de comunicació, es pot entendre l’autocomplaença d’una classe política que creu tenir tot lligat i ben lligat”. Les urnes han demostrat que no.

Els resultats adversos han esfondrat l’embull i difuminat molt una il•lusió àmplia però no majoritària sobre la qual Artur Mas va voler cavalcar -sense calcular els riscos per a ell i per al país- per portar a la multitud imaginada en la travessia del Mar Roig cap a la terra promesa de la independència.

I és oportú recordar als professionals del periodisme un advertiment del director de ‘Le Monde Díplomatíque’. Ignacio Ramonet alerta del perill de la “censura democràtica” que es produeix en els mitjans de comunicació “mitjançant l’asfíxia i la sobreabundancia d’informació”. “No hi ha cap institució –afegeix- que no tingui el seu propi sistema de comunicació, la qual cosa provoca que els periodistes no estiguin en contacte directe amb el que succeeix en la realitat, sinó amb la informació que les institucions volen transmetre”,

Si els professionals i els mitjans no saben, no poden o no volen desfer-se d’aquestes temptacions i servituds, i continua el contuberni político-mediàtic, seguirem en un irreal “oasi català”, amb les conseqüències de desorientació general de l’opinió pública i amb les dificultats d’interpretació de la realitat pels polítics i, per tant, de governabilitat. És el panorama que un arravatament personal d’ambició messiànica ens ha deixat.

Una bombolla político-mediàtica, per fí, ha esclatat.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Galeria d’art Ausa ens presenta l’exposició d’en Miquel Ordeig ” l’1nivrs “

Publicat dins de General | Envia el comentari

Mas ha sortit esquilat

Artur Mas anava a buscar llana i ha sortit esquilat. La seva ambició desmesurada l’ha portat a fer el ridícul. Una ambició personal que atribuïa a la “voluntat d’un poble”, que en les urnes li ha dit que “no era això”, com vam advertir aquí. Perquè aquest poble és plural i divers, i vol fer les coses d’una altra manera. Negociant, no amb desafiaments i personalismes.
Es presentava com el Moisès salvador i s’ha enfonsat en les aigües abans de començar la travessia. Reclamava un poder “excepcional” per a la seva gesta “històrica” i ha arrossegat cap avall al seu propi partit, que fundà Jordi Pujol, como una força catalana majoritària i d’equilibri. I ara no sap, ni tan sols, com podrà conduir la seva pròpia nau. Ja busca copilots per governar, abans que haver de recórrer a salvavides també “excepcionals”: noves eleccions o canvi de líder.
No solament ha caigut del fals pedestal en el qual estava decidit encimbellar-se, i ha perjudicat al seu partit, sinó que amb les seves eleccions precipitades, deixa un país més fragmentat i difícil de governar. I això, després de perdre inútilment diversos mesos per adreçar l’economia i amb un cost econòmic per a unes eleccions innecessàries, en temps de crisi galopant que afecte tanta gent.
Aquesta ha estat la proesa de l’il·luminat Artur Mas. Li ha sortit malament la jugada en confondre els crits d’una manifestació massiva i complexa (per ell mateix impulsada) amb una majoritària aspiració popular, que ara silenciosament ha acudit a votar més que mai. Enlluernat per aquesta il·lusòria visió, va canviar la seva legitima reclamació d’un “pacte fiscal” per millorar les finances catalanes, per un desafiament independentista des d’un partit que mai havia estat separatista.
I ho va plantejar amb una radicalitat tal -dins o fora de la llei- que va espantar a propis i a estranys. Els propis van veure desvirtuada la seva formació política, CiU, i els estranys no es van fiar del convers i van preferir donar el seu vot als independentistes de sempre, ERC, que ha guanyat molts vots. Els oportunismes es paguen; i si és per tapar un fracàs de gestió o ocultar responsabilitats, encara més.
I, a sobre, deixa el nacionalisme català més dividit i desil·lusionat. I el “Madrid”, culpable de totes les desgràcies catalanes, més tranquil que abans. Amb aquesta pirueta mal calculada, com diu Enric Juliana, “Espanya ha guanyat les eleccions catalanes”. Artur Mas s’ha lluït.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Catalunya és plural, com Espanya

Artur Mas, polític intel·ligent i hàbil, tornarà a guanyar, però la torrencial afluència de vots que reclama a crits per dur a terme el seu pla independentista no sembla que es produirà. Amb la qual cosa, possiblement quedi com està ara o gairebé, segons es desprèn de totes les enquestes.
Les urnes ratificaran o rectificaran aquestes previsions diumenge que ve. En tot cas, queda clar que la societat catalana és plural en sentiments, interessos i opcions polítiques i socials. No és homogènia com voldrien les formacions polítiques que sempre en nom “de la voluntat del poble”, intenten monopolitzar-la. No és nacionalista ni espanyolista, no és d’esquerres ni de dretes. És una cosa i una altra, ho és tot alhora.
L’últim debat televisiu entre les set forçes polítiques amb representació parlamentària, ho ha tornat a confirmar i visualitzar clarament. Potser aquesta ha estat la seva major aportació a la viva campanya electoral, quan s’estava estenent la sensació que només hi havia una opció vàlida i les altres eren gairebé irrellevants o passaven bastant desapercebudes.
L’espectacular gesticulació, massa personalitzada i messiànica d’Artur Mas –ja n’estava avisat!– no està aconseguint fer taula rasa amb els adversaris, per erigir-se com a l’amo i senyor de les destinacions de Catalunya, com al seu salvador providencial. Més aviat el contrari. Els altres estan reaccionant i mostrant-se, una vegada més, com a representants de importants i amplis sectors de la ciutadania catalana. Això s’ha comprovat en el debat a TV3, amb inevitables conseqüències a les urnes.
La pluralitat de Catalunya se salva així de la crema. No serà arrossegada pel tornado d’una decisió precipitada, idealista i impetuosa, que s’està veient també interessada i oportunista, per salvar la cara d’una mala gestió de govern “dels millors” i una cortina de fum sobre fets tervols, amb una fugida cap a “territoris desconeguts” per camins legals o no, la qual cosa la converteix en una aventura.
I si, al final, tot queda més o menys com abans, segons vaticinen els sondejos, ¿haurà valgut la pena tota aquesta moguda, amb rivets d’acarnissament, d’aquí i d’allà? S’haurà salvat la pluralitat de Catalunya, però més dividida i enfrontada internament i externament.

El que sí que hi haurà aportat, si més no, és una consciència més definida i un sentiment generalitzat que les relacions Catalunya-Espanya han de canviar, i que l’opció de Mas –que hi ha contribuït molt– no és l’única ni seguramment la més viable.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

La petja dels franciscans


Després de més de 800 anys, els frares franciscans han marxat de Vic i han abandonat el convent d’El Remei, un referent d’honestedat, servei als més pobres i desvalguts. I han anat a Barcelona per manca de vocacions. Ara, el convent l’ocuparà una congregació argentina, Discípulos de Jesús de San Juan Bautista, que desconec. Però trobo un mal símptoma que la branca més popular i oberta del cristianisme deixi la ciutat.

La meva àvia Margarida i el meu avi Josep, tots dos lligats per naixement al barri del Remei eren uns fervorosos devots dels franciscans i de Sant Antoni. Recordo que una i mil vegades m’explicaven les virtuts d’aquests homes, dedicats en cos i ànima a salvaguardar la dignitat dels més humils, fossin qui fossin. I destacaven la humanitat del pare Rambla, tot un mite al barri i a la ciutat.
Si aquests darrers anys la tasca dels franciscans a Vic s’ha concretat en la denúncia del racisme i la xenofòbia i amb l’establiment de ponts amb els col·lectius immigrants, fossin de la religió que fossin, quaranta anys enrere el convent del Remei també va ser un santuari que va aixoplugar centenars de lluitadors antifranquistes, a qui els frares van donar un espai per les reunions clandestines, sense oblidar el teatre o les sales destinades a projectar pel•lícules prohibides pel règim de la dictadura. Aquells dies, la comunitat del Remei es va fer famosa a la ciutat per congregar habitualment la majoria de joves cristians de base que volien seguir el missatge evangèlic de les benaurances, per sobre de la teologia que presentava Déu com un pare sever que castigava els no creients i s’imposava per la por. Aquells joves, batejats amb el nom de “kumbaiàs”, van ser el bressol d’altres moviments obrers i sindicals, a més d’objectors de consciència.

En més d’una ocasió he escrit en aquestes pàgines que no sóc catòlic, però que això no significa que tingui el dret a menystenir les activitats de cristians que em mereixen més respecte que molts ateus, agnòstics o practicants d’altres religions. En aquest sentit, és obvi que es pot equiparar la tasca de Càritas amb la dels franciscans.

Francesc d’Assís, el fundador d’aquesta ordre, va renunciar a l’herència i a la protecció del seu pare, un ric mercader, i va donar els seus vestits i totes les seves pertinences materials, diners inclosos, als captaires. I ell mateix es va convertir en captaire. D’altra banda, també ha passat a la història com el primer impulsor de l’ecologia, el respecte per la natura i els drets dels animals per tractar el vent, la pluja i els altres fenòmens meteorològics i totes les bèsties de la creació –inclosos evidentment els humans- de “germans”.

La primera regla de l’ordre dels franciscans obliga els frares a “fer vots de pobresa. I a no portar res a sobre. Desitjaran a tots la pau i acceptaran l’hospitalitat que se’ls brindi. S’exclou qualsevol actitud inamistosa cap als altres, i l’exercici del dret a la propietat”. Entre altres aspectes, els franciscans han d’estar disposats a posar-se al costat dels perseguits per la justícia.

Segles enrere, el moviment franciscà i el seu sistema comunal van tractar a la gent i a les coses d’una manera insòlita i es van declarar solidaris amb els leprosos. Que lluny de la pompa i les exuberants riqueses vaticanes! Sembla impossible que uns i altres comparteixin la mateixa fe.

Publicat dins de Toni Coromina | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Dinovena Crida: «Si fas una trucada amb el mòbil…»

VullEscriure.Cat – Dinovena Crida: «Si fas una trucada amb el mòbil…»

Tu venies a trobar-te amb el teu avi i et trobes amb uns homes que afirmen viatjar en el temps i que diuen que han creat una associació que es dedica a donar asil a gent que han estat molt famosos i necessiten fugir de la seva línia temporal.
Acceptes treballar amb ells? Els demanes més informació? Dius que ja t’ho pensaràs? Rebutges l’oferta?
Respon a la Crida: Escriu la teva aventura!
Tens 500 paraules per proposar la teva continuació! Pots enviar el teu text des d’ara mateix i fins el proper dissabte 24 de novembre a la mitjanit.Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!
Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

De qui és la democràcia?

Tots exhibeixen “democràcia”. Cadascun la “seva” democràcia. Com si fos un predi propi. Com si fos un producte de mercat, o de supermercat. Els constitucionalistes i els sobiranistes. En el fragor de la pugna electoral catalana –que no és només catalana– hi ha un forcejament per arrabassar a l’altre aquesta màgica paraula, per legitimar-se.

I al mateix temps, es llancen mútuament pel cap l’acusació d’”antidemòcrata”. Saben que és el pitjor estigma que se li pot penjar perquè sigui menyspreat per l’opinió pública. No se’n perd ocasió, pretext ni bastes comparacions. Tot s’hi val, lamentablement, per guanyar vots.

¿És més demòcrata el que respecta el marc legal vigent, la principal referència del qual és la Constitució, o el que es remunta a les arrels de les normes apel•lant la sobirana “voluntat del poble”? Aquest és, en el fons, el plantejament, més enllà de les paraules més o menys feridores o ofensives que s’empren de cara a la galeria, que sol aplaudir el més enginyós, al més atrevit o el que més crida.

Per desgràcia, en les campanyes electorals pesen poc els raonaments. L’emotivitat passional sol predominar sobre el pensament seriós i raonat. Les apel•lacions als sentiments elementals –que poden ser molt nobles– enardeixen més fàcilment les masses que els arguments –no sempre precisos– coherents i reposats. Per sort, les masses no pensen; qui pensen són les persones, que són les que voten.

Però els entusiasmes, normalment passatgers, de les masses poden condicionar les persones decisivament. Com ho fa la força dels sentiments elementals degudament agitats o manipulats. El “jo” s’imposa al “nosaltres”, per llei d’autodefensa o supervivència.

Tots els nacionalismes, de qualsevol color i àmbit, són propensos a aquest fenomen. I intenten justificar-ho proclamant-se demòcrates, més que els que senten o pensen diferent. També els constitucionalismes poden amagar o emparar sentiments nacionalistes d’un altre nivell. És la dialèctica instal•lada en l’actual debat català.

Davant d’això, una posició raonable és que el degut respecte a la legalitat, necessària per a la convivència, no ha de fer impossible la seva modificació si és que una voluntat popular, expressada lliure i netament, és majoritària. Mentrestant, la democràcia s’ha d’entendre que està en el marc legal vigent democràticament ratificat. La democràcia no pot ser un simple concepte eteri ni una mera proclamació de voluntat, ni resideix en gesticulacions o manifestacions populars per molt espectaculars o massives que siguin.

La democràcia és de tots i de ningú en concret –constitucionalistes o sobiranistes–, però pren forma i es concreta en normes jurídiques, que cal respectar encara que tal vegada haurien de ser modificades, sempre democràticament.

La democràcia no és propietat de ningú, ni és un caos.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Els fosils i els seus secrets

Els fòssils son restes d’animals i plantes que varen viure en temps remots en el planeta Terra. Constitueixen generalment les parts dures de l’organisme que quedaren enterrats en el fons del mar, d’un llac, d’un riu on i quedaren enterrats per els sediments acumulats i així amb el pas del temps geològic es convertiren en fòssils arriba’n a els nostres temps tal i com els coneixem per poder-los admirar, contemplar o estudiar i poder saber i entendre la historia de la vida a la Terra i l’evolució de la vida.
El millor lloc per buscar fòssils es on i trobem roques sedimentaries.

Els ossos i parts dures dels essers vius solen quedar mes fàcilment fossilitzats.
Fòssils molt importants i curiosos son els fòssils d’ambre , ja que l’ambre es resina d’arbre fossilitzada i en el seu interior es poden observar exemplars totalment intactes com insectes, aràcnids, petits mamífers, llavors, plantes, pol•len i fins i tot gotes d’aigua o bombolles d’aire. Aquets fòssils d’ambre son ideals per estudiar l’evolució de moltes especies i també per estudiar els canvis climàtics que i a agut en el transcurs de l’historia de la Terra.
Fòssils importants per estudiar l’evolució de moltes especies son els trilobits, amonites, bivalves, peixos, amfibis, rèptils, dinosaures, mamífers entre altres.
Gracies a els fòssils trobats fins ara i els que es ban descobrint d’espècies noves, els paleontòlegs poden fer un resum molt aproximat de l’evolució de la vida a la Terra, però moltes vegades el descobriment de un fòssil nou pot fer canviar o variar l’historia de l’evolució en la que nosaltres els humans en formem part.

Per arribar a l’estat evolutiu actual han agut de passar milions i milions d’anys i vet aquí la importància de que actualment s’hagi de protegir la natura i el medi ambient, ja que mai en l’historia de la vida a la Terra s’han extingit en un període tant curt tantes especies animals i vegetals com actualment gracies a l’acció d’una especia anomenada Homo Sapiens Sapiens.

El científic Pere Tremolosa

Pere Tremolosa

Centre de Recerca i Estudis Científics – Tremolosa-Camps

Publicat dins de Ciència | Envia el comentari

Les malapteses de Rajoy

Enfront de les hàbils maniobres d’Artur Mas, la malaptesa de Mariano Rajoy. Resultat: l’anomenat “embolic” en què ens trobem, que és molt més que “un embolic”, don Mariano. És un enfrontament en tota regla, de futur “incert”, com diu Jordi Pujol.

Imagini’s el lector que el dia en què el President Mas va anar a la Moncloa a buscar el que qualifica de “cop de porta” al seu “pacte fiscal”, el President Rajoy li hagués contestat al que considera un “xantatge”, per exemple això:

-Miri vostè, senyor Mas, això m’ho estudiaré, però ara anem a parlar de com millorar el finançament de Catalunya.

Segurament el panorama actual seria diferent. Hauria desactivat molt l’efecte “cop de porta” que es buscava per armar el que s’ha armat: unes falses eleccions que oculten un fals referèndum. Rajoy va ser maldestre en la seva reacció, enfront d’un Mas molt astut i decidit.

El vam advertir des d’aquí amb un ‘No torni a equivocar-se, senyor Rajoy’. No li falta raó a Artur Mas quan afirma que “no entenen res”. Hi ha molta distància, massa, malgrat els Aves i Ponts aeris, i és una altra mentalitat, menys àgil i més mesetària. Segons sembla, un problema crònic.

Si el “no” a negociar ja una millora del finançament hagués estat de Mas, en lloc d’un “no” de Rajoy al “pacte fiscal”, l’escenari hauria estat diferent, encara que presumiblement s’haurien buscat altres arguments per arribar al mateix. Però l’opinió pública, especialment la catalana, ho hauria vist d’una altra manera.

Rajoy ja es va equivocar, des d’un principi, subestimant el radicalitzat plantejament nacionalista de Mas amb la reivindicació del “pacte fiscal” qualificant-ho d’”un embolic”. Era molt més en si mateix, i a més portava una gran càrrega explosiva. Era una real reivindicació de fons i també un parany tàctic, en la qual don Mariano va caure.

I ara torna a insistir que estem en “un embolic”. Torna a equivocar-se. Perquè estem davant un gran desafiament tàcticament ben plantejat, encara que amb deshonesta intel•ligència.

Contra el rebuig, pel que sembla legalment fonamentat, a una petició de “pacte fiscal”, es contesta amb un desafiament secessionista. L’opció independentista no és il•legítima. El discutible és la forma de plantejar-la. No correspon reclamar-la “contra” o “fora” del marc legal, ni sembla el més oportú en un moment d’extrema crisi econòmica i social. És afegir desestabilitat política a la desestabilitat econòmica. Més crisi.

La independència potser pugui arribar un dia per camins legals i de pacte, com a Escòcia, si és que aquesta per fi l’aconsegueix en el negociat referèndum. És a dir, amb plantejaments raonables i no deslligant i agitant passions elementals i torbadores.

Més enllà del seu raonat argumentari brillantment exposat, Artur Mas s’equivoca amb les seves crides de “salvador d’un poble”, de Moisès alliberador o de Messies redemptor. El seu criticat cartell electoral és un greu error. Ni Catalunya és “el seu” poble”, ni necessita salvadors il•luminats i temeraris que el portin a destinacions desconegudes i per camins procel•losos i d’agitació.

Compte amb els que es presenten com a “salvadors”! En les seves promeses, amb freqüència, hi ha molt de contraban, com voler ocultar un fracàs personal o d’equip; intentar defugir el control democràtic de la seva tasca de govern, o potser tapar responsabilitats o vergonyes.

Però compte, també, amb els governants que no escolten -perquè no saben o no volen- o que cometen massa malapteses i, a més, s’obstinen a dissimular-les mirant cap a un altre costat o acusant a l’adversari polític de les seves greus conseqüències.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

PERSONES I SOCIETAT

Tot va començar fa uns cent mil anys enrere, quant varem aprendre a dominar el foc i varem deixar de ser un altre animal mes i varem començar a maltractar la Terra. La gent som una espècie perillosa i egoista, tenim la capacitat de destruir de forma catastròfica però també el potencial de fundar una civilització, però aquesta civilització ens a dut a un mal us de la tecnologia, a un us erroni de l’energia i hem superpoblat el planeta, estem esgotant els recursos d’aquest planeta Terra. Per aquesta raó es massa tard per a un desenvolupament sostenible, el que ens cal es una retirada sostenible i abandonar l’idea materialista i egocèntrica.

Soc un home normal i potser no se tant com molts dels que en aquest moment esteu lleguin  aquí asseguts, però voldria manifestar la meva modesta opinió, com mes observo a l’home i a les persones, mes ferma es la meva opinió de que enlloc de guanyar i anar endavant l’home a perdut molt aferrant-se a el que anomenem lleis i reglaments de la societat dita civilitzada. El veritable valor del esser humà no es segons els diners que es tinguin o en l’estatuís  social si no que es estar en pau en un mateix i amb els demes.

La societat actual esta malalta i arriba a un punt que les persones serveixen a la societat però no ajuden a les persones i una societat com mes tecnologia te mes inhumana es torna. A les persones no se les permet se elles mateixes, ser intel·ligents, perquè les persones intel·ligents son perilloses la intel·ligència sempre es original. Els politics i la universitat no permeten que apareix-hi gent intel·ligent exclouen  a la gent original , perquè la gent original sempre crearà problemes a la societat i no seran tant fàcils de manipular i recordem que em arribat a tenir una societat que esta manipulant a les persones tant mentalment com tecnològicament i així hem arribat i patim les conseqüències actuals.

Per convertir-se en polític no es necessita intel·ligència, de fet si ets intel·ligent i pateixes per les persones no arribaràs mai a ser polític.

Els politics, la societat actual, el sistema actual, les universitats destrueixen la intel·ligència i no accepten la individualitat  i originalitat de la persona. El sistema actual s’enfonsa, no pot funcionar basant-se amb l’economia, materialisme i ego, es per això que a d’aparèixer un nou ordre que valori a la persona i a ser mes humans.

El temps de compartir a arribat i es ara.

M’entres el tonto s’enfada el savi compren.

El científic Pere Tremolosa

Pere Tremolosa

Centre de Recerca i Estudis Científics – Tremolosa-Camps

Publicat dins de Ciència | Envia el comentari

Espanya es trenca a Catalunya

    

Estranyes eleccions, aquestes. Un referèndum  camuflat. Com pretén l’independentisme. Espanya es comença a trencar a Catalunya.
El procés ha estat hàbil, recolzat per dades prestades de la realitat. S’ha tocat a fons la fibra sentimental de pertinença a un poble amb segles d’identitat pròpia, que cal respectar. Se li ha afegit una gran campanya de sensibilització de la fibra de l’interès econòmic, perjudicat per una política estatal que, s’argumenta, frena el seu desenvolupament present i hipoteca el seu futur.
Amb aquest doble potent ressort era previsible que un sentiment nacionalista, fins fa poc molt minoritari, hagi anat penetrant en la societat, en la tradicional d’arrel catalana, però també en la d’arrelament posterior. El sentiment i l’interès es potencien mútuament. Potser també hauria ocorregut, més lentament, sense l’agitació d’un intel·ligent activisme polític.

Des de les institucions centrals, estatals i dels diferents governs, hi ha hagut una evident miopia. Com n’hi ha hagut des dels centres d’opinió, polítics i mediàtics, de la resta d’Espanya. No s’ha vist venir l’onatge o s’ha menysvalorat.

Més encara, no hi ha hagut la sensibilitat ni l’honestedat de voler i saber escoltar la veu de la realitat. Fins i tot l’ha volgut ofegar desconeixent-la i atacant-la matusserament de front. No hi ha hagut la intel·ligència de saber que els nacionalismes es creixen sobretot quan són atacats o agredits d’una o altra forma. S’ha evidenciat, doncs, una lamentable malaptesa estatal.

I això ara es paga. En unes estranyes eleccions, com les actuals, més oportunistes que raonables, que encobreixen i anticipen, en la pràctica, el referèndum que el moviment secessionista anuncia, sí o sí, per després. Les reaccions arriben tard, i algunes són totalment improcedents.
Paradoxalment, en els moments de majories governamentals absolutes, si no hi ha una intel·ligència clara i una fina sensibilitat des de l’Estat, les minories que se senten desateses es radicalitzen. Com ocorre ara. Són els moments en què, com busquen precisament els nacionalismes perifèrics, enfront del nacionalisme centralista, es comença a trencar Espanya.

Que no es trenqui, també, Catalunya…

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Circuit artistic – 1ra exposició col.lectiva d’artistes Circuit Artistic a la Cabanya del Castell de Montesquiu de la Diputació de Barcelona.

El Circuit Artístic ha coordinat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, a La Cabanya del Castell de Montesquiu, la 1ra. Exposició Col·lectiva d’Artistes Circuit Artístic.

L’exposició comissariada per la gestora i creadora visual Eva Cunill, compta amb obra d’artistes de diferents disciplines i nacionalitats: Raimundo Folch de Filipines en escultura, Ariadne Nenclares de Mèxic en pintura, Huet de Barcelona en pintura, Javier Sanz de A Corunya en instal·lació, Miguel Balbás de Madrid en pintura, Eduard Pérez-Cabrero de Barcelona en instal·lació, Josep M. Pahissa de Barcelona en pintura, Beatriz Rubio d’Albacete en pintura, Montse Boada de Barcelona en pintura, Salomé de Cambra de Lleida en pintura, Chús d’Alacant en pintura, Ángel Sayalero de Madrid en Digital Art, Pilar Gonzàlez de Barcelona en Escultura, Isaac Daparte de Pontevedra en pintura i Jorge Cristeto de Salamanca en Digital Art.

La mostra romandrà oberta fins el 25 de novembre i es pot visitar els dissabtes, diumenges i festius d’11 a 14h.

El Circuit Artístic es un entorn professional, el qual objectiu és crear i coordinar espais de trobada entre l’artista i el col·leccionista amb la finalitat de promocionar l’art contemporani, essent un important nexe d’unió entre ambdós, a més de promocionar l’accés de la societat al coneixement de l’art. Com a gestora artística cultural, dona suport els artistes mitjançant actuacions d’apropament com ara: campanyes, fires d’art i exposicions per tot l’estat, promocionant els joves creadors, situant-los al costat d’artistes consolidats nacionals i internacionals, alhora que promociona l’accés de la societat al coneixement de l’art.

El Circuit Artístic gestiona diversos espais de trobada artístic cultural, d’àmbits privat i públic com museus o Diputacions en projectes de col·laboració cultural.

Circuit Artístic
www.circuitartisticsyk.com
T. 938860087- 686829675

Publicat dins de Art | Envia el comentari

“Manifest” que obre una porta

El valor d’un manifest sol estar en les personalitats que el subscriuen. D’aquí l’interès dels seus promotors –de tots els manifestos– en què el signin molts i que siguin socialment rellevants. Però el seu valor també pot estar en el que el manifest diu i en la seva oportunitat.

El Manifest pel Federalisme i el Consens, que acaba d’aparèixer subscrit per centenars d’intel•lectuals (en sentit ampli) amb la intenció de frenar l’onada d’independentisme català, fortament promogut i liderat pel president Mas i part de CiU, conté, entre altres coses més tòpiques i retòriques que exactes, algunes afirmacions d’especial interès.

Per exemple, que “a Catalunya hi ha un profund sentiment nacional, que ha de ser reconegut i integrat de nou en el si de les institucions compartides”, I que “si aquest sentiment de manera majoritària es manifestés contrari de manera irreductible i permanent al manteniment de les institucions que entre tots ens vam donar, la convicció democràtica ens obligaria a la resta dels espanyols a prendre-ho en consideració per trobar una solució apropiada i respectuosa “. I que “un millor encaix de Catalunya” el proporcionaria “una federalització de l’Estat”.

No seria raonable, ni des de Catalunya ni des de la resta d’Espanya, menystenir l’aportació d’aquest document, per més que es consideri tardà, trufat d’afirmacions buides i com a taula de salvació quan l’aigua arriba a al coll. Malgrat tot, significa el reconeixement d’una realitat i una obertura al diàleg per a una actualització del marc legal.

L’afirmació del president Mas que l’aspiració democràtica del sobiranisme català “no la pararan ni tribunals ni constitucions” està fora de lloc en boca del president d’una autonomia, ja que va prometre acatar la Constitució, gràcies a la qual ostenta aquest càrrec i que , a més, és el representant ordinari de l’Estat a Catalunya. I, a més, si torna a sortir elegit, no podrà prendre possessió si no promet i acata la normativa constitucional i estatutària vigent.

No en va aquesta radicalització s’ha pogut interpretar com una inadmissible “insubmissió” a l’Estat de Dret, i fins i tot, com l’amenaça d’”un cop d’Estat civil”. És possible, fins i tot, que aquesta actitud el perjudiqui de cara a l’electorat més sensat, que és el majoritari. No mereix molt crèdit, cara el futur, qui comença situant-se al marge, o en contra, de la legalitat d’un Estat democràtic.

D’alguna manera, en descàrrec, podria acudir-se a la consideració, generalitzada i resumida per un prestigiós tractadista, quan afirma que “si bé en un règim democràtic la societat s’ha d’apegar a l’ordenament jurídic vigent, la legalitat també implica que tal ordenament pugui ser modificat a través de procediments legals prèviament establerts per adequar-lo a les transformacions de la societat”.

Però descàrrec només en part, ja que si bé la nostra Constitució ja preveu mecanismes per modificar-la, també és cert que aquests mecanismes són molt rígids i restrictius; pràcticament impracticables per a un possible cas de legítim desig de secessió –amb les garanties democràtiques necessàries– d’algun dels pobles que integren actualment el conjunt estatal.

D’aquí l’oportunitat del Manifest per al Federalisme i el Consens, signat per centenars d’intel•lectuals de tota la geografia espanyola. Obre una porta transitable, per la via del diàleg, a una raonable modificació constitucional, fora de radicalitzacions i actituds de rebel•lia o d’insubmissió que històricament han sembrat de tragèdia el nostre país. Anem tots per la senda democràtica i constitucional…

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Divuitena Crida: «Escriu la teva aventura!»

El teu avi sempre ha estat el boig de la família. Va abandonar la teva àvia quan la teva mare només tenia dos anys i no se’n va saber res de res durant cinquanta anys. Tothom ja el donava per mort quan de sobte vas rebre una carta que et deia que era viu i que necessitava la teva ajuda. Al principi vas pensar que era obra d’un bromista i no en vas fer cas, però al cap de dues setmanes la curiositat ha pogut més que la cautela i has decidit agafar-te uns dies de vacances per anar-ho a investigar. A la carta hi havia l’adreça d’un mas situat a pocs quilòmetres de Ripoll. Has llogat un tot terreny i has pujat muntanya amunt. Fa poc que ha nevat, però les carreteres estan en bones condicions i has pogut arribar a la teva destinació sense problemes.

Baixes del cotxe i camines fins a la l’entrada. Truques una vegada amb el picaporta. Silenci. Dos cops. Tres cops. Quatre cops.

– Bon dia! – crides a ple pulmó.

Empenys el portal i descobreixes que no està tancat amb clau. Espies amb cautela a través de la porta oberta.

– Bon dia? Que hi ha algú? Avi?

L’interior del mas està a les fosques i és impossible distingir-hi un ós a tres passes. Estàs a punt d’entornar-te’n cap al cotxe quan sents un estrèpit de plats trencats i la veu d’un home que crida el teu nom. Encens la lot del mòbil i travesses el llindar. Una altra trencadissa i dues veus que discuteixen, la que t’ha cridat i una altra que tampoc no saps reconèixer. Les veus et guien fins a la cuina, però quan hi arribes només hi trobes una pila de plats trencats i una màquina plena de cables que treu fums pels quatre costats.

– Avi?

Ningú no et respon. T’acostes a la màquina. És metàl·lica, amb dues portes, més gran que una nevera i plena de bombetes de colors, amb un gran botó de color vermell i un rellotge circular de cinc busques: una per les hores, una altra pels minuts i tres més pels dies, els mesos i els anys. 4 de novembre de 1962, un quart de sis de la tarda, just el dia i l’hora en què va desaparèixer el teu avi. Al terra, al costat de la màquina, hi trobes un tros de paper i un missatge escrit a corre-cuita: «Segueix-me». És la lletra del teu avi.

– Si et penses que desapareixeràs com l’última vegada, vas molt equivocat! – crida una veu des de l’entrada.

Abans que puguis alçar-te per sortir a rebre el nouvingut, sents el soroll d’un tret d’escopeta que et glaça la sang a les venes.

– Et regalaré una perdigonada entre cella i cella! – amenaça la veu que ha entrat al mas i que cada vegada és més a prop de la cuina –. Aquí no ens agraden els lladres!

Què fas?

Respon a la Crida: Escriu la teva aventura!

Surts de la cuina i intentes parlamentar amb el nouvingut? Mires de fugir a través de la finestra de la cuina? Et fiques a dins de la màquina i que sigui el que Déu vulgui? T’amagues en un armari? Fas una trucada d’emergència amb el mòbil?

Tens 500 paraules per proposar la teva continuació! Pots enviar el teu text des d’ara mateix i fins el proper dissabte 10 de novembre a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida

http://lallibretavermella.blogspot.com.es/2012/11/vullescriurecat-divuitena-crida-escriu.html

Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

ACCIONS MEDIAMBIENTALS AMB FALCONS

En la actualitat un altre aspecte de la practica de la falconeria son el controls de fauna sobre especies que estan considerades com a plagues com poden ser coloms,tórtores turques, estornells, gavines, garses i altres especies que per el seu elevat nombre i per falta de depredadors naturals han augmentat considerablement de nombre i per ser a llocs a on no es poden practicar altres modalitats de caça es allà on entren en joc els rapinyaires ensinistrats per a la practica de la falconeria, com poden ser granges, zones de seguretat al voltant de les ciutats inclús dins del mateix nucli urbà.
Actualment des de la associació de falconeria del segle XXI de la qual soc el vicepresident tenim tres controls de fauna el del Ajuntament de Mon tornès del Vallès, a les instal•lacions del I.R.T.A del Departament de Agricultura Ramaderia i Pesca Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya que te a la Torre Marimon que te a Caldes de Montbui i al Jardí Botànic de Barcelona  i oberta a altres propostes.
Les especies de rapinyaires amb les que es practiquen els control son de diferents depenent de la espècie a controlar y del lloc on sa de fer.

El falco Aplomat (f.femoralis) el mascle mes petit que la femella com a tots els rapinyaires son
utilitzats per a fer controls sobre estornells (el mascle) y coloms y garses la femella.

 

El Harris Hawk (parabuteo unicintus) es una espècie polivalent tan es pot utilitzar per a aus com
a rosegadors(conills)

 

 

El xoriguer Americà (f. Esparverius) es utilitzat per a controls amb estornells i petits ocells

 

 

El falco Sagrat (f.cherrug) utilitzats per el control de aus de mida mitjana (de coloms a gavines)

 

 

Falco grifo (f.rosticolus) per ser un dels falcons mes grans que existeixen es poden fer controls
a aus de gran envergadura com a gavines,corbs y cornelles.

 

 

El Astor (arcipiter gentilis) es utilitzat per el control de coloms,garses y rosegadors.

 

 

El falco Pelegrí (f. Peregrinus broquey) utilitzat per a coloms i aus de mida mitgana.

 

Recordar que tots el exjemplars de rapinyaires utilitzats amb la practica de la falconeria son
especies criades amb captivitat i amb tots els seus documents amb regla.
I que tenir qualsevol rapinyaire procedent del camp pot ser motiu de sanció per els organismes competents.

Publicat dins de Natura | Envia el comentari

Això no és ‘fer país’, senyor Mas.

 Això, senyor President Mas, no és ‘fer país’, que era el lema de Jordi Pujol. Això és destruir-lo.
La seva campanya electoral, abans d’hora, des de la Presidència i amb diners públics -quina deslleialtat als altres partits i als ciutadans!- és dividir a la societat catalana, incitar-la a no respectar la legalitat i enfrontar-la amb l’Estat, al que vostè oficialment representa a Catalunya, i la Constitució que es va comprometre a respectar.

Vostè, President Mas, amb aquesta actitud -per bé que vesteixi la mona- és deslleial al seu càrrec, al seu compromís i a la ciutadania. I algú ha de dir-li-ho “clar i català” ja que no s’atreveixen tants i tants -ells sabran per què- servils al poder abans que servidors de la professió, o abans que lleials representants de l’anomenada societat civil, que tristament es va semblant cada cop més a una “societat subvencionada”.

Dividint la societat, en nom del “seu” ideal partidista; encoratjant-la a no respectar la legalitat democràtica (per més que la democràcia no s’esgoti en la legalitat actual, sempre perfeccionable), i intentant enfrontar brutalment -amb quin dret?- tota una comunitat amb l’Estat al que vostè ha servit fins ara, no és “fer país” amb la divisa amb què Jordi Pujol va aixecar del no-res tota una potent i respectada Generalitat. Això és destruir-lo.
I per destruir la societat catalana vostè no va ser triat, ni està legitimat per ningú ni per res. És sortir-se de les seves atribucions. És atribuir-se, arbitràriament, un dret que no té com a President de tots els catalans com va dir –i va dir bé– que volia ser.

 
Des de la Presidència de la Generalitat no està legitimat –per moltes pressions partidistes o socials que pugui tenir– a muntar “la seva guerrilla” política. Per això, abans hauria de dimitir.

Disculpi, Molt Honorable, però “algú ho havia de dir”. Amb respecte, lleialtat i, segurament, pel bé del País.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

El Circuit Artístic SYK, Es complau convidar-vos a la 1ª Exposició col.lectiva d’artistes

El Circuit Artístic neix el 2006 a partir de la voluntat
d’un grup d’amants de l’art, col•leccionistes,
empresaris, artistes i intel•lectuals, amb l’ambiciós
objectiu de donar suport als artistes i apropar
l’art i la cultura al ciutadà, mitjançant exposicions
multidisciplinàries en espais singulars arreu de
Catalunya.
Des de llavors ençà, el Circuit Artístic ha anat
evolucionant adaptant-se a les necessitats actuals,
aportant quelcom més als artistes i a la cultura.
El seu àmbit s’ha ampliat amb la projecció d’exposicions
arreu de l’Estat espanyol, la participació
a fires d’art nacionals, els concursos promocionals
d’art i el suport als artistes en la incorporació a
Internet i a les xarxes socials, a més d’assessorar en l’adquisició d’art per a col•leccions privades.
Actualment formen part del Circuit Artístic més de 150 artistes consolidats i emergents, nacionals
i internacionals, molts d’ells amb una important i reconeguda trajectòria artística.

Coorganització:
Xarxa de Parcs Naturals

Parc del Castell de Montesquiu, Espai Natural de les Guilleries-Savassona, Parc Natural del Montseny, Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, Parc del Montnegre i el Corredor, Parc de la Serralada Litoral, Parc de la Serralada de Marina, Parc Natural de la Serra de Collserola, Parc Agrari del Baix Llobregat, Parc del Garraf, Parc d’Olèrdola, Parc del Foix.

Publicat dins de Art | Envia el comentari

“100 Preguntas a Wifredo Espina. 10.” Los personajes que le dejaron huella.

Tarradellas quiso negociar con Madrid

 

Josep Pla a Suárez: “Ser guapo no es suficiente para gobernar”.- Pujol puso El Correo al servicio de su idea de Catalunya.-Se comete una injusticia con Andreu Roselló y Jiménez de Parga

LOS PERSONAJES QUE LE DEJARON HUELLA

 

 

1. Con Jordi Pujol tuvo sus diferencias en El Correo Catalán, pero años después apostó por usted para dirigir el CEDIC. ¿Cómo han sido sus relaciones con el ex presidente de la Generalitat?

Con Pujol he tenido una buena relación personal, especialmente antes que fuera President; es decir, antes de 1980. Después hemos charlado algunas veces y siempre le he dicho las cosas con honestamente, tal como yo las veía. Hemos tenido discrepancias, sobre todo cuando se trataba de El Correo, porqué él tenía una visión diferente del periódico, más bien instrumental, que fue lo que finalmente hundió el diario. Lo utilizó como un instrumento político, al servicio de su concepto del país y de su estrategia política. Pujol es un político nato, un gran político, pero es un mal empresario de prensa.

   Como digo, con Pujol teníamos algunas discrepancias. Pero quizás debido a la franqueza que teníamos el uno con el otro, al hecho de que ya nos conocíamos y que cada cuál hablaba su propio lenguaje con sinceridad, confió en mi para crear i dirigir el  Centre d’Investigació de la Comunicació, CEDIC, que fué una propuesta mia. No tuvimos ningún problema durante los diez años que duró.

    Después pasó lo que pasó, con el extraño cierre del CEDIC, que Pujol no provocó pero que consintió de forma vergonzante. Nuestras relaciones se enfriaron bastante.

   Aprovecho la ocasión para desmentir la exagerada afirmación que se hace en el libro “Jaque al Virrey”, de Josep M. Novoa, cuando escribe  que “Espina actuó de preceptor político de Jordi Pujol; lo conectó con cuantos personajes deseaba conocer; no solo le abria puertas, sino que le transmitió toda su erudición en materia política”. Ni nuestra relación llegó a tanto ni Pujol, hombre muy culto y bien relacionado siempre, lo necesitaba.

2. Por un artículo sobre la cantante Salomé fue llamado al despacho de Manuel Fraga, que por aquel entonces era ministro de Información y Turismo. ¿Cómo fueron aquellos minutos de conversación?

  Cuando Salomé –la del famoso Se’n va anar– empezó a cantar en castellano, escribí un artículo diciendo que ella también “se había ido”, pues cantando en castellano no era la misma de antes. El ministro Fraga me llamó inmediatamente y me citó para el día siguiente en su despacho, a primera hora. Me recibió sin mirarme y sin darme la mano y me soltó: «Hay cosas que no se pueden decir. Usted es catalán; yo soy de la periferia, de Lugo.» Después añadió: «Espina, yo le puedo silenciar.» Le respondí “usted es ministro”. Insistió: «Hay cosas inatacables, Espina, como la unidad de España.» Le respondí: «En lo esencial no seré irreconciliable, pero hay temas opinables.» La entrevista terminó aquí. Me cargó con  tres o cuatro enormes libros que pesaban como el plomo y me despidió.

   Mi mujer, que quiso acompañarme, me estaba esperando en un bar al otro lado del Paseo de La Castellana…    

3. Siempre ha dicho que uno de sus referentes fue Jaume Balmes, quien apostaba por relativizar ciertas cosas, es decir ver todos los puntos de vista. ¿Ha practicado esta exigente recomendación en su vida profesional? 

   Una de las cosas de Balmes que más me impresionó, y hablo de cuando yo era muy joven, es aquello de que las cosas hay que mirarlas desde todos los puntos de vista posibles y no desde uno sólo, porqué éste es parcial y, por tanto, falso.

   Esta idea me ha llevado a la conclusión, quizás un poco gráfica, que las ideas son redondas. Una idea no es nunca cuadrada ni poligonal. Si te mueves a su alrededor, más a la derecha o más a la izquierda, sin perder de vista el núcleo central,  las cosas se ven diferentes. Esto te da un gran espíritu de comprensión y tolerancia, de relativizar las cosas. Es una de las mejores lecciones que he aprendido en la vida y que he procurado aplicar en mi quehacer diario y como periodista

 

Verdaguer, Maragall, Machado Ruben Dario, Joan Alcover, etc. fueron referentes mios en mi etapa poética que no duró mucho pero que aún añoro. El periodismo y el comentario político pronto me fueron absorbiendo. En este terreno periodistico-político, también Balmes y Joan Margall me influyeron fuertemente, así como las lecturas de Vicens Vives, Ortega y Gasset, Prat de la Riba, Josep Pla, “Romano” (Manuel Brunet),  “Augusto Assia”, Néstor Lujan, Azorín, Gonzaléz Ruano…, por citar algunos nombres que me vienen a la memoria.

4. ¿Qué significa para usted Andreu Roselló, quien le dio plena libertad en su columna «Cada cual con su opinión»?

 

   Tuve la gran suerte de tener a Andreu Roselló como director, en mi etapa en El Correo Catalán. No es que fuese un hombre de inteligencia privilegiada ni una gran pluma, pero sí que tenía una gran intuición y mucha astucia y una inmensa humanidad. Con Roselló se está cometiendo la gran injusticia de ignorarlo. Hay  mucha gente implicada en este vergonzoso olvido, pero algún día habrá que explicarlo clarament, con nombres y apellidos.

    Era una persona magnánime. Es sabido, por citar un ejemplo, que Roselló intervino ante el ministro de Justicia, Iturmendi, para que Jordi Pujol fuera trasladado de la prisión de Zaragoza a la de Girona. Quien fue su secretario en El Correo, Paco Ruiz Macipe, era un buen testimonio de este hecho, pues escribió la carta de Roselló al ministro.

  Particularmente, debo a Roselló que me llamase para entrar en El Correo y después me animase a continuar mi sección Cada cuál con su opinión. Y que con su astucia me ayudara a capear las situaciones delicadas que creaban mis artículos..

  Gracias a Roselló –y en parte a Ibáñez Escofet– El Correo  se convirtió en una escuela de periodistas, ya que se abrió a la realidad y, además, favoreció en la redacción un gran ambiente profesional y de compañerismo. Muchas personas  que han ocupado u ocupan puestos clave en los medios de comunicación y en la sociedad estuvieron en El Correo. Y aún hoy, para presumir, los hay que dicen: «Yo estuve en El Correo Catalán.»       

5. Conoció personalmente al político socialista Ernest Lluch. ¿Qué tipo de persona era?

   Lluch colaboró como economista en El Correo, con artículos suyos y, sobre todo, coordinando un buen equipo, competente y trabajador; recuerdo ahora a Eugeni Giralt, Rmili Guasch, Antoni Montserrat…Cuando se producía una noticia importante, aunque fuera a altas horas de la madrugada se reunían para dicutirla y escribir algo, a veces en un bar o un domicilio particular. 

   Al  principio, Ernest venia mucho a la redacción pero luego se fue distanciando, seguramente por la influencia del grupo Pujol, ya que eran de distinta tendencia política, y que acabó imponiendo al convergente Josép Maria Cullell para substituirlo.

   Lluch tenía las ideas claras, pero escribía bastante mal y había que repasar sus textos. Hizo una buena aportación al diario. Era una persona ilustrada, amable y humilde. Había substituido a otros buenos colaboradores como Armand Carabén, Francesc Sanuy y Joaquim Maluquer,

 

6. ¿Cómo conoció a Adolfo Suárez y qué opinión le merece su trayectoria política?

 

    Le conocí en una audiencia concedida a la Junta directiva de los periodistas, que presidía Lorenzo Gomis. en la Moncloa. Hablamos distendidamente y, en un momento de la conversación, nos dijo: «A veces me imagino que la acorazada Brunete entra por este paseo de aquí delante y viene a por mi.» Parecía obsesionado por lo que pudiera hacer el ejército en cualquier momento.

    Cuando ya nos despedíamos e íbamos a salir, me cogió por el brazo y  me susurró en voz baja: «Tenemos que vernos.». Luego coincidimos en otras ocasiones .como en la residencia de Carlos Sentis en Calella de Palafrugell,, pero no me dijo nada especial. Por cierto que en esta fiesta, entre los asistentes ilustres, estaba Josep Pla quien, en un a parte con un grupo, le dijo a Suárez. “para gobernar es importante  ser guapo, sobre todo para las mujeres, pero no es suficiente”. Adolfo Suárez dimitió el 29 de enero de 2981 y poco después se produjo el fallido golpe de estado del 23-F.

7. ¿Cómo fueron las circunstancias que le permitieron conocer a Josep Tarradellas?

   Con Tarradellas tuve una relación circunstancial, pero bastante interesante. Era una persona que seguía de cerca los acontecimientos del país y estaba en contacto, principalmente epistolar, con mucha gente. Me confesó que leía mis artículos. Incluso llegó a escribirme, como hacían otros lectores, pero yo nunca le respondí, exactamente no se porqué, Un día fuí a saludarle en el Hotel France, de Perpinyà, y me dijo: «Recuerda usted que hace unos meses le telefoneó Pujol a El Correo y le dijo que al día siguiente se tenía que publicar, sin falta, no sé qué con no sé qué título?» Le respondí que sí y le pregunté: «¿Cómo sabe usted esto?» Me respondió:«No se fíe de Pujol. Le llamó en mi presencia para demostrarme que el mandaba en El Correo. No se fíe de Pujol.» Curiosamente, Josep Tarradellas y Josep Pla son los dos grandes personajes que peor me han hablado de Pujol.

    La superficial  relación que tenía con Tarradellas, que algunos creyeron que era mayor, hizo que el gobierno Suárez, a través de su ministro del Interior, Martín Villa, y del gobernador civil de Barcelona, Manuel Ortiz, me propusiera confidencialmente de sondearlo, incluso yendo a visitarle, para ver si estaría dispuesto a hablar de su futuro y Catalunya. Esto ocurrió, un domingo, en el Gobierno Civil de Barcelona, a donde Ortiz me había citado por sorpresa para conversar sobre “un tema delicado”. Me hizo entrar por una discreta puerta de atrás.   A su propuesta contesté que me lo pensaria con calma, si bien noté que tenían cierta prisa. Habia muchos nerviosismo.

    La misma tarde, desde mi casa, lo hice, personalmente, por teléfono y, como es lógico, con un lenguaje bastante críptico. Pero Tarradellas, sorprendido y entre insinuaciones y silencios, me dijo que ya estaba en contacto con un abogado de Madrid (seguramente Manuel Ortinez Mur) y que no podía decirme nada más. Es decir, no descartaba hablar de ello, pero através de Madrid. Fue, ciertamente, una especie de  sondeo insólito y extraño, aunque al parecer más útil de lo que cabía esperar.      

8. Estuvo de profesor ayudante en la cátedra de Manuel Jiménez de Parga. ¿Qué enseñanzas le transmitió el que llegaría a ser presidente del Tribunal Constitucional?

Libertad de pensamiento y de expresión. Se practicaba en su catedra, pese a lo dificil de aquellos tiempos, y daba carta blanca a los profesores que le ayudábamos en clases o seminarios.

    Fuimos numerosos y de todas las ideologías, los que nos cobijamos en su cátedra, en la que se respiraba libertad y pluralidad. Era entonces el catedrático más joven y explicaba con maestría y claridad la asignatura de ciencia política, Y trataba exquisitamente a sus compañeros docentes, que nos convertíamos en amigos. En el homenaje que le rendimos con motivo de su nombramiento para presidir el Tribunal Constitucional, era impresionante la cantidad y calidad los asistentes. Para citar algunos, que en este momento me vienen a la memória; Solé Tura, Joaquim Molas, González Casanovas, Julio Busquets, Josep M. Vallés, Marc Carrillo, Francesc de Carreras, Lluís de Carreras,

   Después, con motivo de una anécdota trivial que se quiso magnificar políticamente, algunos se han distanciado injustamente. La franqueza y esponteneidad con que suele expresarse -que alguien ha calificado de “diarea mental”- le jugó una mala pasada durante unas declaraciones creo que en Granada. Seguramente cansado del conocido “victimismo” catalán, dijo algo así como que mientras en aquella ciudad hacía muchos siglos que ya se hacían artísticas birguerias con el agua, en determiados sitios aún no sabian que era lavarse.

   Esto sentó muy mal en algunos medios politizados de Cataluña, y organizaron una despiadada campaña contra el catedrático que había vivido largos años en Barcelona y se distinguió por sus artículos en “La Vanguardia” y en “Destino” en defensa de los principios democráticos. Incluso en el pueblo donde se construyó una residencia de verano, el ajuntamiento le declaró “persona no grata”.

 

   9. Usted ha dicho que Juan Luis Cebrián era capaz de “meter la guía telefónica en un periódico y venderlo con éxito”. ¿Tan hábil es el actual académico y consejero delegado del grupo Prisa?

   Aqui hay una confusión, No se trataba de Juan Luís Cebrián, director de El País, sino del periodista catalán  José Luís Cebrián Boné, director de ABC. Además debo reconocer que la frase no es mía. Se trata de un comentario que me hicieron, cuando él era director de ABC, por la forma ágil y atractiva que daba al periódico y por los titulares con que presentaba las noticias; aprendí mucho de él en este sentido. José Luis me abrió las páginas de ABC, que por aquel entonces tenía una gran tirada, y donde publiqué algunos atrículos incluso en la prestigiosa Tercera.   

  José Luis Cebrián Boné  nació en Valladolid, pero él se consideraba catalán porqué vivió muchos años en Catalunya. Estudiamos derecho y periodismo juntos, en Barcelona. Tenía una gran imaginación y creó algunos periódicos, que consiguieron grandes tiradas. Tenía una especial sensibilidad para llegar a la gente; no tanto por el contenido como por la forma. Obra suya es el Nuevo Diario, que se publicó en Madrid con gran éxito. Aunque él ya lo tenía todo meditado y planeado, nos reunimos en un conocido bar barcelonés de la calle Caspe para redondear la idea.

   Aparte nuestra amistad, hay que admitir, y lo demostró ámpliamente, que es un gran profesional, muy hábil y capaz de hacer cosas importantes, con una gran entrega y un entusiasmo que contagia a todos. Más enamorado de la forma que del fondo, periodísticamente, es cierto que era capaz de vaciar una guia telefónica en las páginas de un diario y presentarlo de tal forma que la gente lo arrebataba de los quioscos.

10. En el Café Gijón, de Madrid, conoció a celebridades como, creo, Ortega y Gasset, González Ruano… ¿Qué opinión le merecieron esos viejos literatos y pensadores españoles?

 

   Durante mi estancia en Madrid, a menudo me llegaba hasta el Café Gijón para vivir el ambiente que allí se respiraba. Los camareros, por ejemplo, me explicaban: «Aquí se sentaba Azorín; allá, Ortega y Gasset… Valle Inclán… González Ruano…», etc. Esto me iba cultivando por dentro una cierta ilusión que hacía que la vida no se me hiciera tan dura por el hecho de vivir en Madrid sólo y con poco dinero.

   A Ortega y Gasset no llegué a tratarlo. Estuve en su casa, clandestinamente, para despedirle en la capilla ardiente Allí conocí a Julián Marías, absorto al pié del féretro, vestido de riguroso negro,  impresionantemente recogido e inmovil. Habia muerto su gran maestro. Después asistí al entierro de Ortega, colándome aún no se como, pues había un gran control y una fuerte vigilancia policial.

     Con César González Ruano coincidimos algua vez  en el Gijón, a donde solía ir para escibir en un rincón del Café, le saludaba tímidamente a distancia para no distraerle. Este escritor polifacético, pero gran articulista, sin duda me influyó, por su estilo directo y su  formato corto. Amigo del pintor catalán Miguel Utrillo, vivió temporadas en Sitges. Se decía de el que tenía una “mala salud de hierro”, pese a lo cual llevaba una vida bohemia.

    Sus artículos eran muy leidos y admirados. Ya cumplidos los 50 años escribió una autobiografía, “Mi medio siglo se confiesa a medias”, de interesante lectura para conocer el perfil de muchísimos personajes de la época.

   Al inolvidable García Sanchiz, el gran charlista, no le conocí personalmente, pero asistía a todas sus representaciones. Me cautivaban. Sus monólogos, llenos de descripción poética, despertaron en mi un emotivo y sensual amor por las palabras; por la palabra culta, plástica, musical, llena de vida y transportadora a escenarios y situaciones embelesantes. Años después, me cautivó otro amor, el enamoramiento por los conceptos. No sabría decir, ahora, cual es preferible.

 

 

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

L’HOME PARASIT DE LA TERRA

Els humans estem maltractant el planeta Terra, contaminant l’aire, l’aigua, tales de selves i boscos, sobre explotant la pesca i la natura, incendis de boscos i selves, desertització, matant especies animals i vegetals entre altres.
El que la natura a creat en milions d’anys, els humans en poc temps o destruïm, tot gracies a el nostre egoisme materialista i econòmic. Així em arribat tal com estem actualment, gracies a el nostre imparable ego.
Però la natura es sabia i tard o d’hora els humans pagarem card el mal que estem fent a la Terra.

Es molt important que els humans aprenguem a respectar i estimar la natura i les coses petites que fem dia a dia per defensar i protegir la natura son molt importants com no contaminar, reciclar, estalviar en el consum d’aigua i llum entre altres.
Em d’educar-nos i saber que si protegim i estimem la natura ens estem fent un be a nosaltres mateixos i a les generacions futures.
Com ens sentirem quant els nostres fills ens diguin quin futur ens heu deixat?. Com eren les balenes?. Com eren els elefants ?.Tots em de lluitar per defensar i protegir la nostre mare Terra.
L’home explota productes de la natura, els modifica genèticament, sintetitza substancies noves, i llença residus tòxics i d’aquesta manera altera i contamina els cicles naturals de l’aire i l’aigua i del subsòl. Els humans ens em convertit en els paràsits de la Terra.
Els residus humans que s’aboquen contínuament com residus nuclears, industrials, substancies químiques, plaguicides, adobs, aigües fecals, petroli, mercuri, entre altres acaben al mar provocant conseqüències greus en el medi ambient.
Estem extingint especies animals i vegetals a un ritma mai vist en la historia de la vida a la Terra, moltes d’aquestes especies que estem extingint tan animals com vegetals encara s’han de descobrir i catalogar i estan desapareixent.
També per culpa del nostre materialisme i egoisme el sistema social actual i la societat s’està ensorrant, ja estem patint les conseqüències de la nostre actitud amb tots els sentits, ara es el moment de canviar tota la nostre actitud envers a els humans , la natura i el sistema actual. Si volem anar endavant mes humanament a d’aparèixer un sistema que valori molt mes els sentiments i a la natura basat amb la humilitat i oblidar-se del materialisme i l’egoisme que son la causa de tots els mals que estem vivint.
Existeix una dita dels indis CREE que diu:
Quant agüis tallat l’últim arbre, emmetzinat l’últim riu, pescat l’últim peix llavors comprovareu que els diners no es poden menjar.El científic Pere Tremolosa

Pere Tremolosa
Divulgador científic Centre de Recerca i estudis científics.

Publicat dins de Ciència | Envia el comentari

Recordant la festa dels antics patrons vigatans sant Llucià i sant Marcià

La festa tradicional dedicada a sant Llucià i sant Marcià, antics patrons de Vic era el 26 d’octubre; sembla, però, que la proximitat d’aquesta amb la festa de sant Bernat Calbó (bisbe vigatà i de creixent devoció popular durant la baixa edat mitjana i edat moderna) que se celebrava dos dies abans, va comportar que fos moguda dins el calendari. El 1324, el Capítol ja havia decidit passar la festa dels màrtirs al 27 d’octubre, probablement per separar el màxim possible les dues celebracions. Un segle després, el bisbe Jordi d’Ornós, el 15 d’octubre de 1433, va determinar que a tota la diòcesi fos respectada la festa dels Sants Màrtirs el dimarts després de l’Ascensió. L’any 1447, però, el Capítol catedralici va indicar que es commemorés el diumenge després de l‘octava de l’arcàngel sant Miquel (1).
La consueta de la catedral de Vic de 1662 establia lo modo de resar lo offici romà lo dia dels Màrtirs. El document s’estableix que:
“En la octava se diuen lo primer dia les lliçons de la escriptura corrent y las del segon nocturno se diuen del mateix comú dels màrtirs post laudes. Lo dia segent se diuen las que segueixen del mateix comú; l’altre dia post laudes, y axís va tota la octava. Emperò si se acteratà un dobla en sta octava per no axò se deixan las lliçons que se avian de dir lo dia del dobla, sinó que si se avian de dir post laudes, que•s diga post laudes lo andemà del dobla y las altres antes se diran també estas (2)”.
D’aquesta festa, que finalment es va consolidar el 26 d’octubre, es compta amb la descripció que en va fer Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, el 1808. Coincidint amb la seva estada a Vic, i en un moment emmarcat per la Guerra del Francès, descriu el dia anterior a la celebració:
“Se ha dit sent demà la festa dels Sants Màrtirs Llucià i Marcià, haver-se passat avís que ninguns trebàllien, sent Patrons de Vich, baix pena pecunària de 10 lliuras, y ab molt motiu los vigatans de ser-lus ben agrahïts, per haver-lus en altra ocasió librat-lus dels gabaigs que no pogueren entrar a la ciutat, sent ya en lo Pont que se aparegueren dos jovenets, no altras que estos dos gloriosos màrtirs, los Sants Llucià y Marcià, que’ls feren fugir (3)”.
L’endemà, dia 26 d’octubre, el baró de Maldà segueix detallant les activitats relacionades amb la celebració; les relíquies es devien trobar a la catedral amb motiu de rogativa davant el coflicte bèl•lic que vivia el país:
“Guardant-se las Sagradas Cendras de estos Sants Màrtirs LLucià y Marcià, en esta Santa Iglésia Cathedral, durant las rogativas ab sa intercessió a Déu nostre Senyor, antes del solemne ofici, est ab música, después del cant lo molt Iltre. Capítol de las horas Prima, Tèrcia, Sexta y Nona. Desde 3 quarts per las 9, fins a dos quarts per las 10, se ha feta la professó dels Sants Màrtirs, havent comensat si bé no ab timbalas y timbalers a caball devant, que aquí en Vich no se estilaran. Ha comensat fins al número de 12 vanderas ab sos vanderados y companys de estas, seguint después lo Revt. Clero de la Cathedral y los Srs. dignataris y canonges, ninguns ab ciris encesos a les mans, sí vestits ab sos bàbits de cor, seguint la música, escolans y demés individuos, que yo ne dich ministrils, y ab tot lo tern molt rich bermell de dalmàticas y capas de llana, o tissú ab galons de or; y desprués, las santas reliquias en un tabernacle, portant las varas del
tàlem 6 capellans ab capas bermellas, no sé si de domàs; y al detràs lo Sr. Governador y Iltre Ajuntament, com lo de Barcelona antes de ser-hi los francesos, ab sos massers vestits ab sas gramallas bermellas. Havent seguit la professó lo curs de ciutat y vista nosaltres en casa Muntar voltar la plaza, havent entrat per aquell carrer a la iglesia de la Pietat, pròpia dels Sants Màrtirs, per casntar lo himne y oració. Tornada a la Seu, ab la corresponent il•luminació, se ha cantat lo Ofici Solemne per sa capella de música, mes no hi ha hagut sermó, únich requisit a esta grossa festa (4)”.
Aquesta festa d’octubre havien assolit un cert ressò popular. L’antic carrer dels Sants Màrtirs, actual carrer del bisbe Casadevall, aprofitaven per fer celebracions veïnals:
“Las iluminaciones de calle han terminado este año con las de la plaza de los Mártires, que celebraron ayer el martirio de sus patronos. Hermosa perspectiva ofrecía aquella abundante iluminación con arcadas triangulares que circuían el óvalo del centro de la indicada plaza, en medio del cual descollaba una especie de templete, adornado con banderas y gallardetes destinado para la orquesta. Las casas particulares estaban también muy iluminadas, y una considerable concurrencia ha asistido las dos noches á admirar esta especie de iluminación veneciana, que verdaderamente ha sido la mejor de cuantas se han hecho este año (5)”.
En el mateix sentit ho celebrava el veïnat proper a l’església de la Pietat:
“Los vecinos de la plaza de la Piedad, deseando recordar en algún modo los extraordinarios regocijos que la ciudad de Vich dedicaba en siglos anteriores á sus ínclitos Hijos y Patronos, cuya festividad celebraba ayer la Iglesia, engalanaron la plaza contigua al templo con bonitos pabellones, iluminando los balcones y ventanas de sus casas en las noches de la víspera y del día de ayer. En la tarde de este salió para diversión de los chiquillos el tradicional Bou de fusta, que consiste en un cuero de este animal, afectando la figura del mismo, debajo el cual se mete un hombre que se oculta por una tela que ocupa el rededor de las cuatro piernas del bicho. Para los muchachos es una de las más agradables diversiones, ofreciendo mucho juego por su similitud con la realidad (6)”
A partir de la segona dècada del segle XX, les relíquies dels Sants Màrtirs es van acostumar a deixar a la catedral, com indici d’una nova apropiació eclesiàstica dels patrons, i només es duien a la Pietat amb motiu de les diferents activitats festives. Així es desprèn de les descripcions de diferents edicions com la de 1926:
“El martes, festividad de los Santos Mártires Luciano y Marciano, al igual que todos los años fue trasladada, en solemne procesión, la urna que guarda sus cenizas, a la iglesia catedral frente a la cual se cantó solemne oficio por el ilustre cabildo, siendo luego retornadas a la iglesia de Piedad a causa de las obras que se realizan en el presbiterio de la misma [catedral per la col•locació de les obres de Sert]. A dichos actos asistió una representación del ayuntamiento presidida por el alcalde don Juan Comella (7)”
I la de 1927:
“El miércoles, festividad de los Santos Mártires Luciano y Marciano, patronos de la ciudad, fueron llevadas en procesión sus reliquias al igual que todos los años, desde la iglesia parroquial de la Piedad a la Catedral Basílica (8)”
Il•lustració: pintura de Marià Colomer i Parés a l’església de la Pietat, de 1791, sobre la protecció dels Sants Màrtirs Llucià i Marcià respecte la ciutat de Vic

Notes:
1 Altés i Aguiló, Francesc X. Missale Vicense 1496. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2001, p. 80 i 81
2Vilamala, Jordi. “Consueta y nota de diferents cosas de la catedral de Vic, de l’any 1662 (Vic, Arx. Episcopal, Pietat, 12)”. Miscel•lània litúrgica catalana, núm 17, 2008, p. 290
3 Maldà, Rafael Amat i de Cortada, baró de. Exili de Barcelona i viatge a Vic : 1808. Barcelona : Abadia de Montserrat, 1991, p. 151
4 Maldà, Rafael Amat i de Cortada, baró de. Exili de Barcelona… [op. cit.] p. 152-153
5 El Ausonense, 27 d’octubre de 1861, p. 2
6 Diario de Vich, 147, 27 d’octubre de 1877, p. 1-3
7 La Vanguardia, 30 d’octubre de 1926, p. 11
8 La Vanguardia, 29 d’octubre de 1927, p. 17

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Dissetena Crida: «Castanyes o carbasses?»

VullEscriure.Cat – Dissetena Crida: «Castanyes o carbasses?»

La tieta Consol sempre havia estat una defensora de les tradicions de la terra. No suportava els ianquis, ni l’anglès, ni les hamburgueses del McDonald’s. No hi havies tingut mai gaire relació, però fa un any es va morir i et va deixar en herència el vell mas de la família, un casalot immens perdut en la muntanya, a prop de Camprodon.
A la teva parella li va semblar una bona idea organitzar una festa de Halloween en el vell mas. Dit i fet, vàreu decorar la masia amb esquelets i teranyines de sucre, vàreu repartir pels racons aranyes de plàstic i vàreu convidar un munt d’amics. Tot anava bé fins que, de sobte, una ventada va obrir totes les finestres de la casa i us vau quedar a les fosques. Un udol esfereïdor va trencar el silenci de la nit i, entre els crits dels convidats, et va semblar sentir la veu de la tieta Consol que et deia…
«Castanyes o carbasses?»
Una maledicció o una broma pesada? Un missatge d’ultratomba o una simple casset? Tens 500 paraules per descobrir-ho! Pots enviar el teu text des d’ara mateix i fins el proper dissabte 27 d’octubre a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!
Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

No s’ha d”espanyolitzar’ res

Si Espanya és plural i diversa, què vol dir ‘espanyolitzar’, senyor Wert? En lògica, només pot i ha de significar que segueixi sent plural i diversa, com és. ‘Espanyolitzar’ ja no cap en el diccionari actual.

El Ministre d’Educació afirma que: “El nostre interès és espanyolitzar als alumnes catalans”. Com a mínim, s’equivoca de verb, excepte que vulgui dir “castellanitzar” (que és una altra cosa), la qual cosa seria un error encara més important, ja que equivaldria a homogeneïtzar.
El que pretén, segons es desprèn del que ha explicitat després, és que els alumnes catalans coneguin més la realitat global d’Espanya, i no solament la circumscrita al territori català. Que se’ls ensenyi geografia, història, llengua i cultura catalanes, com també les comunes a l’Estat espanyol. Però ho ha explicat malament, molt malament, i ho ha resumit encara pitjor amb el verb “espanyolitzar”.

Sorprèn en un Ministre que és sociòleg, per la qual cosa caldria pensar que coneix la realitat social –plural i diversa– que integra el concepte i la legalitat espanyola reflectits en la Constitució. Sens dubte, el seu apriorisme polític -suposant que no hi hagi malévola intencionalitat- li ha jugat una mala passada, amb la qual cosa ha tirat més llenya al foc del gran debat actual sobre la relació Catalunya-Espanya.

La total ‘espanyolització’ –per utilitzar la terminologia de Wert– que va patir l’educació catalana durant el Franquisme explica la reacció contrària que s’ha viscut posteriorment. Que actualment, fruit d’aquesta reacció i també de posicions polititzades, hi ha mancances en l’educació que s’imparteix en molts centres de Catalunya, és bastant constatable. Però una cosa és desitjar corregir aquestes mancances, completant formes i temaris, i una altra un afany uniformitzador, que es desprèn del terme ‘espanyolitzar’.

Que la qualitat del coneixement de l’idioma espanyol ha baixat, en general, sembla cert. Que la geografia, la història i la cultura espanyoles s’estudien ara amb menor intensitat que dècades enrere i diluït dins d’un context més universalitzat, també és bastant veritat. Voler equilibrar això, en el sentit de potenciar el seu coneixement per pertànyer, ara com ara, a un marc real i polític-jurídic comú, és raonable.

No és lògic que s’utilitzi l’educació concebent-la com un instrument de politització de la societat, ni en un o un altre sentit. En això havia caigut fèrriament lustres enrere, en això s’ha incidit subtilment després per la llei del pèndol, i a això sembla que es vol tornar amb expressions, que han fet escàndol, com la del senyor Wert.

En sentit real i polític-jurídic, ‘espanyolitzar’ hagués de significar respectar la realitat d’un país format per un mosaic divers en llengua, cultura, història, geografia, caràcters i sentiments. Però si, per contra, s’utilitza, com es fa, com a sinònim a ‘castellanitzar’, llavors equival a una indesitjable i empobridora homogeneïtzació. A intent de confondre o imposar una part a tot el conjunt plural d’Espanya.

És en aquest sentit, senyor Ministre d’Educació, vostè s’ha equivocat. Es pot –dins dels límits raonables– intentar omplir llacunes, corregir mancances i redreçar possibles desviacions, però no homogeneïtzar. Aquí, senyor Wert, no cal ‘espanyolitzar’ res; per això, no s’estranyi que l’hagin deixat verd.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Cries amb captivitat destinades a la practica de la falconeria

 

Aquesta frase pot ser molt fàcil de escriure però per arribar a poder materialitzar-la ja es un altre cosa,retrocedint una mica amb el temps fa 39 anys mes o menys els rapinyaires herent perseguits per molts col·lectius els pagesos que s’ els emportaven les gallines o el polls,i en el cas de Osona concretament amb el municipi de Vilanova de Sau cada any anaven a la roca del mig dia a matar als Falcons peregrins que allà i criaven degut a les denuncies quan qualsevol que si entengui una mica amb el tema sap de sobres que el peregri caça al aire….i no al terra, o sense anar mes lluny una experiència personal i de la qual actualment no me’n sento gens orgullós, però va ser el primer contacte amb aquet mon meravellós per mi dels rapinyaires ,jo tindria per llavors uns 9 anys una amiga de la meva mare es casava i ens va ensenyar el seu pis,tot be, però al arribar al menjador els ulls sen ban sortir de lloc, tenia tot el voltant pler de rapinyaires dissecats (era un caçador el seu Home) esparvers (arcipiter nissus)  Astor  (arcipiter gentilis)  peregrí  (falco brooquey)  i el aligot (buteo buteo) i no vaig parar fins que en varen regalar un mascle de astor dissecat ,o hera petit i aquell regal per mi va ser una cosa difícil de recordar ( encara que ara, sigui de una altre manera)y nomes cal visitar els centres de recuperació de animals de tota la península Iberica per donar-se conta d’una cosa, el 90% del rapinyaires que estan allà son abatuts per trets,desprès amb faig una pregunta, com es que obres qualsevol llibre de aus i vas als rapinyaires i llegeixes que aquets estan amb recessió degut als espolis dels falconers,….. per a la seba practica esportiva si fas números la cosa no lliga quans falconer estaven practicant la modalitat de caça als anys 60/70….20 persones??? els números no quadren., per aquells anys als Estats Units de Amèrica  ban descobrir que un pesticida per fumigar els camps el DDT tenia efectes secundaris ja que les llavors se les menjaven els ocells y aquestes herent depredades per altres especies en el cas de els rapinyaires s’ el acumulava amb el seu aparell reproductor ,afectant-les amb la absorció de el calci , les femelles ponien els ous descalcificats i es perdien les postes,per sort un grup de falconers /naturalistes en veure els resultats ban fer una associació” la Peregerin Fundacion” passant de ser una espècie amb retrocés a ser una espècie present a tots els estat dels USA (www. Peregrinefund,org).

Per una altre part ,també ajudat amb els reportatges de un gran falconer i naturalistes com va ser el Felix Rodríguez de la Fuente vaig aconseguir el meu primer falco!!! un falco xoriguer(f.unninculus)criat amb captivitat per un dels pioners amb la cria de rapinyaires a Catalunya el Juli Fernández per allà als anys 90 des de aquet primer rapinyaire fins al any 1999 ban passar per les meves mans uns quans  falcons ,sacres ,híbrids de gerifalte x sacre y desprès de aconseguir tota la documentació pertinent al Medi Natural de la Generalitat de Catalunya amb donaren el permís de la cria amb captivitat de rapinyaires destinades a la practica de la falconeria i tot seguit donant-me de alta al SOIVRE organisme internacional i el qual es el que dona el CITES document que han de tenir totes les especies animal amenaçades ,criades amb captivitat i va ser al any 2000 just al any que va nèxia la meva filla Judit que la meva parella de falcons sagrats (f,cherrug)ban començar la seva primera posta.-

Des de llavors e criat amb èxit falcons sagrats (f.cherrug) híbrids de Grifo x Sagrat (f.rosticolus x f. Cherrug) tots els polls amb tota la documentació amb regla anelles i CITES corresponents.

Els falcons es poden criar de dues maneres ,una seria la totalment natural on la parella copula

I puja’n als polls junts amb parella

L’altre manera de fecundar els ous es per inseminació artificial , normalment es fa amb femelles que no crien per natural ,aquesta tècnica es mes complicada ja que sa de treure el semen del mascle

recolactal amb un capil·lar i desprès de treure el viaducte de la femella col·locar-li dins per poder-ne fecundar els ous,

En la foto un ou amb 15 dies de incubació

  

 Pollet de falco Sagrat acabant de sortir del ou.

Pollet amb una hora de vida.

Aparti de aquí es puja uns 8 dies donant-se-li  de menjar a ma cada quatre hores i desprès es decideix si s’ els segueix el procés del social imprinting o sels col·loca amb una mare de adopció.

 Polls de falco Sagrat amb la seva mare adoptiva.

Actualment estic criant amb èxit el Falco Sagrat(f.cherrug) distribuït des de la Europa del ests fins al orient mitja i el Falco Grifo (f.rosticolus) distribuït per tota la regió nord àrtica des de Alaska ,Grenlàndia fins a Siberià,tots ells amb una gran gama de colors i els híbrids entre ells .

El falco sagrat:

 El falco Grifo: 

Híbrid de Grifo x Sagrat

Recordar que totes les rapinyaires tan diürnes com nocturnes estan protegides y no sen poden agafar sota cap concepte de la natura (esta penalitzada per la llei tenir rapinyaires il·legals) i de trobar-ne alguna de ferida cal portar-la als agents rurals que els sen faran càrrec portar-la al centre de recuperació de Torreferrusa depenent del Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya

Publicat dins de Natura | Envia el comentari

VullEscriure.Cat – Setzena Crida: «Volia pintar… Mira on vaig anar a parar!»

Tu només volies donar una capa de pintura a les parets de la teva habitació. Ja saps, el de sempre: rasques la pintura antiga, tapes amb guix els forats de quadres antics i agafes el rodet per cobrir els murs del color de moda (en aquest cas, verd festuc). El què no t’esperaves és que darrere de la pintura antiga hi aparegués una porta, una porta que s’obrís en empènyer-la i que et conduís a…

«Volia pintar… Mira on vaig anar a parar!»
Tens 500 paraules per crear la història que et vingui més de gust! Pots enviar el teu text des d’ara mateix i fins el proper dissabte 13 d’octubre a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!
Publicat dins de VullEscriure.cat | Envia el comentari

La rebel•lió de l’independentisme

A la gravíssima crisi econòmica s’afegeix ara una profunda crisi política. Als efectes devastadors, per a empreses i ocupació, d’una economia en fallida, se superposen els preocupants efectes, per a la convivència, d’un model d’Estat també en fallida.

No és casual. Ase magre, ple de mosques. I a un Estat debilitat per les circumstàncies econòmiques, internes i externes, és fàcil carregar-li totes les culpes, encara que no sempre les tingui totes. Sembla el moment idoni per intentar passar-li el mort. I, així, cadascú treure-se’l del damunt, sense assumir les pròpies responsabilitats.

És l’instant políticament oportú, o oportunista, per a la rebel•lió dels disconformes, amb o sense raó, amb l’actual model de l’Estat de les Autonomies. Si l’Estat es defensa, al•legant que és el constitucional, i, com passa, es tanca a tota possible reforma del mateix per adaptar-se a una realitat canviant, llavors es produeix la col•lisió de les dues postures antagòniques. Estem en el xoc de nacionalismes, el central i els perifèrics.

El nacionalisme espanyolista està molt incrustat en els poders estatals, centralistes, uniformadors i de predomini. Els nacionalismes perifèrics –basc i català, principalment–se sustenten en raons històriques i culturals, de greuge i de reivindicació de la pròpia personalitat. La Constitució no va resoldre bé aquest tradicional contenciós, atenent a la profunda realitat, per això ara els nacionalismes tornen a irrompre amb força, encoratjats per incomprensions de governs centrals de tot color, i buscant en un Estat afeblit el boc expiatori dels errors dels seus propis governants autonòmics.

L’astúcia del president Artur Mas ha estat, entre altres coses, fer seu un massiu moviment independentista, que va encoratjar descaradament des del Govern, sense haver-se declarat ell mai clarament independentista, com tampoc la seva formació política. Clar oportunisme polític, que està arrossegant les altres forces polítiques a posicionar-se precipitadament, davant unes eleccions avançades a menys de mitja legislatura i clarament partidistes, que emmascaren la seva impotència o fracàs en la gestió del govern “dels millors”

Artur Mas ha passat de defensar “el pacte fiscal” (tipus basc) per a Catalunya, brandant el lema de “l’espoli fiscal”, a posar-se davant de la gran manifestació independentista, deixant així d’exercir de President de tots els ciutadans catalans, que va prometre ser. Explota l’error del Constitucional de retallar despietadament l’Estatut amb què Maragall intentava obrir camí cap al federalisme, i ha provocat un “no”, massa rotund d’un Rajoy, poc hàbil i aclaparat per la crisi, al “pacte fiscal”, per sumar descontents i sensacions de greuge, per guanyar-se la societat catalana, no sempre ben informada, en suport del seu desafiament. Així, no s’ha obert cap negociació per a la necessària millora del finançament català.

Amb un bon discurs, molt hàbilment exposat, i uns mitjans de comunicació públics al seu servei o afins subvencionats, Artur Mas, mobilitzant l’opinió pública, s’ha convertit en el líder d’un preocupant i incert desafiament a l’Estat (fins i tot a l’Estat de dret), anunciant un referèndum d’autodeterminació encara que no s’ajusti a la legalitat. Els partits s’han vist sorpresos i la societat s’està dividint clarament davant aquest envit. Envit al qual pot sumar-se Euskadi si, com és previsible, hi guanya el nacionalisme radicalitzat en les pròximes eleccions. L’Estat no es quedarà de braços plegats. Les coses es complicarien.

Mentrestant, no sembla que, ara mateix, hi hagi cap partit, ni ningú, que pugui disputar aquest calculat i intel•ligent lideratge d’Artur Mas. Ho té difícil a Catalunya el Partit Popular de Sánchez Camacho, que pot recollir molt vot no independentista. I no ho té fàcil el PSC de Pere Navarro, encara poc definit en el seu federalisme (solució raonable), amb disputes internes i amb poca força electoral, tot i haver estat sempre el socialisme majoritari en els comicis generals.

Aquesta manca de contrapesos reals pot portar un Artur Mas crescut tant a arribar fins al final d’una aventura esbojarrada o de rauxa, perillosa per a Catalunya i nefasta per a la recuperació econòmica espanyola, com, davant tanta responsabilitat, a sentir vertigen al precipici al qual pot portar el país i a cremar-se a ell mateix políticament, i per tant moderar les seves posicions (algun indici ja hi ha) pel camí de l’ambigüitat, en la qual cosa són molt hàbils tant Mas com el seu partit.

Publicat dins de Wifredo Espina | Envia el comentari

Un testimoni de la hipotètica presència de sant Francesc d’Assís a Vic

 

El tram de muralla medieval de Vic, entre els antics portals de Queralt i de Montcada (conegut popularment com a Portalet) hi ha les restes arquitectòniques d’una torre. D’aquesta torre, desapareguda l’any 1895, se’n conserven els encaixos en el mur; enmig, però, encara s’hi pot veure una curiosa i antiga capelleta de carrer datada del segle XIV. Es tracta d’un relleu sobre pedra on, entre un marc massís, s’hi pot veure la figura de sant Francesc d’Assís en posició de mostrar les nafres o estigmes de Crist aparegudes en el seu cos l’agost de 1244.

La tradició explica que, en aquella desapareguda torre, sant Francesc d’Assís va predicar a la gent de Vic. L’historiador vigatà Joaquim Salarich, à mitjan segle XIX,recollia el relat amb les següents paraules: “…creemos que en el año 1225, predicó en esta ciudad el insigne san Francisco de Asís, y es tradición que lo verificó desde lo alto de la torre del huerto de casa Tort (hoy Beuló) al estremo de la Rambla de Moncada.  Lo cierto es, que en dicha torre se conserva, para perpetuar este hecho, un relieve de piedra con la imágen del santo Patriarca, bastante gastada, y que no lleva inscripción ni fecha. No obstante, atendiendo á que el santo murió en 1226, podemos fundadamente inferir, que su paso y predicación en Vich tendria lugar en 1225”(1).

De fet, d’altres fonts mencionen que sant Francesc hauria estat de pas per terres catalanes quan es dirigia, suposadament, des d’Itàlia cap a terres nordafricanes. Josep M. Ballarín, Antoni Pladevall i Manuel Palou, a la Gran Enciclopèdia Catalana, indiquen que “Francesc visità Espanya a la fi del 1213 (data que alguns avancen al 1211) acompanyat de fra Bernardo da Quintavalle, quan desitjava anar al Marroc a predicar als moros; ací fou atacat per una malaltia i és tradició que s’hostatjà a l’hospital de sant Nicolau de Barcelona, prop la mar, on fou fundada després la primera casa religiosa franciscana” i afegeixen que “les tradicions sobre la seva estada i predicació a Catalunya són comunes arreu del país i es localitzen el capelles i convents de Perpinyà, Vic, Santpedor, el Lledoner de Cervelló , Sant Joan Despí, Cervera, Lleida, etc. (2)”.

Allò que és indiscutible en la història de Vic, i que alguns han utilitzat com argument autèntic de la presència del sant a la ciutat, és que els franciscans ja s’hi havien establert, el 1225, mesos abans de la mort del fundador. De fet, Eduard Junyent constata que el 13 de desembre de 1225 “Felip de Mayoles i la seva muller Berenguera els feren una donació del terreny fora muralles de la ciutat, sota la primitiva església de Santa Eulàlia, situada a l’altra banda de la rambla de Montcada en un barri molt poblat” amb la condició d’edificar-hi una església i casa amb hort al voltant (3).

L’explicació de la presència del relleu de sant Francesc a la muralla vigatana el resol Eduard Junyent quan considera que, en un primer moment, l’establiment franciscà era “prop del raval de Santa Eulàlia, al cap d’un camí que donava enfront de la torre de la muralla, enderrocada el 1896, on hi hagué el relleu que figura el sant, ara col·locat en el mur que suplí l’esvoranc de la torre, a la rambla de Montcada” (4). En aquest cas, el gravat podria tenir una funcionalitat ben clara: assenyalar la direcció per trobar el convent dels framenors. Una mena d’indicador ben gràfic i particular.

La proximitat del gravat amb la zona de pelleteries proporciona una altra possibilitat. Sant Francesc, com consta en una altra capelleta molt més elaborada, apareix en lloc central, amb la mateixa posició d’ensenyar les nafres, juntament a sant Bartomeu  i sant Franch (sic). Aquests tres eren patrons dels blanquers i aluders, oficis vinculats amb el tractament de pells, i allà hi havia tingut la casa comú. Aquesta capelleta, am és, proporciona elements artístics ben explícits: dos lleons rampants que sostenen un ferro de descarnar pell. Hi consta, també, la data: 1733.

La presència dels oficis relacionats amb el tractament de les pells era molt antic a la ciutat de Vic. Ramon Genís explica com, ja el 1348 existia una confraria que la formaven els sabaters, cuireters, banquers i assaonadors. En els primers temps, aquesta confraria havia tingut la seu en el mateix convent franciscà i que, especialment, en el cas dels sabaters, tenien sant Francesc com a patró (5).

És a dir, que la presència del gravat de sant Francesc d’Assís podria, amb molta seguretat, ser un emblema gremial i no el record, com la tradició explica, de la seva hipotètica estada a la ciutat.

Del suposat pas de sant Francesc per Osona, però, en van quedar d’altres records llegendaris. Un dels més destacats és la presència de l’ermita de Sant Francesc-s’hi-moria en l’antic camí que anava nord enllà passant per Vic i cap a França. El poeta Jacint Verdaguer, en els seus primers versos dedicats, precisament, al temple dedicat a sant Francesc prop de Vic, feia record d’aquesta suposada estada:

La plana de Vic

diu que en trau florida

des que sant Francesc

l’amor hi predica,

l’amor de Jesús,

l’amor de Maria (6).

Notes:

1 Salarich, Joaquin. Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich: Imp. De Hermanos Soler, 1854, p. 142

2 Ballarín, J. M; Pladevall, A.; Palou, M. “Francesc d’Assís”. Dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vo. 11, p. 327

3 Junyent, Eduard. “El monestir de Sant Francesc”, Ausa, 1961, núm. 38, vol. 4, p. 121

4 Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona: Curial, 1980, p. 87

5 Genís, Ramon. “El gremio de aluderos y guanteros de Vich”,  Ausa, 1955, vol. 2, núm. 13, p. 111

6  Miró, Maria-Mercè. Jacin t Verdaguer i la Plana de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 2002, p. 118

Publicat dins de Tot devoció | Envia el comentari

La germana Teresa Forcades

Per circumstàncies de la vida, i sense tenir vocació sacerdotal, vaig estudiar tres anys al seminari de Vic. Però quan vaig tenir ús de raó (se suposa), em vaig apartar del ramat dels catòlics. No combrego gens amb els dogmes ni amb les autoritats eclesials. Amb tot, em mereixen un profund respecte la gent de Càritas, personatges com el bisbe Casaldàliga i moltes persones cristianes, a títol individual, que han fet seu el llegat franciscà o la proclama de les benaurances de l’Evangeli.

Per això em sorprèn que, amb un panorama tan tràgic com l’actual, on la majoria de la població es troba amb l’aigua al coll per culpa dels desgavells, les martingales els espolis i les trampes dels poderosos, els bancs i el sistema inversor, el gremi dels intel·lectuals hagi tancat la boca i s’hagi refugiat en l’hedonisme i els dogmes de la nova gastronomia. No tinc res en contra de menjar bé, però en quest món de mones les persones amb bagatge cultural haurien de tenir un mínim de consciència crítica. Però no. Visca la restauració!

Després de la mort de Vázquez Montalbán, segurament un dels últims intel·lectuals amb cara i ulls del país, el panorama del pensament crític és un desert sense sorra i sense pedres. Res de res. A Montalbán li agradava menjar bé, i anar a veure el Barça, però això no li impedia ser un rebel ni deixar de banda la defensa dels drets elementals de les persones. Però els altres s’han amagat en les respectives torres d’ivori.

Ho trobo grotesc, però jo, que sempre he estat un menjacapellans, només veig un raig de llum en les paraules d’una monja, la germana Teresa Forcades, l‘única intel·lectual amb les idees clares i el cervell ben moblat. La seva raonada crítica al sistema capitalista, a l’aristocràcia de les autoritats catòliques, la seva justificada queixa contra els polítics venuts al diner i la seva clara visió independentista, al costat de la contundent oposició a la màfia dels laboratoris farmacèutics i als grups de pressió econòmics i armamentístics, la converteixen en un referent de dignitat i opinió lliure.

Espero i desitjo a la germana Forcades no acabi essent perseguida, assetjada, vilipendiada i castigada per les jerarquies vaticanes i els ‘lobbies’ polítics i econòmics com ho va ser a casa nostra, fa més de cent anys, Jacint Verdaguer, paradigma de la literatura excelsa, la caritat franciscana i la defensa dels pobres i desvalguts. Amén, així sigui.

Publicat dins de Toni Coromina | 1 comentari

100 preguntas a Wifredo Espina.9.-Vida y muerte de una institución catalana plural y abierta al mundo

CENTRE D’INVESTIGACIÓ DE LA COMUNICACIO

1. ¿Cómo y por qué nació el Centre d’Investigació de la Comunicació (CEDIC)?

Tras el cierre de El Correo, empecé a colaborar en La Vanguardia como comentarista. Pero un buen día Jordi Pujol, como había hecho otras veces, me invitó a comer en la Casa dels Canonges, y en la conversación surgió nuevamente su interés por el mundo de la prensa y de los medios de comunicación en general, y de lo que se podía hacer, de lo que convendría hacer y de otros asuntos, interesándose, también, por mi disponibilidad.
Después de hablar con Pujol sobre todo esto, tuve una reunión con Lluís Prenafeta, secretario general de Presidencia, que me había citado en su despacho del Palau por indicación de Pujol. Salió el tema y como me pidió que concretara algún proyecto, le adelanté la idea de un centro de estudios sobre comunicación que, en principio, no le desagradó.
Inicialmente, Prenafeta me empujaba, de una manera muy elegante, para que el posible centro fuera una cosa más o menos profesional, pero yo lo llevé al campo más científico, ya que veía un peligro de politización si se inclinaba hacia un ente de vinculado con el mundo profesional o que pudiera tener relación con él. Quería evitar que pudiera convertirse en un posible enlace entre Administración y profesionales. Noté que mi fórmula no le convencía demasiado a Prenafeta, precisamente porqué quedaba al margen de la política. Pero como yo contaba con cierto beneplácito de Pujol, la cosa se enfocó tal como yo deseaba.
La idea no era del todo original mía, justo es reconocerlo, ya que en el II Congreso de Cultura Catalana y ya en el I Congreso de Periodistas Catalanes se había planteado un posible instituto público de la comunicación que dependiera de la Administración catalana. Recogiendo, en parte, esta idea, decidí seguir este camino.
Una de mis tareas jurídicas en este proceso fue conseguir que en el decreto de creación quedara bien clara esta independencia política: en uno de los últimos párrafos se decía que si el presidente quería encargar algún trabajo al Centro tendría que ser de carácter científico. Y todo esto para que nunca pudiera haber la tentación de derivarlo a un instituto de encuestas públicas hechas al gusto del gobierno de turno. Me pareció ético hacerlo así, como también no presentarlo públicamente, porqué era la manera de no suscitar envidias ni críticas a las primeras de cambio. Era también una manera de vacunarse contra las presiones, tanto internas como externas.

2. ¿Qué tipo de institución era? Como director, ¿tenía garantizada la independencia del Govern de Pujol?

Fue una institución bastante singular. Antes de realizar el proyecto visité cuatro o cinco instituciones o centros parecidos, nacionales y extranjeros, todos dependientes de universidades o de alguna fundación. Que dependiera directamente de la Administración no encontré ninguno, y esto hizo que nuestro proyecto fuera un caso inédito.
Muchos profesionales y estudiosos, que nos visitaban, españoles y extranjeros, no creían ni podían llegar a imaginarse como un organismo con categoría de dirección general y que dependía directamente de Presidencia, no hiciera política y que tuviera tanta independencia.
Otros profesores, tanto extranjeros como de Madrid y de otras autonomías que querían crear centros similares –como Valencia, Murcia, Andalucía y Galicia, no sabían como lograr un organismo de estas características: con gente muy plural y que se mantuviera independiente. Mi respuesta era que esto se había conseguido gracias a un entendimiento explícito y muy leal entre el presidente Pujol y yo como director del Centro; un entendimiento de autonomía funcional del Centro, que nunca saldría de su campo: la investigación científica.
El Centro, por tanto, era de carácter científico, y lo primero que hice fue establecer alianzas con la UNESCO y con otras organizaciones como el Instituto Europeo de la Comunicación, de Manchester, un instituto universitario de Montpelier y uno de Grenoble, entre otros, para afianzarlo. He dicho alianzas, y no vínculos ni relaciones. Que fueran alianzas que empujaran el Centro al exterior, con compromisos hacia fuera, y así, con el soporte de entidades y de personalidades independientes y plurales de todas partes, se evitase un replegamiento hacia dentro y se convirtiese en un instrumento gubernamental de política. Reconozco que fue una estrategia sibilina, pero fue muy útil.

3. ¿Qué valoración hace de los diez años de existencia del Centro?

Pues, muy positiva y gratificante. Incluso para mi constituyó una sorpresa. Como ya he dicho, hicimos muchas cosas. Fueron unos años fecundos y tranquilos. Tranquilos, digo, en el sentido que los temores que tuve durante el primer medio año –que se intentase politizar el Centre– me fueron desapareciendo. Pudimos hacer cosas interesantes en el campo de la investigación y promoción dentro de la tarea fijada. Temía al principio que, a pesar de las conversaciones mantenidas y el decreto de creación, Pujol no pudiera respetar el acuerdo. En este caso, yo estaba dispuesto a dimitir, pero no ocurrió lo temido. En estos casi diez años, Pujol se comportó muy noblemente conmigo. Es en este sentido que digo que fueron diez años tranquilos y fecundos gracias a un buen equipo que tuve la oportunidad de crear.
Pujol nunca me dijo ni me insinuó lo que teníamos que hacer, ni me comentó lo que habíamos hecho, ni insinuó lo que le gustaría que hiciéramos; ni por teléfono ni a través de terceros. Normalmente yo le daba cuenta de lo que hacíamos en el Centre cuando ya lo habíamos hecho. Esto se lo reconozco y le agradezco. Fueron, por tanto, unos años provechosos, de tranquilidad y de realidades, que han marcado huella. Y en su línea inmediatamente surgieron otros proyectos y realidades importantes, como el INCOM, en la Universidad Autónoma, y los premios y ayudas a la investigación en comunicación del CAC.

4. ¿Qué actividades desempeñaba el CEDIC?

Promovía estudios e investigaba en el campo de la comunicación des de muy diferentes perspectivas: sociológica, económica, política, tecnológica… En este terreno, fomentaba y coordinaba iniciativas en colaboración con universidades e instituciones, y con organizaciones profesionales y empresariales. Recogía y ofrecía información científica y documental existente en este campo de la comunicación básica… Establecía relaciones con otros centros de características parecidas de todo el mundo a fin de intercambiar experiencias y con la finalidad de traer a Catalunya los resultados de la investigación comunicativa obtenidos en otros países, y de dar a conocer la realidad de la investigación catalana y a nuestros investigadores fuera de Catalunya, si bien algunos ya eran muy conocidos y con gran reputación.
El Centre, por tanto, era un organismo científico de investigación en comunicación, prácticamente único en España, teniendo en cuenta las características singulares que tenía. Y todo esto, con una estructura y unos presupuestos mínimos, de los cuáles se sacó el máximo provecho. Creo que atinamos con la línea de actuación, aunque al principio yo era como un zahorí que buscaba agua con una varita y un péndulo.
Creamos premios a la investigación sobre comunicación y ayudas a jóvenes investigadores. Organizamos reuniones de intelectuales y de expertos de alto nivel, como las famosas Converses a la Pedrera; internacionales, como el Forum de la Comunicación, con la CNN y Le Monde; promovimos centenares de estudios y de investigaciones, en colaboración con las universidades de aquí y del extranjero y con organismos internacionales; organizamos congresos, conferencias de especialistas y personalidades de renombre internacional… Creamos una base de datos única en España; publicamos libros en diferentes id